Una història trista i fantasmes en casa.

De xiquets sentíem parlar sovint d’una “tia velleta” que havia mort abans de nàixer nosaltres, una tia major de qui deien que era molt discreta, molt bona persona. Anys després vam comprendre que era germana del nostre avi Joan Vilar Agramunt, Joan de Tata, a qui no vam poder conèixer perquè va morir abans que es casara el nostre pare. A esta dona li deien Maria Vilar Agramunt, i amb Joan i Josep eren els tres fills de Joanet de Tata, un home molt treballador que va acabar boget (tenim notícies d’ell nu, sobre la seua dona, pegant-li amb una bacina, o pillant-li els cigarrets de la boca al propi retor, o la berena a algun altre vell del barri…). Tots ells tenien històries que contar que s’han oblidat quasi per complet; per exemple, l’avi Joan, pare del nostre pare, era un bon lector i volia estudiar, però el besavi no volia fer la despesa i li deia que se n’anara frare. Després va pertànyer a un sindicat de dretes (suposem que el mateix que Joan Cabanyes, de qui parlàrem ací), es va haver d’amagar a la Guerra, va renunciar a fer-se càrrec de la Fiscalia (que va anar a parar a la família dels Manyans), etc., i va morir prematurament a mitjans dels anys 50.

Ací parlarem breument de Maria, Marí Pallassa, família de les Pallassetes, dels Cocous, de les Raimundes, els Mansanes… Eren molts cosins. Maria va nàixer cap al canvi de segle, no sabem l’any exacte però el seu germà Joan havia nascut exactament el 1900. Va viure tota la seua vida al carrer Fra Domingo Pitarch, en una casa que nosaltres vam conèixer tal com es va arreglar, possiblement per a la seua boda, cap a 1919.

Es va casar amb un xic guàrdia civil d’una altra rama de les Pallasses, que tenia un altre germà també guàrdia civil. Es casarien joves, quan ella estava en la vintena, i el 1922 van tindre una xiqueta a qui també van batejar Maria. No portaven molts anys casats quan el marit, que estava destinat a Sogorb, es va posar malalt i va morir. Es conta que la mare va obligar a la filla a que besara a son pare mort, i les males llengües diuen que eixa impressió li va costar la malaltia.

La xiqueta moriria poc després, amb sis anys, però no de la impressió sinó de la pallola; es conta encara que va haver una passera en què van morir totes les xiquetes i xiquets del carrer Fra Domingo Pitarch, almenys 10 ó 12!, en un moment en què el barri estava completament habitat, la densitat de població era alta i es tenien molt més fills que ara. La pallola o xarampió és una malaltia vírica molt contagiosa que en l’actualitat es combat eficaçment amb la vacuna triple vírica. Afecta sobretot a xiquetes i xiquets xicotets, els símptomes són similars als d’un constipat: una afecció respiratòria, amb febre alta i una erupció rogenca per tot el cos. Els malalts de pallola desenvolupaven també fotofòbia, de manera que s’aconsellava posar-los en un ambient amb poca llum o amb llum roja. També es diu que afecta més si hi ha símptomes de desnutrició; la família tenien hortets però els diners no sobraven a cap casa del poble: cada any pares i germans se n’anaven a segar a l’Aragó o a Catalunya, les economies eren poc més que de subsistència i podria ser que els xiquets tingueren mancances nutritives.

Sobre esta mort hi ha una història de fantasmes que es contava molt privadament i amb el gest greu i espantat: l’avi Joan va sentir un soroll dalt de casa i va pujar a veure què era; al pujar estava el “seu cunyat”, el guàrdia civil pare de la xiqueta (mort mesos abans). Li va preguntar què feia ahí, a què havia vingut i aquell li va contestar que havia vingut a emportar-se a la seua filla —que estava molt maleta de la pallola. Al dia següent, diumenge 17 de juny de 1928, la xiqueta va morir.

Una altra història sobrenatural que es difumina en la memòria. No sabem a qui li va passar, potser a sa mare. En la mateixa casa, dalt, en la paret que donava a la casa de baix, un dia es va posar una “paloma” (una palometa o papallona gran) i no se n’anava. La persona que la va veure va sospitar d’alguna cosa o li va entrar por i li ho va dir al retor, que va manar que li digueren una missa a Maria i li encengueren un ciri, i la “paloma” se’n va anar.

Al morir l’home i la filla, Marí Pallassa ho va sentir molt. Ja veiem quin món de foscor (física i mental) i de tristesa es vivia. Jove com era, es va vestir de negre i es va posar un mocador al cap que ja no es llevaria fins a la seua mort, l’any 1967. La gent major que la va conèixer diuen que era cabuda i un tant obsessiva. A sa casa tenia un retrat de gran format (58 x 48 cm) de la xiqueta presidint l’entrada, i un altre d’ella i el seu marit (49,5 x 59 cm) a la seua habitació (amb uns marcs modernistes senzills però preciosos) que es poden veure il·lustrant este text. Si es miren amb atenció, es veu que al retrat de la xiqueta només està fotografiada la cara: el cos i el fondo està dibuixat (i l’autor no tenia mala mà). Això li donava un aire irreal que a nosaltres ens feia molta por. Quant a la foto de la parella, a poc que s’observe es veurà que es tracta de dos fotografies ajuntades hàbilment pel fotògraf. L’ampliació li va llevar molta qualitat a les imatges, i, com l’altra, imposava molt de respecte al nostre imaginari infantil.

La fotografia de la xiqueta Maria en el format original (només el bust) estava també dins d’una urneta de vidre —que es va trencar i extraviar fa uns pocs anys, en la rehabilitació de la casa— en què hi havia un floquet de cabell i unes floretes de tela descolorides. No cal dir com ens esglaiava tant de detall luctuós. La mateixa foto de la xiqueta es pot veure al xicotet sepulcre (panteonet, deia la família) que hi ha al cementeri d’Artana, junt al corredor central, entrant a la dreta. Com que a son pare el van enterrar en terra, sa mare va voler que la xiqueta també hi estiguera, i més tard ella també va elegir la fosa. Hem buscat la seua creueta infructuosament.

El sepulcre és un dels més bonics del cementeri: blanc, rodat de pilastres enllaçades per una cadeneta, amb una creu a la capçalera amb el relleu d’un roser florit, sobre un túmul amb la imatge d’un pergamí. El text: «Maria Villalba Vilar falleció 17 de junio de 1928 a los 6 años de edad. Recuerdo de su madre y familia». Sepulcre, muntatges fotogràfics, urna… Hi va dedicar esforços i diners en un moment en què no sobraven precisament, menys encara a una dona sola.

Eixe diumenge 17 de juny de 1928, Maria es va sumir en una tristesa que l’acompanyaria la resta de la seua vida. Va viure amb els seus pares i després sola en la mateixa casa del carrer Fra Domingo Pitarch. Al quedar-se la casa, el seu germà Josep es va enfadar i va trencar la relació amb Maria i Joan (ni va anar a l’enterro de cap dels dos).

Com sobrevivia una dona sola en aquells anys tan miserables? Suposem que li quedaria alguna pagueta del marit guàrdia civil; a banda, a Artana les dones feien llata i espartins, amb la qual cosa guanyaven unes pessetes. A més a més, Maria va “estar en amo” a ca Joan de Bollo, de qui hem parlat a Artanapèdia en algunes ocasions. Ens conten que criticava a “l’amo” perquè era malgastador (li va tocar la loteria dos vegades seguides), i li tenia molta mania al seu gat, un animal roig, gran, que era molt lladre i que encara recorda algun veï. En una ocasió el va tirar dins d’un aljub que hi havia a la casa, però ell va eixir d’un bot com si tinguera un moll.

Josep Herrero era un xiquet quan vivia al Pla, i recorda a Maria a principis dels anys 50, servint a Joan de Bollo i alguns convidats seus, com Salvador Almela. Una anècdota que va presenciar dóna idea de la poca consideració amb què es tractava a estes donetes: estant Almela a sa casa la van enviar a per aigua a la Solana, a mig dia i a punt de ploure. Ella es va queixar de l’encàrrec davant d’algunes veïnes, que ho lamentaven, però igualment va anar.

Era una dona seca i adusta que no se’n reia mai. La nostra mare conta que quan va nàixer un nebodet, l’any 1964, la van veure riure i cantar per primera vegada.

Tenim una fotografia de Marí Pallassa retratada a la fi de la seua vida davant d’una paret de l’Estenedor, a la pujada al Calvari. Com a molt tindria 70 anys, en canvi pareix que en tinguera una centena: seca, menuda, encorbada, amb el sempitern mocador negre posat molt arrere, el davantal fins al pit, el cabell replegat en un “topo”, la dentadura arruïnada, la pell arrolladeta… Molt lluny de la xica jove, erta i alegre, mudada i en un entorn elegant, que veiem a la fotografia que comparteix amb el seu marit.

Les històries tràgiques eren habituals en la major part de les cases del poble: la mortalitat infantil, les malalties que podien dur a la ruïna a les famílies, els vells o simplement els homes fadrins que havien d’estar atesos per mares, germanes o nebodes; les males collites, l’emigració temporal, la fam o la misèria…

Aquelles persones tan humils no van poder deixar el seu testimoni. És el moment de fer-los parlar, encara que siga de forma diferida.

Cristina Vilar Herrero i Nelo Vilar Herrero. Març de 2018