Vicent Gil

(Aquest text és la conferència impartida per Vicent Gil dissabte 15 de desembre de 2012 a l’Auditori d’Artana. Altre treball i semblança de Vicent Gil a Artanapèdia: https://artanapedia.com/artana-musulmana-i-morisca/la-inquisicio-i-els-moriscos-a-la-serra-espada-vicent-gil-vicent/)

Amb la saviesa que tan sols unes oliveres centenàries saben inspirar, a Cerdanya, s’afirma que la vida de cada home és com un petit fragment de pergamí escrit, que cal saber llegir. Precisament aquesta es la meua professió.

Jo, senyores i senyors, sóc arxiver. És un ofici poc comú i sense molta brillantor. Evoca llocs foscos, olor d’humitat i de paper vell. Un món de passadissos recòndits, un laberint de prestatges de lligalls, retolats amb una lletra cal·ligràfica com aquella que feien els nostres avis, replens de papers que van ser vides, com la nostra.

He emprat mitja vida aprenent a llegir lletres antigues entre les que s’esmuny la historia de la nostra gent. En retrobar-la. En comprendre-la. En contar les bondats i malifetes, les grandeses i misèries de vides oblidades entre els papers dels arxius.

El Destí va voler portar a la meua dona de mestra a Artana. D’això fa un bon grapat d’anys. Aquells anys, entre vostès vaig començar a investigar i descobrir la vida dels moriscos valencians a partir dels processos de la Inquisició. El resultat van ser un bon grapat d’articles publicats en revistes especialitzades i actes de congressos i un llibre. En tots ells es parla d’Artana.

Tots ells son treballs de microhistòria pel seu objecte: les comunitats morisques de la Serra d’Espadà, petites senyories, ni riques, ni pobres, dins d’una comarca, la Plana Baixa, d’un extraordinari dinamisme. Tanmateix, els objectius que justificaven la investigació eren molt més amplis: demostrar que els comportaments que hi descobrim en aquestes comunitats son representatius de la societat valenciana de l’Antic Règim en el seu conjunt i que la Serra d’Espadà no era un mon tancat, com tradicionalment es deia, sinó obert i modern. Això és el que els vaig voler explicar en aquelles Jornades sobre el món àrab a la Serra Espadà, que es van celebrar a l’ermita de Santa Cristina l’any 1999.

Aquesta tarda voldria fer un breu repàs de com es va originar l’Artana actual ara fa 400 anys, en un temps de crisi econòmica tant greu o mes com la que estem patint des del mes d’agost de 2007.

L’any 2011, per tal de preparar aquesta conferència vaig anar a l’Arxiu del Regne de Valencia per tornar a llegir el plet entre el senyor d’Artana i el marquesat de Nules per la partida d’Aigües Vives[1].

Aquest plet recull, entre els testimonis, documents d’interès per conèixer les conseqüències de l’expulsió dels moriscs i els problemes de la repoblació. Al temps que permet cercar altres documents d’interès per la història d’Artana.

El document més important de tota aquesta documentació és, sense cap dubte, “la Escritura de población” del 20 de novembre de 1611, copiada al llibre del Registre General de la Real Audiència de València el 30 de març de 1751[2].

Aquesta còpia del segle XVIII és la carta pobla que va consultar i traduir mossén Lluís Vilar Pla (1869-1936), allà per l’any 1921. La transcriu a la seua Història d’Artana (1923) Si els ve de gust poden llegir-la digitalitzada a Artanapèdia.

Paga la pena llegir la Història de mossèn Lluís, com popularment coneixen vostès aquest important manuscrit de l’any 1923. Esta ple de referències documentals del desaparegut Arxiu d’Artana (per desgracia de tothom), transcripcions de documents artanencs de l’Arxiu del Regne de València i de testimonis orals impagables. Certament, les pàgines escrites per mossén Lluís deixen sentir amb nitidesa les veus dels seus avantpassats.

Unes veus que un 16 de desembre de 1796 remugaven contra el duc de Villahermosa, quan es van assabentar de la sentència favorable al retorn de la partida d’Aigües Vives al patrimoni del duc: des d’aquell dia tindrien que pagar major contribució per les propietats d’Aigües Vives que les acostumades a pagar al baró de Nules des de feia mes de cent anys.

Cal dir que a finals del segle XVIII la major part dels propietaris d’Aigües Vives eren artanencs que contribuïen en Nules. L’any 1778, el procurador Josep Monsonís, després de descriure els mollons entre els dos termes, explica que el segrest de l’estat de Villahermosa per la Corona, en el segle XVII, fou aprofitat per molts propietaris d’Artana per inscriure les seues terres als llibres padrons de Nules, ja que la partició de fruïts era molt més favorable[3]. Aleshores es va derrocar els mollons antics que seguien una línia recta entre el dos termes. Fet que va aprofitar Nules per amollonar fent un semicercle i entrant-se’n en terme d’Artana, fins les mateixes portes del poble.

En març de 1762 don Juan Pablo de Aragón y Azlor (1730-1790), que acabava d’heretar el ducat de Villahermosa, va presentar una petició a la Reial Audiència per “amollonar a l’antiga” el seu terme de la baronia d’Artana. Els testimonis lliurats per justificar la petició demostraven com nombrosos veïns de Nules s’havien apropiat de part del terme d’Artana des del 1609 i amagaven l’any 1693, la majoria de propietaris eren artanencs contribuents en Nules.

En l’origen del plet per la possessió de la partida d’Aigües Vives i l’interès per amollonar el terme de la baronia d’Artana s’amaga l’afany recaptatori del duc de Villahermosa. Endeutat fins les celles, com estava, necessitava traure renda de totes les sues propietats senyorials[4].

El plet es va sentenciar a favor d’Artana el 2 d’agost de 1779. Nules va apel·lar. A partir de llavors les dues parts començaren de bell nou aportar proves: còpies dels capbreus, escriptures notarials d’establiments, còpia de l’arrendament dels drets dominicals i fins i tot, mapes de la partida d’Aigües Vives en litigi. Tota aquesta paperassa retarda la confirmació de la sentència favorable i la resolució definitiva de plet fins el 14 de desembre de 1796.

Aquells documents, que durant els trenta quatre anys que s’allarga el litigi van ser un pandemònium de paperassa, avui permeten conèixer com es va fer la repoblació de la baronia d’Artana després de l’expulsió dels moriscs, amb quines condicions es van establir els primers pobladors i els canvis més importants que van tenir lloc en la nova Artana, que es reconeixia jurídicament el 20 de novembre de 1611.

Crisi econòmica i repoblament: la baronia d’Artana

La repoblació degué començar molt prompte, potser el mateix dia que els moriscs eixien cap a Moncofa per embarcar rumb a Orà[5]. Fins que s’atorga la carta de població el 1611, els nous pobladors degueren establir-se mitjançant acords particulars amb els marmessors dels hereus del senyoriu dels Villahermosa (el duc don Fernando de Borja y Aragón havia mort, l’any 1592) És el cas dels Bernat, Martín o Cabanyes (el 20 de novembre de 1611 apareixen ja com justícia i jurats d’Artana)

L’hereu de la baronia d’Artana, don Carlos de Borja y Aragón, era conscient que calia repoblar els seus estats ràpidament per evitar la ruïna econòmica. Calia recuperar com fos les 1.400 lliures anuals que s’ingressaven en 1598 de la vall d’Artana[6].

Tot i les bones intencions, la renda que donava Artana els anys 1595-1598 (quan l’arrendament estava en mans del morisc de Betxí, Gaspar Malchich), no es recuperarà. Al segle XVII, els hereus de la casa de Villahermosa heretaran deutes. Tots ells, a curt o llarg plaç, acabaren consolidant-se baix la formula de préstecs censals[7].

Com és ben sabut, l’expulsió dels moriscs plantejà el greu problema de qui havia de pagar les pensions i els capitals dels censals carregats per les aljames morisques als seus creditors censalistes, majoritàriament comunitats religioses, cavallers, burgesos, artesans o professionals liberals.

No estava clar si els nous pobladors havien d’heretar les obligacions dels seus predecessors moriscs, però així que fou verificada l’expulsió els creditors censalistes començaren a instar els cristians vells que no havien estat expulsats o havien ocupats cases i terres al pagament d’aquests censals.

Per això, l’ideal de repoblació dels creditors era el de comunitats agràries formades per petits emfiteutes, amb unes propietats equilibrades de vint fanecades d’horta i quaranta de secà, amb conreus de sembra, arbustius i arboris que proporcionaren al senyor la renda suficient per fer front a les seues obligacions censals.

Els ducs de Villahermosa, com la majoria dels senyors valencians, van fer cas omís de les recomanacions dels seus creditors censalistes. L’any 1609, els capitals carregats a cens sobre les propietats de les senyories valencianes sobrepassava els 4.000.000 de lliures.

Des de la Corona es va intentar resoldre aquesta perillosa situació de deute permanent. La pragmàtica del 2 d’abril de 1614, completada per altres de 1620 i 1622, va resoldre el problema dels censals obligant que els senyors se’n fessen càrrec del pagament i reduint la taxa d’interès al 5 per 100.

El conflicte censalista és possible que desestimulés la repoblació d’Artana, tenint en compte el dèbil creixement demogràfic que es registra entre 1612 i 1646[8].

