Història d’una infàmia

Introducció

La Història serveix per a que la memòria es conserve més enllà de la vida dels protagonistes, si no tinguérem història oral, la més primitiva, o la escrita, més moderna, naixcuda amb la invenció de l’escriptura, no seríem persones. Ser persones és tenir memòria, interpretar-la i tenir capacitat per a transmetre-la a les generacions futures. En els nostres temps perdura encara el relat oral, però és més avantatjós recollir la memòria col·lectiva i plasmar-la amb l’escriptura per a donar precisió a cada relat posant-lo en el seu context social, i si pot ser, ajudat de dades que podem recopilar amb altres informacions complementàries que donen consistència al que es pretén contar.

En els nostres pobles cal recordar fets, unes voltes exemplars i altres bastant desagradables, perquè el seu coneixement pot ensenyar-nos a comprendre el present, a millorar el nostre comportament actual i a prevenir actituds poc edificants que poden portar la desgràcia a persones i famílies senceres.

Els fets

El relat que anem a contar es va iniciar la nit del dia 17 d’abril de 1886 amb la mort amb estranyes circumstàncies de Miquel Llidó, “Miquelet de Novella”. Aquest pertanyia al Cossi (designació popular donada, a Castelló de la Plana al s. XIX, a la Unión Liberal, partit dirigit pel general O’Donnell) però per la seva afició a visitar les tavernes solia anar-se’n de la llengua. Recordem que la víctima podia saber fets de certa importància per haver sigut un antic assistent del tio Suquià, cacic local a les ordres del “Güelo Pantorriles”, màxim responsable d’aquest partit a la província de Castelló.

La reconstrucció dels fets, segons la creença popular, va passar així: En una taverna el van matar a ganivetades els propis companys de partit per por a que revelés algun secret que els comprometia. A continuació van llençar els ganivets i navalles al pou de la casa, van portar el mort al carrer deixant-lo a una distància prudencial per a no identificar el lloc d’on l’havien tret, finalment l’ama de la casa va fregar l’entrada on suposadament hi havia sang. Seguidament els mateixos presumptes assassins van denunciar el cas a les autoritats, delatant com autors dels fets a quatre joves del partit contrari, els carlins. D’eixa manera, i mai millor dit, es llevaven al mort de damunt i es lliuraven i castigaven als seus enemics més temuts.

Un jove que tornava de vetllar d’una casa va veure el mort, per no comprometre’s va recular demanant allotjament a la casa d’on havia eixit, pernoctant allí a l’espera dels esdeveniments del dia següent (l’autor d’aquest article fa molts anys va escoltar el relat d’aquesta persona.)

Eixa mateixa nit van traure als acusats de les seves cases i els van empresonar. Uns dies després, tal com conta Samuel Garrido en el seu llibre Los Trabajadores de Derechas, “es va celebrar un judici sumaríssim i escandalós, manipulat, per Victorino Fabra Gil, líder provincial del Cossi, del qual van eixir condemnats a cadena perpètua”.

Per  aconseguir aquesta sentència del tribunal, els acusadors, a part de la seves pròpies declaracions, en van aconseguir altres d’uns testimonis que res tenien a veure amb els fets però que ells es van encarregar que declararen a la seva conveniència baix amenaces molt dures i entre elles acusar-los, si venia el cas, de l’assassinat. Ho podien fer perquè tenien molt de poder al poble i a la província. Per aquest motiu també hi va haver molts “prudents silencis” per part de la majoria del veïns que van viure eixa gran injustícia. Així contava Vicent Tomàs i Martí eixos silencis tan sols trencats entre familiars i persones de confiança:

“Algunos de los caciquillos de distrito, ejecutores de aquella política merecen ser perpetuados en espeluznantes romances de ciego. En cada pueblo, y en algunos con más insistencia, os contarán cuando les hayais inspirado bastante confianza y muy bajito al oído unas cosas que parecen cuentos, de hombres desaparecidos por molestar políticamente y de otros asesinados y cuyo crimen pagaron amigos del muerto; os hablarán de jurados a hechura de malignos personajes, de fatales falsos juramentos, etc. Por aquel entonces pululaban por los pueblos valentones, muy amigos del cacique que mandaba de los jurados.” (V. Franch, El Nacionalisme Agrarista Valencià, 1980, p. 179).

No va ser tan sols aquesta mala acció la comesa per part dels membres del Cossi. En maig de 1890 el rector d’Artana, mossèn Vicent Gimeno, funda un cercle catòlic al que s’oposa el Cossi fent moltes accions contra ell, arribant a dinamitar-li la porta de la casa Badia. Aquest acte el van fer ajudats per uns treballadors forasters que estaven construint la carretera. El Bisbe de Tortosa en vista de la gravetat dels fets, el va traslladar a Nules on va morir un any més tard del disgust, considerant-lo l’Església un màrtir. (Història d’artana. Lluís Vilar, pàgines 158, 159)

La condemna

Per al compliment de la condemna, als 4 acusats els van confinar a “El Hacho”, presó de Ceuta especialment destinada per als grans penats.

Els condemnats eren Josep Gallart, anomenat popularment el Xato Panera, besavi de les visques; Joan Casanova Serra, avi de Maria Peneque; Vicent Sales, anomenat Saletes, avi de Cristina, Rosario i José Balda; i Joan Traver, de sobrenom Pòlita. Aquest va morir a la presó, uns diuen que de pena al deixar la seva núvia, a la que va proposar ell mateix el trencament del compromís perquè 30 anys eren molts per a esperar-se. La núvia, un temps més tard es va casar amb el seu germà. Altres diuen que la seva mort va ser conseqüència dels treballs forçosos a que els van sotmetre. Ell era molt gran i fort, i entre altres treballs,segons es dia pel poble, el feien tirar amb carro.

Com ja és sabut els tres primers eren casats i a la tornada els seus fills eren majors, concretament Josep Gallart va deixar la filla de 18 mesos i a la tornada era avi.

La llibertat

Sobre la posada en llibertat hi han dues versions, uns diuen que va ser gràcies a l’indult concedit per Alfons XIII amb ocasió de la seva boda, la qual va ser el 31 de maig de 1906. En aquest cas el temps de presó havera sigut de 20 anys. Hi ha una altra versió que indica que la posada en llibertat va tenir lloc quan Vicent Ibáñez Llidó, el tio Llonarda, va ser alcalde pels carlins durant 9 mesos, fent en aquest curt període unes intensíssimes gestions que van culminar amb l’indult. Si van estar 25 anys, i en això els testimonis són molt insistents, la llibertat la obtindrien en 1911, per tant creiem que la segona versió seria la vertadera.

El veí d’Artana Joan de les Pitarques, contava en Ceuta, on va fer la mili, que en el penal de “El Hacho” van estar 4 presos del seu poble 25 anys, tots li responien que no era possible perquè el mal estat del penal, les dures condicions a que eren sotmesos i la humitat de la mar no feien possible aguantar tant. Aquesta llarga durada del seu captiveri, excepte Joan que va morir, era perquè al veure el director i funcionaris de la presó el bon comportament dels nostres paisans, el deixaven solts per la fortalesa i podien sortir per la ciutat a fer gestions o comprar petits encàrrecs per al penal. Era tanta la confiança que els tenien, que un d’ells, Josep Gallart, va ser ordenança del coronel, vivint a sa casa i cuidant dels seus fills.

El presos de Ceuta a la tornada. D’esquerra a dreta: Josep Gallart (El Xato Panera), Joan Casanova Serra i Vicent Sales (Saletes). (Foto cedida per Lolita Muchola Alba. Col·lecció Abdón Llidó)

Quan van saber que tornaven, l’Alcalde va organitzat una gran recepció desplaçant-se amb carros a l’estació de Nules familiars, autoritats, amics i veïns  amb la banda de música. Una altra versió que hem escoltat, conta que van desembarcar a València tornant d’aquesta ciutat amb carro; tots coicideixen que a cada poble per on passaven feien vol de campanes eixint molts veïns a rebre’ls. A Artana va ser festa major amb vol de campanes, banda de música i tot el poble aclamant amb emoció als 3 vells que ens tornaven dalt d’un carro, en compte dels 4 joves que violentament s’ens van emportar.

Respecte als acusadors i als obligats a declarar contra els innocents, van poder viure aparentment en pau, però els veïns observaven que portaven sempre una ombra damunt, segurament com resultat de la mala consciència. No hi ha dubte que aquest sentiment de culpa i remordiment, és un dels pitjors turments que una persona puga patir. A la seva manera també van ser unes víctimes de la pròpia covardia i mala acció.

Josep Herrero Cabanyes 10-09-2012

Per a fer aquest relat hem contat amb:

Article del programa de les festes patronals de Sant Joan 2009 de Josep Rico Blasco.

El Nacionalisme agrariste Valencià (1918 1923) Vicent Franch.

Enciclopèdia.cat.

Escrits d’Abdon Llidó.

Història d’Artana de Mossèn Lluís Vilar.

Los Trabajadores de las Derechas. Samuel Garrido.

Memòries de la família Herrero Cabanyes i Cabanyes Ibàñez.

Relat de Joan Tomàs i Martí.

Relat de Lolita Muchola Alba.

Relat de Miquel Montoliu.

Wiquipèdia.