MEMÒRIA ORAL AUTOBIOGRÀFICA

En les últimes dècades s’ha posat en valor la memòria oral autobiogràfica, fins al punt de generar museus virtuals (“museus de persona”) en diferents parts del món. L’adquisició, conservació, protecció i difusió de les històries de vida va ser reconegut per la UNESCO com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat en 2003.

En Artana, com per tot arreu, tenim un passat riquíssim que se’ns està anant a la mateixa velocitat que van desapareixent les generacions més majors. Persones que s’han criat en una altra civilització, que han viscut una guerra i una postguerra, que han practicat oficis desapareguts, que han tirat avant famílies i el mateix poble en condicions extremadament difícils.

Estem en un moment apassionant en què el patrimoni deixen de ser només les esglésies i castells i es dóna importància a allò que produïm les pròpies persones. Lamentablement, la falta de polítiques públiques, en concret de pressupostos per a realitzar entrevistes, deixa l’acció cultural en condicions molt precàries. Polítics ignorants i irresponsables prefereixen endeutar-se amb pèssims museus físics abans que desenvolupar projectes culturals vius i importants per a la comunitat.

ENTREVISTA EN VÍDEO A ROSARITO SERRA

En este cas presentem l’entrevista feta el dilluns 21 de maig a Rosario Tomàs Balaguer (1940), coneguda com Rosarito Serra, modista del poble durant 52 anys de la seua vida. Ens rep en sa casa, a on ens acompanya Andrea Álvarez, la seua neta, que és la que ens ha servit de contacte i que ens atén amb tota l’amabilitat del món.

Ací teniu el vídeo de l’entrevista, feta amb precarietat de mitjans tecnològics però amb tot el rigor i afecte del món. Són 45 minuts d’informació etnològica preciosa en què és difícil no empatitzar amb esta persona.

ENTREVISTA EN ÀUDIO A LOLITA I ROSARITO SERRA

A continuació podeu sentir l’àudio d’una entrevista breu (uns 4 minuts) que Andrea Álvarez va realitzar a la seua tia Lolita i a la seua àvia Rosarito per parlar de les seues ferramentes de treball: les màquines de cosir. Mesos després faltaria la primera, a qui volem honrar en este espai dedicat a les dos germanes Serra. Ací baix també podeu veure la preciosa màquina de cosir de Lolita Serra, una antiguetat plenament funcional.

RESUM DE L’ENTREVISTA A ROSARITO SERRA

Als 9 anys la van traure d’escola, la seua germana va anar més que ella. La van traure per a passejar a xiquets: Benjaminet de Macareno, María Pilar de Suquiana, al Chato, a Vicente Flora… Després se’n va anar a Borriana amb sa mare, que va entrar en un almacén de taronja, i encara la va ficar a ella en un forn a passejar, però el que menys feia és passejar: li van ensenyar a guisar, feia tota la faena i l’últim era passejar al xiquet; com tenien forn i home i dona estaven a tope ho havia de fer ella tot. Després se’n va tornar a casa amb els pares i a l’any següent ja va entrar a aprendre a cosir. Per passejar els donaven el menjar i poquet més: una pesseta o dos, potser.

Sa mare va anar dos anys o tres a la taronja, aleshores no hi havia res més. A l’any següent Rosarito ja no va estar passejant, ja tenia catorze anys i podia entrar a l’almacén. Mentrestant, sa mare li va demanar a la xica que les allotjava en Borriana que parlar amb la dona que li cosia per a que li ensenyara a la filla, perquè tenia molta afició. A les xiques que baixaven als almacens de Borriana els alquilaven les pallisses per a que passaren la temporada. A la cosidora li va agradar tant que quan va arribar el moment d’entrar a l’almacén es va oferir a donar-li el que li havien de pagar a la taronja (8 pessetes a la setmana) per a quedar-se-la amb ella. Quan es va acabar la temporada sa mare se’n va pujar però ella es va quedar allí, aprenent el corte i tota la resta fins als 17 anys. Quan ja va saber ja se’n va tornar a casa. Des d’entonces ha sigut una modista molt apreciada i ha tingut molta faena; li deien: “Encara ho fa millor pel revés que per l’endret”, perquè és molt meticuloseta.

Quan va tornar, amb tots els coneixements adquirits, va coincidir que la seua germana era de Junta de Santa Teresa; aleshores traïen a les riquetes, però van agafar també a Lolita. [5 min.] En casa patien molt perquè no podien fer-li el trage; Rosarito es va oferir a fer-lo:

–Mare, compre la tela que jo m’atreviré a fer-li el trage.

-Ai filla, no, i si l’erres? Después que mos costarà, que no podem ni comprar unes espardenyes…

Aleshores s’estilava anar de negre, la Junta. Van comprar una tela amb mostretes molt bonica: “-Filla, senyat, no l’erres filla…!”. Es va fer el patró, li va cosir la bata, amb el collet en puntilla, que era una cosa que estava poc vista, d’encaix, a la moda… Li la va fer tan bonica que va guanyar a totes les de la Junta. Des d’aleshores la gent va començar a sol·licitar-la i ja no va parar mai. La seua germana bordava, va anar a València a aprendre, es va ensenyar a bordar amb or i ho feia molt bé, però va vindre el moment que Rosarito tenia tanta faena que li va demanar que es deixara la bordadura per ajudar-la a ella. Des d’aleshores van treballar juntes. Lolita bordava a màquina.

[8’00”] Ens ensenya servilletes bordades per la germana i un mantel preciós, una artesania que hui en dia és difícil de trobar i que costaria dinerals. Han treballat “com un burro”, diu.

[10’30”] (53’16” -53’54”)

Aleshores la gent no anava a comprar-se roba enlloc, no anava als mercats, se l’havien de fer. Quan s’ho va deixar, fa pocs anys, estava molt cansada, la mà li feia molt de mal. Va anar a l’almacén fins als 69 anys, que va batre el rècord, i encara tenia energia per a tot. Ha treballat tota la seua vida, encara arregla roba de tota la família. [10 min.] S’ha pintat la casa tota la vida, i quan estava brut agafava el lleixiu i passava totes les parets. Ha sigut sempre molt animosa i ha tingut i té molta gana de treballar. “-Tota la vida pobrets com una rata”.

Li diuen Rosario però tots li diuen Rosarito Serra. Com sa tia era Rosario, a ella li va tocar “Rosarito”, com la seua germana era “Lolita”. Va nàixer el dia de Tots Sants de 1940, [que aquell any va caure en divendres], a les Alqueries, de pares artanencs, però enseguida se’n van vindre a Artana. Son pare era tallador, anava amb el tio José Mateua, de qui era cosí germà. Sa mare també va treballar tota la vida, primer a l’espartí, després a l’almacén de Borriana abans del boom de la taronja. Els homes també anaven a collir a Borriana, en bicicleta. Ella ja no ha fet espartí.

A passejar anaven moltes xiquetes de la seua edat. Encara no s’estilaven els bolquers i anaven sempre banyades, els xiquets es pixaven damunt de les passejadores, sempre xorrant, en hivern més gelades que un poll. Els portaven al solet, com ara van en carro però al braç.

[15 min.] Ens ensenya roba cosida per ella, una artesania sorprenent pleníssima de detalls i virgueries.

Diu que ha treballat molt perquè era pobreta, però de tota manera tampoc no li agradava estudiar. La seua germana va anar a escola fins als 12 anys, que era l’habitual. Depenien del treball: els homes a fer gavells a la muntanya i les dones a fer espartí. Quan es va espavilar la taronja van canviar les coses. Els que tenien una miqueta es feien rics, diu; ara és al revés.

La seua família vivien, primer, al carrer Dalt; després, quan l’àvia paterna va morir se’n van baixar on viu ara, al carrer Sant Salvador. Era una casa antiga que va obrar el seu home. Sempre han sigut foieros. [20 min.] Es va casar en 1964. Va conèixer llavar a la sèquia, una que passava per la Picaora.

A escola anava a Doña Rosario, tia d’Isabel la de la carnisseria, i després a Doña Conchita. Com eren pobrets i son pare era caçador, anava a caçar amb Don Juan Caballero, metge del poble, amb qui tenia molta amistat, i un tal “Caldera”, home de Doña Conchita. Rosarito tindria 5 ó 6 anys. L’any de la nevada [l’hivern de 1946-47], Doña Conchita li va dir a sa mare que la duguera a dinar a sa casa; esta dona tenia un fill. Li ho va dir a ella però no volia anar, perquè era molt vergonyosa. Va anar huit dies, [25 min.] allí tenien galletes, pa blanc i de tot, i en casa es menjava pa de segó. En eixos dies no va menjar res, quan més li ho deien menys menjava; arribava a casa aspada de fam, fins que ja no la van dur més. Ha sigut molt vergonyosa i molt escrupolosa per a tot. “Passàvem més fam que Garró, i una vegada que em van dur… que era un hotel de bé que menjaven, jo no menjava…”. “Qué pobrets hem sigut”, diu.

