Des de sempre este poble s’ha caracteritzat per ser actiu i emprenedor; de fet tots els beneficis que traïen de l’oli els empraven comprant terres dels pobles del voltant.
Quan l’oli va anar a menys i la taronja començava a tindre preu, van pensar: “A plantar tarongers!”, però les terres que tenien comprades eren de secà i no arribava el nivell de l’aigua del riu; per tant era impossible transformar el secà en terra de reg.
Van fer unes assemblees i acordaren fer pous i d’eixa manera es feren el del Nene, San Tomàs, Santa Cristina, Sant Antoni i el “Cucharero”, estos del “Collao” per avall; i ací dalt en el poble el “Cristo”, Sant Vicent i Sant Josep.
Les taronges en aquella època eren totes de classe grossa, o siga Nàvel, Berna, Comuna, Negreta i Blanca. L’única que era menuda era la Mandarina, que ha segut la mare de totes les actuals.
El primer que es va pensar al fer els pous és marcar les zones, que estaven supeditades al cabal que cada pou tenia: a més aigua més zona.
Quan ja tenien l’aigua segura feien un reguer “Mare” que recorria tota la zona, i d’ahí cada llaurador es feia el seu ramal fins la seua finca.
La transformació de les terres en un primer moment les feien a mans, la tècnica es deia rompre fondo, després vingué el “Malacat”que era una banca de ferro que estava lligada als arbres i clavada en terra, i un cable d’acer estirava d’una xaruga descomunal. El tractor també feia molta faena aplanant les terres, i més avant la famosa “Reba”, (el nom ve perquè la primera va treballar en una finca que es denominava així), era un aparell que podia amb totes les terres per més dures que estigueren.
A partir d’ahí va nàixer l’activitat de l’“Obra de Camp” i les primeres colles que es feren van ser les de Pasqual i Juan de Malincho i els seus cosins Juanito, Vicent i Salvador de Malincho. Després Pascualet de Vilara, el seu germà Clic, Tomeu, Nan i Cafundo, i per altra banda Estamero, el seu cunyat Jorge, el tio Paula i altres .Va ser una època que la majoria de la gent del poble treballava en l’activitat de l’obra de camp, i que vulgarment es deia el “Reguers”.
Artana ha arribat a tindre 13 mil fanecades de tarongers, que per a un poble que no arriba a 2000 habitants és tindre molta hisenda. Ara és com un cavall que va cap enrere: cada dia que passa s’abandonen més finques.
El primer que es feia al començar una finca era fer una bassa de terra i amerar la calç que després servia per a fer el morter mesclada amb l’arena (al principi, ciment no en hi havia). La calç junt amb l’arena si se gasta calenta es queda molt forta, però si ja està gelada l’únic que fa és ajudar a apegar el morter o blanquejar les façanes.
Les parets eren en consonància al desnivell del terreny: a més desnivell parets més altes. El tema de canalitzar l’aigua estava supeditat als nivells: si l’aigua estava alta es feien reguers de “Boquera Tragona”, que era una espècie de “Sifó” a on l’aigua queia i eixia suau a la taula; després estava el reguer de “Portelles” que era el que no tenia quasi nivell, este era el més fàcil de fer però a la llarga era el que més problemes causava, ja que sorregava molt, i per últim el de “Salt”. Vaig a explicar com es feia per a que no se perda: En primer lloc es feia una solera de formigó de 75 centímetres amb un desnivell de 4 centímetres de cada 4 metres. A un costat es feia una paret de 30 cm i al costat del rec una altra de 18 cm a la part de baix i a la de dalt de 14 cm, deixant de llum 50 cm, d’eixa manera l’aigua entrava a la finca sense arrastrar la terra, entre cavalló i cavalló es feia una pareteta a on es ficava la portella de fusta per a que no es desferen. Com es pot comprovar els 4 cm de la solera són els 4 que hi han de diferència en la paret de rec. Era la forma de rec més efectiva, perequè mai no sorregava.
Entre Betxí i la Casilla, en una muntanya tota de pedra, es va fer una finca en la que van treballar quasi tots els joves que tenien edat de fer-ho; era una finca sense terra, a on primer es feien les parets i després es reomplia de runes i per damunt es posava la terra. Algunes persones majors baixaven a peu, com el tio Malinchet, el tio Molló o Joan de Mateua; els demés amb bicicleta i alguns ja amb moto.
En l’obra de camp els joves sempre teníem ganes de ‘xirigota’, i com el tio Molló tenia el geni curt la majoria el temptaven. Un dia per la vesprada estava el temps mol negre, pareixia que era de nit; el tio Molló a la faena baixava a peu, però per amunt ho feia en l’autobús de les 6, que parava a la Casilla. Ell allà per les 4 ja estava tot desficiós, es creia que faria tard al cotxe, i al Gallo, que era el que portava l’hora, no volia preguntar-li-ho perquè estaven contrapuntats. Però al moment, que per allí passava el tio Antonio Cames en el seu carret i l’haqueta. Va i li pregunta: “Antonio, què quina hora es?”. Ell com ja el coneixia li contesta que eren quasi les 6. Revoleja la llegona que tenia en les mans i sense mirar al Gallo agarra el sac de la seua roba, i diu: “A este Gallet algun dia li l’he de fer”. Quan va arribar a la Casilla es va haver d’esperar quasi dos hores.
Una de les quadrilles de Juanito Malincho, el de Piedad, vam agarrar una finca a destall, entre el terme d’Almassora i el de Vila-real. Anàvem tots en bicicleta i per no anar pel pont de la Mare de Déu, que era l’únic que hi havia, ens deixàvem la bicicleta en una central de llum que hi havia en el riu, i després el creuàvem per una passarel•la de pedres i fèiem cap a la finca que estava a l’altre costat. Allí ens quedàvem tota la setmana a dormint en una caseta, en palla i en terra. Cada dia se’n venia un al poble i anava casa per casa arreplegant les berenes de cada un. Totes les dies pel matí, el Rochera ens feia en una caldereta de ferro xocolate fet, i per la nit no podia faltar la paella. Per les finques del voltant moltes tenien bajocar, i nosaltres n’agarràvem unes poquetes per a la paella. Un dia me toca a mi anar a per elles, i com es veu que l’amo ens estava vigilant, em va agarrar amb les bajoques en la mà, i em diu que demà enviaria la Guàrdia Civil per a denunciar-nos. Al dia següent mentres estava Rochera fent el xocolate, es presenten allí dient que “Nos tenían que denunciar porque robábamos judías”. Nosaltres els vam contestar que només n’agarràvem unes poquetes per a fer la paella. Aleshores, un d’ells que era el ‘cabo’, diu: “Vale, que no vuelva a pasar, pero ustedes todas las noches hagan la paella, y que no le falte las judías”.
A poc a poc es va acabar la faena dels reguers, perquè entre que cada vegada costava més transformar les finques i que la taronja, el preus cada any eren més pobres, es va acabar l’activitat. Tot l’imperi que es va fer d’aquells emprenedors i de la suor dels treballadors, cada dia se’n venia més avall. No es lluita ni es protesta als governants de torn, és com si no anara amb nosaltres. Ací en este poble encara estan els cooperativistes que en un esforç descomunal produeixen la taronja, i al cap de l’any es fan molts jornals. Les cooperatives, amb el seu gerent al cap, Juan Vicente Herrero Chesa (Malincho), són els que, en esta crisi que estem passant, sostenen al poble.
Esta societat nostra està acostumada a fer homenatges quan un ja no està en este món, però jo crec que seria més emotiu i bonic si es fera en vida, a tota entitat o persona que realment s’ho meresca.