Nelo Vilar i Herrero. 27-VII-2014

(Recordeu que podeu ampliar les imatges fent clic sobre elles)

Fins a fa unes poques dècades, les cases no es pintaven: s’emblanquinaven amb calç. La faena no la feien pintors sinó emblanquinadors o emblanquinadores. Al nostre poble encara s’emblanquinen moltes cases y patis, sobretot la façana. A l’interior va haver una etapa de transició en què s’utilitzava cola per evitar la brutícia al contacte, i per fi s’ha generalitzat l’ús de l’acrílic i el plàstic, més durador, llavable i que no embruta gens.

El costum d’emblanquinar és antic: sabem de l’ús de la calç a l’Orient Mitjà des del Neolític, fa uns 7000 anys. És la tècnica que dóna el peculiar color blanc brillant a l’habitatge mediterrani, des de Turquia i Grècia fins a tot el nord d’Àfrica –hi ha una forta ressemblança entre els racons d’Artana i els de la turística Xauen a Marroc, per exemple.

Per a pintar amb calç només cal posar-la a remulla per a que s’apague; amb eixa pasta líquida s’emblanquina el mur. La calç també s’utilitza per fer morters, lletades de calç i estuc per a revestiments.

L’emblanquinat és una tècnica senzilla i econòmica. A banda de les qüestions estètiques, és coneguda la funció antisèptica de la calç. L’ús del color blanc també és important a les zones càlides del planeta, perquè reflecteix el sol i evita l’absorció de calor. Al nostre poble també és tradicional afegir un poc de blavet a la calç, que li dóna més lluminositat.

Tanmateix, té algun inconvenient: es pela i s’embruta amb facilitat, per la qual cosa la costum és renovar-la anualment. Aplicar-la a grans superfícies és pesat, i quan es polvoritza qualsevol bufadeta d’aire fa que s’esquite mig carrer. A Artana s’emblanquinava especialment a les festes majors: el Cristo i Santa Cristina. Al Cristo, l’emblanquinada del Calvari és un ritu més, i la seua lluentor i pulcritud contribueix a fer-lo un dels entorns monumental i paisatgístics més singular i important del poble.

Fora d’estes dates senyalades, la faena escassejava. Emilio Andrés (Emilio el Pintor) (1934) i els seus companys anaven a treballar a Castelló: pintaven, llevaven i posaven papers pintats, etc.

Encara que va decaient, també s’emblanquina l’interior de les cases. A dins s’utilitzaven els colors: blau, roig, groc… Sobre la base blanca de la calç dóna uns colors suaus, com de pastel. El meu record són els mobles tapats amb muntanyes de flassades i de llençols vells (ara hi ha plàstic i grans tires de paper). L’emblanquinat esquita molt i genera brutícia, però també una olor a net que associe a les festes: a la preparació de pastes, als grans menjars en família o als ritus religiosos (que habitualment vivim tan profanament).

Els principals enemics de l’emblanquinada encara són els xiquets, les balonades, els frecs contra la paret… Les ames de casa ens censuraven convenientment, de vegades de forma contraproduent: les dones majors que ens arruixaven el carrer o que ens acaçaven amb graneres feien més rissa que por. També és fràgil la calç dins de les cases, fins i tot als sostres, que es pelen amb tanta facilitat… Es diria que la calç tem a pilotes i balons. Fins a tal punt és així que a algunes façanes es feien estructures per evitar que es jugara a pilota –crec que ja no en queda cap.

En aquell moment la pintura es limitava a la calç. La calç es pintava amb terres de distints colors i de molta intensitat (possiblement de més qualitat que els pigments actuals). Es pintava amb colors molt vius; els bàsics eren blau, verd, groc, roig i negre, sempre en pols. Encara és habitual veure les brancades de portes i finestres emblanquinades en blau i verd; alguns diuen que la tradició va nàixer com a remei per evitar els mosquits, altres que per evitar les bruixes i el mal d’ull… Però potser només es feia per motius ornamentals… En tot cas és una tradició que, com s’ha vist, compartim a bona part del Mediterrani.

Sabem que antigament la calç es produïa en Artana, i de fet tenim nombrosos forns de calç repartits pel terme (José Rico, Seba, n’ha reconstruït un recentment), però des que un altre José Rico, Juano (1941), pintor jubilat, té memòria, la calç es comprava fora. Emilio el Pintor recorda que el seu sogre, el tio Macareno, tenia un fornet de calç pel Pont i que durant una temporada, ja a la postguerra, se la va fer ell mateix i la guardava a casa. Però normalment la portava un vilaveller que venia en carro dos vegades a la setmana. Les ames de casa li la compraven per cabassets, la quantitat que l’emblanquinador els demanava. José ens conta que la seua família comprava les terres (els pigments) de color a la Droguería Catalana, de Castelló, però que darrerament també en hi havien a la tendeta de la tia Buriola, a l’actual Carrer de la Constitució. Els emblanquinadors li deien a les ames de casa la quantitat de calç i de colorants que necessitaven i elles feien la compra. Aquells només es portaven la brotxa i la canya, per arribar als punts més alts. Les brotxes es feien de palma: a Artana el tio Joan de Garrit.

 

El tio Pascualet de Payasso, tio d’Emilio, també donava altre tipus d’instruccions, per exemple per a passar les portes: s’havia d’utilitzar oli usat, calfar-lo amb una cabeça d’alls i unes quantes garrofes trencades. Més tard va vindre l’oli llinós i molt després el vernís i les laques.

Aleshores, els aprenents començaven molt prompte: Emilio va començar a ajudar a son tio Pasqualet de Payaso als 11 anys, i els altres col·legues a una edat no molt superior, una cosa impensable en els nostres dies.

La major revolució en l’ofici va ser l’ús, primer, de “matxines” o motxilles de coure, que també s’utilitzaven per polvoritzar, aquelles que tenien una boca en forma d’embut i una reixeta com a colador cònic al mig de la boca (José diu que de vegades la boca li la venien al “Pellero”, el draper i ferroveller que va acabar instal·lant-se al poble i que ha deixat una llarga descendència). Després va arribar la manxeta de pressió, que donava més autonomia a l’emblanquinador.

Des de fa anys els nous materials (pintura acrílica, plàstica, esmalts…) han substituït la calç: si la calç s’havia de passar cada any, les noves tècniques són més duradores. A més a més, l’ús del corró o “rodillo” ha sigut un progrés, molt més controlat que la calç a brotxa o no digam polvoritzada, que esquitava mig carrer, sobretot quan feia vent.

Tot i això, molts professionals de l’arquitectura recomanen seguir utilitzant la calç per assegurar la transpiració dels murs. A les cases antigues o a on hi ha molta humitat, les noves tècniques impermeabilitzen les parets i per tant retenen les humitats. A més a més, la calç és un producte natural que no necessita processats complexos, és ecològic i no té efectes tòxics per a la salut, a diferència de molts materials sintètics.

 

Emblanquinadors a Artana

Tradicionalment el d’emblanquinador era un ofici poc valorat que feien les dones. La tradició de l’emblanquinador professional tal com la coneixem la comença una dona: la tia Juana, àvia de José Rico, en el canvi del segle XIX al XX. El marit de la ti’Juana va començar a ajudar-la fins que se’n va fer càrrec; després l’ofici va passar al fill, després al net (l’esmentat José Rico), i ara ja va per la quarta generació. També la nissaga d’Emílio, que va començar amb son tio Pasqual, ha arribat a la quarta generació. Vicente Badía, “Manolete”, fadrí com a bon artanenc, va passar l’ofici a José “Quirra”, i potser acabe amb ell.

Què va passar per a que es revaloritzara l’ofici? Possiblement es deu a les modes modernistes que van arribar amb el segle XX i que a Artana, com per tot arreu, ens van deixar bones mostres, ara feliçment protegides: les cases d’estil modernista, amb façanes plenes de mènsules i motllures i les habitacions de sostres altíssims amb sanefes a diferents altures. Les sanefes es pintaven entre dos persones: aguantaven un de cada punta d’una trepa de cartó, i un d’ells amb el pinzell impregnava els buits. Les trepes eren mòduls que es repetien; per cada dibuix en hi havia tantes com colors: en alguns cassos fins a 18 colors diferents! Les sanefes més complexes podien ocupar fins a tres hores per trepa.

Aquelles emblanquinades eren cares, necessitaven més gent i moltíssimes més hores. Quan ser emblanquinador es va convertir en una faena ben remunerada, les dones van desaparèixer de l’ofici –com va passar en la collida de la taronja i en tantes altres faenes. Les dones es fan càrrec de les faenes més mal pagades, com una economia complementària, que no mereix tindre entitat pròpia. Eixa és la situació de les dones als magatzems de taronja o a les maquiles (les fàbriques tèxtils) arreu del món subdesenvolupat: moltes hores de treball pitjor pagades que les dels homes.

Quan ja havien pegat tota la volta a l’habitació amb una trepa, passaven a la segona, la tercera… Més avall es pot veure una sèrie de dotze trepes i el model que en resultava (tot fotografiat per José Vilar Blasco). Per a no enganyar-se, l’ordre estava cuidadosament marcat: dos foradets per a que encaixaren perfectament uns detalls sobre els altres, i altres per a estipular l’ordre de col·locació (perquè unes anaven damunt d’altres): un foradet la primera, dos la segon, etc., tal com es pot apreciar a les imatges. Estos que es poden veure ací baix són alguns dels models que utilitzava el pare de José Rico, Juano, que ell ha tingut la paciència i la sensibilitat de guardar fins ara. Es trata d’un parell de centenars de cartons que suposen una col·lecció singular i potser única.

Les trepes es van utilitzar fins a mitjans dels anys 60, quan va haver un canvi fort en la moda, en els materials i ens els estils d’habitatge: de la casa tradicional amb una organització orgànica a la distribució estandarditzada i els acabats industrials, és a dir, a la preferència pels “pissos” que comença a meitat dels anys 60. En aquells anys es produeix la pèrdua de la major part dels oficis artesans. Els anys 70 es van tornar a posar de moda, per exemple, el paper pintat, els frisos de plàstic o la talla d’escaiola. Per la seua part, també els emblanquinadors, ja convertits en pintors, veien ampliar-se les opcions del seu ofici: el picat a mà de les parets, que després es va substituir pel gotejat o gotelé a màquina, i la pintura generalitzada amb esmalts, plàstics i acrílics.

De les grans sanefes pintades en sostres alts, va anar passant-se a sanefetes sobre el sòcol, a meitat de paret, molt més estretetes i generalment amb pocs colors, i finalment es van reduir als actuals rodapeus, de vegades delimitats amb línies o xicotets detalls.

Les grans sanefes eren molt espectaculars. Era habitual que en acabar-les passara tot el carrer a veure-les, i s’exhibien amb orgull. Òbviament, eren patrimoni de les cases més benestants, les que tenien terra i bones collites. Les altres s’havien de conformar amb sanefetes fines sobre el fris.

La nostra companya Eva Pérez ens ha regalat amb la restauració digital d’una de les mostres de les sanefes i una infografia en què es veu aplicada sobre murs emblanquinats en blau en una habitació del poble. Com que és una imatge que difícilment tornarem a apreciar, ens pareix interessant incloure-la ací.

Les trepes es compraven de València, tot i que també en hi havia a Castelló. Emilio ens diu que son tio Pasqualet de Payaso era un home molt acurat i triava les millors trepes que es feien. El mateix que feien els Juanos i la família de Manolete.

Les sanefes es pintaven sobre la base de calç amb cola de conill (una tècnica tradicional en belles arts): primer es posava a remulla unes 24 hores, després es bullia al bany de maria amb unes cinc parts d’aigua per una de cola, i es barrejava amb els pigments (carbonat de calci, blanc d’espanya i/o pigments de colors).

A l’alcaldia de José Bagant Pitarch (Pepito Cortes), allà pels anys 50, es va ordenar l’emblanquinament de l’exterior de les cases. Hui abunden les façanes lluides amb morter sense pintar, o la rajola vista (de vegades amb vocació “rústica”), o els materials que s’han quedat estèticament obsolets. En un poble com el nostre, que es vol receptor de turisme, l’ordre d’emblanquinar les façanes pareix una idea visionària.

Ací dalt teniu el model, amb dotze colors diferents, i les dotze trepes que s’utilitzaven. A cada punta s’aprecia un puntet que servia per col·locar les trepes al seu lloc exacte. Baix a l’esquerra veureu la tireta de foradets que servia per saber l’ordre de les trepes