Sobre les màquines de cosir, la de la seua germana ja se la va comprar de segona mà, i pensa que l’ama, una dona d’Onda, ja la tindria cent anys. Conserven la màquina i funciona perfectament. Ella tindria catorze o quinze anys quan li la van comprar. Primer li va ensenyar la tia Asunción, després se’n va anar a València a aprendre. Estava en València l’any de la riuada, el 1957. Estava en casa d’unes cosines germanes de sa mare. La màquina pot tindre 150 anys.

Rosarito se’n va comprar dos: una Singer primer i una altra més moderna després. Tenen tres màquines en perfecte estat.

Quan ella cosia ho feia també la Sifonera i Lolita Generosa, però eren poc més que aprenents. Teresa Blasco era molt fina però era bordadora, no cosía. Dibuixava i ensenyava, ho feia tot a mà, diu que “bordava com les monges”. Tenia moltes xiques a aprendre.

[30 min.] La tela primer li la compraven al Rico, després anaven a Borriana i a Castelló, a una tenda de la plaça Santa Clara. Cosien roba de mudar, no de treballar. Ara els joves compren barat. El que no li agrada és la roba dels xinesos. Cosien només per a dones. Per als homes estava Pansa, que diu que cosia també molt bé.

Ha cosit durant 54 anys, ens conta que té la columna vertebral deformada per la postura inclinada durant tantíssimes hores treballades de nit i de dia. Hi havia nit que només dormia dos hores, cafè en bevia un munt. Les primeres bruses que van eixir de les penyes, amb quadrets verds i blancs [la penya Juventud y Armonía], les van cosir totes elles, en van fer 92!, entre xiquets i majors. Les cosien a tope, de nit i de dia, incloent els escuts que portaven al pit. [35 min.] Quan passava l’Aurora a les cinc del matí, a cantar-li al retaule del Crist del Salvador, ella ja tenia llum en la finestra, i algunes amigues li tocaven; ella estava treballant dins. No han conegut un mes de no tindre faena, ni quedar-se sense cobrar.

Sa mare era molt asseada, els planxava la roba i la repartia a les ames.

Li preguntem si estava ben pagat, i ens diu que ella sempre ha cobrat jornal d’almacén. No podia cobrar menys que una encaixadora, per exemple, que és “lletra grossa” i no calen coneixements. El mateix que cobrava una dona un dia a l’almacén ho cobrava ella. Damunt havia de comprar tots els materials. No era un sou alt. Tampoc no sabia què havia de fer pagar. Quan s’apujava a l’almacén ho apujava ella.

Ens conta una anècdota de sa mare: quan va nàixer ella, la segona xica, una dona li va dir: [40 min.] “Maidolores, una altra filla? Vas pa’ pobra”. Era una dona que tenia xics, i aleshores les dones que tenien molts fills “es feien riques”. Sa mare li va dir que estava contenta amb les seues filles. Quan elles es van fer major i treballaven tant li la va tornar: estava molt contenta de les seues filles que li guanyaven tots els dies el jornal. No va voler dir-los mai a les filles qui li havia dit allò.

Contra el tòpic de que les dones no treballaven, diu que treballaven com a burros. Tot de les mans, d’herència només van tindre mitja casa on estan vivint. Van comprar l’altra mitja casa, la van obrar, van comprar els hortets, una altra caseta… tot de les mans. “Ja hem fet lo nostre”, diu. “Som gent pobra, treballadors”. Ha donat una carrera a la seua filla i l’opció d’estudiar al seu fill.

L’entrevista és molt divertida i profitosa, ens endinsa en un món, no tan llunyà, en què la roba es feia a mida i generava artesanies precioses, molt de treball precari i relacions socials concretes. Rosarito és molt generosa, s’ofereix per a tot i a més ens convida a berenar! És una vesprada molt bonica que dóna ocasió a empatitzar molt amb esta dona tan treballadora. Gràcies Rosarito Serra!