Actualitzat dimecres 27 de desembre de 2017

Sens dubte la que es conta ací és una de les històries més colpidores ocorregudes mai al nostre poble. 230 anys després dels fets, en arriben detallades informacions sobre activitats de sadomasoquisme confessional en l’Artana de finals del segle XVIII. En una població menuda, beata i levítica (productora de monjos, monges i capellans) com era Artana, un frare de Nules i una colla de fins a 11 dones joves, sis fadrines i cinc casades, cometeren durant deu anys tot tipus d’excessos entre el sadomasoquisme penitencial i l’excitació sexual. Ens ho proporciona Albert Todrà i Vilardell al llibre Per la reixeta. Sol·licitació sexual en confessió davant la Inquisició de València (1651-1819), publicat per la Universitat de València en 2017 a partir dels fons de l’Arxiu Històric d’esta institució acadèmica.

Durant uns deu anys, Fra Tomàs de Sant Vicent, monjo carmelita del convent de Nules, fent ús de la seua autoritat en el sagrament de la confessió, introdueix un grup de dones en pràctiques penitencials com l’ús de cilicis i deixuplines, flagel·lacions, frecs amb ortigues, escaldat de pits, cuixes i vulves amb cera, tocaments, humiliacions, dominació, coprofàgia (ingestió d’orina i excrements), escopinades en cara i boca, voyeurisme, llepades en anus i anques, etc.; pràctiques habituals en l’obra del Marqués de Sade, que curiosament escrivia els seus llibres en aquell mateix moment. La sumària s’inicia l’any 1786 i durarà dos anys.

Totes les dones implicades vivien a Artana. Tret de les germanes Mechó, el cognom de les quals associem a Nules, la resta d’implicades porta cognoms molt coneguts, i ben bé poden ser avantpassats nostres: Sales, Villalba, Abat, Vilar, Martí, Bainat o Casanova. Seguint l’ordre de les seues declaracions, les implicades foren:

Tomasa Mechó, fadrina de 24 anys; la seua germana Antonia, soltera; i una altra germana, Maria, de 22 anys

Agnés Sales, fadrina de 28 anys.

Maria Villalba, dita “la Santa”, casada, de 32 anys, que sabia llegir i liderava el grup de dones.

Magdalena Abat, casada de 43 anys.

Carmela Vilar (o Villar), casada de 25 anys.

Manela Villalba, casada de 31 anys.

Cecília Martí, casada, de 51 anys, tia de Carmela, que pareix haver animat al grup a fer la denúncia.

Peregrina Baynat, soltera i filla del mestre i organista d’Artana, de 19 anys, que entra de seguida de monja al convent de les clarisses de la Santa Faç, a Alacant.

Sor Maria Gertrudis Casanova, que es va fer monja de la Puríssima Concepció d’Onda, de 24 anys. Maria rebé deixuplines des dels 15 anys.

Intentem imaginar les situacions: a les declaracions es parla de golfes fosques (per no veure’s els cossos nus) i corrals on es produïen els fets, amagats del veïnat. Imaginem les moradures i les ferides produïdes per cilicis, estenalles amb dents, deixuplines, cera ardent o ortigues. Com les explicarien als marits durant tots aquells anys? Les declaracions i ratificacions es van produir durant dos anys, en secret perquè no s’assabentaren les famílies o el veïnat. Una part es va realitzar a l’ermita de Santa Cristina l’hivern de 1786-87; les dones haurien de buscar una excusa per pujar a l’ermita a fer les seues declaracions.

