El dia en què publiquem esta entrevista, Enrique Muchola Peris, ‘Enriquet’ (Artana, dissabte 12 de maig de 1918), haurà complit ja 101 anys, quatre mesos i vint-i-set dies. Ja fa més d’un any que vàrem gravar l’entrevista i continuem veient-lo lúcid, simpàtic i amb un punt irònic. És un exemple de fortalesa física i mental, i ens alegrem molt i li desitgem molts més anys de benestar.

L’entrevista no es va fer només per la seua edat, sinó també per la riquesa del seu bagatge: Enriquet va viure l’ofici familiar de sarier, tantes dècades desaparegut; l’experiència terrible de la guerra en els fronts més despietats: Terol, l’Ebre…; el camp de concentració d’Argelers-sur-Mer, on van patir tantes desenes de milers de republicans; la fugida cap a casa a peu, travessant els Pirineus; l’arribada a Espanya directament a un altre camp de concentració, i el difícil retorn a Artana, complicat només per la misèria ideològica de la nova administració. I moltes coses més. Una aventura que mereixia ser coneguda per totes les artanenques i artanencs, per la qual cosa hem d’agrair-li que ens obsequiara amb el seu relat. La riquesa del seu testimoni té pocs equivalents a Artana i en tot el nostre entorn, ens parla de fets històrics que podem rebre de primera mà. Haguérem estat moltes hores més demanant-li detalls de la seua vida, i per una vegada ens dol la precarietat del treball per Artanapèdia.

Hem d’agrair també la col·laboració de moltes companyes i companys del Col·lectiu l’Era en este projecte il·lusionant, com podreu veure més avall. Tant com puguem continuarem registrant la memòria oral del nostre poble, tan rica i singular.

A continuació teniu l’entrevista en vídeo i la transcripció fidel de les seues paraules.

Transcripció de l’entrevista a Enrique Muchola Peris, ‘Enriquet’

Data i lloc de l’entrevista: Diumenge 6 d’agost de 2017, a casa de l’entrevistat.
Equip entrevistador: Nelo Vilar, José Blasco, Carlos Sales, amb la gestió de Cristina Vilar.
Transcripció: Mónica Pallarés, Nacho Igualada i Nelo Vilar.

 

-(…)

– Si no m’enganye molt vos lo diré: vaig nàixer el dia 12 de maig de 1917.

– Mare meua! I li diuen?

– Enrique Muchola Peris.

– I els seus pares a què es dedicaven?

– Estereros. Sarieros. Mon pare…

– Sarieros.

– Sí.

– …Clar, que era negoci. Vosté ha treballat encara de sariero!

– Jo encara he treballat en ell, molt poc però vaig anar a treballar.

– Bueno, jo de vosté he aprés a cosir la llata…

– Sí, vam anar allà…

– Sí, sí, vaig aprendre (risses). I quants germans eren?

– Érem dos germanes i dos germans. I u que se va morir xicotet. Però molt xicotet… es va morir.

– Ja… bueno, entonces era normal que se moriren xiquets…

– Molt xicotet… només nàixer es va morir casi…

[Intervé la filla] – No, era més fadrinet.

– El meu germà? Xicotinyo es va morir. I jo, el meu José, la meua Angelita que va faltar, la meua Trinidad que també ha mort. Vivim ara jo i el meu José. Som els dos germans, érem quatre, i aquell que se va morir xicotet.

– I l’espart? Per a les sàries i això, vosté sap com se treballava? D’on se traïa…

– Mosatros compràvem la llata.

– La compraven feta ja. Però d’ací prop? O…

– Prop. De Llíria. Mosatros compràvem la llata de Llíria. Llata valenciana. I en aquella llata, vam escomençar. I después, pues… més avant ja mos la compràvem d’ací. En feien les velles… la una dos peces, l’altra tres peces. I anàvem defenent-mos pels pobles que anàvem a treballar. En els poblets.

– Era venta itinerant. Anaven als pobles i venien…

– Sí… Anàvem a Benassal, Culla, Ares… tots ixos poblets els corríem. Jo en una sària al coll, en una peça al coll, que era a peces… de mas en mas, a fer faena.

