Cristina Traver, «Entrevista a José Rico Blasco, “Seba”»

Cristina Traver, estudiant de periodisme, va realitzar esta preciosa entrevista a José Rico Blasco, “Seba”, el dilluns 30 d’abril de 2022. En ella el va interrogar sobre la seua història de vida, des de l’any 42 en què va nàixer fins a l’arribada de la democràcia. Parar-nos sobre la biografia de José ens permet conèixer un poquet més el context social en què es va criar, que és el de totes i tots els artanencs.

Pensem que és un treball singular, molt interessant per al nostre poble, i que és una bona contribució a Artanapèdia. Per la nostra part l’hem transcrit i l’hem subtitulat, per facilitar la lectura.

Ja hem dit en altres ocasions que la memòria oral autobiogràfica està declarada per la UNESCO Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat des de 2003. És un material tan preciós com costós d’aconseguir, així que agraïm de tot cor a l’autora el seu treball i la seua autorització per fer-lo públic, i a José Rico la franquesa que demostra. Un exemple de generositat per part dels dos. A Cristina li desitgem també un grandíssim futur professional i esperem continuar comptant amb la seua col·laboració.

Cristina Traver, «Entrevista a José Rico Blasco, “Seba”»

Avui m’acompanya un gran escriptor autodidacte que sap convertir qualsevol relat en un plaer. Va nàixer a Artana (Castelló). La seua infància no va ser un camí de roses, ja que les dificultats de la postguerra ho van dificultar. Ha escrit articles, contes, relats, monòlegs i uns quants llibres: Escribir para recordar, Sueños de libertad, Amor otoñal, Caseríos de la Sierra i Contrastes de Colombia són alguns d’ells. A nivell personal és molt comunicatiu, cercà i li encanta parlar sobre història. Ell i jo no som família, però en Artana ens coneixem tots i al proposar-me aquest treball en el primer que vaig pensar va ser en ell. Ara ja no m’enrotlle més, vos dixe amb l’entrevista, espere que vos agrade tant com a mi m’ha agradat fer-la.

Hola José, ens agradaria que et presentares un poc i que ens contes a on vas nàixer, quan, com vivíeu ací, la teua professió, un poc això en general.

Pues jo vaig nàixer en la postguerra, en l’any 42, la Guerra civil ja s’havia acabat… tres anys? Tres anys. I mon pare antes que a mi van tindre dos xiquets que van nàixer morts, i después vaig nàixer jo. I això. Què més?

Molt bé. Com era la situació social i econòmica de la teua família durant la postguerra i a on vivíeu?

La situació econòmica era molt deficient, no la meua sinó la majoria de les cases d’Artana. En Artana passava una cosa molt curiosa que és que el que tenia horta pues sembraven, i al sembrar-se… no és que foren rics: dinés no en tenien, però tenien pa minjar. Quereguilles, moniatos, tenien oli… I ixos tenien un estatus social un poc més alt que els demés que no tenien res. Els que no tenien res pues se tenien que dedicar a anar a guanyar lo poquet que podien guanyar, i com minjar tamé n’hi hava poc pues passaven moltes penúries. Però ja te dic, els que tenien algo de terra ixos no passaven tanta penúria, tenien més marge pa viure una miqueta millor. Encà que después la cosa a poquet a poquet ha anat equiparant-se perquè va passar que de viure pa menjar tenies que tindre gasto en casa i después pa viure necessitaves dinés, perquè amb dinés compraves.

I a l’hora de menjar tampoc podríeu consumir aliments cars, no?

No, no, la minjà eren minjaes molt rudimentàries i sempre lo mateix: se gastava molta quereguilla, que era molt barata; se gastaven moniatos, i de guisar la carn… la gent… alguns tenien carn, perquè a lo millor mataven en casa algun pollastre o mataven un conill, però els de la classe “pobra” que díem entonces no en minjàvem prou, i carn a lo millor ne minjaven quan ja van passar uns anys, set o huit anys de la postguerra, ja una vegà a la setmana, o siga que el minjar era molt poqueta cosa.

Avui en dia hi ha moltes opcions per a estudiar: graus, carreres, etc., però en aquells moments no hi hauria res. Tu què vas estudiar i fins a quina edat vas estudiar?

Jo vaig estudiar hasta els dotze anys, però hasta que no va passar… lo menos hasta els deu anys… huit o nou anys, jo casi no sabia res. Jo només passava a l’aeioú. L’aeioú era que teníem un llibret que era de la “a” a la “u”, i se dia el llibre de l’aeioú. Jo sempre passava l’aeioú, perquè passava una cosa molt curiosa, que és que en aquella època els mestres tenien més interés dels que tenien algo. Dels que tenien algo tenien una miqueta més d’interés que dels que no teníem, i els que no teníem com no podíem fer-los ningun present ni ningun regalet als mestres pues mos tenien un poquet apartats. Jo hasta els… ja te dic, nou a deu anys, casi no sabia res. Lo que passa que jo he tingut sempre molta afició a llegir, jo anava pel carrer o a on anara i entonces jo veia un paper enterra escrit i me’l ficava al bolsillo i el llegia. M’agradava molt llegir. I a dia de hui encara m’agrà, és una cosa que tinc, que m’agrà.

Com era la vida del poble en aquells temps?

Ai, pues la vida en aquells temps el poble estava pues [5 min.] en un situació econòmica que no podien la gent expandir-se com ara: festes casi no se’n feien, eren festes molt rudimentàries, festes de… no com ara, que feu bous i feu ball… No. La vida en aquells temps era una vida molt… molt fosca. La gent… a part tampoc no podíem exterioritzar… perquè les dictadures, siguen de la tendència que siguen, no potes exterioritzar les teues opinions, els teus sentiments. Estàvem un poc cohibits, per això diem que Espanya en aquell temps era una Espanya negra, estava fosca. Però no perquè fóra una dictadura d’un costat o d’un atre: les dictadures són aixina.

En el temps lliure com vos entreteníeu, tenies alguna afició en concret?

Pues en el temps lliure quan érem xiquets la nostra distracció era… a juar al camp de fútbol quan el van fer, i la nostra distracció dels xiquets d’aquella època era, com no hi hava tele, no hi hava ràdio, no hi hava res, pues els xiquets de ara que se queden en casa amb la consola i els ordenadors i tot, entonces els xiquets al carrer. Anàvem a la costera a fer rinyes que díem, anàvem a l’hort a fer maleses…

De ara de les tecnologies res…

Res, res, de tecnologia res. Ni de tecnologia ni d’electrodomèstics. No hi hava res. Después ja, en altres preguntes ja t’explicaré sobre… Perquè ixa era la distracció nostra, era una distracció que no… ara, això sí, mos relacionàvem molt, no com ara que al millor… vas pel poble i hasta que no ve la primavera, hasta inclús en la primavera, i no veus a ningú. En aquella època els xiquets mos criàvem tots… mal vestidets i d’això…

En quant al tema de l’amor, et vas casar d’immediat, i a quina edat vas tindre els fills?

El tema de l’amor jo me vaig enamorar molt prompte de la meua dona. Mira si me vaig enamorar prompte que jo tenia… setze anys, i ella en tenia tretze. Ella anava a escola. Ella… jo en tenia setze i ella anava a escola. Però jo sempre he segut una persona molt inquieta, i com tamé vaig anar tres anys a Madrid, de quan ja tenia deu o dotze anys per amunt vaig anar tres anys a Madrid, a l’eixir de casa la meua mentalitat… no és igual estar en un poble xicotet sempre que eixir. I com jo vaig anar a Madrid, pues estava més… no és que [inintel·ligible] estava més obert que molts d’ací del poble. I entonces al fer ixos anys ja li vaig tirar los tejos a la que va ser la meua dona i mos vam fer nóvios.

I a quina edat te vas casar?

Jo me vaig casar als vint-i…. encà no tenia vint-i-cinc anys.

I els fills?

I de fills ne vaig tindre quatre. A l’any de casar-me va nàixer Nieves. A l’any de casar-me va nàixer Nieves.

Als vint-i-quatre anys.

Vint-i-cinc anys tindria jo quan va nàixer Nieves.

Les desigualtats entre hòmens i dones com evolucionaven?

Entonces era… la dona no valia més que pa estar en casa i pa procrear, no tenia ni vot ni veu. No estan la dona a part de que no tenia vot… la dona no podia votar, i pa ella poder fer una gestió de lo que fóra havia de firmar l’home. O siga, que ella no tenia…

No podia fer res.

No podia fer res, dependia molt de l’home. Entonces claro, què passava -ixa és l’evolució que ha hagut-, com la dona dependia tant de l’home, el homoe se feia cada vegà més… se feia més gran, ell se autofeia més gran, i la dona cada vegà més xicoteta. I ara què ha passat? Que a la dona donar-li els drets que li corresponien: votar, tot lo que li correspon, entonces què passa, pues entonces com ixa ramalà que teníem els hòmens de matxisme… que el matxisme el portava perquè tu te creïes més que la dona, i la dona ara com s’ha equiparat pues entonces és quan venen les coses que estan passant, rares…

Una vegada casat continuaves treballant al mateix que treballaves al principi?

Jo al principi [10 min.] ja te dic, vaig anar tres anys a Madrid a fer rajoles amb els meus pares i en después me vaig dedicar a fer gavells. Fer gavells era una activitat… fer malea en la muntanya, fer brossa en la muntanya, que els portaven a Onda pa’ls taulellets cou-los amb llenya. Después me vaig fer obrer de camp, anava a l’obra de camp a fer parets pals tarongers. Después me’n vaig anar a la mili. Quan me’n vaig anar a la mili que vaig estar dos anys en l’Àfrica, al tornar a casa me vaig casar i vaig seguir d’obrer, i después vaig tindre una ocasió de fer-me panader. I vaig ser panader, huit o nou anys panader en Artana. I después de panader vaig tornar a l’obra, l’activitat de l’obra però no l’obra de camp sinó l’obra ja de… a fer  cases i a fer viviendes i coses d’estes.

Com era la casa en què te vas independitzar? Quines condicions tenia?

Pues la casa en la que me vaig casar, jo tenia ahorrades quan me vaig casar vint-i-cinc mil pessetes, que són ara… cent-cinquanta euros, són? Cent-cinquanta. I vaig comprar una caseta que només era una casa diàfana, no n’hi hava res. Una caseta que no n’hi hava ni asseo, l’asseo i la cuina estava tot junt, l’asseo era un comú. Saps lo que és un comú?

Tot obert, no?

Tot obert, no teníem aigua, no teníem aigua en la casa. I vaig comprar la caseta i mos vam ficar a viure allí. Electrodomèstics ni u. Electrodomèstics ni u. Mos la vam amoblar conforme vam poder, perquè me vaig empenyar en vint-i-cinc mil pessetes més pa comprar el llit, dos cadires i una taula, i avant. I después, a poquet a poquet, me vaig fer un foguer… que la meua dona guisava en un foguer d’ixos que hi havien de botelleta xicoteta de gas, això era el primer electrodomèstic que va vindre a ma casa. Claro, com ja… jo anava treballant, i treballant… Pura ‘els Mobles’, que Pura ‘els Mobles’ era una dona d’Artana que va fer molt pel poble, anava a ta casa i te dia: “compra’m una llavaora”, o “compra’m una tele”, i tu dies: “ou, una tele de què? No puc… —Tu compra-me-la i ja me la pagaràs”. I ella te portava a llavaora o la tele a casa i entonces te dia: “totes els mesos o totes les setmanes jo vindré a cobrar-te i te cobraré un duro”; un duro ja veus, són cèntims de euro, i tu poquet a poquet li ho pagaves. Jo lo primer que vaig comprar después d’ixe fogueret va ser una llavaora pa que la dona no llavara. Después una tele, después… en fin, hem anat… però jo quan em vaig casar no tenia res, res, res…

A mi personalment m’encanten les anècdotes. Tens alguna anècdota o algun fet rellevant d’aquells temps?

Home, anècdotes claro que n’hi han la gana, però ara què vols que te diga… Anècdotes… No ho sé, jo ne tinc moltes d’anècdotes, quina te contaré?

La que primer que se t’ocurrisca.

Bueno, te contaré una anècdota que va participar un home del poble d’Artana, en Madrid. En Madrid… Se pot dir que es una anècdota perquè va ser una anècdota molt positiva pa la gent. D’Artana a Madrid n’anàvem lo menos vint-i-cinc, era un grupo de gent que anàvem a Madrid a fer rajoles. I quan vam arribar a Madrid el grupo d’Artana, que per cert que des de Atocha al rajolar que mosatros estàvem dormíem com a gitanos, era una xaboleta, una caseta… una caseta no, una pallissa. I a l’arribar allí va vindre l’amo del rajolar, el que mos va contractar, a dir-mos que mosatros no podíem treballar. Que mo n’havíem de tornar a Artana. “Xa, però com hem de tornar a Artana si ací som vint-i-cinc persones… i a Artana sense faena, que no tenim faena, ni tenim dinés, com mo n’hem d’anar a Artana? —I diu: pues no mos donen llicència pa fer l’activitat”. I entonces mon pare, me’n recorde jo com si fóra ara, perquè jo tenia ja casi quinze anys, catorze o quinze anys, diu: “mone a parlar amb Fulano”, que Fulano era un home d’Artana que li dien Bainat. Vosatros heu conegut a Caragola, ixe que presentava els programes… un home molt polifacètic. [15 min.] “Mone a parlar amb ell que ixe home té molta influència”, i mo’n vam anar mon pare, mon tio José i jo, a parlar amb ixe home que vivia en Madrid. Era d’Artana però vivia en Madrid i tenia influències. I mon pare li va explicar el cas: “mira, mos passa açò”. Diu: “mo’n tenim que anar a Artana”. Això era dissabte. Diu: “D’això ni hablar, vosatros al dilluns a treballar. —Xa! Però si a l’amo no…”.

No vol.

No vol no: no li donen llicència, no pot. Diu. “vosatros el dilluns a treballar”. I ixa persona és que tenia molta influència. Ixa persona és que havia fet la guerra en la Divisió Azul, quan la guerra espanyola… quan la guerra alemana, quan la guerra mundial. D’Espanya va eixir una bandera que se dia la Divisió Azul, i va anar a lutxar a Alemània. La Divisió Azul quan va vindre a Espanya… els que van fer la Divisió Azul tenien molt de…

Tenie molt de poder.

Tenien poder, i ixe home va lutxar en la Divisió Azul. I com el van emplear en los Nuevos Ministerios, els ministerios de treball, agri-… els ministeris. Tenia molta influència perquè segons contava ell li va salvar la vida al cunyat de Franco. Al cunyat de Franco ell li va salvar la vida. A Serrano Súñer, o… crec que era Serrano Súñer. Bueno, i al tindre tanta influència ell podia dir: “aneu al puesto i a treballar”, i aixina va ser. Al dilluns… no, mon pare va parlar primer amb l’amo, que li dien Pablo: “Pablo, el dilluns a treballar. —No, no, que a mi me tancaran”, perquè ixe havia segut capità republicà, per això no li donaven llicència. Diu: “el dilluns a treballar, que tenim bon respaldo”. I aixina ho van fer, se van ficar a treballar i allí no va vindre la policia i no va vindre ningú. És més llarga l’anècdota però ixa és la prioritat. T’ha agradat?

Sí, molt! I ara, per finalitzar l’entrevista podries fer un balanç personal de la teua vida durant el període de la dictadura i dir què és el que més te va impactar d’estar en plena democràcia?

Pues jo no és que he estat represaliat… he estat pa estar tancat, això ni hablar, però com jo he segut sempre un poc aixina… contestatari, digam-lo aixina, que no he comulgat amb les idees que han volgut inculcar-me, sinó que m’he fet jo les meues idees dins d’un atre costat. Entonces el vuelvo ixe des d’ixa Espanya fosca a poder anar a votar pa tu decidir el que vols que governe, encà que tu no guanyes, però està ahí, la democràcia està ahí. Pues ixe vuelco va ser molt gran i molt positiu pa les meues idees, perquè les meues idees són que els que governen dins de una democràcia, que mane o que governe el que més vots traga. I entonces va ser… ixe vuelco va ser molt important pa la meua vida i positiu.

Pues m’alegre molt, i moltes gràcies.

T’ha agradat o no?

Sí, molt.

Pues això.

Aquest treball per a mi, més que un treball ha significat una experiència que mai oblidaré. He gaudit escoltant com explicava cada curiositat que jo tenia. M’han impactat les condicions en què vivien i sobretot la part en què m’explica com vivia quan s’independitzà amb la seua dona. En canvi en altres preguntes, com lo del menjar o les desigualtats entre hòmens i dones i algunes altres ja sabia un poc sobre elles gràcies a les classes d’història. A més, no sols m’enduc l’experiència, sinó que José tamé m’ha regalat un dels seus llibres amb tota la seua il·lusió i generositat, ja que m’ha dit que em serviria per aprendre un poc més sobre les condicions en què vivien. Les persones majors valen or. Per ací dixe un fragment del seu llibre que no li falta raó. Espere que hages gaudit en esta entrevista com ho he fet jo. Gràcies.

Algunes vegades sentim dir:

—Ara estem més mal que mai.

I no es diu per la pandèmia que estem passant, sinó per la vida en general.

Eixes persones que diuen això, per a parlar amb coneixement de causa haurien d’haver conegut allò que este que escriu va conèixer quan era xiquet, ja que de la forma de viure d’entonces es podria fer una gran enciclopèdia.

A eixes persones els parla el xiquet d’entonces (…).

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: