Cançó popular en una gravació inèdita de Josep Palomero (1979)

Nelo Vilar, actualitzat 8 de gener de 2016

Una aportació important a la cançó popular artanenca i a la memòria oral de la primera meitat del segle XX, es la gravació de més de tres hores que Josep Palomero Almela (Borriana 1953), actual vicepresident de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, lingüista, etnòleg i literat de reconeguda solvència, va fer a tres dones del poble la vesprada del dissabte 25 d’agost de 1979, i que estava inèdita fins ara. Palomero estava recopilant aleshores la cançó popular de les nostres comarques.

Les germanes Teresa i Pascuala a l'estiu de 1969 ó 1970. Autor Juan Blasco.

Les germanes Teresa i Pascuala a l’estiu de 1969 ó 1970. Foto de Juan Blasco.

La principal informant en Artana va ser Teresa Bainat Caraquitena (1893-1990), la ti Teresa Mateua, de 86 anys, mare de Juan Blasco Bainat, Caragola, i àvia de Tere i Pili; la gravació es va fer a sa casa del carrer Mestre Dares. Precisament fou la seua neta, Pili Blasco, i la seua parella, Paco Monsonís, amics de Josep Palomero, qui van facilitar el contacte d’aquest amb la ti Teresa (i els que han aconseguit recuperar la gravació). A més de la ti Teresa, hi participen Carmen Pla Llidó (1917-2004), Carmen d’Àgueda, que aleshores tenia 62 anys, i Dolores Pitarch Muchola (1912), la ti Dolores de Pitarca, que en tenia 67 (en el moment d’escriure este text, en gener de 2016, n’ha complit 104, lúcida i plena de salut).

El que més abunda a la cinta són fragments breus, però en general es fa present la riquesa de la cançó popular en funcions que han desaparegut de la nostra quotidianitat. Es veu com les cançons eren eines vives de relació entre els veïns, i es produïen cobletes satíriques, de celebració o fins i tot de reivindicació (com aquelles cançons sobre la vaga de les espartineres o aquella altra que demanava un llavador), de vegades improvisades col·lectivament.

Tot i que no és la funció d’aquest text, convé fer menció a la pervivència del romancer en els seus diversos gèneres: d’amors, de successos, religiosos, satírics…

Molt sovint les tres protagonistes es queixen de la seua poca memòria, però la realitat és que fan una demostració de bon cabet, més encara si pensem que la ti Teresa tenia 86 anys. També cal destacar les extraordinàries condicions vocals de la ti Dolores, que tanmateix es mostra extremadament modesta.

La ti Teresa 'Mateua' amb el seu net Guillem, estiu de 1984. Foto Paco Monsonis. La seua neta Pili Blasco ens ha fet arribar aquest text: Teresa Bainat - (1893 – 1990). Mor sa mare quan encara és una xiqueta i s’ha d’encarregar dels germanets més menuts. La seua serà una joventut dura, com la de tantes famílies humils. Es casa molt joveneta amb Enrique Vilar, viudo, molt més major que ella. Té set fils. Quatre moren molt menuts; José mor pels 20 anys, de malaltia, i Enrique a la guerra. L’únic que li quedarà es Juan (1921 – 2002). Quan Juan i la dona, Rosario, se’n van a França a treballar en 1957, (com ho va fer més d’un milió d’espanyols, en l’onada migratòria dels anys 60), deixen les dos xiquetes en Artana amb Teresa i Pascuala, la germana. Elles se n'ocuparan quasi dos anys. Teresa va estar vivint a París durant un temps, però enyorava tant el seu poble que al cap d’un any se’n tornà a casa. Molt de temps després, els veïns francesos encara se’n recordaven d’aquella dona alegre i comunicativa que es baixava una cadira i s'assentava al carrer quan feia bon temps, com solia fer a Artana… Va passar mitja vida esperant cada estiu, quan tornaven el seus de França… Però sempre la vam veure plena d'il•lusió i ganes de viure. Era una dona forta, positiva, sempre mirant cap endavant.

La ti Teresa ‘Mateua’ amb el seu besnét Guillem, estiu de 1984. Foto Paco Monsonis. La seua neta Pili Blasco ens ha aportat aquest text: Teresa Bainat – (1893 – 1990). Mor sa mare quan encara és una xiqueta i s’ha d’encarregar dels germanets més menuts. La seua serà una joventut dura, com la de tantes famílies humils. Es casa molt joveneta amb Enrique Blasco Vilar, viudo, molt més major que ella. Té set fils. Quatre moren molt menuts; José mor pels 20 anys, de malaltia, i Enrique a la guerra. L’únic que li quedarà es Juan (1921 – 2002). Quan Juan i la dona, Rosario, se’n van a França a treballar en 1957, (com ho va fer més d’un milió d’espanyols, en l’onada migratòria dels anys 60), deixen les dos xiquetes en Artana amb Teresa i Pascuala, la germana. Elles se n’ocuparan quasi dos anys.
Teresa va estar vivint a París durant un temps, però enyorava tant el seu poble que al cap d’un any se’n tornà a casa. Molt de temps després, els veïns francesos encara se’n recordaven d’aquella dona alegre i comunicativa que es baixava una cadira i s’assentava al carrer quan feia bon temps, com solia fer a Artana…
Va passar mitja vida esperant cada estiu, quan tornaven el seus de França… Però sempre la vam veure plena d’il•lusió i ganes de viure. Era una dona forta, positiva, sempre mirant cap endavant.

MEMÒRIA ORAL

A l’hora de publicar aquest material hem optat per incloure tota la gravació, sense talls, dividida en sis parts per fer-la més manejable. Pensem que en el relat de les vivències és important què es diu i com es diu, amb quin llenguatge, quines expressions (moltes d’elles desaparegudes) o quina entonació, única per a cada persona i a la vegada particular del poble. El que es conta no és només una vivència personal, és fruit d’un context social que ens construeix i que construïm entre tots. La memòria oral, les històries de vida, s’han acceptat en les últimes dècades com una forma privilegiada de patrimoni immaterial. Els nostres majors, per exemple, han viscut el canvi de civilització de l’agricultura de subsistència a l’actual món globalitzat i de consum. Cada veu que s’apaga és un patrimoni infinit que perdem.

Amb la popularització de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) ens hem trobat amb la possibilitat de crear cibermuseus, arxius on recollir testimonis o històries de vida i conservar-les en exposició permanent a la Xarxa. L’adquisició, conservació, protecció i difusió de les històries de vida com a Patrimoni Cultural Immaterial, que fou reconegut per la UNESCO el 2003, està actiu en la forma de nombrosos museus de persona i museus de migració arreu del món.

Al País Valencià comptem amb una experiència important en l’àmbit de la Memòria oral: el Museu de la Paraula o Arxiu de la Memòria Oral Valenciana, que depén del Museu d’Etnologia de València i que, lamentablement, no ha passat per Artana a fer entrevistes. Seria bo que estos museus foren d’àmbit local, però ara mateix els activistes de l’Artanapèdia estem superats.

Les funcions específiques d’estos arxius o museus de la memòria s’agrupen sobre cinc eixos principals: recordar, ajudar a construir identitats de grup, actuar sobre l’entorn social, crear i impulsar xarxes, i educar.

Són formes de donar valor a la vida quotidiana, conservar la memòria lligada al treball humà i promoure la diversitat cultural i el respecte social. És també una forma d’actuar sobre la identitat local i els vincles comunitaris, en constant perill de desaparició o banalització en un món globalitzat.

Quant a la conservació de la tradició musical de la nostra comarca, l’Institut Milà i Fontanals, dependent del CSIC, conserva les investigacions de Marius Scheider i les missions de recollida de cançons i composicions musicals populars que es van desenvolupar entre 1944 i 1950 (la Misión M26 és la que recull tota la faena feta a la província de Castelló: una sèrie de fitxes amb lletra i música que es pot consultar a http://musicatradicional.eu/ca/node/144). Els molt interessats també poden consultar, entre altres, Àlvar Monferrer y Monfort, “El romancero popular en las comarcas de Castellón de la Plana”, en Rafael Beltrán, ed. Historia, reescritura y pervivencia del Romancero: estudios en memoria de Amelia García-Valdecasas (2000, Publicacions de la Universitat de València), que dóna a més a més tota la bibliografia existent fins aquell moment.

ÍNDEX DE CONTINGUTS

Uela TeresaLes sis parts en què hem dividit la gravació s’acompanyen d’un índex de continguts que facilita l’accés a les temàtiques concretes. En total, a banda dels comentaris, són prop de cinquanta aportacions entre cançons, cobletes o recitats que destaquem en negreta per als que vulguen anar directament a elles. De vegades afegim la lletra de la cançó o alguna nota si podem aportar alguna informació. La imatge de la vora és de l’estiu en què es va fer la gravació, i l’autor és Paco Monsonís.

1. Josep Palomero i Teresa Mateua

0:00:00. Sobre la memòria, l’edat provecta i la preparació per a la mort

0:02:50. L’estima als fills i al marit

0:04:00. De la família perduda

0:04:20. Les residències de vells

0:06:00. Recitat: El mundo y el desengaño son dos amigos iguales que despiertan al que duerme y enseñan al que no sabe

0:06:15. La lectura: novel·les i paperets de calendari

0:06:30. L’educació de la ti Teresa en el canvi de segle (XIX-XX)

0:07:00. Cançons

0:07:30. Cantant a l’espartí

0:08:00. Els jocs populars, les “ampolletes”

0:09:00. Sobre les endevinalles

0:10:30. L’espartí i la ICA

0:11:30. Cantant al treball

0:12:00. Era una joven doncella de una familia muy rica, su novio la abandonó. Romanç tradicional del que es conserven diferents versions en diferents pobles (se’n pot accedir a unes quantes a Internet).

0:18:00. Sobre les cançons en valencià

0:18:15. El casament de Pallasso diuen que s’ha destorbat, la Moruna estava mala i a València se n’ha anat. Carai Pallasso, què t’ha passat, que la Moruna ja t’ha deixat. Carai Pallasso, ja t’has fotut, que la Moruna no t’ha volgut.

0:18:50. Jo conec a unes quantes xiquetes que me donen molt mal que pensar, que se rissen el monyo i s’empolven i passen els dies sense treballar. Els diumenges quan van a passeo com són guapes no miren a tots, “rasquen” (?) modes que no requerixen i als seus pares els fan fer el (…). Elles se pensen ser molt guapetes i solen caure alguna culà. De casades els pengen les grenyes, brutes malfaineres, i el polvo se’n va.

0:19:50. No te faces l’aixovar en la llibreta a borrons, paga-li a Pepet del Rico, que li deus tretze guions. Paga-li, paga-li, paga-li, paga-li, paga-li a Pepet del Rico, que li deus tretze guions i el davantal tan bonico.

0:20:30. Si vosatros haguéreu vist al tio (…) a vora mar, vaig veure a Carmen la Polvo a d’ella a soles en un fadrí. I Fernando qué, i Fernando va, ella ni se casa ni se casarà. Perquè Fernando només la festeja quan fa l’anguila...

0:21:40. Si tu fores calladeta i no li ho digueres a ningú te faria una nineta pa divertimos jo i tu. Si ta mare te pregunta eixa nina de qui és, me l’he trobada en un barco y me la treta un mariner. A la pobreta Amparito quin xasco li ha passat, después de la nina feta, Ricardo se l’ha deixat.

0:22:30. El treball a la taronja a Borriana

0:23:00. Si la taronja no es gela, la gent de Borriana…

0:23:45. Fragment En Borriana hi ha un pinxo que li diuen Lluent, que totes les xiques juen molt en ell.

0:24:30. Jo coneixia a una xica que era la rissa del món, tan graciosa com les burres que carregen llenya al for. Tenia l’andàmit algo espatarrat, toca geperuda i el monyo esquilat, la boca de sària i orelles d’a pam, que per a catar-la has de tindre fam.

 

2. S’incorpora Carmen Pla

0:00:00. S’incorpora Carmen Pla

0:00:50. Jocs infantils, “El pollastre” o “Ampolletes”

0:02:20. Allà a Sant Antoni, a la reunió, cantava la Pirri per damunt de tots. Sa mare li dia no cantes tan fort, mira que el teu novio, mira que el teu novio, no porta bigot. Vullguera que fores filla de un ric per acostumbrar-te a alçar-te a les huit. Un got de lleteta mesclat en cafè per vore si t’ixen, per vore si t’ixen ixos colorets. Colorets ixiu-me, que no són per a mi, que són per a vore, que són per a vore si enganye a un fadrí. (“El got en lleteta”)

0.04.40. Totes les xiques s’ho han parlat, totes les xiques s’ho han parlat, de portar toca, de portar toca. Totes les xiques s’ho han parlat, de portar toca i el monyo rissat. Falda de llana de colorets, falda de llana de colorets, sabates roges, sabates roges. Sabates roges i el topo baixet.

0:05:40. Palomero tranquil·litza a Teresa i Carmen dient que la gravació “només és per a ell”

0:06:30. Fragment El matxo que s’ha mort hui d’enfermetat dels queixals, i han vingut a trobar-se-la tres xiques del Pardinal

0:06:50. Sobre unes xiques abusades

0:07:50. El “picú” i “L’ama del corral”

0:08:30. Desentonades

0:08:50. Que no es perda lo antic!

0:10:00. Els cecs cantaven abans de la Guerra

0:10:30. Tres germans cecs d’Artana

0:11:00. Menció a l’Horroroso crimen de Chóvar

0:11:15. Menció al Crim d’Onda

0:11:20. Menció al Crim de Borriana; la guerra a Melilla

0:12:50. No tenen memòria!

0:15:15. La vergonya

0:15:35. Recitat: A la vora del riu, mare, m’he deixat les espardenyes. Mare no li ho diga al pare, que jo tornaré a per elles

0:16:00. Recitat: Jo tinc un pardal vilero que me se n’eix al carrer, les dones me l’arrepleguen i me’l fiquen sabater

0:17:50. Recitat: El que me oye cantar dirá que no tengo gracia. Senyores, disimular, que no he ido a la enseñanza

0:18:15. L’era

0:19:30. Repetició En Borriana hi ha un pinxo que li diuen Lluent

0:20:30. Si voleu saber, senyores, en Artana què ha passat, a tres xiques de Artana les han emborratxat, i després d’emborratxades les dugueren al tancat, a la bassa de Tadeo i al racó del Campanar. Allí fumaren un puro que tirava més d’un pam, eixe puro qui el pagava? El del sombrero planxat. Allí se’n fumen un altre que tirava pam i mig, eixe puro qui el pagava? El del mas de Serafí.

0:24:00. El rebuig al valencià

 

3. Se’n va Carmen i s’incorpora Dolores de Pitarca

0:00:00. Encara el valencià

0:00:45. Gojos

0:01:40. Gojos al Santo Cristo

0:02:30. Gojos a Santa Cristina

0:03:00. Sobre les novenes

0:03:10. Sobre uns poemes de Pepe Forcada [Pepe Forcada Polo (1907-1986), autor, director i intèrpret teatral, poeta recitador, autor de llibrets de gaiates, molt popular a Castelló en determinats moments]

0:04:50. Esperant a la família

0:06:50. Sobre referències a fets i coses que passaven

0:08:00. Del càncer. Sobre la família de Josep Palomero

0:10:40. Cançó, A los pinares de un jardinero, donde mi madre me abandonó, una vecina que allí había me conocía y me recogió. Pero después, triste de mí, me dio un abrazo y en aquel llanto quiso morir [hi ha altres versions d’esta cançó que Teresa canta com havanera; per exemple esta]

0:12:30. Sobre fadrins i fadrines

0:12:40. La bona memòria

0:14:50. Ser vell

0:16:00. Fill mort a la Guerra

0:16:30. La ti Teresa a París

0.17:40. Casada amb un viudo

0:20:10. Arriba Dolores de Pitarca. És bona cantadora, fa molt bé la seguideta

0:24:00. La bona salut

0:26:50. Nou intent del Goig del Santo Cristo: Dulce Jesús, dueño amado, con vos vivo y sin vos muero. Sólo en vos mi bien espero, que sois mi bien sagrado.

0:28:10. “Tatuaje”

0:29:00. Segona vegada: Allà a Sant Antoni, a la reunió (“El got en lleteta”)

0:31:30. Mare puge dalt i baixem la corbata que vaig a ballar en una xica guapa. Passa un senyoret, li tira una pesseta. Tire-me-la a mi, que sóc la més pobreta. Totes les pobretes se’n van a dormir, la camisa curta i els peus arrupits.

0:32:40. De nou el fragment de “El matxo que s’ha mort hui…”

0:31:20. Vaig vore a Carmen la Ríos a d’ella assoles en un fadrí, que Fernando era, que Fernando va, ella ni festeja ni festejarà. Ella es creu que Fernando la vol, i no és aixina, que Fernando només la festeja quan fa l’anguila. Xica Carmen no sigues tan “carastera” (?), ja festejaràs i també vindrà l’hora que te casaràs, sense la pintura igual relluiràs. Perquè la pintura sol anar molt cara i tots te coneixen el polvo en la cara. Xica guarda el polvo para l’escaldat, que les xiques corredores això ho solen necessitar. El polvo i la mantequilla pa quan acabes de berenar. (“Carmen la Polvo”)

0:34:00. Modèstia de Dolores

 

4. Canten Teresa Mateua i Dolores de Pitarca

0:00:00. En valencià

0:01:00. Sobre els gojos de Santa Cristina

0:02:00. Del Calvari

0:02:50. Nova versió de Los pinares de un jardinero: A los pinares de un jardinero, donde mi madre me abandonó, una vecina que allí había me conocía y me recogió. Y qué placer sentía yo, cuando en el muelle saqué el pañuelo y me saludó. Pero después, triste de mí, me dio un abrazo y en aquel acto quiso morir.

0:03:50. De nou Si la taronja no es gela la gent de Borriana guanyen molts diners, i en diumenge les fadrines a passeo van al Pla, la que no té nóvio en busca i la que en té el porta al costat, tris tras, tris tras. Van a les sucreries i es conviden a menjar els fadrins a les fadrines, lo que vulgau demanar, tris tras, tris tras

0:05:30. Sobre les distintes temàtiques

0:07:00. Cançó de les fonts i el llavador (1913): Vilavella i La Vall quant ho ploraran, espardenyes les dones no n’esgarraran, perquè han fet les fonts, i per al poble és un obra molt gran, i molt natural, no anireu més a l’aigua al Molí de Dalt. Si l’alcalde vulguera en casa la vila se faria una junta que no se diria, i a poquet a poquet els llavadors estarien fets, les dones llavaren i encara que ploguera que no se banyaren.

0:08:50. Recitat

0:09:10. El comerç de l’espartí

0:10:45. Cançó a Cristina Sales sobre l’aprovació oficial de la Societat Obrera Espartinera (1915): Cristina Sales, senyores, és xica de gran valor, perquè ha firmat unes bases y ho ha enviat al governador. El governador ho ha llegit: açò se té que enviar a Madrid. I el rei com és tan complit diu Cristina Sales ja ho tens concedit

0:12:00. Fotos

0:13:10. Sobre la vaga de les espartineres i l’arribada d’Antonio Gutiérrez Masa “el Senyoret” (1916): Com prenguera la ti Sola, Amàlia i Sento Roquet, pagar-los a dos quinzets com Antonio el Senyoret

0:15:50. Cançó de cecs: Para casar-se s’ha de mirar si a la faena li té afició, i si li dóna dolor de ventre, diga-li sempre, sempre, que no

0:16:50. Fadrins, demaneu fadrines, que no vos diran que no

0:18:40. Ojos negros en versió de missa

0:21:20. Sobre distintes tradicions

0:28:00. Consuelito, jiu jiu, valenciana, jau jau, estàs comiendo y bebiendo en el Real de Burriana

0:29:10. Respecteu a Consuelito com si fóra mare vostra. Com ha de ser mare nostra si és querida de vosté

0:30:20. De Borriana

 

 5.  Canten Teresa Mateua i Dolores de Pitarca, 2

 0:00:00. Repetició En Borriana hi ha un pinxo que li diuen Lluent

0:00:40. Completa: Si voleu saber, senyores, en Artana què ha passat, a quatre xiques de Artana les han emborratxat, i després d’emborratxades les dugueren al tancat, a la bassa de Tadeo i al racó del Campanar. Allí fumaren un puro que tirava més d’un pam, eixe puro qui el pagava? El del sombrero planxat. Allí se’n fumen un altre que tirava pam i mig, eixe puro qui el pagava? El germà del Serafí i el d’Artana que és cunyat, les pobres xiques, senyores, només feien que plorar.

0:01:50. Jo li cantaré a la guapa i a la pinxa de la Paca, a la granella del pou, pa bandera Marí Plaça [Dolores no vol cantar ni esta ni l’anterior perquè li pareix immoral]

0:02:00. Sobre cançons i actes immorals

0:05:15. Nou intent: Si voleu saber, senyores, en Artana què ha passat, a tres xiques de Artana les han emborratxat

0:09:20. Sobre l’edat i la salut de Dolores Pitarch

0:09:50. Seguint amb la seua salut, d’un sopar amb tonyina negra

0:12:00. Repetició El casament de Pallasso

0:12:30. Fragment recitat Ja baixa Marí Pauet en el monyo partidet

0:14:20. Encara sobre les cançons de les espartineres

0:15:00. La Penya Alcalá Zamora està a l’altura el betum, les xiques quan els veuen totes se giren de cul. Ja se declara la penya en l’assunt de les xiquetes, perquè estan tots derrotats per no tindre parauletes. Ai Felip és un home molt formal, s’ha enfadat per l’agulleta, de segur li ha sabut mal. Ahí tenim a Federico, que és un xic molt atrevit… [Niceto Alcalá-Zamora y Torres (1877-1949) va ser un advocat i polític espanyol de caire conservador, primer president de la Segona República espanyola. Estan parlant de penyes formades a principi dels anys 30; cal observar com, contra tots els tòpics, també entre la gent de dretes l’arribada de la República va despertar un fort entusiasme]

0:17:15. “Ara ja no es canta en valencià”

0:18:00. El desig és voler a la Penya la Fam, perquè solen portar l’alegria davant, el desig és voler a la Penya la Fam. No hi ha penya més alegre ni tampoc més divertida que es la Penya de la Fam, encara que és poc unida. Y en l’assunt de l’amorio no se sap qui està més net, si és Llonarda o el Moreno, Salvador o Juanet. Toreja Llonarda, torero afamat, li tiren la capa i l’han derrotat, i después està Salvador, més tort que un gaiato en l’assunt de l’amor. Después està Feliberto, que ell és l’apoderat, li ha eixit tan mal el quite que no alçarà mai el cap…

0:19:30. Repetició Si tu fores calladeta i no ho digueres a ningú te faria una nineta pa divertimos jo i tu. Si ta mare te pregunta eixa nina de qui és, me l’ha trobat dins d’un barco i me la feta un mariner. A la probreta Amparito quin xasco li ha passat, después de la nina feta, Ricardo se l’ha deixat.

0:20:20. Repetició Era una joven doncella de una familia muy rica, su novio la abandonó cuando se la vio en cinta. Sus padres que vieron eso, del estado en que se hallaba, la amenazaron de muerte y la arrojaron de casa. Al verse desamparada la joven se arrodilló y a los pies de sus padres llorando exclamó: Adiós padres de mi vida, nunca los volveré a ver, me despido para siempre y olvidarlos también. Al verse desamparada se fue hacia su madrina la cual la recogió como si fuera una hija… Y siempre estaba llorando pensando en el porvenir que les estaba esperando. Allí dio a luz un niño, más hermoso que un sol, etc.

0:28:15. Diumenge, era diumenge, diumenge era de Rams, ja estan les taules parades tant de fulles com de rams. S’assenta el gloriós sant Pere, també gloriós Sant Joan, ja s’assenta el cap de taula i pega aquell sospir tan gran. De què sospires Jesús? De què tinc que sospirar? Que demà serà diumenge i els jodios mos vindran. Maria i la Madalena darrere aniran plorant, les cabelleres esteses, de l’aire s’eixugaran.

0:30:25. Caminemos, Magdalena, caminemos al calvario, que por pronto que lleguemos ya lo habrán crucificado. Ya le ponen las espinas, ya le rematan los clavos, ya le pegan la lanzada a su divino costado, la sangre que le cayera dentro del Cáliz sagrado. Si esta oración se dijera todos los viernes del año, sacara un alma de pena y la suya del pecado. Quien la sabe y no la dice, quien la oye y no la aprende, vendrá el Día del Juicio, no sabrá lo que se pierde. Es tracta d’un romanç de què es té notícia en Espanya i Amèrica des de finals del segle XIX. Un recull de versions es pot trovar ací mateix.

0:32:50. San Antonio era un hombre cristiano grave y prudente que mantenía su casa con el sudor de su frente. Y tenía un huerto de donde cogía cosechas y frutos que el tiempo traía. Domingo de mañana, como siempre acostumbraba, se marchó su padre a misa, cosa que nunca olvidaba, y le dijo Antonio, ven acá, hijo amado, escucha que tengo que darte un recado. Mientras el padre está en misa gran cuidado has de tener, mira que los pajaritos todo lo echan a perder, entran en el huerto, pisan el sembrado, por eso te encargo que tengas cuidado. Y el hijo le contestó, Padre no tenga cuidado, que para que no hagan mal los tengo a todos encerrados…. Un altre romanç que es pot llegir complet ací.

0:36:50. Virgen Santa del Carmelo, rayo de luz celestial, amparadnos Madre mía con vuestro amor maternal. Y dadnos la Gracia, después la Victoria que nos lleve juntos a la eterna Gloria.

0:39:00. De nou la mort

0:41:40. Més sobre la família de Josep Palomero

 

6. Canten Teresa Mateua i Dolores de Pitarca, 3

0:00:20. Aparició de Juanito Blasco, fill de Teresa

0:01:05. Repetició fragment No te faces l’aixovar

0:01:55. Repetició Cançó de les fonts: Vilavella i La Vall quan ploraran, espardenyes les dones no n’esgarraran, perquè han fet les fonts, per al poble es un obra molt gran y molt natural, no anireu més a l’aigua al molí de dalt.

0:03:30. Recitat Labrador qué estás haciendo, el labrador dice: Sembrando estas piedras, Pues si siembras piedras, cantos se te vuelvan. [Una versió completa, ací]

0:04:00. De les campanes i els campaners d’Artana

0:05:25. Recitat Al cafè de la Col està Tereseta Rosa en una cordeta…

0:06:25. Repetició Que Fernando era, que Fernando va, ella ni festeja ni festejarà. Ella es creu que Fernando la vol, i no és aixina, que Fernando només la festeja quan fa l’anguila. Xica Carmen no sigues tan “carastera” (?), que ja festejaràs i també vindrà l’hora que te casaràs, sense la pintura igual relluiràs. Perquè la pintura sol anar molt cara i tots te coneixen el polvo en la cara. Xica guarda el polvo pa l’escaldat, que les xiques corredores això ho solen necessitar. El polvo i la mantequilla pa quan acabes de berenar.

0:10:20. Sobre algunes penyes dels anys 30: Penya la Fam, Penya el Boto…

0:13:00. Menció a Enrique Màlia

0:13:50. El casament de Pallasso diuen que s’ha destorbat, la Moruna estava mala y a València se n’ha anat. Carai Pallasso, què t’ha passat, que la Moruna ja t’ha deixat. Carai Pallasso, ja t’has fotu, que la Moruna no t’ha volgut. Expliquen qui era “La Moruna”

0:14:30. Recitat: Vilavella en un barranc, la Vall en una costera, més val un trocet d’Artana que tota Eslida sencera

0:15:10. Recitat: Sant Antoni està en Betxí, Santa Cristina en Artana, San Pascual en Vila-real i el Pare San Blai en Borriana

0:15:20. Recitat de “deslligos”: Sóc filla d’un espinac, i Moncofa pare meu, nostre Senyor del cel s’ha trencat una escudella

0:16:30. Sobre Joan de Campanero

0:17:10. D’algunes veïnes que no se volien bé

0:17:50. Recitat: Tú fuiste la primavera, primavera del mes de mayo…

0:18:15. Trau eixe auelo de baix del llit, antes que es pixe com l’altra nit

0:18:45. Reciten el vers d’un anomenat “Set rabos”: A mí me llaman el tonto, el tonto de mi lugar, todos comen trabajando y yo como sin trabajar. Ale ale ale, mal comido el pavo, todas las vecinas se chupan el rabo.

0:19:30. Bastante ya té un senyor que quan passa un combregar, per més devoció que tinga el gorret no es pot llevar”. “Neu neu neu neu. Fam fam fam fam”

0:20:50. “Mortificar-se” entre veïns malvolguts

0:21:20. Hauré d’agarrar el cabàs i guanyamos l’habitançà, vendre xufes al balançà i rifar de cada quart. Qui compra xufes, qui vol rifar? Cacauets i torraets, corfa d’ou i melindró [És sorprenent el vocabulari i els costums arcaics de què parla, incloent la referència al melindro, que era una pasteta senzilla, com un bescuitet per mullar en llet o xocolate]

0:22:10. Dónde vas pobre gitana, dónde vas por esos montes, voy en busca de Jesús del alma. Mira niño, que yo soy gitana, yo vengo a darte mi cuerpo y alma. Yo de Egipto vengo, miraré a ver tu hermosura y besar tus pies. Si quieres matarme eres muy cruel. Ven, ven, ven. Etc.

%d bloggers like this: