Entrevista realitzada el dilluns 21 de maig de 2018 a Rosario Tomàs Balaguer (1940-2026), coneguda com Rosarito Serra, modista del poble durant 52 anys. Ens va rebre en sa casa, en companyia de la seua neta Andrea Álvarez, que ens va servir de contacte i que mantenia una complicitat modèlica amb la seua iaia.

Ací teniu el vídeo de l’entrevista, feta amb mitjans modestos però amb tot el rigor i afecte del món. Són prop de 45 minuts d’informació etnològica preciosa en què és difícil no empatitzar amb ella.

Amb motiu de la seua mort, el dissabte 8 d’agost de 2026, hem volgut honrar-la millorant la qualitat del vídeo i del so i fent una transcripció completa de l’entrevista (que només estava resumida).

La seua va ser la primera entrevista que vam fer per Artanapèdia. Arrel d’allò, Rosarito es va convertir en una amiga. L’admiràrem per treballadora, per la seua humilitat, per la seua consciència de classe, pel seu humor… Pensem que la seua generositat en la conversa la convertix en una joia per al nostre poble.

Andrea Álvarez Llidó: «Entrevista a les germanes Lolita i Rosarito Serra, sobre les seues màquines de cosir»

Abans d’anar a la transcripció anunciada, volem incloure també l’entrevista que Andrea Álvarez, neta de Rosarito i neboda per tant de Lolita, els va fer en 2018 a propòsit de les màquines de cosir que tenien en casa. És una oportunitat preciosa per recordar-les.

Transcripció

Hola, me dic Andrea. I estem ací en casa ma tia i m’auela, i anem a parlar sobre la màquina de cosir de ma tia. Des de quan tens la màquina?

Lolita.- Pues jo la màquina, jo tinc 80 anys i la màquina me la va adquirir ma mare quan tenia 14 anys. Jo compte que ixa màquina deu tindre pel centenar de anys, perquè és la més antiga que va eixir, perquè la rodeta que roda la té gorda, i les atres màquines van eixir después amb la rodeta més menudeta. Ixa és la màquina més antiga que hi ha en Singer. A mi me la va comprar ma mare i era ja de segon mà.

Molt bé, i per a què la utilitzaves?

Pues jo vaig dependre a bordar a màquina a casa una tia meua que era bordaora. Después que vaig dependre me’n vaig anar a València. En tot açò ma mare ja m’havia comprat la màquina. Me’n vaig anar a acabar d’adependre a València i als 14 anys me vaig ficar a bordar. Pa la gent

I bordaves molta roba per a la gent?

Ui, pues molta. Jo no parava. Per cert que jo bordava molt bé, no és perquè era jo, és perquè bordava bé. Jo tenia moltíssima faena. La que més faena tenia del poble, perquè bordava bé.

I tu des de quan tens la màquina?

Rosarito.- Jo sóc la uela d’Andrea. Buenas tardes. Sóc l’auela d’Andrea i jo vaig anar a dependre de cosir, era modista. Jo tenia la màquina… me vaig comprar tamé la Singer però ja d’estes més modernes. Jo ja me la vaig comprar normal, nova. Entonces la meua màquina pues tindria… 60 o 65 anys, quan me la vaig comprar. He cosit molt amb ella, encara la tinc, encara me dura, encara la tinc, encara cusc, m’ha eixit molt bona, i jo he treballat de nit i de dia moltíssim. Hasta la meua germana que bordava amb la seua màquina… perquè jo he estat 52 anys cosint. I quan ja estava cosint a muntó de anys, perquè me vaig ficar als 17 anys a cosir, i hasta fa… ara ne tinc 76 i m’ho he dixat de cosir pues farà cinc o sis anys perquè ja me senc major. Entonces la meua germana me ajudava a bordar a mi, se va dixar ella el bordar p’ajudar-me a cosir a mi, perquè jo havia d’agarrar gent perquè tenia molta gent pa cosir, i pa llogar a llogaes pues la meua germana se va dixar el bordar perquè rendia encara més cosir pa mi que bordar. Entonces hem bordat hasta lo que jo estic contant-li. Farà cuatre o cinc anys que m’he dixat la cosida, hem treballat moltíssim, moltíssim, moltíssim.

Lolita.- Después jo feia jersé, si vols posar-ho.

Home, claro. I la teua màquina com és?

La de la meua germana era Singer antiga, i jo Singer però ja més cap ací.

I feies molta roba a la gent?

Moltíssima, jo he cosit molt. Nits de dormir només tres hores. Moltes nits, perquè cosíem a muntó, a muntó, a muntó. Perquè venia gent de València, gràcies a Déu, i ací tenia jo moltíssima clientela. Hem treballat moltíssim moltíssim i les màquines mos han donat molt de rendiment, perquè no mos s’han estropeat mai. Mai. Aixina és que estem molt contentes, no per la labor nostra, sinó per les màquines.

Vale, molt bé. Pues ací acaba la meua entrevista a ma tia i m’auela sobre la màquina de cosir.

Entrevista a Rosarito Serra

Fitxa per Artanapèdia

Nom	Rosario Tomàs Balaguer (1940-2026), Rosarito Serra
Títol	Entrevista a Rosarito Serra
Categories	Postguerra, dona, treball
Data i lloc de l’entrevista	Dilluns 21 de maig de 2018, a casa de l’entrevistada
Equip entrevistador	Artanapèdia
Publicació en Artanapèdia	Divendres 29 de juny de 2018. Reeditada el diumenge 16 d’agost de 2026
Enllaç	https://youtu.be/yjb6mq8Py7k
Extracte	https://youtu.be/_kRTlkvnDys

Sinopsi

Història de vida de Rosario Tomàs Balaguer (1940), Rosarito Serra, que ens parla amb humor i tendresa de la seua infància en la postguerra, en anys de misèria en què treballava com a “passejadora” de xiquets, fins que la costura va orientar la seua vida en este ofici que ens explica magistralment.

Transcripció

A mi me vaen traure de l’escola als nou anys. Perquè érem pobres. La meua germana va anar més que jo a escola. Però als nou anys me van traure pa passejar als xiquets. Vaig passejar a Benjaminet de Macareno —que per cert va vindre despús ahir a dur-me una papeleta de… mira, tot això m’ho ha dut ell, de Lourdes—. I el vaig passejar jo. Después vaig passejar a María Pilar de Suquiana; al Xato, tamé; a Vicente Flora, el que estava en l’embotellaora, tamé. Jo què sé. Después me’n vaig a Borriana amb ma mare, a l’almacén de teronja, i encà me va ficar a mi en un forn a passejar, però lo que menos feia és passejar, allí. Me van ensenyar a guisar, feia tota la faena i lo últim era passejar al xiquet, però com tenien forn i home i dona estaven a tope, ho havia de fer jo tot. Mareeee… I después se’n vaen vindre amb mon pare ací i jo ja me vaig quedar el any venint a dependre a cosir allí.

I què els pagaven, per ser passejaores? Com se feia, això? Què els donaven?

Què mos donaven? Pues el minjar… i què mos donarien? Poquet. Una pesseta o dos, mos donarien.

Home, ja m’ho pense: una xiqueta de nou anys…

Perquè a l’any venint ja no vaig estar passejant, perquè ma mare van anar dos o tres anys a Borriana a la teronja, que entonces no n’hi hava res més. I a l’any siguient ja me va dir… ma mare va parlar amb un… entonces entraven als catorze anys; entre el primer any de passejar, un atre que no feia res… pues als catorze anys ja podia entrar a l’almacén. I va i ma mare li diu a… la que anàvem mosatros a casa d’ella diu: “Paquita, diu, jo vullguera… que la meua filla té molta afició a cosir, jo vullguera entrar-la a l’almacén, diu, però mentres m’ho arreglen i tot, pa que no estiga en casa que s’avorrix, tu no li diries a ixa dona que te cus a vore si pot entrar-la encara que siga a segona fila?”. I va anar i m’entra. Diu: “sí, ja parlaré jo amb ella i anirà. Diu, mira, ací tinc una veïneta meua que viu en ma casa…”  —que entonces mos alquilaven les pallisses; elles vivien en la casa bona i a mosatros les pallisses—. I no res, i diu: “que vinga, que vinga. A mi m’és igual, una xiqueta més que menos, que vinga”. I tant li vaig agradar que quan a l’almacén le van dir: “senyora Doloretes, a la seua filla pot entrar-la”, i va i ma mare li ho diu a la que m’ensenyava a cosir, li diu: “María, diu, la meua filla la entren a l’almacén. —Diu: pues mire, María Dolores, jo si vosté vullguera jo a la seua filla li veig molta punta. Si vulguera dixar-me-la ací… A l’almacén quant li tenen que pagar? —Diu: huit pessetes a la setmana. —Diu: pues jo li les donaré. Jo li les donaré que a mi me farà paper que està adeprenent molt. I m’agrà conforme deprén. —Diu: ai, pues si a vosté li pareix que la xiqueta… —Diu: que vinga que jo li donaré lo que li donen a l’almacén”. I entonces aixina se va quedar: quan se va acabar la temporà ma mare se’n vaen pujar però me vaig quedar a viure allí. I me va ensenyar el corte, m’ho va ensenyar tot. Vaig estar hasta els dèsset anys. Hasta els dèsset anys vaig estar allí deprenent. Que quan ja vaig saber ja me’n vaig vindre a casa.

Claro, vosté és modista, vosté no és una cosidora arreu.

No, jo… bueno, jo no vull alabar-me perquè en una vida tots errem i encertem. No m’he alabat mai ni… però la gent me dien que ho feia molt bé, i gent tamé ne tenia a muntó.

Ixa és la millor prova.

Gent ne tenia a muntó. I la gent me feien: “és que encara ho fa millor pel revés que per l’endret [risses]. Perquè jo he segut molt meticuloseta. Sóc encara. I m’agrà tot, tot, tot molt ben fetet, si no està ben fet ho desfaig i ho torne a fer. Hasta que està al meu gust.

I no res, i quan vaig alplegar ací va i a l’any… ja  vaig estar tres anys, pues als dèsset anys me’n vaig pujar. Me’n puge ja i ja sabia cosir. Ja sabia tallar i el corte i tot. I la meua germana era de junta de Santa Teresa, que la vaen traure… entonces traïen a les riquetes, però a la meua germana la van traure. I va ser de junta amb Marí Macareno, i va i… “ai, i el traje com te’l farem? No tenim dinés, com t’hem de fer el traje, filla? [5 min.] A’ vorem, a’ vorem…”. I jo li dic a ma mare: “mare, compre la tela que jo m’atreviré a fer-li el trage. —Ai, filla, no. I si li l’erres? Después que mos costarà… que no podrem ni comprar unes espardenyes… —Vosté compre la tela, conforme vullga”. Entonces s’estilava anar de negre, les de junta. No sé per què però aixina era antes.

Bueno, en total que li compra la tela a la meua germana, negra, molt bonica. Feia unes mostretes molt bonica. I va i… “filla, senya’t. Senya’t, filla, no l’erres. —Dic: tranquil·la, mare, que jo me faré un patró i la faré bé. Confie en mi que la faré bé”. I faig la bata, li la prove, li faig el collet en puntilla que entonces no s’estilava, en “encaje”, i tot aixina d’ixes altes; la moda. La falda era tota de capa tota ampla. Li la vaig fer tan bonica que va guanyar a totes les de la junta. Des d’entonces, eh?, la gent va vindre a cosir, a cosir, a cosir, a cosir, i ja no m’han dixat… Perquè u diu: “tan joveneta… Tinc que cosir tan joveneta i si ho erre…” –jo entre mi–. Però con va vindre tanta gent, que tenia la gana de gent, ja no vaig poder dixar-m’ho. La meua germana bordava, tota la vida ha segut bordaora. Va anar a València a dependre; va dependre a bordar amb or. La meua germana sabia bordar molt bé. Però va vindre el moment que dic: “mira, Lolita, jo tinc que buscar una dona que sàpia ja cosir. Perquè si li tinc que ensenyar sóc pobreta i no me convé”. Jo li dic a ma mare: “mare, i si Lolita se dixara el bordar, i jo pa pagar a un atra persona li pagaria el jornal a d’ella i sempre tens més confiança pa les coses? —I ma mare diu: ai, això ho té que dir ella. Jo què voleu que vos diga?, feu lo que vullgau. Però som pobrets, filla. Pensa que som pobrets. Que ho diga ella: Lolita, tu què dius? —Ai, jo què sé, a mi m’agrà a muntó bordar, però… —Dic: pues jo tinc que buscar-me una dona, filla. Jo lo que li tinc que donar a ixa dona si tu vols dixar-te el bordar, quan tu tingues una remesa forta si vols anar-te’n a bordar, pues jo te dixaré: borda. —Bueno, pues hala, me ficaré a cosir”. Però ella se va tindre que dixar el bordar i ja no ha bordat més. Perquè teníem tanta faena. Mareeeeeee…

Els que bordaven feien… pues supose que llençols i…

Sí, sí, de tot. De tot. La meua germana bordava molt bé, que… Que ta tia Teresa a mà… la meua germana bordava a màquina. Ta tia bona bordaora. Ta tia Teresa ho feia tot a mà i bordava com una monja! Com una monja, bordava. Però jo la meua germana, tamé bordava bé, perquè tot açò ho feia ella. I mira què bordats feia. El mantel té una puntilla aixina de gran. No s’han gastat mai, açò és d’estar alçaes.

 (…)

Clar, entonces la gent no anava a comprar-se roba a cap puesto.

No, no anava als mercats. Quan ja la gent ja ha anat… bueno, jo ja era major, estava cansà de cosir, les mans me feien molt de mal, i que vas dixant-ho que no pots resistir-ho ja. Ja m’ho vaig tindre que dixar, perquè ja no… no podia treballar, estava cansà. I tot això.

Bueno, ja estem parlant que vosté tenia setanta i pico d’anys, que no és que fora una xiqueta. Ja era hora tamé de parar.

Ai, mira: hasta els 69 vaig anar a l’almacén, que jo he batit el récord. Perquè si ara és hasta els 60, que ho han ficat ara i la gent remuga… Jo vaig anar a l’almacén de la teronja hasta els 69 anys. I tots me feien: “hi ha que vore, Rosarito, la energia que tens pa treballar i lo valenta que eres pa tot”. Tota la vida m’he criat treballant. Tota la vida treballant. Jo parà no sé estar. Ara de remendos a elles encara en faig pa tots, i… No me dixen parar, tampoc.

Bueno, no està mal, no? Mentres u puga…

No, jo m’he acostumbrat a treballar i jo parà no puc estar. Mira, esta casa sempre me l’he pintat jo. [10 min.] Açò encà m’ho vaig pintar jo. I quan estava brut enganxava la lejía i amb lejía La Estrella feia tota casa. Pa casar-se sa mare… no, pa la comunió… Pa la comunió teua [a Andrea, la seua neta] me vaig pintar tot el piso jo. Pa casar-se el meu fill tota la casa me la vaig pintar jo. Ací tot ho he pintat jo, la brotxa m’encanta. La brotxa, ooooooi, sóc felisa! No tenia temps ni pa dinar ni pa sopar ni pa res, jo pintant. Felisa. Mareeee, si he treballat, jo! Ara no treballe. Que encara ho faria tot, si puguera.

Ja m’ho pense. Home, se la veu molt forta i se la veu molt animosa.

Jo he segut molt animosa, sempre. No és per alabar-me, però m’ha agradat treballar, perquè m’he criat treballant. Tota la vida pobrets com una rata… I què hem de fer.

***

Pues me diuen Rosario però tots me diuen Rosarito Serra. Perquè aixina…

Anava a preguntar-li pel malnom, per l’apodo, perquè ací tots tenim apodo.

“Serra”, Rosarito Serra. Tots em diuen Rosarito Serra. La gent de fora me diu Rosario, i jo ho comprenc i atenc i això, però com ací m’he acostumbrat a dir-me Rosarito de sempre… La meu Lolita tamé era Lolita, la meua germana. Ella Lolita amunt Lolita avall, ningú li dia María Dolores, tots Lolita, i jo sempre he segut Rosarito. Perquè ma tia era Rosario; com ma tia era Rosario Serra, pues jo era Rosarito Serra. I aixina se’n recorda tot lo món.

I quin any va nàixer?

Pues vaig nàixer en el 40.

Té ja setanta…

El dia de Tots Sants. Dia per dia.

La seua família eren d’Artana…

Jo vaig nàixer en les Alqueries del Niño Perdido. Jo sóc naixcuda en les Alqueries. Però enseguida vam vindre ací. Jo vaig nàixer un any después de la guerra seria. I ja vaig nàixer en les Alqueries i mon vam vindre ací.

I els seus pares eren d’allí?

No, d’ací. Mon pare i ma mare d’ací.

I son pare seria treballaor de la terra, m’imagine…

No, mon pare anava a tallar terongers. Ell era tallaor que anava amb el tio José Mateua, que era cosí germà del tio José Mateua mon pare. Mon pare i el tío José, el pare de María Cristina, cosins germans. La ti Teresa Mateua, el tio… Bueno, tu no els hauràs conegut. Al tio José sí, però al germà, que era de la música tamé, a tio Joan ja no l’hauràs conegut. Al tio José sí, que no fa molt que s’ha mort. Pues això. Mon pare ve d’ixa família.

I sa mare tamé treballant tota la vida, igual que vosté.

I ma mare treballant. Eren pobrets.

A l’almacén i a lo que fora.

A l’almacén no anaven… bueno, anaven después a Borriana, però ací feien espartí. Que encà no s’estilava la teronja ni res. Después quan ja no feien espartí era quan ma mare se’n va anar a… –que ací no n’hi haven almacens ni res–, a la teronja a Borriana. Que els homes tamé se n’anaven a collir a Borriana que anaven en bicicleta, a que els llogaren. Tot això.

Vosté espartí no n’ha fet ja.

No, jo no n’he fet. Jo anava a escola hasta els nou anys que me van traure pa passejar als xiquets perquè no n’hi havien…

Hi havia molta gent, no?, que anava a passejar…

Oi!, de la meua edat la gana de xiqüeles. Que entonces no s’estilaven els panyals i anàvem sempre banyaes. Mare!, mos se pixaven damunt els crios i anàvem sempre xorrant, més gelaes que un poll! Quan mos pegava l’hivern [risses], més gelaes que un poll.

I què feien, els portaven per ahí…?

Ai, claro. Claro, al solet… Conforme fan ara els carros però entonces els dúiem al braç.

***

Ensenya-li lo que jo he treballat. Jo he fet coses a muntó boniques. Ja voràs. A les teues germanes tamé els he cosit, jo. A les teues germanetes tamé les he cosit, jo.

Això li ho vaig fer jo quan era xicoteta. Perquè jo li he fet maravilles a la meua Andrea. Mira què bata més bonica li vaig fer.

 Mira què bonica. Ara encens tota la llum… Què te pareix, què bonica?

Impressionant! Pues no té faena això, mare meua! Claro, això li donen la tela i vosté…

[15 min.] Això era una tela aixina. I jo li ho vaig bordar. Tot de nido de abeja… Mira darrere tamé, mira, què bonica. Què xuli! Jo li he fet coses a muntó boniques.

(…)

Mira si li vaig fer faena ací, mira. Mira si li vaig fer faena, tot de volantets. Mira si li vaig fer faena. Li la vaig fer amb mànega curteta, però com tenia fred li vaig fer la llarga i li vaig canviar la llarga. Però mira què bonico era, veus? I ahí tenia un llaç tot arrugaet més bonico, amb unes floretes que jo li vaig fer tamé, més boniques…

 Bueno, molta faena té açò, eh?

Molta faena. Li vaig fer molta faena, molta.

Andrea.- Ara este tamé?

Rosarito.- Ixe està tot fet a mà, ixe està fet tot a mà. Ixe no té res, res repuntat. Tot floretes ficaetes. Mira si és bonico ixe.

(…)

I li vaig fer el bolset a joc. Bolset i diadema tot ahí.

He cosit bé, jo, o no he cosit bé?

Home si ha cosit bé! Però molt, eh? Sí, sí.

Esta la vaig fer pa’l dia de la confirmació. Amb maneguetes… veus?, per darrere… Què te pareix? T’agrà?

M’agrà molt, sí, sí.

Pues si haveres vist tot lo que li vaig fer pa la comunió… Li vaig fer maravilles!

***

Si haguera segut rica haguera estudiat! [risses]. Ara, que pa estudiar no haguera segut bona. No, que lo poc que vaig anar a escola no m’agradava. Siga que no era molt sabuda o no ho sé… La meua germana era més sabuda que jo. Ella era més sabuda. I ella va anar més temps a escola que jo.

Home, clar, als nou anys són molt poquets anys, eh?

Ella degué anar lo menos hasta els dotze o més. És lo que se feia, que no hi havia… Entonces els pobrets no estudiaen tampoc, encà gràcies.

La gent que depenia del jornal…

Jornal, i el qui en tenia! Els hòmens a fer gavells a la muntanya. I les dones a fer espartí. Que ací hi haven almacens però d’espartí. Hasta que va vindre la teronja i después ja se van fer un poc més. Però…

Els que tenien finquetes encara-encara…

Els que tenien una miqueta se feien rics. Ara no, ara és al revés. Ara el que té una miqueta és una ruïna. Hui és ric el que no té res del món.

Els seus pares sempre han viscut per la Foia, o han viscut…

Ací. Primer tenien al carrer Dalt. Davant de Piqueras? Que ara la caseta ixa és del fuster, que mos la va comprar ell. I después van vindre ací, quan m’auela, la mare de mon pare, se va morir, elles, ma ti’ Sunción se’n van anar a la Vall a viure, i és quan esta casa la vam comprar mosatros. Però era… cases antigues de antes. I el meu home la va obrar tota. El meu home la va obrar, esta conforme està. Tota la vida hem viscut ací.

Foieros a tope.

Sí. Quan José Juan va nàixer, sa mare que vivien allà davant de la gasolinera se’n van pujar ací al carrer i és quan mosatros mo’n vam baixar ací, i mos la vam arreglar una miquiua pa poder viure. I això. Hasta que el meu home pues açò ho va fer conforme està. [20 min.]

Clar, vosté ja es va casar en l’any 60 i pico…

64. Jo em vaig casar el 64.

Encara no hi hava aigua correnta ni res.

Sí. Entonces sí.

Pues no faria molt de temps.

No, sí. Sí que feia temps, que ma mare ja anaven a la Font de la Foia… uuuui, ja ho crec!

A la font sí, clar; dins de casa, dic.

Dins de casa ja en tindríem d’àuia. No me’n recorde, però ja en tindríem, claro. Ja en tindríem, no?

Per ixos anys se va posar, hasta entonces les dones anaven a llavar roba a la sèquia i coses d’ixes. Bueno, a la sèquia…

Bueno, a llavar sí, encara hem anat. A la sèquia de Segarra, que passava per allí per darrere de… per a on s’ha obrat la casa la de… Rosana la de la paqueteria, ahí anava una sèquia, tota amunt amunt…

Això era una sèquia.

Això era una sèquia. I ahí estava la picaora. Que tu això no ho hauràs conegut. Ahí darrere estava la picaora. Que ara és els pisos… a vore, espera… La picaora seria a on viu ara els pisos que hi han d’Asuntín… bueno, els del fill. Per ahí, ahí estava la picaora, a la finca ixa. Que estan les de la Llusiana, de casa Lluis que encara viu. Pues ahí, tot això era la picaora, ixes cases.

Sí, jo no he conegut això, clar.

Tu què has de conèixer… i l’atre germà teu tampoc. El major sí, però… I el major seria un xiquet. El major seria molt xiquet quan això. Lo que jo conte això fa molts anys. Jo ni festejava ni res de res…

I a escola a on anava?

A escola anàem… jo anava a casa… a Doña Rosario, que estava en l’escaleta. A on viu Vicentet, al girar hi havia una escaleta, i pujàvem dalt i estaven les escoles. Ahí feia escola Doña Rosario. La tia d’Isabel la de la Carnisseria. Sa ti Rosario era mestra. I anàvem allí. Allí jo encara he anat, poc però he anat. I después anàem a casa… ací a on viu Rosario Flora… Bueno, s’ha mort ja però és igual, viu José Luis, que té el piso allí. Baix de tot era escola, allí feia una escola una dona que li dien Doña Conchita.

Que ara vaig a contar-te una anècdota d’això: Com mosatros érem tan pobrets, mon pare era caçaor, i a l’home de Conchita, que li dien… a vore, com li dien? Caldera li dien? No, un nom raro. No seria Caldera? I era caçaor. A on viu ara Pepet, allí era Don Juan Caballero, que a les filles a lo millor tu les coneixeràs, a Emília… als pisos de dalt a on viu Isabelín de Morquero i totes ixes, ahí, una filla de Don Juan. Mari, que és la de Barcelona, que viu ahí baix a les Catalanes, que tamé era filla, i la Pilar, que era la dona de Tobalo, el futboliste. Pues mon pare era molt amic tamé de Don Juan Caballero, i se n’anaven a caçar i, bueno, tenien molta amistat. I la dona d’ixe Caldera era Doña Conchita i feia escola, i jo tamé anava amb ella, que era xicoteta, jo tindria… pues poquets anys, cinc o sis anys tindria. Bueno, va i com érem tan pobrets, ve un any que va nevar molt ací, molt [es referix a la nevada històrica de 1946, el dia de Sant Antoni, que va gelar els arbres per baix i es van haver de segar massivament, amb la qual cosa es va contribuir a la misèria de la postguerra], i va i la mestra li diu a ma mare, diu: “per què no ve Rosarín —que a mi me dien Rosarín entonces—, per què no vé Rosarín a ma casa i com és… –ella tenia un xiquet–, com està el meu fill minjarà allí? –Diu: oi, jo li ho agraïsc molt, però no sé si voldrà anar que és molt vergonyosa”. I m’ho diu i jo dic: “jo? Jo no vull anar, mare! Jo no vull anar, jo no minjaré, allí. –Ves que allí minjaràs, que allí minjaran de bo, i ací no podem minjar. –Pues hala, és igual, aniré”. Vaig anar huit dies. Allí tots pagat amb mi. Bueno, tenien galletes, tenien pa blanc, tenien de tot. [25 min.] Mosatros era pa de segó. Bueno, me’n vaig allí i no minjava. I quan tots me dien: “minja, minja, minja Rosarín, minja”; jo menos minjava, i venia a casa aspà de fam, hasta que al cap de huit dies: “jo no vull anar més allí, que jo allí no minge. –Filla, i per què no minges, tan bo que ho tindràs, tindran galletes i de tot? –Sí, però no vull minjar allí, ja t’ho vaig dir, jo vull vindre”. Vaig tindre que vindre a minjar a casa, que no minjava res. Aaaai! Que he segut més vergonyosa… més escrupulosa pa tot… Me vaen tindre que traure.

La nevà va ser l’any 46, pues era una xiqueta de sis anyets.

Sí, per ahí estava jo. Cinc o sis anys, tindria. Mareee… Passàem més fam que garró, i una que me se’n van endur que era com si fora un hotel de bé que minjaven, i jo no minjava res. Uuuui… Què pobrets hem segut! Més pobrets que Pepet.

Tot això. Què més me preguntes?

Pues mira si seré vella que les màquines de cosir, la de la meua germana que bordava tindrà… ui, si ella se la va comprar que l’ama ja la tindria lo menos cent anys…

Això conta ella en l’entrevista esta… que l’enllaçarem tamé.

Lo menos cent anys quan ella… D’una dona de Onda. Que ja era a muntó major. Ja la va comprar de segon mà que la que li la va vendre… lo menos cent anys tindria quan la va agarrar ella. I ella… ja veus, s’ha mort en el… bueno, ja fa anys que no… però dalt la tinc jo perfectament.

I funciona perfectament.

Perfectament. I ixa ja… si ella s’ha mort als… bueno, seria joveneta, ella tindria quan la van comprar pues uns catorze o quinze anys tindria tamé. Perquè d’ahí se’n va anar a València a dependre de bordar millor. Perquè primer li va ensenyar va ser la ti Sunción, que tamé era bordaora. I ací va vindre a dependre la ti Sunción, después la va enviar ma mare a València, que entonces va haver una riuà… la riuà més gran… que seria en el…

[14 d’octubre de 1957]

Una riuà molt gran que va haver en València. La meua germana entonces estava allà, que teníem unes ties en València… teníem unes ties, cosines germanes de ma mare, que vivien en València, i allí estava ella en ca ma tia, i anava a bordar. Mira si ixa màquina té anys. Si ella s’ha mort i n’ha fet 81, ne va fer a la Foia, mira… Si tindria ella catorze o quinze anys quan se’n va anar a València… o menos. Mira si ixa màquina té anys. I jo me’n vaig comprar dos: una Singer primer, que està al garaig de José Juan, i después la que me vaig fer que és la que jo estic treballant que tamé és Singer. Però com era més moderna i açò [inintel·ligible] la màquina i tot, ja me la vaig comprar ixa més moderneta. Aixina és que tenim tres màquines a flor de piel encara.

Pues bueno, si algun dia vulgueren vendre-les, això hui en dia valdrà dinés. Això són antiguitats.

La de Lolita sí que en valdria, la meua no tant, però dalt està, mira. Dalt està perfectament bé.

I hi havia molta gent al poble que cosia i bordava i tot açò?

No. Quan jo cosia estava… a vore… qui cosia entonces? La Sifonera… Però no cosia molt bé. Después se va ficar a cosir Lolita Generosa que tampoc cosia molt bé. Eren pues… aprendices fe-te cómpter. I qui cosia més?, crec que ningú més. Crec que ningú més, o siga que jo vaig vindre… Estava… però no, Doña Claudia fa anys que se va morir.

I ma tia tampoc feia lo que feia vosté.

Ta tia era de bordar. Dibuixava… a tot el poble dibuixava ella. Perquè ensenyava a bordar. Però ella ho feia tot a mà, que bordava com les monges. I tenia xiques pa dependre allí, moltes. Jo no he anat mai perquè m’he dedicat a cosir. La meua germana ja sabia bordar. Però allí anaven moltes xiques a dependre. Ho feia molt bé, molt bé. I ensenyava molt bé. I sempre estava amanida a l’hora que volies, la veritat és que sí. D’ella me pareix que ningú… ningú del poble te dirà una cosa roín d’ella. Ningú. [30 min.]

Sí, era molt bona gent.

Molt, molt, molt, molt. Que ta mare tamé és molt bona gent. Són família de gent bona. I ton pare no cal dir-ho. Aixina és que això. I después…

I la tela a qui li la compraven, al Rico?

Primer al Rico, claro. I después mosatros anàvem a Borriana que hi hava… i después ja estava… mosatros hem anat a Castelló… A Castelló hem comprat mosatros molt, a una paqueteria que era… a vore… com t’ho diré jo? Al carrer Mig, una travessia que hi ha… A la placeta de… a on estan els colomets… Santa Clara, a la plaça de Santa Clara, allí hi ha un… casa cantonera és una casa de roba. I la de davant és joyería… No sé si tu…

Sí, sí, estic situat.

Sí? Pues a ixa tenda de roba mosatros anàvem molt molt a comprar, que és una tela de categoria. De roba és una tenda de categoria. Ahí està el mercat. Pues ahí mosatros hem comprat molt, moltíssim.

I què feien, de tot?, roba pa treballar, roba pa mudar…

No, només roba… peces de… però cosida no, en peça. En peça. Com jo m’ho he cosit sempre jo… Ara ella [Andrea] va a comprar-se-la a lo baratet…

Ella i tots, i totes.

Ella va a la Salera i allí al baratet carrega… Que menos mal… hasta ara li ho he fet jo, però com ara ja no vol que jo li cusga res… Ixa és la última que li he cosit. Que ixa l’ha dut a munto, per cert que la porta a muntó, lo menos dos o tres anys segur, que l’has portat ixa en coses de… provessons i tot. I pues ja va a comprar-se i com ella tots. A la Salera i a CEIAC. Pues ara a CEIAC l’atre dia encà va eixir en la tele… té coses boniques atra vegà.

Andrea.- Jo no me compre roba d’ahí.

Rosarito.- No?, pues mira, ne tenen boniques, eh? Ahir va eixir el Corte Inglés; coses boniques tamé.

Però sí, la gent compra als xinos directament per Internet…

Sí, però a mi els xinos no m’agrà.

És molt fluix.

I jo què sé… les sapatilles fan una olor d’una cosa rara… Als xinos jo compre a lo millor fil, o compre un encenedor… consevol cosa. Però de roba no m’agrà.

I pa hòmens cosien, o només pa dones?

No, pa dones hi havant. Jo pa hòmens no he cosit mai.

Hòmens i això, Pansa, supose…

Sí, Pansa, que cosien tamé molt bé. Son pare, el pare de José cosia molt bé.

A mon pare hasta que es va morir pràcticament li van fer els pantalons…

I allí estava doña Claudia, que tamé va cosir hasta a muntó major. Tamé cosia hasta a muntó major. Però después se va morir doña Claudia i de modista me pareix que ja només vaig entrar jo. Perquè he estat a muntó anys… Molts anys. Prova d’això, jo era recta com un fil. Jo era com… aixina. Tu mira’m el llom ara… D’estar aixina… l’espatla s’ha fet… Mosatros cosíem de nit i de dia. Jo hi ha nit que només dormia dos hores. Café ne bevia un món. Un món, pa estar sempre espavilà. I quan vam fer… que ho vam fer mosatros, les primeres bruses que van eixir, que les duia Juan Miguel i tots ixos que… no sé, tu series molt xiquet o no…

Les bruses de festes.

De festes.

No, jo encara ho he conegut, sí, sí.

Que eren de quadrets verdets i blancs. Ne vàem fer de bruses… què no en deguérem fer 92?, entre xiquets i majors. Molts. Les cosíem de nit i de dia, a tope. Perquè ho féiem… a tope. A part d’això que jo ja tenia tota la gent de roba. Jo què sé lo que ixe mes vam cosir mosatros! Una barbaritat.

Jo em pensava que això ho comprarien en algun puesto, i diu: “no, ho vam fer, ho vam fer” [risses].

Ixes les vam fer mosatros. La meua germana va bordar els escuts que duien ahí a la borjaqueta.

La “Juventud y armonía”.

Muy bien. Tu series molt xicotet [35 min.]. Que pa’ls xicotets ne vam fer la gana, de brusetes. Pa’ls xiquets? La gana!

***

Mare, si vam treballar! Tota la vida treballant com un burro! Quan passava… que antes feien l’aurora; els dissabtes feien… de dissabte a dumenge passava l’aurora, a les cinc del matí. Ta tia això ho sabia. I ta mare tamé. Pues passava l’aurora per ací pel carrer, i com està el Salvador ahí pues passaven per ací. I jo a les cinc ja tenia el ventanal amb les llumetes… i pels foraets me feien… i elles me tocaven… a muntó… les que me tenien confiança: pum pum. Me tocaen a la reixa. Jo ja estava treballant dins. A les cinc del matí. Dies de dormir molt poquet. Gràcies a Déu hem tingut molta faena. Jo un mes de dir: “ui, este mes…”, no ho he conegut. No ho he conegut mai en la vida.

Però a base de hores, clar; tira-li hores i hores, sí.

Hores i hores.

I estava ben pagat, o era a base de hores…?

Jo sempre he cobrat jornal d’almacén. M’han dit sempre… si era car o barato no ho sé, perquè jo sempre feia: “si ixa que no sap lo que jo…”, perquè l’almacén és lletra grossa, que ho deprén tot lo món, i lo meu no és com lo demés, jo no puc cobrar menos que una que vaja a l’almacén. Pues lo mateix que cobrava al dia a l’almacén cobrava jo. Si a mi me costava dos dies, jornal de dos dies d’elles. Si ho feia en un dia, jornal d’un dia. Lo que guanyaven elles guanyava jo, ni más ni menos. I damunt jo havia de comprar tots els materials. Si m’han tingut per cara o barata no ho sé, jo només sé que he tingut moltíssima gent.

Pues car no seria.

Quan jo anava a tornar la roba dien: “bueno, veges què te dec. —Dic: jo cobre jornal d’almacén. Si m’ha costat un dia ho he cobrat com un dia. Si m’ha costat dos o tres, jornal d’almacén.

A l’almacén les dones sempre han cobrat poc, no…

És que entonces no se cobrava com ara. Però jo sempre m’he guiat amb l’almacén, lo que cobraven les dones… Perquè jo tampoc sabia lo que havia de fer pagar, perquè com fora no anàem… Jo no havia anat mai a cosir-me res, jo no sabia lo que feien pagar, jo me guiava en l’almacén. I aixina ho he fet. Si era cara o barato, això m’ho criticarien darrere, jo no ho he sentit.

Bueno, no, car no seria, eh?, que a l’almacén no se pagaen barbaritats.

Home, entonces no era tan car. No seria tan car. Al millor una bata pues… cobraves vint o trenta euros, jo què sé. Lo que cobrarien i avant. Entonces no era… Después ja se va fer una miqueta… i ja cobràem més. Com ja pujaven a l’almacén, que pujaven una miquiua, pues jo tamé ho he pujat. Jo sempre m’he guiat per l’almacén, sempre. Perquè no tenia per què l’almacén cobrar més que jo. I això era la nostra vida.

Per cert que ma mare quan va nàixer la meua germana, que ella ja va nàixer en la guerra, quan es va fer més fadrineta que vaig nàixer jo i ja era més boniqueta… lo que ma mare no mos va dir mai qui li ho va dir; no ho hem sabut mai. I li diu una: “ui, mare, Maridolores –que entonces no era “María Dolores”, era “Maridolores”–, ai Maridolores, un atra xicota! Vas pa pobra. –Diu: ai, pues… –una que tenia fills– vas pa pobra. Els fills donen els jornals a les cases, les que tenen hòmens se fan riques”. Molta amistat tindria amb ella, pa dir-li això. Ma mare no mos ha dit mai qui era. I diu: “pues mira, lo que el destino tinc pa mi, el Nostre Senyor vol xiques, pues xiquetes tinc. Però jo estic molt pagà amb les meues filles. Tu estàs pagà dels teus fills, pues jo estic pagà de les meues filles”. Bueno, ja ve que fem l’ofici, perquè ací anaven tots a collir, a collir i a la terra o a on isquera, perquè faena una atra no n’hi hava pa hòmens tampoc, o això o al monte, a fer gavells que dien entonces. I no res, i ja mos fem mosatros boniques, ja me fique jo a cosir, ja mos vàem fer majors, però ma mare li va tornar, a ixa que li ho va dir, li va dir: “jo no sé com estaràs tu, [40 min.] però jo amb les meues filles estic molt contenta que estan guanyant-me totes les dies el jornal. Jo gràcies a Déu hui puc minjar. No estic rica però puc minjar. Per les meues filles. Perquè estan treballant molt i gràcies a Déu tenen molta gent”. La meua germana bordava i jo cosia, pues a lo que era el jornal d’entonces però entraen dinés en casa. Però ma mare li ho va dir a ixa.

Home, no és pa menos, pues clar que sí.

Li ho va dir, li ho va dir. Li va tornar la xarrà. Diu: “jo no sé tu com estaràs, però jo amb les meues filles estic molt contenta perquè totes les dies me duen el jornal a casa”. Sí que li ho va dir, sí. Però ma mare sempre… “mare, això qui li ho va dir? –Això no ho heu de saber. Perquè no val la pena”. I això.

Alguna anècdota de quan en quan ha hagut, sí, però està solucionat.

I diu que les dones no treballaven, però vamos, treballaven com a burros.

Com a burros.

I més que els hòmens, fent hores…

Com a burros, perquè mira: ma mare, pues elles ja veus, de fer gavells, mon pare a tallar, que tampoc se guanyava tant i quant; fe-te cómpter que guanyàvem mosatros més que els hòmens. I tot de les mans, que mosatros no hem tingut mai cap herència, mai en la vida. Esta mitja casa que m’auela li va dixar a mon pare, l’atra mitat li la vam tindre que pagar a la ti Asunción. Ja era perquè mosatros ja treballàem. Vam comprar esta mitja casa, la vam obrar, después ací baix ho va obrar José que ja era home meu. Vam comprar els hortets, vam comprar una caseta que tenim ahí… Que en hortets, ahí que hi han nou fanecaes i allà que n’hi han, allà a on va el teu germà a collir, a on ne hi han nou fanecaes, allí tres i mitja en producció, lo atre és una muntanyeta que hi ha davant. I allà a on treballa el teu germà, allí hi han cinc fanecaes en un quadro. O siga que, ho dic jo –no és per alabà-me, ho dic jo per lo que hem treballat: tot de les mans. Tot de les mans. Aquella que li va dir a ma mare això no sé si seria rica o pobra o no sé què serà, però mosatros tot de les mans. Pues ja hem fet lo nostre, que érem pobres, no érem rics. I som pobres, si no treballem no mingem. Ara perquè tenim la paga i bé, però… som gent pobra. Som treballaors, gent pobra i avant. I jo li he donat una carrera a la meua filla, que ella la carrera la té acabà. El meu fill perquè no va voler: va anar a escomençar el batxiller, diu: “jo vull anar a collir, que els meus amics van a collir”. Fran el de Maria Rosa i tots, els de María Teresa, eren tots amics. “Van tots a collir”, només se van quedar estudiant ell i el que se va morir.

Si estiguera bona encà me voria en ànimos d’anar a l’almacén i tot. Però… Ara ja he caducat, jo.

Pues ara a passar-ho bé, no? A distrau-se i…

Ara qualsevol dia el cor… Ne faré 78 ja. El dia de Tots Sants 78. Ja estan ahí a la vora. Mareeee!