Arran de la publicació de la Col·lecció de fotos de la família Soriano Llidó, hem trobat alguna informació interessant sobre Mariano Soriano Martínez, qui, amb la seua dona, Antonia López Paterna, va iniciar una nissaga d’artanencs de pro. Entre els descendents més reconeguts tenim a Bruno Soriano Llidó, jugador de futbol de primera divisió en el Vila-real C.F. Bruno ha aconseguit que el cognom “Soriano”, en poc més de mig segle en Artana, honre ja una plaça del poble.

De Mariano Soriano hem trobat una fitxa en la web germana Alumbra Alumbre Mazarrón, una plataforma d’altíssim nivell sobre història i memòria de Mazarrón (Múrcia) i la seua comarca. Concretament l’hem trobada en l’apartat de “Represaliados en Murcia”, que recull els itineraris vitals dels mazarroneros que van ser víctimes de la repressió franquista en Múrcia després de la Guerra civil de 1936-1939. Podeu trobar la fitxa completa ací: https://alumbraalumbremazarron.org/ficha-biografica/soriano-martinez-mariano

A partir d’esta fitxa i de dades pròpies hem realitzat esta xicoteta nota biogràfica.

Família i treball

Mariano Soriano Martínez va nàixer el dilluns 5 de febrer de 1912 al carrer San Lorenzo de Mazarrón, fill de Joaquín Soriano Rodríguez, jornaler, natural d’Alboloduy (Almeria) i de Francisca Martínez García, natural de Mazarrón. Imaginem que son pare aniria d’Alboloduy a Mazarrón a treballar a la mineria, que aleshores era una indústria que atreia gent de tot l’Estat. Mariano va ser el primer de tres germans (un germanet major va morir als dos anyets): Juana va nàixer en 1915 i Francisco en 1920. La família es va mudar al carrer Serreta, en la part més alta del poble, a una caseta d’una sola planta. Allí va viure Mariano fins que es va casar.

Pertanyia a la quinta de 1932, però veiem que no va fer el servei militar: ‘Queda exento de cumplir el servicio militar por prestarlo en industrias de guerra según Orden nº 2590 de 14/2/1938’. Entenem que continuaria treballant a Mazarrón pel seu paper com a especialista en l’àmbit de la mineria, perquè la producció de ferro era vital per a la indústria de guerra.

Es va casar molt jove amb la seua dona, Antonia López Paterna, se’n van anar a viure al carrer Manresa i després al carrer Palmera. De tots els carrers citats, en l’actualitat només conserva el seu nom el carrer Serreta.

Veiem que en 1934, quan Mariano només tenia vint-i-dos anys, van tindre a la seua filla major, Francisca, i que tardarien quatre anys en tindre a Joaquín, en 1938, en plena Guerra civil. Després van vindre Esteban (1944, després d’eixir de presó), Maruja, Bienvenida, Pedro i Mari Carmen, que ja va nàixer en Artana.

Laboralment apareix com a jornaler i miner, especialista en fer les voltes de les galeries, per la qual cosa en Artana li deien “el Pedrisser” (per cert, esta informació l’han obtinguda del llibre de José Rico, ‘Seva’, Artana y sus pobladores: los mineros, que també es pot llegir a Artanapèdia).

Durant la II República Mariano, amb una vintena d’anys, apareix com a vocal del sindicat anarquista CNT en la seua empresa. Segurament açò és el que li valdria la repressió franquista, tot i que ni en la República ni en la Guerra se li coneixen càrrecs públics, escrits, participació en milícies ni organitzacions, etc. Mariano pensava que una persona en concret l’havia denunciat, i per eixa denúncia maliciosa va passar sis anys en presó sense cap tipus de condemna.

Guerra i repressió

Més informació hi ha sobre la repressió en acabar la Guerra. La fitxa de la web Alumbra Alumbre inclou la bibliografia de tots els arxius consultats, amb la qual les persones interessades podran resseguir-hi la informació que es proporciona ací.

Mariano va ingressar en la Prisión del Partido de Totana el dissabte 13 de maig de 1939, un mes després d’acabada la Guerra (dissabte 1 d’abril), i el dissabte 28 de setembre de 1940 el van dur a la Prisión Central de Totana. Totana està a 32 kilòmetres de Mazarrón, que per a la família seria tot un món. El divendres 12 de desembre de 1941 el van traslladar a la Prisión Provincial de Murcia per posar-lo a disposició del jutge militar plenari; ahí el van sotmetre a un Consell de guerra quatre dies després, el dimarts 16 de desembre del 41, després de dos anys i mig de presó sense juí. El van condemnar a 16 anys de reclusió menor.

La següent notícia que s’hi dóna és que el dimecres 17 de juny de 1942 el traslladen de nou a la Prisión Central de Totana per a complir condemna, i el dilluns 10 d’agost el porten a la central d’Hellín (Albacete), a un centenar de kilòmetres de Mazarrón, per a “cubrir bajas en dicha región”.

Tot i això, el divendres 19 de febrer de 1943 s’incoa (“s’inicia”) el pleit per la seua condemna i el dijous 10 de juny és sobresegut, és a dir, es suspèn el procediment judicial, per falta de proves o per alguna altra causa.

El mateix passa amb una altra causa enviada al tribunal el 17 de març de 1941: és sobreseguda el dilluns 3 de gener de 1944, i s’arxiva el dissabte 18 de març. Mariano està lliure de tots els càrrecs, però tot i això ha passat prop de sis anys en presó, simplement per haver estat afiliat a un sindicat. Prop de sis anys en què la dona i almenys dos fills queden desatesos; sis anys en unes presons caracteritzades pels maltractes, les humiliacions, el fred, la fam i la malaltia.

Artana

Imaginem que Mariano tornaria a l’activitat minera en la seua població, i que en 1953, quan es reinicia l’activitat extractiva a la mina de la Font del Ferro en Artana, vindria amb la seua família.

José Rico, ‘Seva’, ho conta amb la seua gràcia habitual en el llibre de 2011, Artana y sus pobladores: los mineros.

     El tío Mariano Soriano y la tía Antonia López eran de Mazarrón (Murcia), tuvieron 7 hijos: Paca, Joaquín, Esteban, Maruja, Bienvenida, Pedro y Mari Carmen.
     El tío Soriano -que era como se le conocía- era el técnico en hacer las bóvedas de las galerías con piedra. Su hijo Esteban se casó con una chica del pueblo, Rosarito “Turma”, y tienen cuatro hijos; el más pequeño, Bruno, es futbolista de primera división e internacional con nota alta. Ha jugado en varias ocasiones con la selección española dejando el pabellón muy alto, cosa difícil en una selección que es campeona del mundo.
     Yo me he preguntado cómo el señor Soriano, siendo un especialista en su oficio, se vino a esta mina, si la comarca de donde él vino es la cuna de las minas, como el de La Unión. Se lo pregunté a su hijo Esteban y me contó que tenía un amigo que era facultativo de minas que le llamaban Antonio y le convenció para que se viniera con él. Se vino con su familia.
     Les acompañó un joven que se llamaba José García, que a la postre se casó con la hija mayor del matrimonio, la Paca, y tuvieron dos hijos: José Antonio y Paco (Soriano) que es como se le conoce en el pueblo.

El seu fill Esteban ens conta que va aprendre a llegir i escriure en la presó, i que era un home molt intel·ligent que escrivia poemes amb facilitat, que tenia molta habilitat per al treball en pedra, com a fuster i en tot tipus de manualitats.

El tio Soriano va morir el diumenge 17 de juny de 1973, encara jove: als 61 anys.

*

Més enllà de la història personal, els itineraris vitals són fragments de la història de totes i tots, la història real dels nostres pobles, la nostra intrahistòria. Amb estos relats volem donar-li complexitat humana, però també social i política, tant a la vida de les persones com a la de la nostra pròpia comunitat.

Nelo Vilar