Entrevista a Vicent Ramon Rico Vilar, ‘Pelo’

Vicent Ramon Rico, en un moment de l’entrevista.

Cada vegada que fem una entrevista a una persona major d’Artana descobrim un altre tresor de relats per al nostre poble, un patrimoni oral del major nivell -de fet la memòria oral autobiogràfica ha estat declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la humanitat per la UNESCO en 2003.

En el cas de Vicent Ramon Rico descobrim històries de treballs dels que, al nostre poble, possiblement siga l’últim testimoni: l’ofici de carboner, el de carreter-gavellero, el de granerer i molt més; històries que ens sorprenen per la qualitat del testimoni, però més enllà de la informació històrica, descobrim també una humanitat que va molt més enllà, i que està inscrita en la nostra genètica com a comunitat. És part de la nostra història i confiem que a partir d’ara quede per a sempre.

Direm també que el nostre entrevistat és una persona extremadament agradable, un home treballador i amant de la cultura. Seua va ser la proposta de fer anualment la Festa dels Gavellers -i les instruccions per a carregar el carro-, i nosaltres sempre l’hem tingut disponible per assessorar-nos en qualsevol projecte o per informar-nos de qualsevol qüestió. Gràcies a Vicent Ramon per la seua generositat i per la seua amistat.

A continuació teniu el vídeo complet de la seua entrevista, la fitxa i la transcripció completa.

Recordeu que podeu activar els subtítols.

Fitxa per l’Artanapèdia

Nom/Cognom  Vicent Ramon Rico Vilar, ‘Pelo’
Data de naixement  1928
Títol  Vicent Ramon Rico Vilar, ‘Pelo’
Categories  Guerra, postguerra, carboneres, carreters, gavells, treball
Data i lloc de l’entrevista  Divendres 7 d’agost de 2020, a casa de l’entrevistat
Equip entrevistador  Artanapèdia
Enllaç  https://youtu.be/qIiwEE7ZErA
Extracte  https://youtu.be/mD9rZ-gQQ-w

Sinopsi

Vicent Ramon Rico Vilar, ‘Pelo’ (1928), ens conta la seua història de vida, que inclou la Guerra civil, el treball en el carbó, com a carreter portant gavells a Onda, de granerer o explotant projectils per vendre la metralla.

Transcripció

Vosté va començar molt prompte a treballar.

Jo? Jo t’ho diré: ahí baix a on està lo dels enterros ara i tot això, ahí hi havien dos rajolars. I antes de la guerra… quan va vindre la guerra van alcomençar a tallar alcornocs, i feien carbó. I n’acabant van hi haure la gana de tancats, va vindre: “A mi que m’has tallat els alcornocs, hala pues tu a la presó”, perquè els van tallar… que manava com ara… no manaen els amos, manava el Comité[1]. Conforme… una cosa com ara, que tamé ve lo de antes. No vull parlar que parlaré massa… [risses]. I lo que tindré que parlar n’acabant no sé. Ah, ara… per això: i vaig anar a… tu saps a on està allà…? Al Brucaret!, que allò eren alcornocs tot, i allí dels alcornocs que havien tallat, jo com era un xiquet, que tindria… sis anys o set anys, tindria. Me carreguen un gavellet al coll, allà a on han fet les creus, una miqueta més avall, i a la que alplegue un trosset com d’ací allà ja no podia dur-los, i a l’últim vaig alplegar ahí a rastre [risses], a rastre. Des d’entonces que no he parat de treballar.

Això era pa fer carbó?

No, pa coure… pal rajolar. Entonces encara no feien carbó. Amb cinc o sis anys que tenia, no… Però ja duia els gavellets al coll i com no podia els vaig portar al forn… Ahí feien teula i feien rajola i feien… Tota la teula del poble i les cases les han fet del rajolar, dels forns que hi havien. Dos forns i dos rajolars, i dos amos.

I a ixa edat ja anava llogat vosté?

No! Allí no anava ningú llogat, ahí tu duies un gavell te pagaven una perra o… En duies dos te donaven… A cada u lo que duia li pagaven. Llogat jo no he anat mai, hem treballat sempre a estall. I ací en Artana tots els llauraors s’ho tenien a menos anar llogat, anar llogats han anat después de la guerra, que antes si tu tenies algo passaven de les figues que collies, les garrofetes i conforme podies. Però llogats… tenien vergonya d’anar llogats.

Com era lo del carbó? Això era cosa seua o era cosa de la família o…?

No, jo t’explicaré… En la guerra jo tenia dos tios… que només sabia fer carbó el tio Tirana. Tu saps qui era el tio Tirana? L’has sentit nomenar? Un home que estava sord. Ixe és el que ha ensenyat a tots, i un tio meu era amic d’ell; dos tios eren amics d’ell. I el tio Tirana va ensenyar a fer carbó a tots, i a l’últim ja sabia tot lo poble d’Artana fer carbó. I com era una cosa com ara, que manava… com te diré jo…? La República, que ja estava la guerra… Anaven a tots los d’això i dien: “Heu de tallar els alcornocs més roïns”. Però después de lo roín s’agarren lo bo, se’n passen de la ratlla tots. I van fer carbó i el portaven a València. En carros, tot lo… I a València guisaven tots amb carbó. I después en acabar-se la guerra va vindre allò de “Adéu, ixe, m’ha tallat tots els alcornocs!”, i el tancaven i avant. Guerres. Pa què t’he de contar més!

I después, quan feia vosté carbó…

En después quan matros vam vindre ja féiem carbó però féiem carbó de rabasses de bruc i de carrasca, i no dien res[2]. Arrancàvem d’això i féiem un saquet o dos a la setmana només, de carbó, i anàvem a ven-lo a Vilavella, a baratar-lo amb quereguilles i amb lo que fóra, i allí passàvem amb quatre figues de la muntanya. Conforme podíem passàvem, i n’acabant vam començar a fer gavells, a fer gavells, [5 min.] i ja féiem gavells pa Onda, i Tirana venia amb un camió tamé, dels soldats, i mos carregava els gavells i se’ls enduia a València pals forns. Això el carbó.

Ah, i tu saps com s’apaga el carbó? Ah, pues això tamé t’ho… Això és una cosa gran: dalt de les muntanyes no hi ha aigua, i una carbonera… les nostres eren xicotetes, que en féiem un sac o dos. Un sac o dos no és res, però quan va vindre la guerra hi havia carbonera que tenia cinquanta o sixanta sacs, ja era com esta casa. I tu saps com l’apagàvem, el foc? Pues el carbó… Tot el foc se pega foc baix, i el carbó no: a la carbonera li pegues foc dalt. Es fa un forat aixina i el foc s’alcomença per dalt, i tant com va coent-se la carbonera va repretant-la va repretant-la i la carbonera va baixant, va baixant. I a la que està la carbonera… u que sàpia coure’l, eh? Sí perquè tamé podria pujar u dalt de la carbonera i colar-se i cremar-se. Tenia que anar amb cuidao. I a la que està la carbonera que s’esclafa com una lloca, ja està cuita. I tapes el fum, tapes tots els fumerals i ella assoles s’apaga. Al no poder respirar s’apaga el foc. Això molts no ho saben. Se pega foc per dalt i s’acaba de coure per baix. Ja t’he contat un atra cosa, tamé estarà ahí apuntat! [Risses] Perquè n’acabant no sabria dir-ho. Si ara em feres dir tot lo que he dit ja no ho sabria, perquè he dit a muntó coses.

I quants dies estaven?

Ah, jo t’ho diré: el temps feia a muntó: si feia aire… La carbonera tamé se tenia que saber coure, com tot! Si feia aire per a on feia aire se n’anava la carbonera, se coïa més prompte, i era mala de coure. Ara quan feia bon oratge, que plovia i feia bon oratge jo veia… no s’apaga la carbonera, encara que ploga lo que ploga no s’apaga, i un foguet tan bonico…! Hi havien vegaes que estava set dies… segun la carbonera. I hi havien vegaes que ficaem uns troncs grossos, grandíssims, i soques d’alcornoc gran. I se fica dreta, la ninya. Dreta.

I vosté tenia que estar ahí.

Allí tenia que estar de nit i de dia vigilant la carbonera, hasta que es coïa. És dir, que si durava huit dies tenies que estar un home vigilant-la sempre. I treballant tamé, però tenies que estar perquè si es feia un forat s’encenia… i quan se feia un forat a la carbonera tenies que agarrar la ninya que tocava i refegir… omplir el forat de… tapar-ho tot, i n’acabant brossa, en acabant terra damunt i ja tornaves a [inintel·ligible], si no s’havera… se n’havera anat per ahí.

Tamé saps…. d’això no sabies res, tampoc?

No, no ho sabia, no ho sabia! [risses]

I la carbonera quan estava… se notava quan estava cuita, se notava. Era com una burra que s’esclafava.

I quants anys tenia vosté quan feia això?

Home, quan se va alcomençar la guerra… quan se va alcomençar la guerra, quan jo t’he dit que el primer gavell el duia a rastrons tindria… cinc o sis anys [1928-1936: 8 anys], que feien rajola ahí a la… I el tio Ramon de Xorro tenia una mula guita i quan la descarregava allí als gavells ascomençava a pegar parells i estava un quart tirant parells a l’aire i ell, el tio Ramon de Xorro “lalalalalala”, cantant-li [risses], de contenta que estava… Només tenia matxos guits, el tio Xorro; [10 min.] com li’ls donaven baratos… I ell saps lo que dia? Diu: el matxo manso mata a l’amo. Si era sabut, eh? Diu, perquè el matxo… i ara te contaré jo: perquè el matxo manso l’amo té confiança i li va per darrere, i aixina me va passar a mi al Pont. Ahí al Pont? Ara te contaré un atre cas: jo vivia ahí a les Penyetes, i va i me dixe el corretjot. Tu saps lo que és el corretjot? El corretjot és una cosa que aguanta de barra a barra i aguanta… I dic: oi, ara m’he… -que ja tenia el carro en la muntanya-, i vaig i llíguec el matxo -ma si tenia poc de coneiximent- a la barana del Pont; el matxo pobret de cul a la carretera i el lligue allí. I com anava correns, a la que alplegue a on estava el matxo, per darrere, agarre el corretjot pa tirar-li’l aixina i pam, em pega guit [risses] i va i em tira al mig la carretera. A l’aire! Sort que me va agarrar curt que no me va fer mal, però m’haguera pogut matar. Al tira-li i el matxo que va vore el corretjot per dalt me tira parell i… [risses]. Això no t’ho havia contat. Quantes coses d’ixes!

Entonces vosté no ha segut xiquet, vosté ha treballat sempre.

No, jo des de cinc o sis anys. Sempre he fet lo que he pogut. I vaig alcomençar prompte, als vint anys me vaig… als vint-i-tres anys… no, als vint-i-dos me vaig ficar… -que t’ho he contat ja. Ton pare tamé es degue ficar jove a dur malea, perquè ton pare [Juan José Vilar Llidó, ‘Juan José Tata’] tenia un any més que jo i es va ficar davant de mi un any o dos. Tamé seria jovenet quan es va ficar. Que anava amb una haqueta. Amb una haqueta… [risses] de lujo.

Vosté no va fer la mili.

No. No la vaig fer. Si havera fet la mili después de la guerra… home, l’any… Vaig nàixer l’any 28, no sé quan m’havera tocat, amb la guerra acabà.

L’any 49 ó 50.

Pues això és lo que hi ha. Ma si t’he contat coses! Van eixint.

I el carbó sempre el feien al mateix puesto?

Si sempre el féiem al mateix puesto? No, el carbó el feien a lo més prop que hi havia pa poder-lo… perquè de moltíssimes arrobes de ninya se traïen molts pocs quilos de carbó. I el transport en la muntanya costa. Tamé féiem moltes classes de carbó. Pa tot, el que ho entén ho entén. I el carbó no el fan en tots els puestos igual.

Vosté quin any diu que va nàixer?

L’any 28. No és l’any 28? L’any 28. Tinc 92 anys…

De la edat de mon pare, seria, més o menos…

No, d’una quinta después.

Sí senyor, mon pare és del 27.

Ell era una quinta antes, ell degue nàixer el any 27. No? Jo 28.

Entonces vosté patiria ací tota la guerra i tot el front i tot.

Jo he vist -que el quartel de la guàrdia civil estava allí dalt- quan se van endur els guardiacivils, se’l van endur, si en hi havien quatre o cinc o sis civils, va vindre un cotxe… un cotxe que era un camionet amb una plataforma i un assiento al mig. I veges si me’n recorde, jo estava allà baix a l’hospital i la guàrdia civil dalt n’anaen quatre cara allà i quatre cara allà, amb els fusils se’ls van endur a Castelló i ja no en van vindre més a la… Se’ls van endur a la guerra. I se van quedar com ara, sense guardiacivil. Ma si això…

I per ací ha passat… per ací, esta carretera l’he coneguda fer, jo. La carretera anava per ací pel carrer baix. I ho saps que eixien allà a casa Canyà? I allí la sèquia passava i hi havien unes pedres aixina… pedres, pa passar-les que estava molt malament. I una vegà, ara te contaré: Blasito de la carretera -tu saps qui és Blasito? [15 min.] El pare d’Amparín, ixa xiqueta que està casà amb uno de Vilavella-, a la que van alplegar allí al llavaor va baixar -tu al millor no ho sabràs-, va baixar un cotxe de… pal fúrbol a Castelló, i el Bilbao! No ho sabies, això? Ho conte, si vols ho fiques. Un cotxe de Bilbao va baixar -de Bilbao- per… -ixe poble d’ahí dalt com se diu? Per Sogorb! I a la que alplega ahí al collao…

De Xova?

No, de dalt per aball. Baixava, venia de Bilbao a Castelló, anava. I a la que alplega allí a Xova, que hi ha un cruse, en lloc de pegar pac a la Vall va i agarra el collao de Xova. Això era l’últim dia que… no sé quin any era. I alplega i el collao de Xova ja estava fet però esta carretera no estava. La carretera… I a la que va alplegar allí al de Canyà, a la que alplega allí diu: no podem passar [risses], diu: per ixe poble no podíem passar ja, i ells van tindre que tirar arrere i van rodar per la Vall i van anar a Castelló. Que baixaven.

Era el Bilbao?

El Bilbao seria. I això si jo ho sé no és per mi, és perquè ho contava el pare d’ixa xiqueta, Blassito. I algun atre ho sabria més, però pocs.

Com… ahí a les escoles, jo t’ho contaré tamé, i si vols apuntar-ho ho apuntes, que a mi me s’olvida. Ahí a… -com t’ho diré?-, ahí a on està l’abono? Ahí quan a la guerra, que jo tenia huit anyets, per ahí estava a tope de soldats. Hi havien soldats la gana: estava la guerra. I van vindre els avions dels nacionals, per ahí baix, perquè sabien que estaven els soldats ixos, i van vindre els d’això dels rojos per ahí pel Pont del Barber, per ixa muntanya, i ahí amunt van fer un ametrallament i els soldats: “eh, fique-vos dins de les cunetes”, i tots gitats, tots… I els soldats davant de mi com això, pim pam, pim pam, vinga tirar -que anaven baixets-, vinga tirar tirs perquè anaven a ametrallar-los. I van estar… deguen estar deu minuts o un quart fent un combat i a l’últim se’n van anar els de Franco pac a Burriana, i per ahí a la mar se’n van anar allà, i els atres per dalt pel Pont del Barber se’n van… No en va caure cap, d’avió, ni va hi haure cap mort, però va hi haure un combat gran. Jo era un xiquet i mos van fer tirar a tots -que era horta tot-, pues van ficar… a les eres, que eren eres. Pues jo me’n recorde de tot això.

Quan això que t’he dit jo, que van vindre els avions, quan el front estaria a lo millor per ahí baix prop, que estaven els soldats ací. Estava el front a punt de vindre ací. Ixe combat.

Vostes se van refugiar? En la guerra se van refugiar?

Jo la primera vegà vam anar a la Font del Ferro. Tu has anat a la Font del Ferro, que estan ahí ixos ninots? Ahí mos vam quedar dos o tres nits i d’allí véiem… que d’ahí se veu Borriol; per Borriol i la Muntanya Negra, per ahí hi ha un reguer que se veu hasta les Coves de Vinromà i se veu allà dins… I vam estar dos o tres vegaes allà a la Font del Ferro, i a la que feia dos o tres vegaes, que d’allí véiem tots els… de nit, tots els projectils, per Onda. Per Onda i totes ixes muntanyes i ixe poble que t’he dit que se veu d’ací… (…) [20 min.] Borriol, que d’allí se veu tot açò. Pues se veien com tiraven els projectils i tot, i al cap de dos o tres dies mos ne vam anar en un carro, en un carro, a peu i els quatre trastos darrere, una solà de gent… perquè per Nules ja no podíem anar, ja estava tallat el trànsit… Per Xova a València vam anar. Jo vaig estar tot lo que va durar la guerra vaig estar en Massanassa. Tu has estat…? I l’atre dia… ahí està Massanassa retratà. I vaig anar a vore-ho i ja no coneixia jo res.

Ma si t’he dit coses que… [risses].

I en acabant quan se va acabar la guerra mos ne vam vindre, i jo anava per les muntanyes i jo mira: per estes muntanyes açò eren pobles: tots els llibres bonicos, d’història… Allà a Miramar -que tu saps a on és el Miramar?-, que ara diu que han fet una caseta allí, allí estaven les cases dels manants, com allí tapava tot lo dels tirs… I allí tenien els manants tot lo que van arreplegar de Burriana i de Nules, que no hi havia ningú, de les cases havien pegat a fugir tots, i cadires de lujo, hi havien retratos de lujo, hi havien llibres… barbaritats de llibres, coses de valor que u o atre s’ho haurà endut. I jo dia, anàvem per ahí… Un silló tinc jo dalt, encara: anàvem tres xiquets i vam agarrar un silló cada u i mos ho vam ficar al cap i encà el tinc dalt. Home, i atres… uns o atres ho hauran agarrat. Jo dia: ara quan vindrem per ací tindrem llits, tindrem roba i tindrem de tot, perquè tot lo bo estava… I díem la caseta del Barco Velero, perquè allí hi havia un barco velero en un quadro. Un o atre degue… que serien listos, pues s’hauran emportat coses…

M’amuntone en dir-te coses.

Vostés allà als Fonedors[3] no van anar.

No, allà no, només hem anat ahí davant. A cada u pegava al seu terreno. Uns pegaven… atres pac a Xotena, atres pac ací… A les coves. A buscar coves. Però ahí vam estar poquet, al cap de poc de temps van entrar els… I vam vore passar per ací tots els animals… Com no volien que se dixaren res… I ací en Artana tots los matxos, i això… Si els llauraors tenien un matxo i no se m’amagava, anava la recuperació i els lo xamava. I els autos i tot. I camions i tot. S’ho enduien tot.

Què te diré que no sàpies tu, si ho saps tot?

Vostés a on vivien, la seua família?

A la Buenavista. A la primera… Ixe carrer tamé té… tamé té… Ara no hi ha… s’ha desaparegut, el lletrero encà està, allí encà està: Buenavista, però l’atre de baix ja se l’han endut. Que allí vivia un tio meu, i ara han fet un carrer més ample, les cases… una tirereta de cases que hi havien se les ha incautat el govern i no ha donat cap perra tampoc. Ahí hi haurà lio tamé.

No res, me desbarate [risses]. Són coses boniques però en regla; les he dit sense regla.

M’han contat que al millor vosté va vore quan va vindre la Pasionaria [Dolores Ibárruri Gómez].

Ah, sí! Encà en vaig vore un atra més grossa: la escena del Nostre Senyor! Que vaig vore a la ti Picalina, al pare de l’aguatzil, quan se’l van endur pa matar-lo. [25 min.]

El tio Picalí[4], sí senyor.

Sí, que ixe home hi havia un home de les Alqueries, i ixe home… ixe home era un salvatjot, aquell home… Me’n passe; si t’ho contara ben contat és tot bonico però ho conte tot arreu. Tu ara t’ho arregles. Ixe home era amic de u de les Alqueries que el buscaen pa matar-lo. I ell li duia el menjar -ixe home-, en lo que… -Jo me’n vaig del cap, tamé- Li duia el menjar a ixa que se diu… del Tronc se diu, la Cova el Tronc. Aquell home de les Alqueries estava amagat allí i el tio… el pare de Pauet ixe, anava amb una sarieta i un cabàs i li duia el menjar allà, però se van donar compter que duia el cabàs, i un dia, quan venia de dur-li el menjar, els de les Alqueries o no sé què -els milicianos- en un camionet estaven aguardant-lo. Estaven aguardant-lo i el van agarrar ahí baix amb escopetes, ahí davant de casa Povilo -tu saps a on és, ca Povilo? Ahí hi havien unes escaletes. Pues ahí estaven esperant-lo i el van agarrar ahí, i sa mare vivia en el Pont, vivien al Pont que hi hava una casa que ara… a on han fet ixe xalet nou? En front. Per el Ventorro, li dien el Ventorro. Pues… i sa mare baixava i ell estava ahí plorant perquè sabia que l’havien de matar. I sa mare: “ai, fill, que van a matar-te!”. I ells, el hòmens… soldats! Ai… milicianos! Hòmens i avant, dels d’entonces. I ella: “van a matar-te!”, i ells “no, no el matarem, no el matarem”. I sa mare plorant igual que el Nostre Senyor i la Mare de Déu. L’Encuentro van fer ahí. I el fill plorant i ella plorant, i… Pa no fer-lo tan llarg, davant d’allí el van pujar i se’l van endur i el van matar a… I la dona ixa, pobreta…

Ací en Artana van matar a ixe home i als retors…

Oi, “a ixe home”…! Tu saps ahí a l’hostal, ahí a on viu…? A ixa casa que han fet nova ahí, que viu… com li…? Tabal! Ahí estava l’hostal, i ahí a la guerra hi havia un xiquet que era de la Quinta del Biberón; li dien Juanito l’Hostal. Se’l van endur, que era de la Quinta… i a les dos o tres dies ja l’havien mort; ja li havien pegat un tir i l’havien mort; u. A ixa casa que hi ha ahí assolà, a ca la Severina; en front no hi ha una casa que està assolà? Ahí vivia u que li dien Marcial que era el més templao d’Artana; tamé el van matar en la guerra. Se’n va anar a la guerra i ja no ha tornat, s’ha quedat en lo monte, ixos s’han quedat en lo monte. Dos. Ara… el Pesaor, ahí dalt al Pesaor, un germà del Pesaor[5]

Va morir en Madrid, sí senyor…

…tamé s’ha quedat allí, en la guerra. Tres. D’ací… d’ací tres. No vull contar-te perquè en diria una solà.

Vosté pot contar-me com va ser lo de la Pasionaria?

Ah, sí! Mira, a la ti Rita, una dona que tenia cinc fills i dos filles, i els cinc fills els tenia en lo front, i tots en la part dels rojos. I n’hi havia u que li dien Germán, que és el pare de la Caseta, que ixe era voluntari. Ixe se’n va anar voluntari a la guerra. I ixe estava en Jarama, en el río Jarama. I la Pasionaria en un cotxe que era una carraqueta va vindre per ací per tota la província de Castelló, per tot… si en tenia set o huit o deu o… pa arreplegar-los un caixó -que no hi havia menjar-, pa arreplegar-los un caixonet de… que els feien les mares pa… I ella, ixa dona, particularment ella, anava a casa pa conèixer a la família dels voluntaris i en después conèixer als militars. La Pasionaria. I va anar allí baix a casa… [30 min.] tu saps a on viu Povilo? Davant hi havia un abeuraor, i allí n’hi havia una replaceta. I allí va dixar el cotxe ella i allí dalt -tu no sé si l’hauràs alplegat a vore-, a Buenavista, a ixa pujaeta allí dalt hi havia una casa que tenia un balcó que donava a la carretera. Pues per allí per aquelles penyetes va pujar la Pasionaria a besar a la ti Rita, a la mare de Germán, i a agarrar el caixonet. I van parlar lo que deguen parlar i d’allí va baixar i se’n va anar al camionet. No va anar a vore a l’alcalde ni a vore als de la guàrdia ni a ningú, no. D’allí se’n va anar avall, a un atre poble a agarrar el caixonet d’un atre. I allí vaig vore jo a la Pasionaria. Per aquelles penyes… perquè era un xiquet, jo. I penyetes amunt i penyetes avall va pujar i va baixar per allí. Això és lo que hi ha. I això no ho han vist tots, tampoc. Ni ho saben tots.

(…)

I allà les carrasques, quan féiem carbó, no mos dien res.

Clar, l’alcornoc sí perquè valien perres.

Els alcornocs els havien tallat tots, quasi tots, pa fer carbó. En la guerra, que después han anat a la presó. Tots els que feien carbó, pobrets. Home, tots no, però alguns sí. “Redeu, per què els han tancat?”, per què els han tancat: home, si u té un alcornocar bo i tots: zic-zac zic-zac… No donaven cap perra, no. I tamé a l’Horta hi havien horts de tarongers i ja li havien… “hala, tu, fes una fanecà o mitja fanecà del Pinar -a un pobret-, ves, ixa mitja fanecà arranca-te-la i sembra’t allí”. I s’ho arrancava i se sembrava allí sense donar-li cap perra a l’amo ni res [“la Repartidora”, que va resultar temible per a molts llauradors]. Entonces s’estilava això. Tu això no ho sabies, tat?

No.

Això no ho sabies? Pues això és lo que… Ara molts no s’ho creurien. I después és quan han vingut els… Hi ha qui li ha caigut més mal, hi ha qui li ha caigut més bé. Llevaven al que tenia la terra pa que se sembrara. I ara no la lleven però s’abandona tota. Entonces no estava abandonà.

Hasta dalt de la muntanya estava treballat.

Pues això, xiquet. Per això ha vingut tantes guerres i tants jaleos, después a les presons i tot això. Com ara vindrà alguna guerra que tamé… No ho sé, no ho sé… Però se patia fam. Això és lo que hi ha.

Ací hi hauria molt d’estraperlo.

A l’estraperlo n’acabant. N’acabant de guerra. I en guerra tamé! En guerra tamé, perquè ma mare i quatre o cinc dones -no sé si era en después de guerra o en la guerra-, anaven pel poble i llogaven un carro, un carret i un burret, i la una comprava dos sacs de garrofes, que no en venien tampoc, i l’atra un atre sac i els carregaven en el d’això, i anaven a Burriana i els venien o els barataven amb moniatos i tot això. Tot embolics. I hi havien un parell de carrets o tres que llogaven les dones i anaven a baratar-lo; les garrofes les barataven amb lo que podien. Tot empastres! A viure conforme es podia.

I a escola?

A escola vaig anar… jo t’ho contaré: vaig anar a escola dies. No molt de temps, perquè… anaven a vacunar-nos i mo’n fugíem tots els xiquets [risses]. I mos feia escola don Vicente Herrero, i saps a on estava l’escola? L’escola estava… tu saps a casa Canyà? Al costat… davant no té un molí…? Com li diuen? Roc! Pues dalt a ixa escaleta mos feien l’escola. [35 min.] I pa fer de ventre hi havia un forat, i pixar i cagar… haguera pogut caure un xiquet dins de la sèquia[risses]. Els xiquets anaven tots allí. Allí he anat jo… encà no he anat ni mig any, i només vaig alplegar al grado médio.

Bueno, ha tingut temps pa…

Per terra, arreplegant papers per terra. A mi no m’ha ensenyat ningú.

Però a vosté li agrà llegir.

M’agrà llegir, i he llegit a muntó. De Cristo, i d’història, he llegit a muntó d’història.

Quan jo tenia vint anys, jo -el més pobret d’Artana, dels més pobrets-, i jo dic: xa… Vaig anar tres anys a Barcelona -això ja era quan tenia vint anys, ton pare tamé en tindria, érem jóvens, va començar tamé amb un carret i una haqueta a dur gavells, i jo a la que tenia vint anys amb tres anys que vaig anar a Barcelona vaig arreplegar tres mil pessetes[6]. I amb tres mil pessetes me vaig comprar un matxo que em va costar mil pessetes, i un carro que em va costar sis o set-cents [duros], i l’aparellà m’ho vaig comprar tot, li ho vaig comprar a Blocona. El carro al que és retor ara, a son pare. Encà me’n recorde jo. I d’ahí ahí vaig escomençar a fer-me els gavells jo i a portar-me’ls a…

Els feia vosté els gavells?

Jo els gavells! No tenia gavelleros encara. Me feia jo els gavells i… allà al Racó no volia entrar ningú, i jo com no tenia gavelleros que no me feia els gavells ningú pues jo entrava a les muntanyes que no entrava ningú, i la gent… I a lo últim em vaig fer amb gavelleros i tot, i he segut el últim que ha dut gavells…[7]

El últim!

I els gavells que a ton pare no li’ls volien, perquè ja havien tancat totes les fàbriques, jo li’ls traïa, i als d’Eslida li’ls vaig traure tots. I he segut el últim perquè jo… me guardaven a mi el respecte, me dien “encà no s’acaben?, encà no s’acaben?”, i jo mentres no se van acabar tots els gavells vaig arreplegar… els de Salvaor de Povilo i de tots. I els d’Eslida!, els vaig traure tots. I vaig anar hasta no sé quin any. I ara encà tinc amistat, que ara només en queda u dels que jo conec. S’han mort tots. Que el que jo coneixia era el jefe de… a últim va ser el jefe de tots els taulelleros, pobret. I s’ha mort jove, s’ha mort que tindria cinquanta anys o sixanta. Isidro Zarzoso, li dien.

Vostés anaven molt lluny a fer els gavells, no?

A fer… a Font de Cabres.

Però anaven tamé a Alcúdia, i anaven a Aín… Anaven molt lluny.

Ah, això era a carregar els gavells. A carregar gavells -el carro del Fuster, tu l’has sentit nomenar? Pues ixe se va criar en l’Alcúdia. I a Juanito el Ceguet el coneixes? Tenia un carro. I per cara de Carlos li feien gavells al tio Alberto, al pare del Ceguet. I el pare del Ceguet quan no podia anar ell me dia a mi: “ves a carregar a l’Alcúdia”, i jo carregava a l’Alcúdia. I ton pare i Cagarnera els gavelleros d’Aín… Aín era, que no hi havia carretera per ací encara… li’ls feien a ell i a Cagarnera i anaven per l’Alcúdia. A carregar per Alcúdia. I això t’ho he contat jo, que me van ajudar…

Sí, si vol tornar-ho a contar, aixina ho gravarem.

Ah, sí. Jo vaig anar a carregar a l’Alcúdia… -Això vols gravar-ho? Bueno pues-. Això, que a mi me feien… -lo del carro t’ho conte tamé?-. Li feien els gavells al ceguet, al tio Alberto. I com no podia ell… no va poder anar, me va dir a mi, [40 min.] diu: “ves i tu carrega els gavells de Carlos, del pare de Carlos. Jo vaig anar a carregar allà a l’Alcúdia, i vaig carregar el carro i me’n vaig anar davant, i ells, ton pare i Cagarnera, van carregar en Aín. Que allí ells tenien que fer una pujà i doblaven…

Juan José ‘Tata’ amb els dos matxos enganxats per superar una pujada forta. Foto anònima, col·lecció de María Herrero Vilar, ‘Marí Peneque’.

Primer pujaven un carro amb els dos animals i en acabant desenganxaven ixe i pujaven amb dos animals… Tu m’has comprés? Hi havia una costa i anaven en dos carros. Anaven en dos carros, i dos animals. Però a la que venia ixa costa desenganxaven l’animal de ton pare i li l’enganxaven a l’atre, i entre els dos animals pujaven el carro a dalt del collao, i en acabant baixaven i en los dos animals carregaven a l’atre. Però jo baix de l’Alcúdia no, perquè ahí a l’Alcúdia hi havia una pujaeta ahí als frares, al convent dels frares una pujaeta roín però se pujava bé. I ahí jo de l’Alcúdia vaig… estava més propet, i jo ahí anava davant i el matxo no va poder pujar-me i borrooom, aixant arrere aixant arrere me va caure el carro al camp de fútbol dels frares [risses]. -Això ho conte tamé?-. Conforme vaig poder vaig descarregar el carro jo i aixina a la que el tenia… només me quedava la caixa, ton pare i José que van eixir, van alplegar allí, ja veus. I va i diu: “xa, què t’ha passat? -dic: que ha començat a aixar-me arrere a aixar arrere…”, i els frares vinga allí a juar a fútbol i no me va tirar ningú cap maneta, a ajudar… Ja t’apanyaràs como puedas [risses]. I ells me… entre els tres traem el carro i la caixa plena, i diu: “xa…”, i un xiquet de Tales que pujava amb un saquet, diu “que t’ajude este xaval i mosatros anirem fent, que tenim que anar no sé a quina festa -i diu: ara ja estàs fora” I va i se’n van ells a descarregar a Onda i aquell xiquet se queda. I era un xiquet que feia graneres com jo en Artana tamé en feia. Perquè em va dir el nom però no me’n recorde, i jo no vaig poder pagar-li l’ajuda que me va fer pa carregar el carro, i he anat a buscar-lo a Tales mil vegaes i no l’he trobat. I d’ahí jo vaig anar a descarregar a la fàbrica i ells tamé. I ja s’ha acabat això, si no ho farem massa llarg [risses].

Vosté anava assoles.

Jo assoles. Assoles i amb un matxo que em va costar mil pessetes que era de Blocona. Tu saps Blocona qui és? Pues me va d’això… Era un bandoler aquell matxo [risses]. Pues a mil pessetes! Però era grandot. I avant. I tot penes. Ah, pobret, com havia de tindre força si no li vaig donar menjar en tota la nit [risses]? Una garba o dos de herba tendra…

Estava desmaiat.

Estava desmaiat… ell i jo! Li vam pagar a l’hostal lo que valia de quedar-mos allí, que era justet i ja no tenia ni una perra [risses].

Era normal que se quedaren en hostals i això?

Home, tamé m’haguera pogut quedar al carrer.

Sí, però vull dir que passaven nit fora d’Artana.

Allí sí, jo sí. Perquè el primer viatge el vaig fer d’Artana. En acabant el segon viatge d’allí vaig anar allí pa a la sendemà… per això a la sendemà de matí ja tenia el carro carregat. Pa fer dos viatges. Pa patir la gana.

Me perc.

Estava ben pagat?

No. No estava ben pagat. Guanyàvem deu duros; deu duros guanyaríem. I érem a muntó hores, [45 min.] i d’ahí tenies que pagar els cordells, que tamé valen dinés.

I els gavelleros?

No, els deu duros eren pa tu. D’ahí havies de pagar l’ajudant del carro… i què més? I els cordells. Que ja és prou, ajudar-te a carregar el carro… que un xiquet, tenies que portar un xiqüelo i anava mig dia. A ixe xiquet li pagaves el jornal de mig dia. Que tamé cobrava poc. Una misèria.

Els gavelleros encara cobrarien menos que vostés.

Els gavelleros estaven més ben pagats que… No veus que…?, perquè hi havien molts carreters. Als gavelleros no els pagarien a dos quinzets els gavells? A cinquanta cèntims el gavell? I mosatros els cobràvem a setanta cèntims; quatre perres per gavell. I a setanta-cinc. I sempre se’n perdia algú. No, hi havia molta competència.

I tenien prou gavelleros sempre, o faltaven?

N’hi havien vegaes que en faltaven i n’hi havia vegaes que en sobraven. Se tocava de tot. Segun époques. Si tenien un jornal que els convenia anaven a fer-lo, i a sobres els gavells. I els carreters tenien que tindre coneiximent pa aguantar-se els gavells; hi havien vegaes que en tenies massa i n’hi havien vegaes que no en tenies. Els carreters hem patit a muntó. Que si no de ton pare ja ho sabràs; hem patit per tots los costats, i si se perdien gavells a pagar-ho el carro, el carreter. Això que no se’n pillaven molts, els carreters entre carreters no en pillaven, però gavelleros se’n pillava algú. Pocs, pocs però… Sempre hi hava de tot.

I algun carro que voltava… això passava?

Sí, mos ajudàvem. Els carreters mos ajudàvem uns en atres. Hui per tu i demà per mi. Perquè ja t’he contat jo que ton pare aquell dia de Betxí, des d’ahí de Betxí, pobret… Jo vaig anar carregant i a la que puge jo ell baixava ja carregat, i a la que carregue jo i tot me’l veig que encà estava allí que no podia eixir. Estava el matxo… el matxo no volia: tenia força, però li va pegar la mania que no volia traure’l i ell “arre matxo, arre matxo”, com si li diguera a la penya. I és quan li vaig dir: “pues desenganxem el teu i enganxarem el meu”, que era més… més barato, me va costar més barato, el matxo. I va el meu matxo i només el fique allí: arre, i sooum, conforme va poder el trau d’allí d’ixe xarco, d’un toll el trau fora i n’acabant vaig tornar a pel meu; conforme van fer ells allà al collao. Ens ajudàvem, mos ajudàvem. I això és lo que va passar: ells me van ajudar a mi i en acabant els he ajudat jo a ells… I sempre, no una vegà, vàries vegaes. Mos ajudàvem, els carreters. Estàvem… en això estàvem units, no mos abandonàvem.

A vosté qui li ajudava a lligar?

A lligar sempre no… jo he tingut vàrios. He tingut vàrios. I ton pare tamé. A mi m’han ajudat set o huit.

Jo vinc ara de casa de u que va ser…

Qui era?

José ‘Seva’.

Oou, José Seva…! Poquet… José Seva és el més listo de la província [risses]. José Seva… ara te contaré -no t’ho ha contat, ell?-. Pues ara t’ho contaré jo. Jo vivia allà baix al bàrrio Buenavista, allí aquella pujaeta amunt. I allí estava tot ple de manrúbios [Marrubium Vulgare] -que tu no saps lo que són manrubios? Ara no en hi han! Que tu els coneixes? Per tot lo poble hi havia unes mates aixina que no punxaven. Manrubios. I el tio Granera dia: “pa pixar les dones” [risses], perquè les dones anaven a pixar al manrubio. I allí estava ple de manrubios. I jo m’alçava del llit [50 min.] i ell: “encara no estàs amanit!, no sé què no sé quantos”, que sempre ha segut recelós, ell. I jo li dia: “ves, ves, fes els manrubios”, allí a la voreta. I a la que jo… mentres jo m’amania i tot ell en feia un feix i de passo el tiràvem ja dalt del carro i no el duia al coll ni res. Ell molt listo [risses]. I m’ha carregat el carro però poquet de temps. Que això non t’ho ha contat? I això del manrubio tampoc t’ho ha contat. I per què no t’ho conta? [risses]. Tu dis-li-ho, dis-li-ho a d’ell, dis-li-ho: “xa, per què no li contes que tu feies tots els manrubios que estaven tots pixats de dona? [risses] I tu els carregaves, i quan eixies de casa d’ell ja estava la caixa del carro plena?”. Molt listo! Ell no t’ho podrà negar, això. I m’ha carregat però poquet de temps. Això tamé que ixca, que ixca! I me va carregar… perquè ell és guanyaor de dinés. Ha segut a muntó guanyaor de dinés, ell ha segut el més espavilat de tots els cosins i de tota la família. Per això s’ha fet amb més perres que tots. Aixina és. Ell ha segut llançat i sabut.

Bueno, això tot eixirà però que ixca [risses]. Jo ho dic tot amb el cor, i és de veres tot. Bueno, pues hala…

Quants gavells portaven?

Ou! Primer… ara voràs, és que hi ha molt que contar. Primer… és que són molt pillos els gavelleros! I tots. Tots són pillos; jo tamé: tots. Els de Onda no mos apujaven el gavell. Mo’l pagaven molt barato. Però els gavelleros se l’apujaven ells, el gavell. Si tenien que ficar un grapat més en ficaven un grapat menos, i a l’últim els feien com el braç [risses], i ja ne carregàvem una barbaritat de gavells. I a la que se’n passava de tot això féiem: “xa, açò no pot ser. -Hala, pues els farem dobles”, i els cobraven dobles, però… els feien dobles però anaven llevant llevant llevant i al cap d’un any o dos… els gavells els pagàvem igual, però ninya no n’anava. I com ja era una vergonya feien: “va, els farem dobles, no cal fer-los tan menudets, els farem dobles i mos los pagareu dobles”, i aixina aixina hem anat enganyant-mos. Te parle clar. I tantes coses tinc que dir, que no…

Té moltes històries que contar…

La fàbrica Realonda en els anys en què el nostre entrevistat portava la seua càrrega diàriament. Treta de la web de l’empresa.

Si ahí ix tot pues ja ficaràs tu lo que voldràs. És lo que passa, com u que fa un trage: va tallant i tallant i afegint i tot això. Pues la vida és aixina. I les històries són aixina. I a l’últim, que vaig anar tres anys a Barcelona i me vaig fer… ja me vaig fer jo amb tres mil pessetes i me vaig comprar el carro, i ja me vaig dixar allò i me vaig dedicar a dur malea. Perquè ací veia més pervindre. I vaig anar a una fàbrica que encà no s’havia escomençat, que se dia la Realonda. I el amo ixe… el amo me va salvar, que era molt bon home. Quan me se va morir el matxo ell me va pagar el matxo i me’l va comprar -perquè ell sabia de matxos-, i el vaig portar ací i ell va fer el tracte i tot. Jo li vaig dir que en cómpter de pagar-li’l al tractant li’l pagava… li’l vaig pagar a l’amo de la fàbrica, i jo li vaig dir -li dien Isidro-: “senyor Isidro, no patixca que primer me moriré de fam que no li’l pagaré. -I diu: fill, primer menja, que si te mors no me pagaràs!” [risses]. Era un home sabut. Era un home sabut, i han segut els primers gavells que han entrat a ixa fàbrica… I ara te contaré un atra cosa, tamé: jo vaig fer gavells i vaig anar allà al Racó perquè allí estava… que allí no entrava ningú perquè el camí estava molt malament. I jo vaig entrar perquè era jo, [55 min.] i vaig bolcar i els gavells van… de tantes vegaes que vaig bolcar els gavells quan vaig alplegar a Onda estaven tots fets pols. Ara voràs, ara voràs: i va i ixe home, tan bon home… un milacre que va fer el Nostre Senyor! Va i me’ls contava ell. No ne hi havia cap en terra, i jo, “tom”, en terra, i alplega i diu: “xa, açò què és?”. Me se fica damunt… Per fer-ho més curtet: me se fica damunt d’un gavell, i ell que pesava huitanta o noranta quilos, o cent, damunt del gavel; fa aixina [risses] i diu: “ací el cordell ma a on va, això havia d’estar tot ple de malea”. I a Miquelet de Capella, que estava allí junt amb mi, que ell tenia… sabia… jo era un covarde però aquell… Miquelet Capella qui és…? Estava allí damunt de la barana mirant tot això i va i li diu… jo tot… què havia de fer, un innocent? Morint-me, estava! I ell diu: “Panxut! Panxut! Si ara anara jo allí, ara, i amb una espenta te tombara i em ficara damunt de la panxa i escomençara a estirar-te el cinturó per amunt, què faries tu, panxut?” [risses]. I jo al vore ixe ànimo me va salvar, i li tinc que agrair… home, haver-me [inintel·ligible] però me va salvar tota la situació. I això m’ho dixava per contar. Pues a Miquelet Capella lo que t’he contat: li tinc que agrair una barbaritat. I en acabant, en acabant aquell home me va pagar el matxo i me va pagar… i me va fer això que dia: “si te mors no me pagaràs!”. I n’acabant va ser el més amic que tenia. I els fills, tres fills que tenia… ara de tres només ne queda u, li s’han mort…

Vostés treballaven de dilluns a dissabte.

I en dumenge tamé! Jo li dia al senyor Isidro ixe: “demà puc vindre a d’això?”, i allí que hi havia un xiquet al costat dia: “crida a ixe xiquet…”, i, quan no, feia: “poco más o menos quants ne duràs? – I jo feia: tants”, més o menos, com sempre, i “descarrega”, i me dia alguna vegà que descarregara. He tingut rinyes amb ell i coses, però ell m’ha salvat a mi. I jo a d’ell tamé l’he salvat. Ell a mi me volia molt. I els fills encà me volen, u que en queda només. Ahí he perdut el contacte… el Desmonte de Onda el saps? Al primer… a la fàbrica que hi ha al d’això, ixa fàbrica és d’un fill d’ell. De un fill d’ell que el volien… a ixe el volien pa la terra. Els atres pa fàbrica, però ixe el volien pa la terra i ixe diu: “què? Jo pa la terra i ixos pa d’això?”. Ara s’ha fet el més ric de tots, ixe.

Mos dia que vosté feia graneres, tamé.

Sí, jo… en ma casa hem segut granerers, tots. Els meus tios han anat a Vilavella, i a Betxí, a vendre graneres i pinzells. Per la muntanya les palmeres les feien totes, i en acabant…

De palmera, clar.

Sí. De palmera, de palma d’ixa, de margalló [Chamaerops humilis]. Pues, antes no hi havien graneres d’estes de plàstic i d’això, tot era de palma. I en uns atres puestos tamé els farien de palma d’ixa de… I ramassos. Féiem graneres i ramassos. Tu saps lo que són ramassos? Ramassos són unes boges aixina i les arrollen arrollat i ho ramassaven, pa les eres i per Barcelona. Els que anaven pels pobles tamé amb ramassos. I les graneres més lujo… I en tots los pobles hi havien dos o tres granerers que vivien… passaven de les graneres. Agranaven… com els carrers eren de pedra i tot això…

Pues jo estic a gust, però tinc 92 anys. I pesen, 92 anys. Hi han vegaes que m’ixen [les idees] i hi han vegaes que me s’apara el cerebro [risses]. [60 min.]

No li done pena jo ací? Si se cansa o algo…

No! Tu pregunta’m i jo lo que puga… Jo t’ho conte amb tot cor.

En’cabant me’n vaig anar a… quan tenia catorze anys o antes me’n vaig anar, que no havia anat mai… home, a València havia anat però después ja no. Vaig anar a treballar a Puçol, i vaig anar amb el meu cosí José Golo, i a la que alplegue a Nules para un tren i ja me’n pujava dalt del borreguero [risses] pa anar-me’n en el borreguero. “No, no puges, que això és un borreguero!” [risses]. Ja veus tu. I en acabant he estat en Puçol he estat vint anys. Hasta els vint anys he anat a les temporaes a Puçol i en Puçol m’apreciaven tots. M’apreciaven molt. I en acabant jo llogava al hòmens ací. Quan… pa l’ambercoc; tocaven pa l’ambercoc: “busca’m vint hòmens”, i jo buscava… I no vull parlar però he buscat jo hòmens i me s’han portat mal. Poquets, però algú. No vull parlar, no vull dir qui…

No, no, no val la pena.

I això, i he anat a Bétera; en Bétera tamé he treballat. Me volien tots.

I què feia, en Bétera?

Treballava en Puçol, i treballava en l’estiu però a lo últim ja anava a la taronja i tot. Un milacre que no m’he quedat jo allí.

A la fruta, anava.

A la fruta, i allí tamé m’apreciaven a muntó. I d’allí els amos de Puçol mos van enviar als caps de quadrilla i a Xorret ixe d’ahí baix i a mi mos van enviar a Bétera. I vam anar al Mas de Moròder. Tu l’has sentit nomenar, el Mas de Moròder?

Clar, ja ho crec que l’he sentit nomenar, sí, home, sí. Això és terme Moncada.

No… Sí, Moncà està allí a la voreta. Que està el convent de les xiques… un d’això, de xiques…

Sí, de monges, no?

Ara te contaré de les monges! Carregàvem el camió de… això de retors… no sé com se diu…

Un seminari…

Un seminari! Per ahí passaven els del seminari. Mosatros estàvem carregant els camions allí en la finca de Moròder, i estava allí propet, i carregant i venia tota la quadrilla de retors, tots aixina drets, tots drets. I els cabassos al tirar al caixò teníem una solà de taronges per terra. Tu saps lo que passava? No ho saps: pues tu saps lo listos que són? Passava tot el ganao de retors, drets, no veies acatxar-se a ningú, i a la que havien passat tots no quedava ni una taronja en terra [risses], ja les havien plegat totes, se les enduien amb els peus i… veges si són listos! Eh? I és quan van fer el poble, que van fer un pantano allà dalt… De Benagéber.

De Benagéber, sí home, sí: San Isidro de Benagéber, ja ho crec.

I allí baix van fer… Sant Antoni de Benagéber?

San Isidro. Sant Antoni és a un atre puesto [Paterna]. El Mas de Moròder, San Isidro de Benagéber.

És que l’han fet en dos pobles.

Sí, u és San Antonio i l’atre és San Isidro.

Sí, pues entonces quan feien això estava allí jo.

Clar, l’any 50 ó 50 i pico, sí.

Ma si he rodat, jo. Pues no eixiran coses [risses]! Ah, i aguarda les que me falten! Les que me s’han quedat.

Vostés tindrien algo de terra ací en Artana, tamé.

Ara te contaré lo de la terra: quan tenia jo quinze anys o setze [cap a 1943-44] anàvem jo i ma mare a espigolar. Com tots. I a la que estàvem allà dalt de la Serra a on tu tens, que jo no tenia res, jo li dia a ma mare -tenia bona visteta entonces-, feia: “mare, en tants abres que veiem d’ací a la Plana i no en hi ha cap nostre”. [65 min.] I ara en tenim una barbaritat, veus?

Bona senyal, ha fet patrimoni.

Mira, i ara si puguera, lo que he patit jo pa conseguir els abrets, si puguera tornar-me’n arrere me’n tornaria. Per no patir tant i no tindre els abres que tinc.

La gent que tenia terra plantava blat i panís i de tot…

De tot!

…però els que no tenien terra…

Els que no tenien terra anaven a espigolar. El que no sega espigola. Jo sóc antic; ha canviat molt la vida. I estaven més educats entonces que ara. Tu saps lo educats que estaven? Quan era xicotet anava jo pel carrer i només veies un retor trrrrrrrr, correns a agenollar-te i a besar-li la maneta. I el retor amb la boina ixa… I ara… ara van despullats els retors. Ara no són retors, ara… no vull parlar [risses]. Ha canviat tot.

Molt ha canviat, a coses pa bé i a coses pa mal.

Sí. Home, algunes coses estan bé i algunes coses estan mal. La fam que es passava tampoc no era… A captar tots. Quan plovia, tots descalços a captar pel poble. I tots menjàvem del poble. Llogats s’ho tenien a menos, no anava ningú llogat. Aixina com ara van tots llogats, quatre pobrets i avant. Els demés tots… tenien figues, tenien armeles, tenien anous… Tenien de tot, pa tot l’hivern. I s’ho passaven conforme podien. N’hi havien tres o quatre rics, més rics, però per lo demés tots mitjans.

Massa xarre! [risses] El mal és que l’aparato ixe no para. Pues parla tu tamé…

Les dones a fer espartins, i espart… A la seua família no hi havien sarieros?

Tots eren sarieros!

A la seua família?

No, la meu família no, no. La meu família han segut carboners perquè els ha ensenyat el tio Tirana. I el tio Tirana estava sord com una penya, pobret, i tu saps…?, i no ho sap ningú de què: d’una palisa que li va pegar la guàrdia civil. Que entonces…

Ja, ja, entonces pegaven.

A això no hi ha dret. A mi per no acudir a la plaça Nova, que… va vindre este… com li diuen a este, xa? Que s’ha mort, ja. El que s’ha casat amb la filla… Ai, no puc parlar… Se va morir l’atre dia, fa poc. Xa, no sé qui… Capelleta! Estàvem juant a la plaça de bous, de vespraeta, tots els xiquets: “eh toro! eh toro!”, i un guàrdia civil que era… que dien que era molt bon xic, que era madrilenyo o no sé què, perquè vam juar a bous i a ell se’n va anar el cabo i va quedar ell de cabo, i va voler fer el xalao i me van dir que jo tamé juava i van vindre allà baix a avisar que pujara al quartel. I jo, va vindre ell allí amb tot això i jo: “eh, serà mentira”. Se’n va Capelleta i al cap d’un rato me baixa un guàrdia civil. Un guàrdia civil i me fa pujar a mi al quartel i només se’n va el guàrdia aquell -ixe que estava allí-, bam bam, m’assolta dos punyaes als nassos i xorrrr, m’ix un xorro de sang i li vaig tacar tota… tot el vestit d’ell, tot amb sang. I jo me’n recorde. Pues això és lo que hi ha. Una sang més bonica, tenia jo! Més roja que la fam, i el trage tot banyat. I encà me vaig topetar un atra vegà, que estava en Onda [70 min.] i estàvem fent gavells i perquè estàvem en puesto de d’això ell… i teníem permís de l’amo! Mos va enviar, de un garroferal mos va enviar. Castells li dien, Castells. Un guàrdia civil que li dien Castells. Que ixca ahí tamé [risses]. Encà se’n recordarà ell; me’n recorde jo tamé se’n recordarà ell… Ell ja s’haurà mort. Déu que l’havaja perdonat. Això no hi ha dret. A d’ell, ell tamé se n’haurà passat que tamé… a ells tamé els fotien. Ara no són tan braus, aquell era massa brau.

Ja he agarrat massa força, jo [risses].

I si haguérem escomençat a parlar de finques, tamé sec a muntó. I de coves. D’explotar projectils, jo tamé n’he explotat la gana; ara busquen a un… com se diu? Artificieros, no? Pues ací en Artana sabien… la majoria que anaven a buscar bales sabien com s’explotaven els projectils. Tu no saps com s’exploten? Mira, els projectils, tu agarraves una pedra com açò d’alta i ficaves el cul ahí i l’espoleta ahí, i damunt ficaves un gavell de ninya aixina, que durara un quart: li pegaves foc i al cap d’un hora, boom, i jo ma si era poc de coneiximent que han hi hagut vegaes que li he pegat foc i aguardant-me, aguardant-me… “Xa, açò tarda molt a explotar!”, i he tingut collons d’anar a vore si s’havia apagat el foc! [risses] Que si…

Home, si haguera rebentat…!

M’haguera tirat a mi a…

L’haguera matat!

Sí, mira si tenia poc de coneiximent.

Traïen el ferro, d’ahí.

No, el projectil era una cosa com açò, i tu anaves a una cova tota de pedra pa no pedre la metralla, que estropeçava en les parets i es quedava. I li feies la foguerà i al cap del quart o vint minuts, booum, explotava, però no podies entrar tampoc enseguida, per el fum de la dinamita i tot. Tenies que tardar un hora o dos, a que se n’ixquera tot el fum. I per això este… ixe… no me’n recorde com li diuen… ixe que és casat amb una de la Vall que era mestra… Que era futboliste. Tobalo! Tobalo anava a ixa cova de… que explotàvem mosatros els projectils i alcomençava a escarvar i se creïa que… [risses] i això eren tot projectils que havíem explotat, i ell se creïa que… I topetava metralla, perquè… sí…

I la metralla la venien.

A tant el quilo. El terme estava tot ple, de projectils.

Ma si he parlat! Algo t’hauré dit…

Seva això no ho pot contar perquè ell encà no havia nascut. A d’ell li falta adependre a muntó. Ell vol saber, vol saber, i a vegaes ho afegix i ho fa curt o ho fa llarg a la manera d’ell. No és això? Ai, és l’ofici d’ell, ara s’ha fet periodiste. És cosí meu. M’auelo i l’auelo de son pare eren germans. Seves. La meua família tamé eren Seves. Juano tamé. El Juano li diuen Juano i no és Juano, és Seva. Però la gent fica el nom que vol, el apodo el fica el que vol.

Juano me va contar que tenia una auela que li dien Juana i que és la que va començar a pintar.

Sí.

I li diuen Juano supose que per això.

Pues ixa auela estava casà amb un tio meu. Ixa dona era viuda i se va casar amb un tio meu que era fadrí. I ara t’ho conte jo: ixa dona, la ti Juana, se va casar amb un tio meu que li dien Josep -José-, i encà porta el nom. Però la família del Rico s’acaba. [75 min.] Seva que té xics tampoc no en tenen… i Juano no té… no tenen xics. S’acaba, s’acaba. I ara te diré un atra cosa: que la família dels Ricos ve d’Alfàs del Pi. Això tampoc no ho sabies? Pues l’apellido ixe ve de l’Alfàs del Pi. Com se diu?, ixa província com se diu? Alacant. De l’Alfàs del Pi.

Veus si hi han coses dins dels caps?, que estan amagaes.

Açò ho conservarem ja pa sempre.

Pues sí que serà llarga…

[1] En el document número 19 del Documents de la Causa General del franquisme contra la “dominació marxista”, ram d’Artana, on la Guàrdia Civil fa la relació dels fets comesos en Artana durant la “dominació marxista”, es fa menció a este fet (punt H, 3º).

[2] Vicent Ramon va ser també el nostre informant per al text L’ofici de carboner.

[3] De les galeries de la Solana la Mina com a refugi de la gent d’Artana es va parlar a La mina de mercuri de la Solana la Mina, i també al vídeo de Testimonis de la Guerra Civil en Artana.

[4] Sobre la detenció i mort de Salvador Traver Vilar, “el tio Picalí”, llaurador tradicionalista de 44 anys, mort afusellat el 25 d’agost de 1936, hi diferents documents; ens interessa especialment la declaració que fa Maria Fuertes Silvestre (núm. 16), de nou als Documents de la Causa General del franquisme contra la “dominació marxista”, ram d’Artana.

[5] Sobre Joan Cabañes Ibáñez, veure Joan Cabañes Ibàñez, una vida truncada (1913-1937), que recull les cartes trameses a la família a principi de la guerra.

[6] Sobre la gent que anava “a les màquines” a Barcelona, es poden veure les meravelloses fotografies de la Col·lecció Maruja Blasco Gallart, ‘Maruja Martina’, comentades per ella mateixa.

[7] El treball dels gavellers està molt més explicat en el text de José Rico ‘Seva’ Els gavelleros.

%d bloggers like this: