Tal com hem pogut veure en estos versos a Santa Cristina, els gojos eren cants que glosaven la personalitat i mèrits de la santa o sant venerats. A Artana tots els gojos es cantaven amb la mateixa melodia.

Indubtablement la nostra Patrona, segons els gojos, tenia grans mèrits que la feien mereixedora de tota la nostra veneració i també de la protecció que li atorgàvem pel poder que demostrava front als mals terrenals; no obstant això, els nostres pietosos avant-passats de moment no imploraven la salvació eterna ni l’augment de la virtut personal o col·lectiva. El que demanaven a la Santa era aigua per a regar, única forma d’aconseguir bones collites que els lliurés de la fam. En aquesta petició es demostra que agraïen i, edificant l’Ermita, complien les promeses pels favors divins.

L’aigua de la Font de Santa Cristina ha tingut i encara té per al nostre poble un gran valor. En aquell temps era, llevat de petites fonts que podien regar una quantitat molt reduida de terra, l’única que podia mantenir l’Horta del poble.

No oblidem que Santa Cristina és la patrona dels moliners i la seva font els afavoria extraordinàriament perquè alimentava 6 molins fariners hidràulics; això en una agricultura d’horta predominantment cerealista li conferia al brollador un alt valor.

 

EL CLIMA

Aquest text ens mostra la importància del clima en tots els temps, però més si cap en aquell període de pocs recursos on una sequera, pedregada, excés d’aigua o gelada portava la fam, les epidèmies i els conflictes de tot tipus. Recordem que en el nostre clima mediterrani plou poc, les pluges estacionals més abundants són en primavera i tardor, en canvi a l’estiu sol haver una gran sequera.

Es calcula que poden caure anualment uns 400 l/m2, però amb gran irregularitat d’un any a l’altre.

El període climàtic que va de mitat del s. XIV a mitat del XIX l’anomenen els meteoròlegs la Petita Edat del Gel, on el riu Ebre es va gelar concretament en 1788 i 1789; en aquests anys i altres de freds menys intensos les gelades eren abundants i malbarataven les collites (recordem que l’Horta d’Artana és especialment freda i pateix, si més no, de fortes rosades). Aquesta circumstància es veu demostrada a la Serra Espadà i altres llocs pròxims per les neveres que es conserven de l’època estudiada. En el nostre clima actual l’escassa pluja i la manca de fred faria inviables aquestes construccions.

Normalment en el s. XVIII el règim de pluges era més abundant però també tenien rigoroses sequeres com la descrita en els gojos.

EL TEXT

Tot indica que és barroc, de l’època d’edificació de l’Ermita, està escrit en castellà perquè probablement és posterior a 1718, any en què l’arquebisbe Mayoral, de la Seu de València, atenent les recomanacions o mandat de Felip V ordena que des d’aleshores tots els escrits de l’església s’han de fer en la llengua de l’Imperi.

Els gojos són composicions poètiques per a ser cantades, sempre en honor de mares de déu, crists o sants. Són cants d’agraïment que s’empraven a les festivitats i que són populars en els territoris de l’antic Regne d’Aragó des de l’època medieval. Han perviscut en estampes i documents, de vegades de gran valor. Cal distingir els gojos de les aurores (de les que també ens hem ocupat en El cant de l’Aurora) i els himnes, que tenen una mètrica diferent.

Sobre els gojos hi ha pàgines web especialitzades, com l’excel·lent Gogistes valencians, que inclou dos gojos artanencs: el de Santa Cristina i el del Crist del Calvari.

Quant al contingut, els gojos són poemes narratius que conten els miracles de la imatge, la protecció que exerceix sobre una població i una referència a la capella que se li ha erigit. Tot açò s’acompleix en el cas de Santa Cristina: es conta el seu martiri, es parla de la sequera, de la font miraculosa i de l’ermita, per la qual cosa podem suposar que ermita i gojos són de la mateixa època: el segle XVIII, quan a Artana es consolida i augmenta la població i es fan grans obres con la Capella del Cor de Jesús (1757), l’Ermita i el Calvari.

El format en què ens ha arribat és modern (no sabem si va existir una edició impresa original) però respecta l’habitual en els gojos: imatge i títol encapçalant un full, i baix el text en dos o tres columnes. Des del segle XVIII ens han arribat estampes amb els textos, però la música s’ha mantingut en la tradició oral.

L’estructura es repeteix indefectiblement en tots els gojos: s’inicia amb una quarteta (versos octosíl·labs de rima primer amb tercer i segon amb quart) que conté la tornada o “estribillo”, i continua en cobles d’art menor (amb versos de huit síl·labes), en què els dos darrers versos fan la tornada. La cobla d’art menor és combinació estròfica de vuit versos octosíl·labs, amb dos o tres rimes consonants distribuïdes en dos redondetes de rima creuada. Front a la cobla d’art major, que és patrimoni de la poesia “culta”, té més llibertat en la disposició de les rimes, sempre que una d’elles siga comuna a les dos semiestrofes, i admet versos trencats de quatre síl·labes. La rima, consonant, es així: ABAB CDDCCBAB… Les cobles es cantaven a solo i la tornada es feia col·lectivament.

El que s’aprecia en estos gojos és la facilitat per a la rima de l’autor; el més provable és que algun capellà lligara estos versos tan populars i tan atents a la realitat del poble. Si més no, havia de conèixer l’estructura i la tradició dels gojos i ser sensible a la realitat del poble. És difícil situar-los cronològicament pel seu estil, car el llenguatge “barroc” en la cultura popular ha perviscut pràcticament fins a l’actualitat.

L’Enciclopèdia Catòlica online (ecwiki), en la seua entrada sobre els gojos, ens dóna, finalment, algunes consideracions curioses:

Para su estudio partimos del sentimiento contractual entre una comunidad y una imagen “especialista”: Cristo, la Virgen y los santos, establecidos en ermitas y santuarios. Solo así pueden concebirse los gozos: una relación contractual directa entre el devoto necesitado de gracias especiales y la imagen “especialista”. Y el contrato es sencillo: te cantamos y adoramos porque has concedido tus gracias especiales y para que sigas concediéndolas; y, si no nos las consigues, pues acudimos a otra imagen. La farmacopea religiosa está repleta de competentes y también de incompetentes: las ermitas y santuarios, y también las sacristías, están repletas de imágenes exhaustas en los altares laterales que han pasado de moda o ya no “sirven”. San Sebastián, especialista en epidemias medievales, no sirvió para curar la moderna epidemia del cólera y fue sustituido rápidamente por Cristos y Nazarenos a lo largo del siglo XIX.

La qual cosa ens dóna nous temes d’investigació: com van arribar a Artana les vocacions pels sants que omplin els altarets laterals de la nostra església?

ELS NOSTRES CONCIUTADANS DEL S. XVIII, ÈPOCA DE LA CONSTRUCCIÓ DE L’ERMITA

En aquest segle encara es vivia en un règim feudal on hi havia una economia agrària. Els nostres llauradors estaven adscrits a la terra propietat del noble, treballant-la a canvi de donar una renda al Senyor, Baró d’Artana i Duc de Villahermosa. Ell tenia la jurisdicció civil i criminal sobre els seus súbdits, els quals havien de demanar autorització per absentar-se del poble i per qualsevol menester. Suposem que la decisió d’edificar l’Ermita, a més de comptar amb la llicència del Bisbat de Tortosa, hauria de comptar amb el permís del Senyor.

Però tot açò canvia dràsticament a partir de 1775; és en aquest temps quan apareixen escriptures en les que el Senyor ven terres i cases al habitants del poble, com es pot veure en els documents de la Col·lecció José Catret Pla; els veïns guanyen la propietat i per tant la llibertat.

Ens falten dades per a saber la data exacta del la construcció de l’Ermita; mossèn Lluís Vilar, a la Historia de Artana pensa que seria a finals del s. XVIII, en aquest temps hi ha un creixement de la població tal com escriu Josep Antoni Cavanilles en la seva obra clàssica Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia (1795). També tenien major autonomia personal com pareix indicar la susdita compra de terres al Duc.

El retaule barroc desaparegut en la guerra civil i la imatge del mateix estil que afortunadament encara es conserva, ens porta a pensar en el segle XVIII com temps probable de la construcció. Però tenim un dubte, la campana de l’Ermita, segons una lectura feta per mossèn Serafí Sorribes, té una inscripció de fàbrica de 1722, aquesta data ens podria induir a modificar el temps de construcció a principi del mateix segle (veure L’Ermita de Santa Cristina).

QUE DIUEN ELS TEXTOS MÉS ANTICS SOBRE LA FONT

En un Informe militar sobre la Serra Espadà, encarregat pel rei Felip II a Giovanni Bapttista Antonelli (1561), es fa referència a la font com a Fuente de los Nugares, “Font dels Anouers”; el més majors encara podem recordar una petita horta de l’ermità a l’est de la font en la que hi havia un anouer.

La font, segons el text, és la que rega l’Horta d’Artana. Indubtablement en temps dels moriscos no podia ser dedicada a la Santa perquè, tal com descriu Antonelli en el citat escrit, en tota la Serra no hi havia cap creu ni campana.

Com s’ha dit, Josep Antoni Cavanilles fa referència a l’Ermita; en resum indica que la font naix a l’esquerra de la rambla i és canalitzada per al reg de l’Horta per mig d’una sèquia; baix han fet una altra presa per replegar les aigües que es perdien del primer assut.

Mossén Luís Vilar Pla, que pareix que era l’autor més indicat per a informar-nos del seu origen, en l’obra citada (pàg. 70) no ho va poder esbrinar. Transcrivim el que ens conta:

En esa misma época [segle XVIII] se registra otra obra gloriosa que carece de todo dato que dé luz para la historia, quedando como si hubiera sido fabricada por ángeles: la ermita de Sta. Cristina. Nada se sabe de ella, ni consta una sola noticia digna de atenderse; ni una sólida tradición, como la del calvario, ni uno de la familia que haya descubierto ese secreto; ni una palabra cierta se sabe de la ermita ni de cómo vino a esta villa Sta. Cristina, ni pude averiguar cosa alguna de cierto. Parece providencial que en siglo y medio escaso que debe datar su edificación, no se sepa una palabra de ello. Su fábrica debió ser durante el reinado de Carlos III, entre los años de 1770 a 1780 poco más o menos; el aspecto de la obra así nos lo indica. La única noticia vaga que pude adquirir sobre ello fue del anciano Sr. Pedro Gallart (el tio Pere el Viudo), diciéndome: “Yo de pequeño oí decir algunas veces que la ermita de Sta. Cristina la hizo un tío de mi padre, llamado Llidó por apodo (Joan de Roldán)”. Es muy verosímil, porque la familia Roldán llevan el apellido Llidó. Su iglesia es de estilo dórico, no tiene más que un altar. La imagen de la Patrona está bien hecha, tiene buena escultura, pero necesita una buena decoración. En el pecho tiene una toca que contiene una reliquia de la Santa, un pedazo de costilla. Es muy probable que por medio del Sr. Duque sea extraída o cortada una de las tres costillas que de la Santa había en el Escorial. La casa de la ermita es grande, pero desmantelada y sin cuidado de los Ayuntamientos que la rigen. Es cuidada por una familia que coloca la Alcaldía, sin otra retribución que la caridad pública, recorriendo los domingos la población de puerta en puerta, y alguna propina en la ermita. Esa familia se cuida también de la limpieza de la iglesia. Santa Cristina poseía una pequeña finca de buenas condiciones en la misma ermita o Canaleta, el huerto de la tía Teresa Cruz o de sus hijas Dolores y Teresa Martí Vilar. Actualmente tan solo le queda, porque los liberales no le dejaron más, a la Santa un pedacito de unos metros arrimado a la fuente que lo disfruta el ermitaño.

Un altre autor, Carles Sarthous Carreres, a la seua Geografía General del Reino de Valencia: Provincia de Castellón, també en fa menció, però amb poca informació d’interés.

EL SISTEMA DE REG

Hi ha un primer assut de molt bona fàbrica, nosaltres, per les dimensions i la forma, pensem podia ser iber-romà, a uns 100 metres aigües avall en hi ha un altre de més modestes dimensions, tal vegada posterior, probablement àrab. A uns 200 m. de l’assut, direcció nord-est, hi ha en uns ribassos unes pedres calcàries en part llaurades, de grans dimensions; aquesta troballa ens indueix a pensar que era el lloc d’on van extraure els carreus per a la referida construcció.

Els moderns pous de reg, tal vegada la sequera o l’entrada en funcionament de l’Orotana han fet que la capa freàtica baixés uns 3 m. El resultat és que la font, el primer assut i la sèquia mare corresponent, així com la bassa alta del Molí Dalt resulten inservibles, no obstant pensem que s’haurien de conservar en estat òptim. Afortunadament el brollador i l’assut està en bon estat, però la sèquia i la bassa alta del Molí Dalt no, sobre tot la bassa que l’actual propietari ha destrossat en part per aparcar el seu vehicle caravana.

CONCLUSIÓ

Queden molts assumptes a tractar, com el pas del crani de la Santa per Artana o el projecte del pare franciscà Miquel Cabanyes el jove de fer un col·legi franciscà a l’Ermita, projecte que l’ajuntament de l’època va desestimar (veure Els frares Cabanyes).

L’any 1936 es va produir el saqueig del temple i va ser cremada entre altres objectes de culte una imatge de la Santa i l’altar barroc. També un quadre atribuït al pintor Josep Ribera va patir el foc, o tal vegada simplement va ser “extraviat”.

Aquest text tan sols pretén donar uns apunts sobre la història de la nostra Ermita; queden molts misteris per esbrinar, el que fa més atractiu el passat i ha d’incitar als joves historiadors que en un futur vindran, a interessar-se per aquests fets tan curiosos que van viure els nostres admirats i estimats avant-passats.

 

Josep Herrero i Cabanyes, divendres 11 d’agost de 2017

Escepte menció, fotos de Josep Herrero.

Amb la col·laboració de Nelo Vilar.