Com era l’Artana de finals del segle XVIII? Sabem que es trobava en plena expansió: s’acabaven de construir l’Ermita, el Calvari i la Capella del Cor de Jesús (datada en 1757), i llauradors artanencs compraven terra a Artana i a la Plana. Antoni-Josep de Cavanilles, que passa per Artana cap a 1790, conta que ja hi ha 600 veïns i confirma el progrés del poble, en una part important gràcies a la indústria de l’espart. Les dones implicades en este afer serien de famílies de xicotets llauradors, analfabetes que passarien la major part del seu temps fent llata i que amb dificultat trobarien moments per a les mortificacions. I segurament els seus homes serien llauradors o treballadors de la terra que passarien les llargues jornades treballant, sovint arribassant les muntanyes per plantar vinya, olivars, garroferals i moreres, per a la important indústria de la seda. El poble es reduïa aleshores als barris del Pardinal, el Cristo i els voltants de l’església. A les cases convivien vàries generacions i no seria fàcil quedar-se assoles, lluny de la vista de majors i menuts. Els confessors tenien suficient poder i confiança per fer la migdiada o fins i tot per quedar-se a dormir a les cases dels seus fidels. La vida social es desenvolupava al voltant de l’església, i els capellans posseïen una autoritat quasi absoluta. Algunes de les dones implicades en este cas pareixen tindre certa complicitat amb Fra Tomàs (especialment Maria Villalba, “la Santa”), altres possiblement ho visqueren com un malson difícil d’evitar. La família que podia donava un fill o una filla a l’església; el clergat era aleshores ignorant, les monges a penes sabien llegir, els capellans estudiaven poc i el monjos, els veritables protagonistes de les sol·licitacions, tenien grans dèficits afectius, com explica Toldrà i Vilardell.

Amb les declaracions dels processos inquisitorial fetes per denunciants i acusats, l’autor ens parla de les aproximacions lúbriques fetes des del confessionari; dels contactes, les fornicacions, el fetitxisme i els sacrilegis comesos, de les violències i el sadomasoquisme, especialment sobre dones, de vegades sobre xiquetes. En el cas d’Artana van ser deu anys d’abusos extrems. Ens hem preguntat per la repercussió que fets tan excessius tindrien en la població, jutjats a més a més pel Sant Ofici -tot i la seua tradicional discreció en els procediments. Una hipòtesi podria ser que alguns dels nombrosos relats sobre la bruixeria que existien en la nostra zona inclogueren els rumors i les llegendes encetades per este tipus de fets: les reunions de dones que es despullaven, “s’untaven” i cometien tot tipus d’excessos tant rituals com sensuals. Malauradament no pareix haver cap tipus de memòria sobre el tema.

El cas de Fra Tomàs no és l’únic que es jutja en eixe moment al nostre poble: curiosament per mediació d’este mateix frare es produeix la denúncia de Mariana Vilar, casada, que en 1780 denuncia al seu parent fra Agustí Soriano per sol·licitar-la a “tener cópula con ella”.

Agraïm a l’autor, Albert Todrà i Vilardell, el text d’introducció a la sol·licitació sexual i el permís per a reproduir el text sobre el cas d’Artana (que apareix al seu llibre com a Annex II). Animem a tothom a llegir Per la reixeta, per entendre esta realitat (parlem de més d’un miler de cassos processats) que segurament només és la punta d’un iceberg que va canviar la seua naturalesa però que no ha desaparegut en absolut, com veiem a diari en la premsa internacional.

En conèixer esta realitat, menor que la de les heretgies o la crema de bruixes però igualment despietada, no podem deixar de pensar en com s’ha mantingut o com s’ha transformat la situació d’abusos per part dels membres de l’Església catòlica. En l’actualitat l’escàndol ha passat a l’àmbit de la infància, molt més desemparada, i sovint s’ha centrat en els xiquets i no en les xiquetes. A Artana hem recollit testimonis directes i fiables d’abusos des d’abans de la Guerra civil i fins a finals dels anys 80, tots ells resolts amb total impunitat per als capellans. En estos cassos s’ha vist com continuava existint la “sol·licitació”, els abusos en la confessió i també, per exemple, el que l’autor del llibre anomena “voyeurisme mental”, en què el confessor demana tot tipus de detalls escabrosos. Estos fets no han tingut la resposta judicial necessària, i algun dia hauran de ser tractats obertament, per pura salut pública del poble.

Ací podeu llegir en PDF la introducció d’Albert Toldrà, redactada expressament per Artanapèdia: Introducció. Fra Tomàs

I ací l’Annex en PDF amb el relat precís dels fets, a partir del procés inquisitorial: Fra Tomàs de Sant Vicent