Fra Josep Maria Cabanyes Vilar

Mn Lluís Vilar Pla parla a la Història d’Artana, i especialment a Artanenses notables, dels frares Cabañes, tio i nebot, que van viure tot el segle XIX. Sabem ben poc de la seva vida, però després d’un modest treball de recerca i atenent a relats de tradició familiar podem dir alguna cosa.

P. Miquel Cabañes Villalba

Naix a Artana el 22 de juny de 1811, fill de Joaquim Cabañes i Maria Villalba. Els primers anys de la seva existència van ser convulsos i complicats per la guerra del francès.

Molt jove va ingressar en l’Orde franciscana al convent d’Onda, va fer els vots solemnes en 1830, als 19 anys, i el van ordenar diaca el 22 febrer 1834. Una vegada rebuda esta orde va fer una caminada a peu des de València fins a Múrcia per anar al convent de la capital del Segura. Molt prompte el van obligar a abandonar el Convent de la Corona: es va exclaustrar el 6 d’agost de 1835. Com a conseqüència d’esta exclaustració forçosa, les ordes religioses ordenaven i donaven els vots prematurament a tots els aspirants que creien vàlids. A ell el van ordenar de capellà a Albarrasí el 19 de desembre de 1835.

Va tornar a casa dels pares i va estar un temps amb ells, el bisbe de Tortosa li confià en este període la cura d’ànimes del poble de Moncofa. En el transcurs d’esta estada a Artana va ocórrer un fet luctuós que va condicionar la vida de la família. Una nit va avisar el sereno al seu germà Joan comunicant-li que estaven robant-li les garrofes, va anar ràpidament on tenia la bodega i allí mateix el van matar de dos trabucades. Esta casa estava al carrer Major o de l’Empedrat, en els últims temps era la dels roquets, ara desapareguda. No era excepcional en aquella època que els lladres anessin a robar per la nit als pobles amb carros; per no fer soroll, enrotllaven amb sacs les rodes i les potes dels animals.

En morir el germà va deixar vídua i quatre fills menuts, per este motiu va ser el frare qui durant un temps es va fer càrrec de la hisenda agrícola fent totes les feines del camp, exercint de pare dels xiquets, al mateix temps que regia la parròquia de Moncofa.

Al cap d’un temps, quan els nebots tenien edat per fer-se càrrec del treball de la casa, segons conta la família, va sentir una veu en somnis que li deia: “Miquel ja és hora”, va interpretar que era una crida a la reincorporació a la vida monàstica marxant d’Artana en 1851.

Va ingressar al convent franciscà de Santiago de Compostela, on va ser membre del Capítol Provincial de Galícia i guardià d’alguns convents, entre ells tres vegades del Reial Convent Franciscà de Santiago de Compostela. Després d’un temps d’estada als convents de la península el van destinar a Terra Santa, on va estar uns 10 anys recorrent convents i Hospitals, exercint càrrecs de molta importància; per obediència als Superiors, als primers de novembre 1859 arribà al Convent de Priego, sense passar per casa.

En 1861 fou nombrat Rector d’aquella Comunitat, fins que el Col·legi es traslladà a Santiago en Octubre de 1862. Es conta que era molt observant de la Regla: anava sempre amb sandàlies, era molt puntual als Oficis i molt zelós de l’observança regular; al mateix temps era caritatiu amb els seus súbdits, els era com un Pare i els governava amb prudència i benignitat, estimulant-los en la virtut i en les bones obres.

Tenia moltes molèsties i es va retirar a la infermeria, on va viure els últims cinc anys de la seva vida. Es posà molt greu i va demanar els Sants Olis, que li van administrar amb l’Extremunció. Va deixar esta vida el 24 desembre de 1890, als 79 anys, morint en el Convent de Santiago.

P. Miquel Cabañes Llidó

Nebot de l’anterior, neix a Artana el 15 de setembre de 1837, fill de Joan Cabanyes i Teresa Llidó. En el baptisme li posaren el nom de Miquel, com a son tio. El nen va conèixer prompte la mort de son pare i va ser el tio frare qui va ajudar a la família.

Eren temps difícils, en plena crisi després de la guerra d’España, estava tot destrossat; Artana estava mal, no hi havia escola ni ensenyança pública. El frare Miquel ho fou tot per als seus nebots, Joan, Miquel, Francisco, i Gregori; el segon era el que tenia més afició a l’estudi. El frare Miquel va ser el seu mestre, va influir molt en la vida espiritual del xiquet, que prompte va aprendre a llegir i tenia molta memòria.

Va treballar al camp fins als 17 anys i va aprendre tots els oficis. Aleshores li va dir a sa mare que volia ser religiós: en 1854 es matricula en el Seminari de Tortosa. Després d’aprovar l’ingrés va estudiar Llatí i Humanitats, i va treure en un curs els quatre anys. Poc a poc anava madurant la vocació a la vida religiosa. Encara no tenia 19 anys va ingressar a l’orde franciscana al Convent de Santiago de Compostela.

En arribar al Convent, conta Mn. Lluís que va preguntar al porter pel P. Miquel Cabanyes. El porter li diu que és el Guardià (Superior): es van veure i es van donar una forta abraçada. Li diu el jove: “He vingut a estar amb vostè”. L’oncle li contesta: “Si és així ja te’n pots tornar, perquè ací no hi ha tios ni nebots, tots som iguals”; el jove va rectificar i va dir: “No, he vingut a ser frare, ací porte el certificat dels meus estudis al Seminari. Vinc a santificar-me en la santa obediència”. Va entrar com a postulant i després va passar al Noviciat. Als 20 anys va fer la professió simple, en 1857 va passar a Corista, va cursar els estudis de Filosofia i Ciències Naturals amb la mateixa rapidesa que a Tortosa. Va passar a la Facultat on va estudiar Teologia, amb gran profit, després va fer els vots solemnes, quan estava al final dels estudis de Sagrada Escriptura Hermenèutica i Dret Canònic.

Als 24 anys canta Missa a Santiago de Compostela. En el transcurs de la seva vida va exercir de metge i advocat, després es va dedicar a l’estudi de les llengües. Mn. Lluís, sempre excessiu, li atribueix coneixement de llatí, francès, alemany, anglés, rus, grec, hebreu, caldeu, circuleu i àrab. Després de ser “frare capellà” va demanar anar a Missions a Orient, als terrenys que aleshores pertanyien a l’Imperi Turc.

Mossèn Lluís vol que el Papa Lleó XIII li tinguera un afecte especial. El P. Miquel va ser un formador, educador i propagador de la fe. A Constantinoble va desenvolupar la funció de Governador Eclesiàstic d’aquella Diòcesis Turca Asiàtica, estava al front del govern amb facultats episcopals i podria haver arribat a fer funcions d’Arquebisbe, o en tot cas funcions molt altes dins de l’Església Oriental. Va confirmar i va donar als seminaristes la Tonsura i Ordes Menors.

Va ser Guardià de la Comunitat de Jerusalem, amb centenars de religiosos, que venia a ser una única Província, com a Superior de la Casa de la Custòdia de Terra Santa. La estada en Jerusalem li va despertar l’esperit pietós de l’home de virtut, i Mn. Lluís conta que va romandre hores davant del portal de Belem, on es suposa que va néixer Jesús, i que amb tendresa li escrivia a sa mare: “La Nit de Nadal vaig estar al portal de Belen, i a la mateixa hora que el Senyor es dignà a nàixer per tots nosaltres, em vaig recordar de la Missa del Gall en Artana”. Va estar a Cafarnaüm, Galilea, Judea. A la muntanya del Tabor, al Sinaí, Mont-Olivet, Carmel, Vall de Josafat, Torrent de Cedrón, i en tants altres llocs que alimenten la pietat cristiana.

El P. Miquel va anar a Síria, va estar a Damasc, on hi va residir una temporada. Després va anar a Gaza i Samsó, la ciutat filistea. En esta Casa franciscana va representar als països llatins, i és en esta casa on Mn. Lluís li atribueix la conversió de Roque Barcia, un polític republicà que s’hi va refugiar buscant asil. Tal com s’anota en Artanenses notables, no hi ha cap evidència que Barcia s’exiliara a Síria ni que recuperara la seua fe.

El P. Miquel va ser Delegat de l’Orde Seràfica davant el Romà Pontífex Lleó XIII. Després Mn. Lluís diu que va anar a Marroc i que allí va organitzar les missions. Tampoc no hi ha evidència que estiguera mai al Marroc; possiblement la confusió de Mn. Lluís es deu al fet que la legació es deia de “Tierra Santa y África”. Siga com siga, després de 30 anys de treball, esgotat i malalt, va demanar tornar a Espanya. En 1896 va passar per Artana, on va consolar a sa mare una temporada. Mn. Lluís el va conèixer en eixa estada, i conta una anècdota per donar a entendre la seua observança a la seua orde: Mn Vicente Vilar va convidar a uns quants capellans a menjar figues al Barranc de Castro. El P. Miquel en va menjar quatre o cinc i no va voler res més (era un dia de dejuni). Va arribar a casa i sa mare nonagenària li va posar el sopar; el P. Miquel li diu: “Jo ja he sopat” (era divendres i per tant de dejuni per a ell).

Després va marxar a Santiago. Es trobava molt malalt, i per disposició mèdica fou traslladat al Convent de Canedo (Pontevedra). EL P. Miquel va tindre molt bon humor fins a l’últim moment de la seva vida. Fou l’admiració d’aquella última comunitat: es va posar en les mans de Déu, l’abandó davant de Jesús, oferint-ho tot al Pare que l’acolliria i el rebria davant el tribunal de Déu.