Artana en 1609 era un lloc de senyoria que tenia 325 cases poblades de moriscs (uns 1463 habitants) Després de l’expulsió dels moriscos, la repoblació d’Artana fou lenta. L’any 1611 es va repoblar amb 44 famílies (198 habitants) en el cens de 1646 tant sols tenia 68 cases (306 habitants). Fins el cens de Floridablanca de 1787 la seua població (1851 habitants) no supera les 325 cases de 1609 (1463 habitants)

La fredor de les xifres les confirma l’antroponímia. Com demostra Josep Herrero, salvant lleugeres diferències en la transcripció dels cognoms, es constata un elevat índex de coincidències entre els repobladors inicials de 1611 i els caps de família de 1646. No val dir noms, com ell mateix també afirma, els llinatges d’aquests primers repobladors son els de tots vostès.

Aquesta estabilitat demogràfica de la baronia va perjudicar al duc i explica les nombroses terres que havien restat abandonades[9].

Per lluir aquesta manca de rendibilitat de la senyoria el duc va demanar el segrest dels seus estats. Es a dir que el rei es fera càrrec del seu desgavell econòmic. En la primera meitat del segle XVII, 60 estats senyorials van ser objecte de reial segrest.

El segrests de la renda senyorial es duia a terme pel rei quan els ingressos d’una senyoria resultaven insuficients per sufragar les despeses inexcusables. A la baronia d’Artana, tant sols el pagament de pensions s’emportava la major part de la renda senyorial.

Al llarg dels segles XVII i XVIII un administrador reial es fa càrrec de la hisenda del duc de Villahermosa, cobra les rendes i paga els dèbits. Això sí, després d’haver-li donat al senyor segrestat una quantitat per tal que visques còmodament d’acord amb el seu rang.

Aquest ajut reial va fer possible que a la mort de Don Carlos Gurrea i Aragó (1695) el deute reconegut de l’estat de Villahermosa foren unes discretes 31.000 lliures. Tot i això, la Guerra de Successió i la Nova Planta castellana borbònica fa que aquest sistema d’ajuda reial fes fallida.

L’any 1709 els creditors no van poder cobrar ni tant sols l’interès corrent del 4 per 100. L’avalot dels creditors a la disputa dels pocs diners disponibles va donar lloc a patracols de centenars de fulls en els quals no es resol rés fins 1735[10]. Per la qual cosa, la fallida va significar la ruïna de la major part dels creditors. El cas del duc de Villahermosa es generalitzable pel conjunt del senyoriu valencià fins la dècada de 1730.

 

L’origen dels pobladors d’Artana de l’any 1611

Com a la resta del País Valencià, la major part dels repobladors, cal suposar, procedien de les viles reials de la pròpia comarca. Aquesta àrea d’influència migratòria en la mateixa comarca i en les veïnes es una característica comuna en la majoria dels repobladors del segle XVII[11].

Si tenim en conte que, en el cas d’Artana, els testimonis de la carta pobla del 20 de novembre de 1611 i el notari són d’Onda, es pot suposar, com fa Josep Herrero, que la primera onada de repobladors ve d’aquesta nova vila reial.

Els personatges d’Onda que trobem a la carta de població d’Artana actuen, possiblement, com comissaris nomenats exprofés per repoblar. Lògic és que buscaren els repobladors al seu entorn geogràfic d’origen. Aquesta suposició es reforça si tenim en compte la doble renda que Felip III acostumava cobrar als habitants d’Onda des del 12 de juliol de 1608.

Aquell estiu, com a primera resposta a la petició d’Onda demanant-li que la incorporarà a la Corona, Felip III decideix vendre’ls com mestre de Muntesa (Felip II havia incorporat el Maestrat de Muntesa al patrimoni reial) la jurisdicció alfonsina pel preu de 6.000 lliures. Posteriorment, el 21 de desembre al incorporar-la a la Corona, imposa regalies i tributs. Aquesta doble jurisdicció sobre els vassalls d’Onda es va convertir en una doble contribució. Per un constat calia seguir amortizant el deute de les 6.000 lliures pagades per a Felip III, com senyor de Muntesa, pel rescat i, per l’altre, fer front al pagament de les contribucions que es tenien com vila del patrimoni reial. Felip III, per un costat, com senyor de Muntesa i, per l’altre, com senyor de la vila reial obtenia doble benefici d’Onda. Aquesta doble contribució s’agreuja a partir de 1611[12].

L’afany recaptatòria de Felip III potser la causa que corrobora la suposició de Josep Herrero: els repobladors d’Artana procedien d’Onda.

El repoblament (1609-1611)

No sabem amb quines condicions es van establir els primers pobladors que s’instal·laren a Artana. Però si que des de molt abans del 20 de novembre de 1611 els servidors del duc de Villahermosa, com l’escrivà Miguel Juan Yáñez del Castillo, es posaren a preparar les bases de les futures cartes de població.

A banda d’aquests plans, el duc i els seus administradors concediren tot un conjunt d’establiments majors a amics i servidors fidels amb anterioritat d’atorgar les cartes pobles.

Aquest tipus d’establiment es realitzen en totes les senyories. A la serra Espadà, abunden denúncies i queixes, amb data anterior a les cartes pobles, contra els administradors del duc de Medinaceli i els de Villahermosa. Tant els repartidors del duc de Villahermosa com els de Medinaceli s’apropien de les millors cases i terres i fan el repartiment a favor dels seus.

Aquestes notícies disperses no són més que la part visible d’un procés de captació de fidelitats amb favors. L’any 1613, en una petició del duc de Villahermosa s’exposa que a les baronies d’Artana, Espadella, Vallat i Torrechiva s’havia repoblat amb gent que no eren pràctics en els cultius tradicionals de la terra; per la qual cosa no podien fer front a la renda fixada a les cartes de població. En conseqüència, atenent a la “fidelidad que nos profesan” es veia obligat a concedir-los “graciosamente” una rebaixa de contribució i nous privilegis.

A finals d’agost de 1611 estaven ja repartides les millors cases i la totalitat de les terres de regadiu. Convé destacar que les cartes de població s’atorgaran el mateix any però a finals de setembre en els llocs de la serra d’Eslida i Fansara, a principis d’octubre a Suera i el 20 de novembre a Artana. En conseqüència, la carta pobla és el reconeixement jurídic d’un repartiment ja fet.

Carta de població del 20 de novembre de 1611

La carta de població d’Artana fou signada d’una part per don Melchor Valenciano de Mendiolaza, procurador de l’estament militar (milites) del duc, des del 30 de gener de 1610, i Miguel Juan Yáñez del Castillo, secretari dels marmessors de la testamentària del duc don Fernando Aragón y Gurrea (-1592) i d’altra pels 44 pobladors, i fou autoritzada pel notari Pedro Pablo de Tuesta.

Es tracta d’un llarg document amb una introducció i un extens escatocol en llatí i la part dispositiva en català. En ell es disposa que reunits tots els nous pobladors i els procuradors dels marmessors dels hereus del ducat de Villahermosa l’església de la baronia d’Artana, els 44 pobladors juren “el sagrament de fidelitat i homenatge”, reconeixent als marmessors dels hereus com a senyors naturals. El jurament el van fer un rere l’altre en l’ordre que estan inscrits a la carta de població, tenint un dels procuradors un missal obert a les mans.

Fet el jurament, cada poblador havia de rebre una casa, “doce tablas de tierra[13]” (2 fanecades) d’horta, garrofera i secà.

Per la casa hauria de pagar un cens de 40 sous anuals, la meitat per Sant Joan i l’altra meitat per Nadal.

Tots els grans, conreus de sembra d’horta, cànem i llinosa partirien a la sisena, una vegada pagats el delme i la primícia. Els grans, vi, oli, garrofes, figues, llegums, panís i altres “frutos” de secà satisfarien una partició a la vuitena[14]. La fulla de morera, tant a l’horta com al secà, partiria a la vuitena. Les noves moreres que es plantessen tindran franquícia de partició durant 12 anys.

El ramat i bestiar satisfarien una partició a la vuitena i el porcí a la sisena. S’autoritza fer llenya, carbó i cendra per l’adob i pasturar sense pagar partició.

Els pobladors estan també obligats a mantindré l’assut, netejar les sèquies i tenen llicencia per a sembrar fins una “taula” d’alfals per al seu ús propi, franques de partició.

Cap poblador no podria vendre la seua casa i terres sinó amb llicencia prèvia i certes condicions. El comprador, donatari o hereu quedarà obligat a habitar la casa i conrear les terres sota pena de comís.

La senyoria es reserva totes les regalies i tots els veïns tenen obligació d’acudir a aquestes regalies a moldre el blat, premsar les olives, coure el pa, comprar el vi.

La jurisdicció que es reservava el senyor era molt àmplia i podia conèixer tot tipus de causes, tan civils com criminals.

Finalment s’acordava donar per cada casa, un present de Nadal als procuradors del duc.

En definitiva, es tractava de trobar un equilibri entre dos interessos contraposats: el del senyor per repoblar les seues terres pràcticament buides i recuperar les seues rendes, i el dels pobladors per trobar un mitjà de vida millor que el que havien tingut als seus llocs d’origen.