Rebrots en l’arbre comú: llengua i literatura catalana al PV entre 1902-1923

Anna Garcia Escrivà (@AnnaGAES)
Filòloga i professora de Valencià

1926-Girona-amb-Carles-Salvador

(Revista Saó. Any XLIV, núm. 462. Octubre 2020, pp. 36 a 38.)

En les primeres dècades del segle XX, podem ja constatar les diferents maneres de concebre la llengua que tenien les faccions polítiques i les conseqüències que això comportarà per al país. Estem en un context de canvis ja que, encara que el republicanisme blasquista exercia el seu poder a València i rodalia, començaven a aparéixer els primers grups valencianistes que feien el contrapés perquè, políticament, la viabilitat de la llengua a llarg termini trontollava: tant les classes populars de la ciutat com la burgesia –sucursalista– començaven a manifestar animadversió cap al nou valencianisme, cosa que significava el rebuig cap a la recuperació d’espais de la nostra parla.

Amb tot, també és destacable l’assentament dels intents de recuperar els usos cultes de la llengua arreu del domini lingüístic gràcies al Romanticisme, que va donar lloc a la Renaixença en la literatura catalana del segle XIX. Aquesta nova concepció de la llengua com a vehicle literari va ser aprofitada per a recordar els moments i personatges més gloriosos del regne i va comportar un acostament a altres territoris catalanoparlants, especialment amb Catalunya, que capitanejava el moviment. La Renaixença, per tant, va ser fonamental per a prendre consciència de la situació de misèria institucional i lingüística del país, a banda de servir com a via per a articular un discurs cada vegada més consistent i ampli.

A diferència d’altres moviments romàntics europeus, ací la llengua fa de motor per a les reivindicacions perquè és entesa com a tret diferenciador i clau per al discurs de recuperació nacional: treballar per a ressituar la llengua és avançar per a recuperar autogovern. A manera d’exemple podem utilitzar Vicent Tomàs i Martí, qui es referia en un article titulat «La lluita contra els prejudicis» en la publicació Nostra Parla (1923) a la no-universalitat del castellà: «no volen veure aquests que si anàrem a cercar una llengua d’utilitat màxima no seria certament la de Castella la que caldria adoptar», o que la creença de la poca bellesa del nostre català «està fondament arrelat en l’esperit valencià i majorment en les viles rurals que nostra llengua és inferior en hermosura». Altres valencianistes també aprofitaven la premsa per a apel·lar constantment al fet de mantenir el valencià en espais públics, però sobretot com a llengua vehicular en la família i a l’escola, a fi de poder assegurar-li el futur. Com a mostra d’això, podem destacar la posterior Colònia Escolar Valencianista celebrada a Sant Pau d’Albocàsser (1933), amb Enric Soler i Godes, Antoni Porcar, Francesc Boix o Carles Salvador, fundador, com Tomàs i Martí, de la Lliga de Solitaris Nacionalistes.

campanes-de-la-meua-terraPerò quina llengua? Cal tenir en compte que el català encara no tenia una norma ortogràfica oficial. Per tant, qui prenia la decisió d’emprar-la per escrit, ho feia a partir d’alguna de les propostes existents o, directament, la pròpia. A més, posteriorment es va generar el debat de fer servir la norma oficial (amb què s’aconseguia que els textos foren més homogenis ortogràficament i comprensibles per totes les persones que en tingueren coneixement) o utilitzar formes acostades al dialecte propi (per a reivindicar-ne la procedència geogràfica i fomentar l’ús de cert lèxic).

En aquest punt, és convenient tenir en compte aquelles paraules del pare de la norma ortogràfica, Pompeu Fabra, sobre els models de llengua, publicat en Nostra Parla (1918):

«Molts valencians i balears creuen encara que l’obra d’unificació del català escrit superaria la supeditació de llurs varietats dialectals al català de Catalunya. No; no es pretén de supeditar cap varietat a una altra; es tracta simplement que […] es realitzi una obra de depuració, de redreçament de la llengua. Cadascuna d’elles té els seus clàssics dins la nostra gran literatura medieval; doncs que cadascuna es prengui per models per depurar i redreçar la seva varietat dialectal».

I sentencia, per si de cas es generaven dubtes sobre la filiació entre els dialectes adés esmentats:

manuscrit-poema-FALÇ«Les diferències que encara trobaríem entre el català de Catalunya, el català de València i el català de les Illes, potser es reduirien a unes quantes divergències morfològiques, les quals per llur nombre i per llur importància no justifiquen pas parlar com encara alguns parleu d’una llengua valenciana i d’una llengua mallorquina enfront d’una llengua catalana».

El text de Fabra va ser ben acollit pels valencianistes autocentrats, que van albirar la possibilitat de mantenir-se fidels a la llengua sense renunciar a la seua identitat. En canvi, els partidaris d’aglutinar els territoris de la llengua en un únic ens, lògicament, eren partidaris de mantenir la versió fabrista, com Tomàs i Martí, que després del seu breu període acadèmic a Catalunya va freqüentar entorns culturals i polítics nacionalistes. Com era d’esperar, és poc partidari d’aquesta altra via, ja que els seguidors d’aquesta són, segons un text seu en Nostra Parla (1921), «uns són platònics aimadors d’un bell ideal i altres no s’avenen amb esperances mantingudes pel somiar, sinó a tothora i en tot lloc escampillen la llavor». Amb tot, no renuncia a algunes formes pròpies com els verbs incoatius no reforçats (seguixen, dirigix…), l’ús generalitzat del passat simple (prengué, digué…) o els pronoms febles plens (me, se…), propis de la seua zona d’acció.

A banda de les dues opcions plantejades anteriorment, hi havia qui continuava preferint les formes usades abans de la normativització –és a dir, l’anarquia ortogràfica–amb una presència considerable de castellanismes tant en la tria de paraules com en l’ortografia. Generalment, aquesta opció la van emprar en publicacions periòdiques satíriques i aquells que, des d’un punt de vista secessionista, volien demostrar les diferències amb «el català» per a després renunciar-ne a l’ús.

autògraf-Mn-Alcover-a-Benassal-1918El cas d’aquesta polarització és molt clar en la premsa. D’un costat, els partidaris d’emprar la llengua col·loquial sense defugir les formes castellanitzants (com ara, la paraula chent), que no tenia lligada cap tipus de reivindicació identitària o política sinó que simplement pretenien entretenir i fer riure. Qui perseguia aquest tipus de premsa, més relaxada i d’entreteniment, feia cap a publicacions que generalment recorrien als aspectes més populars de la valenciania, com ara les falles, i també incloïen aquestes referències en els noms de les propostes periodístiques: El Fallero, La Barraca, La Tronà, El Motiló, El Cuento Valencià

A l’altre costat, les publicacions referides a la política des d’un punt de vista crític i valencianista que, amb més o menys rigidesa, van progressivament adoptant les formes ortogràfiques prescrites i en difonen i promocionen l’ús. Aquestes, a més, fan de full de difusió d’entitats polítiques o culturals, com València Nova, que aprofitava el recurs per a difondre l’ideari i per a compartir notícies d’actualitat que consideraven interessants (en molts casos, relacionades amb l’ens o els membres d’aquestes). Generalment, ací també podem constatar el valor que es dona al nom de la publicació i, en aquest cas, sol incloure la paraula valencià o valenciana o mots que apel·len a la unitat o reivindicació: Pàtria Nova, El Poble Valencià, Terra Valenciana, Joventut Valencianista, El Crit de la Muntanya, Germania

Per tant, després d’una llarga abstinència identitària, podríem considerar que aquestes dècades van ser un moment d’emergència i preparació per a la nova realitat –o la saó– que, a poc a poc –però amb constància– es construïa. La contribució de personatges diversos, com Vicent Tomàs i Martí, i plataformes com la Lliga de Solitaris Nacionalistes, van ajudar a recuperar l’interés per la llengua, cosa que poc després es va materialitzar en el consens per una norma ortogràfica més acostada a la realitat valenciana l’any 1932.

%d bloggers like this: