La indústria de l’espart a la serra d’Espadà

Josep Herrero Cabanyes

El segle passat no fou una època d’abundància per als pobles de la serra d’Espadà i la Plana. Temps políticament plagat de constitucions de curta durada, socialment obsessionat en reformes agràries que no s’acomplien i militarment qualificat com una època de pronunciaments i guerres civils. Aquestes circumstàncies un tant desoladores no podien oferir en contrapartida una alternativa econòmica favorable. Ben al contrari fou, com la majoria d’èpoques pretèrites, un temps de penúria i a voltes fam per a les classes populars.

Artana, poble de la serra d’Espadà, no fou una excepció. Durant una gran part del segle XIX compta amb una població de més de 2.500 habitants, amb una mitjana de 78 habitants per km², quan la mitjana espanyola era de 37 h./ km²). Donarem més importància a l’economia d’aquesta població si tenim en compte que l’agricultura era predominantment de secà i hi havia grans àrees del terme amb bosc i garriga, amb tan sols una explotació de pastura extensiva, aprofitament de llenya i carbó en aquestes àrees.

Per a mantenir-se la població existent en relació als seus recursos naturals i en fase d’expansió demogràfica, es necessitaven noves fonts de riquesa. La població, regida per l’instint de conservació i la intel·ligència, els trobà principalment en l’extensió de la propietat a altres termes, en l’augment dels regadius, l’emigració definitiva i temporera i el treball de l’espart.

Els sariers i l’espartí

Aquests artesans de l’espart eren unes vint famílies que en temporada de primavera i estiu eixien del poble amb el seu mul carregat d’espart i es dirigien a diversos llocs principalment del País Valencià, Aragó o Catalunya, on muntaven els seus improvisats magatzems on elaboraven les peces i venien majorment previ encàrrec.

Fins a l’acabament del segle XIX, la llata i els seus derivats constituïen quasi la totalitat de la indústria artesana de l’espart. Esporàdicament es feien espartins (esportins) per al consum local i poca cosa més. Fou en els darrers anys de segle XIX quan el treball de la llata evolucionà per a transformar-se en la indústria de l’espart. El pas es realitzà progressivament. Al principi es venen els dos productes, però en pocs anys l’espartí té una preponderància respecte de la llata. L’obertura de mercats és deguda a dues causes ben diferents: la qualitat de l’espartí local i el perfeccionament de la premsa.

Ara és al poble on es confecciona tota la mercaderia amb un treball a destall realitzat a domicili i amb matèria prima, prèviament pesada per evitar els fraus, a càrrec de l’empresa. La labor serà de les dones, i ocasionalment –si faltava jornal al camp– també dels homes.

Es gastaven 100 vagons de 6.000 kgs. Que sumen un total de 600.000 kgs d’espart. El preu entre compra i transport sumava 137 500 pts. i el de confecció ascendia a 229.166 pts .

Fins a l’any 1912 continua l’expansió, augmenta el nombre de comerciants fins a 14 i les treballadores disfruten d’un modest però acceptable nivell de subsistència. A poc a poc, però, el mercat s’estabilitza, sorgeix una dura competència entre els empresaris del poble que a més de fer front als espartiners d’altres indrets, fan la guerra entre ells. En canvi, a escala local sembla hi ha un acord de no apujar els preus de confecció com a forma de pal·liar les seues dificultats comercials.

Aquesta falta de rendibilitat en la confecció que patien les treballadores es produiria des de l’any 1912, precedida i acompanyada per unes circumstàncies econòmiques generals altament desfavorables. L’any 1904 es manifesta un conflicte social en reclamar els traballadors agrícoles locals el mateix jornal que a Borriana. Els llauradors no hi accedeixen per considerar les terres de secà menys rendibles i acorden com a mesura de pressió no donar cap jornal. La gelada de 1905 anorrea les collites i, conseqüentment, el conflicte. Des del març de 1906 es viu una sequera que tindrà una durada de més d’onze anys, concretament fins als temporals de novembre i desembre de l’any 1917. La Primera Gran Guerra (1914-1918) arruïna l’economia tarongera i hi ha treballadors que es veuen obligats a emigrar a França, on fa falta mà d’obra per estar la població ocupada en la defensa del país. L’estiu de l’any 1918 venia al poble la cucaratxa; al poble van morir centenars de persones, moltes d’elles pares i mares de família amb nens menuts.

L’any 1915, les espartineres que es veuen forçades a viure del seu treball havien de fer una jornada de 15 o 16 hores. Algunes col·locaven el pa sobre els genolls per no deixar la feina mentre menjaven. En canvi, als ulls de les obreres semblava que els espartiners creixien econòmicament.

Després de moltes protestes infructuoses i considerant que la situació desesperada hi persistia, en el mateix any 15 es crea entre les espartineres una junta de defensa que molt prompte agruparà 725 sòcies. Els comerciants, temorosos de la unió, intentaren desfer-la per diferents mitjans, però no ho aconseguiren.

La vaga

Tres mesos antes de la huelga

als patrons els varen dir:

«s’ha apujat el comestible;

que s’apuge l’espartí».

Aquesta cobleta de l’època ens pot il·lustrar sobre els motius més que qualsevol llarga explicació. El probable pacte dels empresaris per a no apujar els preus de confecció –motivat, suposem, per la dura competència entre ells i altres indústries forànies– implicava dues conseqüències ben diferents: en l’àmbit local, l’escàs guany de les treballadores, i en l’àmbit de mercat una crisi general de les indústries del ram d’altres llocs per la impossibilitat de competir amb un producte de més qualitat i un preu molt competitiu.

Finalment, esgotades totes les possibilitats d’acord, les treballadores es posen en vaga, promoguda i portada endavant per la Societat Obrera Espartinera. Les espartineres demanaven una pujada de 3 perres (15 cèntims) per espartí de 75 cm, mentre que les empreses –naturalment, unides per fer front a la demanda– tan sols estaven disposades a pujar-ne dues.

L’atur es mantingué des dels primers dies de juliol fins al 16 del mateix mes. Durant aquests dies, la junta de defensa feia diverses reunions amb participació massiva de les obreres, s’establiren piquets de vaga a l’eixida del poble, concretament a l’hospital (edifici desaparegut situat en el lloc que ocupa ara la gasolinera) i a les portes dels comerciants durant les 24 hores del dia.

Hem escoltat anècdotes interessants que ens poden ajudar a comprendre una mica més aquells fets. El piquet de l’hospital, a deshora en la nit, va interceptar un carro amb la càrrega coberta per mantes; les dones, tot pensant que portaven espartins, el feren parar violentament esgrimint algun que altre punxó, corbella, falçonets d’esquilar espartins embalats i sal per a tirar-la als ulls dels animals. Els carreters, que eren d’una família anomenada els Roldans, tan sols intentaven fer broma i van demanar clemència. Tot seguit van descobrir la càrrega de garrofes que anaven a vendre a la Plana.

En una altra ocasió el fet fou més greu: era un diumenge cap a les onze, hora de missa major; quatre dones tragueren espart de casa d’un comerciant del carrer de l’Assagador. Molt prompte, les integrants del piquet de guàrdia i altres que hi acudiren en sentir l’avalot intentaren amb tots els mitjans impedir l’acció. El sergent i la parella de la Guàrdia Civil, que eren veïns, també hi arribaren i donaren llenya a tort i a dret. El resultat fou una jove de 16 anys amb el braç trencat i altres dones amb ferides de poca consideració, però malgrat això van seguir les esquirols fins a cremar-los l’espart. També durant aquests dies explotà una bomba a la porta d’un comerciant, afortunadament sense conseqüències, i després les dues parts en litigi s’acusaven mútuament de l’acció.

A mitjan juliol de l’any 1916 aparegué Don Antonio Masa Pineda, propietari d’una important indústria espartinera a Ojós, localitat murciana pròxima a Cieza. La crisi del mercat provocada pels industrials d’Artana de segur que també afectava greument el seu negoci, i ell, amb seny comercial i probablement informat del que hi ocorria, venia a salvar la seua indústria.