– A lo que els demanaven.

– “Vosté vol un sarionet o lo que siga?”. I ho feies. I mon pare anaven a les Cinco Villes. Que era els quatre germans. Era Sábada, Ejea de los caballeros, Tauste, Gallur… i Erla. Las Cinco Villas, que diuen. I això. I anàvem de sarieros, allí. Bueno, jo vaig anar poquet en mon pare. Mon pare anava en els germans. I jo era jovenet. I vaig anar una temporaeta en mon pare allí.

– Però son pare no tenia terra ací en el poble?

– No tenia més que uns rodalets. I el pobre home, pues, va caure mal… I com va caure mal entonces, era lo que passava… Pues, si tenia dos rodalets, pobre, els va vendre. I no es va salvar. Perquè mon pare tenia una enfermetat llarga. I ja mos va dir l’alcalde entonces, que era Cortes: “Ton pare, mira, té açò i lo atre, ton pare ho acabarà tot i no se salvarà. Ho arreglarem…”. “No me porteu de casa” Dic: “No tinga por, pare. De casa no eixirà”, tots els germans. “Vosté s’ho ha guanyat i ho té i si ho ven, vosté s’ho disfutarà. Però de casa no eixirà”. No volia eixir de casa. I va estar una temporada gran mal. Mira si va estar mal que lo poquet que havia ho va acabar tot. Quatre o cinc rodalets els va vendre… i ja està. La casa la va canviar per una xicoteta …més gran, en la diferència de dinés… perquè li feien falta. No res, xiquets, una calamitat. I una joventut… I entonces pues ja veus lo que fèiem: malea!

– Clar, vosté ha fet molta malea també.

– Jo també he fet malea. Se l’enduien a Onda, a… I n’he fet, no molta però n’he fet, de malea… Jo he tocat tots els oficis: sariero, malea… conductor d’autobus, conductor de camió… A Vitòria, he anat una solà de anys, a Vitòria. En un camió de Nules, d’Espinosa. Tu quan vages a Espinosa a Nules pregunta per Enriquet el xofer, i dirà: “Ui mare! Era l’amo de casa!”. Si li preguntes et dirà: “Este era l’amo de casa”. No he fet viatges, jo, a Vitòria… En el Leyland, el Leyland … que això era un bon cotxe, el Leyland… anàvem a Vitòria.

– I a escola va poder anar molt?

– A escola què teníem que anar! Si érem tots pobrets, i necessitàvem tot. Lo poquet que vaig dependre va ser anant a repàs.

– Clar, després ja.

– Después. Una dona que mos feia repàs, la tia Sabullera, i allí anàvem al repàs, i depreníem. A hores perdudes depreníem lo poquet que sé. Però a escola molt poquet, molt poquet. Per necessitats de la casa, saps? Necessitats de la casa. I… això, i… vols dir que hem tocat molts pitos (risses). Ai senyor! Però l’aventura més gran que hem fet matros – que he fet jo, en esta vida – ha sigut el vindre de Frància a Espanya.

– Aixó volíem preguntar-li també, clar, una de les aventures fortes.

– De Frància a Espanya a peu.

– Clar, perquè a vosté el varen allistar molt prompte, a la guerra?

– Sí, jo tenia díhuit anys.

– Díhuit anys!

[Intervé la filla] – Dèneu.

– Dèneu… encara no els tenia, els dèneu…

– Bueno, un xiquet. Un xiquet…

– Un xiquet! Encara anàvem en baveret, quan anàvem a, a la guerra.

– Mare meua! Entonces, des del principi de la guerra?

– Des del principi de la guerra… D’allí… vam estar en el front de Teruel… en el Ebro… I de l’Ebro va ser quan me’n vaig passar. I s’ha acabat la guerra. I quan vaig voler passar-me’n vaig anar a Frància. Al camp de Frància! Me’n vaig embolicar en los que anaven d’evacuats i vaig fer cap a Figueres.

– Més gent d’Artana o anava vosté a soles?

– Jo assoles. Però en acabant vaig vore d’Artana un altre allí, en Frància. Que li dien José “Escaleta”. D’este Escaleta que llig en missa què és, un germà o un tio? [contesta la filla]. Un tio d’ell. Una casualitat molt gran. Açò va gravant, veritat?

– Sí, sí, sí, les dos, les dos el graben (risses).

– Pues… va ser un cas molt gran ahí. Estiguent en Frància, que allí era el camp de la misèria i de la injustícia, perquè mos trataven com a animals els francesos. Per més que Frància, a Espanya… no sé; la això no ho pagarà mai lo roïns que són els francesos. Lo mal que mos duien. “Españoles! Españoles! Al camp! Al camp!”. Me cague en la mar… N’hi han pocs enterrats, de fam, i de misèria. Allí en el camp, allí. A lo millor en traïen dos o tres per allí, en una manta: ja en duen u. Allà un altre. Estàvem a vora mar. Però va ser una aventura molt gran, fugir del camp.

– Home! Està molt lluny, eh? Per a tornar…

– Home d’Argelers-sur-Mer havíem de travessar els Pirineos, per a vindre a Espanya. I estiguent llavant jo, la roba allí, me venen dos –jo tenia una barba aixina-, i llavant-me la roba ahí damunt d’una pedra, en el camp. “Buenas!”. “Buenas”. Diu “Ací no saps si hi ha algú” -u que anava en ixe d’Artana, Escaleta, un company d’ell. El company que anava en ell diu: “Vosté no sap si ací hi ha u que és de la part de Gandia? Que li diuen Vicente «el Tècnic»”. “Ui! Açò és José Escaleta!” (risses). Mos abracem allí, allò va ser un cas sério, eh? “Ai Enrique!” – jo en la barba. “Enriquet, què saps del poble?”. Dic: “Vete a saber, no res. Ací estic tancat i avant, com tu”. Que ahí pels altaveus ho dien, “ha pasao uno, ha pasao otro. Ha terminao la guerra en España”. Ahí en els altaveus ho dien tot, en Frància. Conque mos vam [inintel·ligible]. “On estàs?” Dic “Jo estic en ixa xabola”. Que la xabola era mitja manta per a damunt i mitja per a baix. Era com estàvem, a vora mar! A voramar! Conque dic: “Ací no hi ha més remei que fugir-mos-ne. Si ací ho diem a estos mos mataran”. Mos haveren mort. Perquè eren gent de… Dic: “Ací diem que volem anar-mo’n a Espanya… demà mos encontraran ací en l’arena morts”. “Mut i en secret, Escaleta. I a la matinà, quants tots dormen mos anirem”. “Sí, aixina farem”. Conque ja estava tot parlat. I ahí tenia molts amics, encara m’escric, m’escriu u de Gandia! I va anar i… Estem gitats, se va gitar ell ahí damunt de l’arena, en sacs… en mantes… Me toca la cama: “Mone!” Mo n’anem, xino xano. Però sense res! Érem uns pobrets, conforme anàvem. Lo primer que fem, una sèquia i sentim parlar “buu uuh uuh”. Hi havien uns gendarmes, que com sabien que se n’escapaven en el camp vigilaven el camp, saps? I al que agarraven era faena d’ell. Conque pugem dins de la sèquia. Ahí… i van passar ells, per dalt del marge, “uh uh uh uh uh”. Passen. Conque tirem avant, amunt! I apleguem a la frontera, cara a la muntanya, i allí fan molt de carbó, antes ja ho he dit jo: carboners. I toquem a una casa. “Pum, pum!”. No sabíem quina hora era, perquè feia lluna. “Quién es?” Va anar i s’alcen, parlant mig català i mig francés. Dic: “Matros, que som..”. “Ah! No parlen: són escapats del camp!”. Dic “Mos hem escapat i anem a Espanya. Anem sense orientació”. I s’alça l’home i diu: “, Mire, si miren l’altra casa no la toquen, per favor els ho dic, perquè ací venen els gendarmes, que saben que s’escapen, i si agarren a algú, no sabem lo que fan d’ells. Jo els diré per a on tenen que anar, però no pregunten, vostés agarren la meua direcció”. I el home va eixir a la matinà i diu: “Mire, vostés vagen sempre, conforme está la lluna, cara a la lluna! I a on els parega, descansen. I quan faça sol, a la eixida del sol, sempre cara el sol, i faran cap a Espanya. Faran cap directament a Espanya”, que era Espolla el primer poble. El primer poble d’Espanya era Espolla. (Inintel·ligible) “Aixina farem”. No vam preguntar res, (inintel·ligible) i vam passar conforme vam poder en aquells terrenos, que allò eren tot pisos… pisos no, terrenos de contrabandistes..

– Clar, està al costat de la frontera…

– Perquè en Frància i allò passaven molt de contrabando. I allí hi han túnels d’esbarzerals -com vos lo dic eh, tan cert com Déu està escoltant-me-, que són com d’ací al corral de la Villara. D’esbarzerals! Tot per dins en sendes, i passaven estraperlo, molt d’estraperlo. Ahí no els agarraven, de nit passaven estraperlo.

Matros mos ho van explicar tot, i dic pues nada, agarrem un camí d’eixos i a dins, a dins, a dins, i a la que ve a punta de dia, mos ajuntem i tornem a eixir. Tornem a eixir i ja estàvem fora de la frontera, tot muntanya, i mos veiem una font, que havíem anat tota la nit anant. Una font i dos guardiacivils a acompanyar a les xiques, en dos xiques… Mos veuen ells en una barba aixina, que antes ho he dit jo, i aixina diu: “Ui!”, el guardiacivil, “¡Compañero, que estos pobres vienen del campo francès”. Digo: “Y con mucha hambre!”. Va i ell diu: “¡Los pobres! ¿Cómo les trataban?”. Digo: “¿Cómo nos trataban? ¡Malísimo! Los franceses son muy malos”. Dice: “¡Criminales!”. Dice: “Bueno, ahora ustedes -anaven en dos xiques allí a l’aigua, la guàrdia civil-, este pueblo se llama…”. Espolla? Com se deia aquell poble? Tocant la frontera, com se dia? Espolla? Espolla crec que es dia, tocant la frontera. Diu: “Ara van ustedes ahí y se presentan a comandancia y allí les diran…”. Diu: “¿Ustedes son de muy lejos?”. Digo: “¡Uy, de Castellón de la Plana!”. Diu: “Una lástima porque si fueran de cerca no caldría que se presentaran, porque allí les tancaran al campo…”, i aixina va ser: “…al campo de concentración, allí passarán las calamidades que están pasando y si ustedes fueran de cerca se marcharían del pueblo a casa, y un camí en casa, si nada han hecho, nada les pasará”. Jo digo: “Pues nada hemos hecho”. Conque vam tindre que presentar-mos. Estàvem morts de fam, ¡morts de fam!

-Clar, ja veu, mare meua!

–I mos presentem allí, i un sargento, de mala forma, dels nacionals, allí… I un sargento allí en Figueres, jo no portava res, i a Escaleta, aixo jo ho sé, portava un rellotge o no sé què, en una fotografia d’una filla del tio aquell que va morir, de Margalida, que era veí i li ho van llevar. I apleguem allí, i diu: “Que ahí en Figueres… ahí en la frontera ¿qué le han quitao?”. I ell diu: “Yo llevaba un reloj”. Dic: “Y yo llevaba no sé qué…” -una fotografia de ma mare i això. Diu: “¡Este sargento va a morir como un rojo, ixe tio va a morir como un rojo, porque no hay derecho que saquee a todos los que pasan, ¡no hay derecho a que los saquee! ¡Ése es un ladrón, ése vamos a por él”. Yo digo: “¡Nosotros no hemos dicho nada!”. “-¡No, no, ustedes nada, tranquilos!”. “Pero yo sé que me lo han quitao. Y más que le ha llevao”. I l’altre aixó. Porque aquell tio se valia. Un sargento, saps? No se si ho tirarien avant o qué, però clar que ho tirarien avant, això dels militars es aixina, saps? Conque aixina va fer, i después pel camí, anàvem a peu… No, antes no ho he dit això: mos topeta un camionero que para i diu: “Que van molt lluny?”. Va voremos que anàvem… Diu: “Estos son presoners, o eren…”, conforme anàvem. “Som de la part de València”. Diu “Ui mare”, en català, mig català, que érem massa lluny. Diu: “Si fóra propet, els pujaria jo i vindrien de per ací. I anirien a casa i si res han fet, res els passarà. I estaran tranquils. Però allà… vosté sap de a on són, d’allà de Castelló?”. “Mosatros som d’allà de Castelló de la Plana”. “Xa, pues no tindran més remei que presentar-se”. Conque mos vam presentar allí, al camp, mos agarren datos i mos fiquen allí i avant. Mos tanquen, allí al camp. I en acabant mos van informar, al poble -que entonces demanaves per a informar-se de tots-, i vam vore com matros, jo per lo menos i ell també, no mos havíem posat en res ni érem res. No mos havíem posat en res, es quan vam fer la declaració, ja antes ho he dit, hi havia un sargento que tenia una cicatrís ací, es veu que era del tércio, mes mala llet, i pegava unes brancaes, en una verga… Conque quan vam entrar dins a declarar els del camp, que mira si en hi havien ahí, diu: “Ui, segons diu Muchola, a estos, estos els faran madurs”. No res mos van tocar!, es veu que havien agarrat informes al poble, i van vore que tot lo que matros vam dir era tot veritat, i mos fiquen… bueno, encara no ho he dit bé: mos agarren informes, mos tiren al camp, i entonces diu: “Muchola tu has declarat que estàvem ahí tots…?”. I jo: “Sí”; la un que havia estat tancat, l’altre que havia fet una mort, l’altre no sé què… “Pues matros no mos hem posat en res”, i diu: “I no vos han fet res?”, dic: “No, jo li he dit lo que he fet”. “-Ui, li ho has dit?”. Diu: “Prepara’t!”. Conque estem allí un mes i el tio Margalida avala a l’altre, a ixe que estava en mi, Escaleta, el va avalar. Era alcalde. El avala. Però a mi, com no sabia de res, no em va avalar. I ma mare…: “El meu fill?”. “-El seu fill està allà, però no podem fer res, a vore si poden fer res”. En això li diu al seu Juan Manuel, el que era canonge, diu: “Cinquanta mil firmes, li faré jo!”. Bueno, per al cas… jo havia declarat ja, i quan va llegir lo que vaig fer i tot aixó, van vore al informe que era tot de veres. I els de fora del patí diu: “A Muchola eixirà calent, eixira de costat”, ixe sargento tant roín que hi havia. Diu: “Ixe?…” -perquè mos confesàvem el que havíem fet. Conque estic allí i a ell l’avalen i ix, i al cap d’un mes, en la era, pels altaveus “Enrique Muchola, que se presente a comandància general”. Diu: “Mira, ja van a madurar-lo”. Conque vaig i me presente i el sargento que antes vos dia, ixe de mala bava, dice: “En su pueblo, dígale que son unos analfabetos, perque cuando se hace un aval, es una aval. Pero eso es una acusación contra usted. Le han hecho una acusación. Menos mal que los informes del pueblo han salido bien, como usted ha dicho. Pero eso no es aval”. Conque ell diu: “A la calle”. Me dóna els papers i estaven fora tots: “Ja eixirà baldat!”. A l’eixir dic: “Xiquets! Adiós!”, en els papers! “Ui, ui! Ja ix…!” (rises) Un cas! Ai mare, quantes coses, ja no m’arrecorde de la mitat… Conque veges tu si matros vam passar casos.

– Mare meua, quina aventura!

