Tenim dos excel·lents versions de La milonga de Carlistos: una de Joan de Nela i una segona d’Olegario Serrano.

La milonga de Carlitos per Joan de Nela

La milonga de Carlitos cantada per Joan de Nela (Juan Blasco Pitarch) en una gravació casera que va fer la seua filla, Maruja Martina (Maruja Blasco Gallart) fa algunes dècades, i que va digitalitzar José Rico ‘Seba’. Va ser ell el que ens va passar la lletra completa i vam utilitzar tant la casset com la versió CD de José. La vam publicar en Artanapèdia en juliol de 2018.

A Joan Blasco, “Joan de Nela”, li deien precisament “Angelillo” de malnom perquè cantava molt bé. Era cantant de fandangos però també de valencianes i altres gèneres musicals. La qualitat de la seua veu s’aprecia en este àudio tot i que les gravadores espantaven un poc a la gent.
A continuació podeu sentir La milonga de Carlitos cantada per ell; són poc més de deu minuts de durada. En els primers 40 segons el so és un poc més deficient, però a continuació s’arregla i es pot escoltar molt bé.
Ir a descargar

La milonga de Carlitos per Olegario Serrano

En juliol de 2022 incloem en Artanapèdia la versió en vídeo de la milonga, interpretada per Olegario Serrano amb acompanyament de Mari Carmen Llidó i Josep Herrero. La gravació es va fer en l’acte de presentació del llibre de José Rico “Seba” Sobrenoms del poble d’Artana (Diputació de Castelló, 2022), el dissabte 14 de maig de 2022.

Olegario Serrano, fuster jubilat i reconegut cantant amateur d’Artana, va triomfar amb esta versió sentida i impecable del clàssic, davant d’un auditori entregat i nombrosíssim a la Casa de la Cultura d’Artana. La seua interpretació es suma a este patrimoni oral i sentimental del nostre poble.

La història de Carlitos

La milonga de Carlitos, una obra original dels anys 40, conta la història dramàtica del tal Carlos en la seua fugida des d’Artana, on era barquiller, a Barcelona, buscant millor vida. Esta història tràgica esdevé còmica per moments, amb referències a llocs i persones que podien causar hilaritat entre els oients locals. S’escrigué en castellà però amb nombrosos valencianismes, un altre tret que s’utilitzava de forma còmica i que era molt habitual en la cultura popular d’aquells anys, especialment en els sainets.

L’odissea de Carlitos és la següent: el primer dia de l’any fuig del poble amagant la sària i dient que se’n va a collir taronja. En realitat va a València, on agafa un vapor cap a Barcelona. Allí no troba faena i es queda sense diners, però coincideix amb Pasqualet de Pero que el convida a dinar. En el seu allotjament precari passa fred i està pensant de tornar-se’n, mentre a Artana un nebot es fa càrrec de la seua roda de barquiller, i la gent es pensa que se n’ha anat perquè té una “querida”. La família el localitza, li envien un xec i dos cartes: en la primera li diuen que Xotxim de Parret ha trobat la seua sària, en la segona que sa mare està mala. De mala gana agafa un tren cap a casa i en Nules es troba amb Joaquín de Plano que el puja en cotxe. Ahí acaba l’aventura, que pareix que no ha durat més que unes poques setmanes.

La història era real, però tot i el seu caràcter tràgic es deixa per contar la pitjor part: Carlos era viudo i tenia tres fills. Quan se’n va anar els va deixar a cura de la seua sogra, una dona major i sola que els va traure endavant captant pels pobles veïns.

Quant al primer intèrpret, a Joan de Nela li deien precisament “Angelillo” de malnom perquè cantava molt bé. Era cantant de fandangos però també de valencianes i altres gèneres musicals. La qualitat de la seua veu s’aprecia en este àudio tot i que les gravadores espantaven un poc a la gent.

El gènere musical de la “milonga”

La milonga flamenca és un típic “cante de ida y vuelta” popularitzat en el primer quart del segle XX, dit així perquè replega influències de la música americana (la milonga argentina, l’havanera…) però que també es fa ressò de la desolació causada per la pèrdua de l’Imperi espanyol, i de la tradició del romanç. Estos “cantes de ida y vuelta”, amb els fandangos, van ser els palos més populars en la major part de la primera meitat del segle XX.

Per donar una referència, una de les milongues més conegudes és La hija de Juan Simón, que Nemesio M. Sobrevila va convertir en teatre musical i de la que es van fer dos pel·lícules de gran èxit: una dirigida por José Luis Sáenz de Heredia, estrenada en 1935 i protagonitzada per Angelillo, i una altra dirigida per Gonzalo Delgrás, amb Antonio Molina, en 1957.

Als nostres pobles es desqualificava a les persones que venien a fer treballs temporals o poc populars, com la mineria, anomenant-los gent “de la vuelta”, possiblement referint-se a aquells “cantes de ida y vuelta” que s’identificaven amb el flamenc, associant-los falsament als gitanos itinerants. Eixe rebuig, de vegades en una relació d’amor-odi, es veu en expressions com “el gos del minero” (a Catalunya “xarnegos”); esta gent cantaven flamenc i vivien moderadament aliens a les normes socials locals.

«LA MILONGA DE CARLITOS» (lletra)

Interpretada per Joan de Nela i dedicada a la seua dona i els seus fills.

Señores voy a explicarles mi viaje a Barcelona, para un primero del año mi vida; y era un primero del año cuando abandoné mi rueda / y era un primero del año cuando abandoné mi rueda.

Me fui por tras la costera por no tener bicicleta y llevaba mi equipaje metido en una sarieta / y llevaba mi equipaje metido en una sarieta.

Y en el barranco de Bechí me puse hecho un pollo-pera, y allá abandoné mi saria debajo una garrofera / y allá abandoné mi saria debajo una garrofera.

Y cuando a Bechí llegué me fui a comer al Bar Salas, y vi a Jesús de Puso comiéndose una naranja /y vi a Jesús de Puso comiéndose una naranja.

Y a dónde tú vas me dijo; yo le contesté formal, me voy a cortar naranja al pueblo de Villarreal / me voy a cortar naranja al pueblo de Villarreal.

Y una vez en Villarreal con mucha calma y paciencia, yo tomé el Auto en Segures, directo para Valencia/ yo tomé el Auto en Segures, directo para Valencia.

Dos billetes fui a sacar para el perro y mi persona, y me subí en el vapor que me llevó a Barcelona, / y me subí en el vapor que me llevó a Barcelona.

Y allí fui a probar fortuna, pero me salió muy mal, estuve 21 día y no pude ganar jornal, / estuve 21 día y no pude ganar jornal.

Y paseando el Barrio Chino fui a meterme en la Criolla, me eché mano en el bolsillo y no me quedaba una gorda, / me eché mano en el bolsillo y no me quedaba una gorda.

Pero un hombre de corazón me dijo a mi con esmero vente a mi casa a comer que no pagarás dinero/ y ese fue uno de Artana llamado Pascualet Pero.

Yo habitaba en la colonia cerca de telegrafía y de noche al ir a acostarme yo de frío me moría, / de noche al ir a acostarme yo de frío me moría.

Y algunas noches pasaba asentadito en la cama y como esto siga así me tendré de ir a Artana, / y como esto siga así me tendré de ir a Artana.

Y el hijo de mi hermano Juan, que es un hombre echo y largo, los domingos con mi rueda desempeñaba mi cargo, / y los domingos con mi rueda desempeñaba mi cargo.

De los que iban a tirarle algunos de ellos decían: ¡Tu tío ya no vendrá porque tiene una querida! / ¡Tu tío ya no vendrá porque tiene una querida!

Y al cabo de poco tiempo a mi me mandaron un cheque de una cierta cantidad que el público desconoce, / de una cierta cantidad que el público desconoce.

Y a los dos días una carta que con ella me decía, recuerdos para los del pueblo y a continuación decía, /recuerdos para los del pueblo y a continuación decía:

Han encontrado tu sarieta delante del Parañet, un hombre muy bondadoso llamado Chochín Parret,/ un hombre muy bondadoso llamado Chochín Parret.

Y cuando al pueblo ha llegao se fue a casa de mi hermano: Esta debe ser la saria que dejó tu hermano Carlos,/ y esta debe ser la saria que dejó tu hermano Carlos.

Y al cabo de un poco tiempo me mandaron una carta que con ella me decía: Tu mare se encuentra en cama, /que con ella me decía: Tu mare se encuentra en cama.

Yo me fui a sacar billete, aunque fue con poca gana y lo saqué para Nules porque el tren no llega a Artana, /y lo saqué para Nules porque el tren no llega a Artana.

Y cuando del tren me apeé de aquel paseo tan llano yo oí que me llamaban y era Joaquín de Plano, / yo oí que me llamaban y era Joaquín de Plano.

Y a dónde tú vas me dijo, yo le dije que a Artana, súbete encima a mi coche que no vas a pagar nada, / súbete encima a mi coche que no vas a pagar nada.

Y se termina la milonga y bien podéis tocar los pitos, porque ha vuelto a ingresar el llamado Don Carlitos.