En aquest llastimós panorama, l’activitat espartinera era vital. Per això l’aparició de D. Antonio Masa, el Senyoret, va ser providencial. Ell estudià l’assumpte de l’espart al marge dels esdeveniments i una vegada aclarits els seus dubtes es posà en contacte amb les treballadores i hi arribà a un acord. Accedeix a pujar 3 perres per espartí de 75, i elles n’havien de fer 3.000 dotzenes. Al cap d’un temps hi torna, quan les espartineres havien superat considerablement el destall convingut i ja dubtaven que hi tornara.

Ràpidament es féu una reunió general del sindicat, davant del qual D. Antonio es negava a complir la promesa. Les dones començaren a protestar, però ell s’imposà fent-les callar i resolgué la qüestió amb una nota d’humor: «Yo no les doy tres perras; quiero subirles cinco». L’alegria fou molt gran per aquell augment de sorpresa que ni tan sols havien somiat, i des d’aquell moment tot el poble treballà per a ell. D’aquesta intel·ligent manera, el Senyoret salvava la seua empresa d’Ojós, en creava una altra a Artana de considerables dimensions amb un producte de qualitat i dignificava el salari de les espartineres.

Després de la pujada, els preus quedaven així:

Espartins de 80 cm: 0,50 pessetes/unitat

Espartins de 75 cm: 0,45 pessetes/unitat

Espartins d’a sou: 0,20 pessetes/unitat

L’empresa del Sr. Masa

El Sr. Masa començà a treballar-hi l’agost de 1916; l’any següent, a més de quedar-se els seus magatzems plens de material elaborat, va comercialitzar 7.000 dotzenes. El 1918 l’activitat va ser màxima, i hagué de desestimar per manca de capacitat productiva un encàrrec de 12.000 dotzenes (equivalents a uns 12.000 quintars de Múrcia, uns 396.000 kg). Aquest desajust entre l’oferta i la demanda impulsa a ampliar la indústria als pobles veïns d’Eslida, Tales, la Vilavella i Betxí. En canvi, no arribà a Nules per l’oposició d’Artana, motivada per la por que el centre fabril passara allí per la facilitat de les comunicacions.

Els empresaris locals, totalment desbancats del negoci, intentaren al principi dissuadir D. Antonio per diversos mitjans, i en no aconseguir-ho a Artana estengueren els seus comerços a Eslida, Xova, Fondeguilla, Nules, Alcalà de Xivert i fins i tot a la localitat d’Hellín, a Albacete. També acolliren treballadores locals que no treballaven per a D. Antonio o que es deslligaven d’ell, fet prou freqüent perquè aquest era molt exigent en la qualitat del treball.

Malgrat l’èxit inicial, el Sr. Masa molt prompte deixà la indústria en mans d’encarregats fins a desentendre-se’n allà per l’any 1920. Això ens fa sospitar que el seu objectiu principal era apujar els preus a Artana per tal de fer més competitiva la seua empresa d’Ojós. Després d’aquesta etapa, són les obreres qui comercialitzen el seu producte per mitjà del sindicat, però molt prompte fracassen i passa l’empresa a mans des senyors Franch, Meneu i Ibáñez de Betxí. La seua gestió no és encertada i acaba també en fracàs.

La tornada dels empresaris locals

Joaquín Pitarch Vedrí, espartiner de tota la vida, compra el comerç dels senyors Franch, Meneu i Ibáñez i constitueix la indústria més gran de la vila. També els altres espartiners tornen a treballar al poble i durant aquest període es labora constantment sense cap conflicte. Els mercats s’estenen: passem dels primers del Maestrat, del Montsià i del Baix Ebre a tota la part nord-oriental de la península (Catalunya, Aragó, Navarra i Logronyo). Expandir-se al sud era més problemàtic perquè la competència venia en un primer moment de Múrcia i després també de Jaén. La producció mitjana es podria xifrar en unes 30.000 dotzenes anuals, equivalents a 1.300.000 kg d’espart, si bé fluctuava prou en relació a la producció olivarera.

L’adveniment de la República no modificà la conjuntura favorable de la indústria, però sí la Guerra Civil de 1936. Van tancar moltes empreses. El temps que durà el conflicte fou desfavorable per a la nostra indústria, com ho era per a quasi totes les activitats, per desenvolupar-se amb una gran inseguretat política, econòmica, social i comercial.

La indústria de la postguerra

La postguerra va ser una etapa extremadament difícil: persones, principalment joves, mortes o desaparegudes; altres joves fent un servei militar d’una durada considerable, homes empresonats, etc. Als factors de caràcter humà cal afegir els econòmics i socials. Camps erms i nul·la activitat tarongera a causa de la II Guerra Mundial, manca de treball, control i repressió, pobresa i fam generalitzada de la qual solament es lliuren alguns agricultors acomodats…

A causa de la desorganització econòmica i laboral, de la manca de transport i del mal estat de les zones olivareres, no és possible reiniciar el treball fins a l’any 1944. Més tard, el règim econòmic autàrquic revalora l’oli i, en conseqüència, la indústria espartinera viu un bon moment. El preu de confecció també puja moderadament: l’any 1945 es paga l’espartí de 75 a 2 pessetes/unitat, però l’optimisme dura poc: a principi de l’any 1946 es frena la conjuntura favorable a causa d’una terrible gelada que acaba o debilita moltes comarques olivareres.

L’any 1951 s’uneixen les vuit enpreses locals i constitueixen La Industria Capachera Artanense. El principal motiu d’aquesta unió és obtenir la matèria prima necessària, ja que la falta d’espart era un gran problema pel gran consum que en feia la indústria dels sacs (recordem que en l’època de l’autarquia no es podia importar jute). D’aquesta manera es va resoldre, en part, el problema.

En aquest període, la gelada del 56 i la progressiva transformació de terres d’olivar en zones fruiteres (és el cas de moltes comarques lleidatanes) fan perdre a l’ICA nombrosos clients tradicionals. Llavors, l’empresa busca nous mercats a Castella i Andalusia i entra en forta competència amb les indústries espartineres del sud. Algunes d’elles tenien preus més competitius perquè no pagaven la Seguretat Social de les obreres. Davant d’aquest problema de competitivitat, s’aposta per la mecanització com a única alternativa per tal de garantir la continuïtat de l’empresa.

La mecanització

Un primer intent es portà a terme l’any 1962 amb la compra a Arganda (Madrid) d’una màquina de segona mà. Era un plagi d’una altra de Marsella utilitzada a l’empresa Les Fills de Louis le Roc. L’any 1963 s’instal·len noves màquines importades d’Itàlia; són de teler circular i utilitzen fibres sintètiques de niló, polietilé i prolipropilé. Tal com anava mecanitzant-se l’activitat, hi havia una reducció de personal: es passà de 280 a 32 treballadores, amb la indemnització reglamentària per a les aturades i una assegurança d’atur durant 18 mesos.

Malgrat els intents d’alçar l’empresa, la crisi arrossegada durant anys ara és major i sense possibilitats de solució, però l’activitat continua durant els anys 70 fins a l’any 1981, quan pot considerar-se extingida.

Conclusions

Va ser molt positiu per a Artana, i també per als pobles veïns, haver tingut durant quasi cent anys una indústria que mantenia nombrosos llocs de treball, els beneficis de la Seguretat Social i els subsidis de jubilació. En contrapartida, va ser una llàstima –quan es veia clarament que l’espartí no tenia futur– no haver aprofitat els empresaris l’organització industrial, la mà d’obra disponible, el potencial econòmic i l’experiència acumulada per a continuar l’activitat en algun altre sector de més futur. Si això s’haguera previst, s’hauria evitat el drama de l’emigració.

De fet, quan va acabar la indústria quedaren moltes famílies desemparades, principalment aquelles de la classe treballadora amb filles, que no tingué altre remei que emigrar majoritàriament a pobles veïns on podien ocupar-se en sectors com la indústria del calcer a la Vall d’Uixó o a la del taulell d’Onda.

Va ser una època de penúria econòmica i patiment per a qui marxava, com també per als qui s’hi quedaven. Es prescindia així de familiars, amics i veïns que, sense cap dubte, aportaven molts valors a la nostra societat local. Un d’aquests valors perduts va ser l’equilibri entre dones i homes joves: en marxar tantes joves, va haver-hi un desequilibri a favor d’aquests. Aquesta circumstància va comportar, entre molts altres inconvenients, la dificultat de trobar-hi parella, amb un inusual nombre de solters, una baixada de la natalitat i, com a conseqüència, un descens de la població.