– Allí en lo camp, allí, allí estàvem allí, damunt l’arena, mitja manta per a baix i mitja per damunt, tocant la mar mateixa. I quan vam eixir, vam eixir per a morir-mos. Jo li ho vaig dir a ell, dic: “Si no vols por a la mort, o morim ací o mo n’anem a casa!”. I aixina mos vam fer. Mos estenem a l’eixir, nomes eixir, encara no anàvem com d’ací al Collao ni molt menos, una sèquia gran d’aigua, estava passant mitja sèquia… Mos sentim: “Bum, bum, bum”, com… hi han gendarmes -que aixó son gendarmes, lo que…

– Sí, sí… en França, sí…

– Com sabien que s’escapaven, saps?

– Vigilaven, clar

– Vigilaven, a vore si hi havia algú per a agarrar-lo. I mos tirem dins l’aigua, hasta ací d’aigua, dins… pero limpio, i per dalt, com d’aci ahí d’alt: “Bum, bum, bum”, passant els gendarmes que anaven rodant pel camp. Mos passen i dic: “Hala, ix”, altra volta cap a… En terreno desconegut, mosatros no sabíem a on anàvem. En acabant si que mos van orientar un camionero, diu: “Per a Espanya?”, era francés i ell traia carbó de bola de Frància, un carbó que fan com anous. Diu: “Què van a Espanya?”. Dic: “Si”, diu: “Pues si van a Espanya, el camionero diu, jo no vaig, però vostés agarren la direcció d’eixida del sol sempre, i mos va orientar. Mos va orientar prou. Quants treballs vam passar, mare, en tot això! Quants treballs! Allí els gendarmes si n’agarraven a un el deixaven baldat, en una pallissa que li pegaven al camp, saps?

– Sí, sí…

– Allí en el camp. Quan vaig vore jo a Escaleta, vaig tirar a vore, si duia barba hasta ací. I llavant-me, m’alce i el veig, dic: “Açò es José Escaleta! Oh!”, en aquell terreno! Abraçant-mos, abraçant-mos… Ja no mos vam desiparar. Ai, fills… jo contar-ho… Quan u és jove, què poders té! Però mos van orientar molt bé, la frontera està molt vigilà, eh? Està molt vigilà, la frontera… Allí hi han uns túnels, que antes ja ho he dit jo, com d’ací al Barranc de Castro, tot esbarzerals, en camins per dins, per a passar contrabando…

– Mare meua, que barbaritat

– Per a passar contrabando, pel mig d’això per a passar contrabando, i són esbarzerals ixos túnels! Mira si entonces… Mare…!

– Perquè vosté ací, en temps de la República, vosté no era una persona molt política ni res d’això….

– No, no mai me vaig possar en res, mai em vaig posar en res… Només me dia una cosa, l’aval que em va fer la va fer la mare de ma mare: “Enrique Muchola…”.

(…)

…Només me dia aixó, només me va dir aixó en l’aval: “Un hombre…”, com dia? “Enrique Muchola…”, no m’arrecorde com dia… “Perteneció a ningún partido, siendo neutral y los padres, su madre catòlica”. Y, un aval bé, saps?

– Sí, sí…

– Però què havíem de fer, entonces? Pa bé era bé, que si venia el aval roín, allí te unflaen, en el camp. Xiquets, una història gran! (Risses) Encara puc contar-la!

– I vosté que ho va viure, en temps de la República ací l’ambient en el poble, era un ambient molt fort o …?

– Ací no res, encantats de la vida. Ací no va fer ningú res, ací van vindre… pues no res, em va avalar u que era alcalde però com no sabia qui era jo, perquè me’n vaig anar xicotet, diu: “Ai, jo no sé ell lo que ha fet”, perquè mosatros mo’n vam anar als 18 anys a la guerra i vam vindre als vint-i-tants, saps? I van agarrar els informes i van vore que jo era un home que no m’havia posat en res. Ni m’he posat en res mai tampoc, ja. Jo no vull ser res, no vull posar-me en res. Ni tindre ningú, si pot ser, contrari, tots han volgut tindre amics. Bé i avant. Ai xiquets, vaja vaja, si n’hem passat, Senyor!

-Enconces vosté va tornar a Artana…

-Vaig tornar a Artana i vaig vindre ací i no em van marejar ningú en res. I vaig estar ací… i no res.

-La mili li va valdre?

-No, la mili no va valdre (risses), vaig tindre que tornar-la a fer. La mili no em va valdre, vaig tindre que tornar-la a fer: vint-i-tres mesos més! Menos mal que estava de xòfer d’un comandant. En automobilisme, estava en Madrid. Jo estava encantat de la vida. Estava allí jo conforme volia, no feia guàrdies ni res. Era fadrí, el comandant, i el portava ací, el portava allà, i ell…

(…) saber si lo que he dit és de veres o mentira…

-Un detector, no? Un detector! (risses).

-…per a saber si és de veres!

-Bueno, mos tenia que cantar la cançó, no? Se’n recorda de la cançó esta del camp, d’allà?

-Ah, sí:

Somos los tristes refugiados

a este campo llegados

después de mucho andar.

Hemos pasado la frontera

a pie por carretera

com mucho afán.

Mantas, maletas y macutos,

dos latas de conservas y poco amor (això dien).

Y en la playa de Argelers-sur-Mer

nos vimos a encerrar,

Alé alé.

Això ho cantàvem matros…

Y alambradas para tropezar

de noche al caminar

buscando tu chalé.[1]

 

A on estàvem matros, que teníem mitja manta per a baix i mitja per a damunt, doblaet. Mitja manta per a baix i mitja per damunt, damunt l’arena. Allò va ser criminal. Y en van morir molts! Molts! Jo també vaig estar apunt de morir-me, també. Vaig estar inflat, aixina. Allí moria molta gent. Els traïen en manta dos o tres, i allí no hi havia cementeri. Allí en Argelers-sur-Mer a la vora de la mar els enterraven. Allí hi havia un xalet fondo i allí els tiraven dins i allí en acabant els enterraven. Anaven i els enterraven i avant. Com a gossos.

—Ho vorieu.

-Ui, clar que ho vèiem. Només traïen el camió: “Mira, ja en trauen u. Ja n’entra un altre per allà”. Era un desastre això, xiquets, el passar-ho, fills. Per l’amor de Déu, Senyor!

-Entonces vostè va eixir en 18 anys i después de totes les milis i tot va tornar en vint-i-cinc o vint-i-sis anys…

-Ai, tota la joventut! Te’n vas anar als setze anys o dèset i has vingut ja un auelo. Tants anys de mili i romanços.

-Allí va aprendre a conduir, supose…

-No, ja conduïa. Antes de la guerra ja conduïa. Jo era un xiquet jovenet, i un germà d’ella, de la dona. Ja conduíem, un [inintel·ligible] dels Neles. Anàvem en pantalons curtets i anàvem al costat del jefe… entonces els espartins els duien a Nules, a l’estació, per a facturar-los. I anàvem al costat i… (…) I anàvem mosatros i de quan en quan agarràvem el cotxe i depreníem. I als 16 anys ja conduïa el camió, en setze anys. Quins misteris, mare! I entonces ací… tota la guerra en camió. Tota la guerra. Menos una temporà que vaig estar allà en el Ebro.

-I va ser tornar i agarrar també camions i… de conductor.

-No, vaig tardar. Jo ja el tenia, em vaig traure el carnet especial quan vaig tindre els 23 anys. I no volia anar jo per a ningú. I estava en Barcelona a les màquines, això que anàvem al blat, i me diuen: “Xe, i tu…” (un tio teu també estaba, allí). “I per què, en el carnet, estàs ací tragant pols a les màquines i no et busques puesto, xe! Mira que eres bobo!”. Dic, “Bah!”… ja tenia especial. Conque al poc de temps que estic allí, al mes o mes i mig, un germà d’ella que ja ha faltat me toca i me diu que si volia vindre de xòfer. Per a u d’Eslida. Hacha, que va morir, un cosí. Anaven a Nules i no tenia xofer. El meu cunyat, com anava en els Neles a Eslida als espartins i això, el coneixia. I me crida i diu si volia vindre. Dic: “Xe, mireu què me diu el meu cunyat en una carta!”. “-I tu estàs tragant pols?”. Dic: “Eh! No vull ser xòfer per a ningú, xe!”. “-Xe, ves-te’n a casa! Ves-te’n! Estàs ací tragant pols ací, com estem mosatros i pot anar en un cotxe, xe!”. Dóna’t compte. En fi, que me van temptar. Va i me’n vinc. Me pose en Hacha, ahí, i ja no vaig parar. No vaig parar, d’ahí a la Companyia i a tot, ja no vaig parar. Eixa és la meua història, xiquets.

-I quan va tornar ací supose que ja es va posar a festejar i…

-Sí, [inintel·ligible]… Però n’hem passat, n’hem passat…

-Pues no sé, si voleu que ho deixem ací… Per no fer-mos pesats, tampoc…

(…)

-Pues sí, xiquets, aixina és, aixina. La vida és llarga i curta. Curta [inintel·ligible]. Tot lo que tinc per a contar és perquè és llarga.

-Clar, si ha viscut aventures…

-Moltes aventures, mare…

-Pues no res, parem ací, ho deixem estar ja i no els destorbem més, ja mos ha contat prou. Bueno, li preguntaríem més però no cal cansar-los.

-Home, què més tens que preguntar… Ja té edat un per a…

—Té bona memòria, té bona memòria…

-Encara tinc memòria! Cent anys! Ja els he fet, ja, els cent.

-Però a on va fer la mili son pare, ho sap?

-Mon pare no va anar a la mili. Es va estalviar.

-Es que d’ací va anar molta gent a Marruecos però no sabem res…

-Un tio meu sí, que va estar en Cuba, germà de mon pare en Cuba. Se’n va anar fadrí i va vindre un auelo. Allà el van tancar, en Cuba, va estar una solà d’anys. Un tio meu. Va estar allí molts anys, en Cuba, tancat. Prisioner. Se’n va anar, el van agarrar i va estar tota la joventut en Cuba. Van vindre uns auelos. Sí senyor, aixina és, fills, la vida.

-Molt bé, pues no res, moltes gràcies.

-A vatros!

-Ja li ho ensenyarem, i si algo no li pareix bé se lleva.

-I açò a on té que eixir, en la tele?

-No en esta tele; en Internet, ho ficarem.

-Ah, en Internet.

-Però ho veu molta gent, eh? Tenim una pàgina en Internet i tenim 80.000 visites ja, casi 90.000.

—Encara se farà famós!

(…)

-Només sobre Artana (…) per exemple vam fer sobre el Rei de Miques. Vosté se’n recordarà, del Rei de Miques.

-Sí, anava el rei per ahí pel poble. El tio Peneque i això era el Rei de Miques. Pascual de Mató, era el Rei de Miques, anaven pel poble correns.

-Era bonico allò, no?

-Bonico. Innocència, tot innocència. Festa, feien aixina la festa. Mira, i vivien feliç, a la seua manera. Veus? No hi havia maldat. Ni hi havia vengança ni hi havia ódio, no hi havia res. Entonces érem… vivíem a la nostra manera. I avant. Més innocència que altra cosa. Perquè hui sap més un xiquet aixina que antes un que tenia 40 anys (risses). És aixina, la vida. Jo si sé fer la “o” en un canut és perquè he anat a repàs. A escola no he anat quasi gens. Jo? Xicotet ja me’n vaig eixir d’escola. Per necessitat de la casa. Xicotet ja no anava a escola.

-I què feia? En què treballava, vostè?

-Jo de què he treballat, de xicotet? En res. No podia treballar, mon pare era sariero. Jo no treballava res, xicotets no anàvem a cap puesto. Però estàvem en casa. Però no anaves… al repàs anava. Una vegà a la setmana o dos anàvem al repàs. Que vaig saber fer-me a males una carta. Fer-me una carta però ben redactà no. En faltes d’ortografia, però escrivia, sabia escriure i tot. (Risses)

 

[1] “Canción de los refugiados”; veure, per exemple: http://retirada37.com/?p=1543, però existeixen diferents versions.