LA SERRA ESPADÀ

(Aquest text formava part d’un llibret publicat pel Centre Excursionista de València: La Serra d’Espadà, en la col·lecció “Espais Naturals Valencians”, a principi dels anys 90, abans de la declaració de Parc Natural)

UBICACIÓ

Està situada al sud de les comarques de Castelló, va des del Millars al Palància, amb uns 20 quilòmetres d’amplària i des de La Vilavella a Montan i a Montanejos amb una distància d’uns 60 quilòmetres de llargària, ocupant part de l’Alt Palància, l’Alt Millars i Plana Baixa. Més a l’oest continua la serralada però amb el nom de Serra de Pina, ja en els límits de l’Aragó.

Les muntanyes més altes són el Pic Espadà 1.099 m, el de la Ràpita 1.103 m i el Alto del Pinar 1.101 m.

En total uns 1.200 km2 (120.000 Hectàrees), tot englobant 40 pobles que tenen el terme en l’esmentat territori.

La Serra Espadà. Font: Google Earth

CARACTERÍSTIQUES

La Serra Espadà es caracteritza per ser la zona silícia més extensa del País Valencià, on les muntanyes més emblemàtiques, al nucli axial de la Serra és d’aquest material triàsic del Buntsandstein, el qual data de fa uns 200 milions d’anys, és de terres emergides i desèrtiques amb poca flora i fauna i amb el vent com modelador dels estrats dunars que actualment podem contemplar. Si bé també abunden les calcàries triàsiques del Muschelkalk, així com del Juràsic i Cretàcic, que són materials de terres submergides, també hi ha uns petits afloraments de material primari del carbonífer en Villamalur.

La Serra està alineada en direcció nordoest sudest , el que fa que puga rebre els aires humits de la Mediterrània, la qual cosa determina que aquesta zona siga especialment plujosa, arribant a contabilitzar-se en la zona central de l’Espadà una mitjana de 800 mm anuals, però amb gran irregularitat. A part de la pluja quantificada en els pluviòmetres, té una gran importància en aquest indret la criptoprecipitació, és a dir, aquella humitat no mesurable pels pluviòmetres però que es suma a la quantificada i resulta altament beneficiosa per a la flora i fauna que allí habita. Són les freqüents boires, les pluges inapreciable que poden caure en tot temps, i les abundants i també freqüents rosades, les que determinen unes condicions ben especials.

L’escarpat relleu determina la variació de les temperatures, existint llocs al raser de les muntanyes on difícilment es pot arribar a temperatures negatives, cosa que aprofiten bé els agricultors de la Plana per a conrear els millors cultius de tarongers a peu de muntanya amb la quasi seguretat d’absència de gelades i amb els avantatges comercials de poder disposar d’una fruita primerenca. En canvi en llocs poc assolellats i ombrívols de l’interior cada any es poden arribar sense gaires dificultats als 10° negatius varies vegades.

Totes aquestes condicions, fan que la Serra Espadà siga una illa única en un mar de muntanyes molt semblants les unes a les altres. I aquest fet singular ve determinat per les característiques edàfiques i climatològiques en quant a humitat, temperatura i diferent exposició al sol abans descrites i per la vegetació que és conseqüència d’aquestes condicions.

La vegetació és probablement el fet més original de la nostra Serra, aquesta es beneficia de les condicions tan singulars ja assenyalades. Entre totes les espècies, la que identifica principalment el nostre territori com lloc singular és la Surera (Quercus suber) com arbre molt abundant que forma densos boscos, els únics actualment dins del País Valencià. En poden haver individus més o menys aïllats en zones pròximes, però per a encontrar boscos de sureres fora de l’Espadà caldria anar a l’Empurdà, a Andalusia Occidental o Extremadura.

Entre altres espècies també estan representades l’auró (Acer granatienses), el serval (Sorbus domèstica, S. aucuparia, S. torminalis), el teix (Taxus bacata), el grèvol (Ilex aquifolium), la carrasca (Quercus ilex), els roures (Quercus fagínea, Q. pirenaica), els pins (Pinus pinaster, P. halepensis), el castanyer (Castannea sativa), el lledoner (Celtis australis), la savina (Juniperus savina), etc., i un sotabosc de brucs, argelagues, ginebres, matapoll, heura, marfull, arboç, llentiscle, cornicabra, ginebre, aladern, romaní, lligabosc, etc.

També cal ressaltar el fet que l’Espadà és i ha estat des de sempre un espai humanitzat, i sense cap dubte, el bosc que tenim actualment no és l’autòcton, la vegetació actual és un producte cultural dels nostres avantpassat. A ells els devem la conservació dels magnífics boscos de sureres gràcies a l’aprofitament de l’escorça del suro i de les bellotes, uns boscos potenciats constantment i artificialment per eliminar competidors tan agressius com els pins.

Si bé fins fa poques dècades, l’acció humana potenciava les sureres, aquesta acció ha resultat destructora per algunes espècies. Tal vegada la més perjudicada, l’arbre màrtir per excel·lència, fou la carrasca. Aquesta espècie segurament majoritària, que poblava grans extensions de les zones calcàries de l’Espadà, fou quasi eliminada per quatre efectes simultanis i amb complementarietat devastadora: l’intens carboneig eliminava els arbres adults, per als gavells de sotabosc també és tallaven els brots d’aquest arbre, els incendis feien altre tant i els ramats, principalment de cabres, es menjaven els refillols fins matar l’arbre definitivament. Tenim a les nostres muntanyes una experiència que ho avala, en el terme de Fondeguilla i zones pròximes, perquè les cabres no entenen de fronteres ni de propietats: hi ha mil cabres subvencionades per la Comunitat Europea, a 4000 pts per cap i any, sense control. La devastació és patent i cal dir-ho ben clar, LA UNIÓ EUROPEA MIJANÇANT LA CONSELLERIA D’AGRICULTURA ESTÀ SUBVENCIONANT UNA ACTIVITAT EXTREMADAMENT DESTRUCTORA DE LA FLORA DE LA SERRA ESPADÀ, que té també efectes negatius per a la fauna i que ocasiona gran erosió i perjudicis a les propietats agrícoles particulars i públiques.

D’aquesta manera quasi van desaparèixer en altre temps les carrasques de les zones calcàries per a donar pas a una espècie tan oportunista com el pi blanc, amb els resultats que tots sabem.

Igualment altres espècies han anat minvant també, en no veure l’habitant una utilitat per a la seva conservació o per considerar que el seu únic aprofitament era per a la llenya de la llar, el forn del poble o els forns de ceràmica d’Onda. D’aquesta forma han anat disminuint, fins quasi desaparèixer, el teix, el grèvol i els diferents tipus de roures.

La fauna ha estat la més castigada per la constant i despietada acció humana, afortunadament fa uns 40 anys que el porc senglar ha tornat a habitar les nostres muntanyes, però el fet més interessant, al nostre entendre, és l’existència, discretament ben representada, de colònies d’aus rapinyaires diürnes i nocturnes. Entre els mamífers carnívors estan entre altres el teixó, el furó, el gat cerval, la mostela i moltes altres espècies de tot tipus, com l’esquirol, el conill, la rata cellarda i molts petits ocells.

POBLAMENT

Des del punt de vista poblacional, la Serra és sobretot un espai humanitzat, ocupat per petits pobles en les valls interiors o a la vorera dels rius perifèrics, enllaçats per unes modestes vies de comunicació les quals conflueixen a unes ciutats mitjanes que exerceixen de capitalitat. Sogorb, La Vall d’Uixò, Nules, Betxí i Onda són les ciutats on els habitants interiors van a satisfer les seves necessitats d’esplai, comercials o on cerquen la seva ocupació laboral que als pobles més interiors difícilment encontren.

Abans l’activitat laboral en els pobles de l’interior encara era relativament important, dedicant-se la població activa a una agricultura de subsistència, una ramaderia extensiva, l’explotació de la llenya i el carbó, la mineria, el gel i treballs artesans en els que estaven especialitzats alguns pobles. Per citar alguns exemples direm que a La Vilavella i La Vall d’Uixó eren espardenyers, en Artana i Eslida espartiners i sariers, en Onda ceramistes, en Vall i Algímia d’Almonacid tenien una indústria bastonera que encara perdura i en Cirat s’ocupaven amb labors de cistelleria.

En els pobles al voltant de la Plana hi ha encara una agricultura pròspera i una indústria ceràmica puixant que empra mà d’obra dels pobles pròxims, en l’interior l’agricultura és testimonial i en procés de quasi desaparició, la indústria és gairebé inexistent i el turisme rural, llevat de Montanejos, Eslida i Aín, és més una promesa de futur que una realitat present.

Aquests pobles interiors tenen com principal font d’ingressos les pensions amb un 60 ó 70 % de pensionistes en alguns llocs, restant pocs joves. Malgrat tot hi continuen treballant una modesta colla en la construcció principalment per a gent de la mateixa localitat emigrada a la ciutat, que conserva la seva casa, en ocasions un tant desarreglada, per la qual cosa necessita fer reformes, aquesta gent torna a l’estiu o algun cap de setmana al poble. En la majoria d’aquests pobles no hi ha matrimonis joves i difícilment es registra un naixement per any.

Amb aquestes perspectives els pobles interiors tenen un procés d’envelliment i pèrdua de població quasi imparable, per tant estan en un greu perill de desaparèixer com a poble viu i hàbitat permanentment.

HISTÒRIA

Alguns testimonis ens indiquen que ja en el paleolític foren habitades aquestes terres, Joan Tomás i Martí ens contava la troballa d’un crani de l’home de Neandertal a la cova Cerdanya de Caudiel, cosa no confirmada. Del mesolític es troben bastants mostres de la seva indústria microlítica en la vall d’Artana. De l’eneolític en hi ha restes a les coves de Sant Josep a la Vall d’Uixó i a la cova Loret d’Eslida, destacant l’ídol d’Artana, que es conserva actualment al Museu Municipal de Borriana.

Però sobre tot és a l’edat del bronze quan s’encontren més vestigis de poblats, principalment a muntanyes de poca altura prop de punts d’aigua i fàcil defensa. Les restes ibèriques també són importants, destacant el Solaig de Betxí, la muntanyeta de Sant Antoni en la mateixa població i moltes de les muntanyes on després en època àrab foren edificats castells.

D’època romana hi ha abundants restes de ceràmica i construccions com les termes de la font Calda, una inscripció sobre la roca en Algímia d’Almonacid, el poblat de Sant Josep a La Vall d’Uixó i unes inscripcions conservades a la porta de l’església de Caudiel.

Però és en temps dels àrabs quan la Serra té una certa rellevància, s’edifiquen els castells, pràcticament un per cada poble i en alguns casos com el de Xinquer amb unes dimensions quasi com el mateix nucli urbà. L’agricultura i ramaderia són importants, tot destacant-s’hi el sistema de rec amb sèquies, basses, sènies assuts, aqüeductes, etc. La làpida àrab d’Artana amb una inscripció religiosa és també una peça arqueològica interessant i ben curiosa per la seva ubicació, és una afirmació d’Alà com únic déu i del seu profeta Mahoma, dins una església cristiana.

Jaume I en 1233, conquesta Borriana i posteriorment la Plana, però va cap a València conquistant les zones planes i costaneres. Tal vegada perquè són més pròsperes o perquè així talla el pas a qualsevol incursió africana que puga ajudar els àrabs. És molt més tard quan inicia la conquesta de l’Espadà, però ho farà amb pactes i tractats que després mai compliria. D’aquesta manera aconsegueix en juny de 1242, a Artana, la capitulació d’Eslida, Alcúdia, Veo, Suera, Tales, Pelmes i Sengueir i totes les seves aldees sense haver de patir una guerra llarga i costosa, cosa que segurament haguera ocorregut per la bel·licositat dels moros de l’Espadà i per l’accidentada orografia, que sense lloc a dubtes hagués afavorit als nadius.

Després de la conquesta, a la Plana cristiana, on hi ha també viles reials, s’anteposa la muntanya feudal i morisca. Els Centelles, el duc de Villahermosa i el duc de Sogorb entre altres són els senyors de la Serra que exploten i a la vegada protegeixen els seus vassalls musulmans; aquests, treballadors i molt austers, encara sobreeixien amb algun estalvi al dur sistema feudal.

Més tard, de 1519 al 21, la guerra de les Germanies els fa col·laboradors dels nobles contra els agermanats, sofrint la duresa d’una guerra que no era la d’ells i també patint en moltes ocasions les venjances dels agermanats que aconsegueixen saquejar molts llogarets de moros i, el que és pitjor, el bategen a la força. Com aquests batejos són considerats vàlids per les autoritats eclesials els obliguen a ser cristians fins al punt que en 1525 hi ha una ordre reial que obliga a batejar-se i a seguir la religió cristiana a tota la població musulmana del Regne.

Front aquest fet els moriscos de la Serra Espadà, ajudats per altres de diferents llocs del regne, s’alcen en armes, fins que són derrotats el setembre de 1526, quedant subjugats ja per sempre, sense cap reacció prou contundent front una majoria cristiana que abomina d’ells, fins l’expulsió en 1609.

Posteriorment a aquesta data, ve la repoblació del les viles per cristians de poblacions veïnes en la Plana Baixa; l’Alt Palància i l’Alt Millars són repoblats per població majoritàriament aragonesa, encara que abunden els cognoms catalans i mantenen en la seva parla aragonesa bastants catalanismes.

L’Espadà, si bé en època de pau no és una zona que haja estat objecte d’especial atenció, en cas de conflicte armat, al ser un lloc estratègic per les seves defenses naturals, ha estat important en tots els temps. Les revoltes morisques, i altres conflictes com les guerres carlines, on el general Cabrera feia les seves incursions, ens ho recorden. També en la guerra civil espanyola, el front es va mantenir en les nostres terres des de l’agost del 38 fins l’l d’Abril de 1939, nou mesos en total.

PERQUÈ CAL PROTEGIR EL PARATGE?

La contestació és obvia, cal protegir-lo perquè està en greu perill i la nostra societat no pot fer una altra injustícia a la natura, no podem condemnar a mort als altres éssers pel sol delicte de ser diferents.

Entenem que la primera raó per a justificar la protecció d’una zona és d’ordre moral, una mena de drets dels animals i de les plantes que creiem existeix en la natura i que l’home transgredeix constantment, però hi ha altres qüestions importants també a tenir en compte.

La Serra Espadà constitueix un espai singular on les rogenques roques triàsiques tacades pels líquens de multitud de colors i formes, envoltades pel verd mat de les sureres o les platejades carrasques, forma paisatges idíl·lics per a l’excursionista. L’estudiós també hi troba el seu espai amb l’existència de molts endemismes afavorits per l’elevada humitat i per les molt freqüents diferències climàtiques, d’altitud, d’exposició al sol o de canviant textura de les terres. La fauna té vocació de reeixir i ho aconsegueix sempre que l’home dona un petit marge. Encara podem veure molt sovint el vol majestuós de l’àguila reial, el mussol reial i les altre més modestes rapinyaires, animals maleïts pels caçadors com la rabosa encara hi són freqüents i les serps es mantenen, prenent el sol en les primaveres solejades damunt de les roques.

Molt sovint, l’habitant de la zona no sap valorar el que té, en un altre temps les nostres muntanyes i valls no podien mantenir la població creixent, bastants dels seus habitants no tenien altre remei que emigrar i els que s’hi quedaven havien de suportar un treball dur i de poc profit. Aquests conceptes encara estan al subconscient dels nadius i més ara quan la poca rendibilitat ha desaparegut, per aquest motiu alguns somnien amb un desenvolupament poc respectuós, com el de la costa, no reparant que això acabaria d’arruïnar la zona.

Les agressions que estem patint venen, com apuntava abans, del poc apreci i reconeixement dels valors de l’Espadà i d’imitar un model desenvolupacionista tipus anys 60, que és precisament l’època en què les nostres terres van quedar encara més endarrerides respecte a la Plana.

Fou a principis de l’any 60 quan l’agricultura de subsistència va desaparèixer per una sèrie de causes relacionades amb l’apertura a Europa de l’Estat Espanyol i l’avanç tecnològic i econòmic que es registrà. Al obrir-se noves fàbriques, iniciar-se un corrent migratori a Europa i haver un important augment i rendibilitat del cultiu de les taronges, la gent més jove dels pobles intentaren aprofitar eixa conjuntura més favorable econòmicament i buscaren els llocs de treball que aleshores s’oferien, deixant el cultiu agrícola tradicional. Per contra en eixe mateix temps, les fàbriques d’Onda abandonen la biomassa forestal com a font d’energia i l’agricultura de secà deixa de ser rendible en comparació als salaris pagats a les altres activitats.

Per aquestes raons ja apuntades, l’Espadà com espai singular, en ocasions no està suficientment valorat i protegit pels propis habitants. Com exemple del que estem dient, la Serra està sent devastada per terrers que alimenten les finques de tarongers de la Plana, finques per altra part, poc rendibles des del punt de vista estrictament agrícola, les quals contribueixen a augmentar l’excedent d’aquest fruit i el dèficit d’aigua que estem patint.

L’extracció d’aigua subterrània està en algunes ocasions per damunt de les possibilitats dels aqüífers, les pedreres assolen les nostres muntanyes més costaneres, les clavegueres dels pobles encara en gran part vessen les aigües als barrancs sense depurar i els municipis molt sovint destrueixen el seu patrimoni arquitectònic per fer modernes finques sense estil ni personalitat. Una part del caçadors no respecten les lleis de caça, tampoc hi ha cap terreny vedat i el terme de Fondeguilla i zones pròximes estan patint una devastació per causa de mil cabres que allí estan sense control. Els esports impactants com els 4×4 i el motociclisme de muntanya també hi són presents, però la major amenaça són els incendis forestals: l’any passat fou calcinat un terç de la Serra.

La necessitat de protecció és obvia perquè estem greument amenaçats i la nostra zona mereix i necessita de la protecció, per això nosaltres estem d’acord en línies generals amb l’àrea d’actuació del Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals i veiem suficients les mesures que allí s’estableixen; una altra qüestió serà la manera d’aplicar-les, cosa que es veurà més endavant. Entenem en canvi molt restrictiva la delimitació del paratge, ja que queden fora del parc, entre altres, zones tan emblemàtiques com el Montí d’Onda, les Penyes Altes d’Artana, Font de Cabres de Nules, el Castell i Penyalba de La Vall d’Uixó, les zones més altes del terme de La Vilavella, el Solaig i la part lindant amb les Penyes Altes en Betxí, La Balsa de la Dehesa de Soneja i part del terme de Benafer.

Una altre motiu per a la protecció és la gran demanda que té la societat d’espais naturals. La majoria dels nostres conciutadans hi viu a les ciutats i pareix que s’encontren bé allí, però ve el cap de setmana i un allau de cotxes envaeixen les carreteres. Són precisament eixos habitants de les ciutats que busquen espais naturals, busquen el contacte amb la natura com una necessitat vital de tornar als seus orígens.

Si acabem amb aquestos espais, evidentment serem espiritual i materialment més pobres. Però aquesta destrucció no contribuiria en gran mesura a la degradació psíquica i moral de les persones? Quins valors podem tenir nosaltres i que podem transmetre a les generacions futures si no tenim l’ètica, la sensibilitat i la intel·ligència de respectar als nostres germans diferents?

COM PROTEGIR-LO

Entenem que amb la màxima figura que permeten les lleis valencianes, parc natural, amb inclusió d’altres figures en alguns punts molt concrets que podrien tenir la categoria de monument natural i reserva d’interès científic. Hi han bastants llocs mereixedors d’aquestes categories.

Una altra actuació prèvia o no a la declaració hauria de ser la compra de terreny per part de l’administració, actualment hi tenim entre un 8 ó un 9 % de propietat pública dins la zona, una manera més efectiva de protegir és actuar en terrenys propis, i això és el que estem fent nosaltres a través de la Fundació Serra Espadà, el nostre lema és comprar per a protegir i restaurar.

També la nostra voluntat de protecció de l’entorn ens ha portat a mantenir entrevistes amb autoritats responsables de la política mediambiental i amb les municipals, són dotzenes les entrevistes, instàncies, taules rodones, articles i compareixences als mitjans de comunicació, conferències, etc., i pensem continuar exigint la declaració del Parc Natural de la Serra Espadà com un mitjà per a començar a frenar el procés de degradació que estem patint amb una desprotecció ben patent.

Distribució geogràfica de les masses de Q. suber a l’Estat espanyol. Font: http://www.3tres3iberico.com/print/351

COM COMPATIBILITZAR PROTECCIÓ I ÚS DEL TERRITORI?

La Serra Espadà ha estat i continua sent un espai antropitzat, la flora i la fauna estan condicionades per l’home i també l’ús del territori amb moltes transformacions.

Nosaltres hem ocupat les valls més fèrtils i les zones més assolellades i accessible quasi amb exclusiva, deixant als altres sers allò que no ens servia, però la natura és molt austera i ha reeixit, ara es tracta de delimitar el territori i continuar com a mínim conservant-li aquest espai.

Delimitar uns espais on l’home només puga exercir activitats que respecten la biodiversitat, dissenyant i duent a cap plans de protecció i potenciació de determinades espècies que estiguen en perill.

Treballant per una protecció efectiva de les nostres muntanyes com espai físic que no pot desaparèixer ni degradar-se. Moltes voltes es parla dels incendis com l’efecte més devastador que patim, efectivament els incendis per la seva capacitat destructora i freqüència en el temps són una greu amenaça per a les zones boscoses del País Valencià. Però les indústries d’àrids tenen un efecte més demolidor, l’extracció de grava, pedra o terra dels nostres rius, de les nostres muntanyes i de les nostres zones de cultiu no massa aptes per al taronger, no solament destrueixen un espai, en realitat l’eliminen i aquest és el grau de destrucció més alt possible. El que passa és que aquest efecte no és tan notat perquè està més espaiat en el temps i sovint disfressat de progrés i d’activitat econòmica momentàniament rendible per alguns treballadors de la rodalia.

Però les regulacions i la prohibició de determinades activitats no han de constituir en cap manera una limitació al desenvolupament de la zona, s’han d’interpretar simplement com una orientació i planificació de l’espai, tot entenent que hi ha un projecte de futur infinitament més esperançador que aquell que propose la degradació i destrucció a curt termini a canvi d’uns guanys immediats.

Pa per avui i fam per a demà, aquesta frase tan repetida al llarg de la història, fent referència a aquells que proposen un desenvolupament salvatge, resumeix sàviament el que estem intentant explicar.

El que necessitem és un desenvolupament sostenible, prèviament planificat amb tota la racionalitat possible, evitant incórrer en el gegantisme i primant els recursos renovables que sempre estaran a l’abast de les generacions futures.

PERSPECTIVES DE FUTUR

Hi tenim tota una gamma extensa d’activitats que l’habitant de la Serra pot desenvolupar en compatibilitat amb la conservació del medi i per tant amb una explotació de recursos renovables, sempre que aquestes activitats es facin amb racionalitat i sentit comú.

Existeix encara una agricultura que es podria beneficiar cultivant productes de qualitat i amb tècniques tradicionals, el que actualment es diuen productes ecològics. La imaginació dels productors podria portar-los fins i tot a assajar nous productes no explotats fins ara però de gran qualitat i propietats alimentàries, estem pensant en el cultiu de l’alborcer entre alguns altres fruits i moltes plantes aromàtiques.

Tots els productes de la zona, siguen tradicionals o nous, podrien beneficiar-se del prestigi d’ésser cultivats en un paratge natural amb mètodes tradicionals i amb denominació d’origen; també hi podria haver indústries d’envasat o transformació d’aquests productes sempre amb tècniques que primaren la qualitat sobre la quantitat.

De la mateixa manera podria beneficiar-se la mel, la ramaderia tradicional i l’el·laboració de productes derivats de la carn o la llet; hi tenim actualment en l’Espadà uns embotits i formatges d’excel·lent qualitat però poc coneguts fins ara.

L’aprofitament del bosc, ara quasi totalment abandonat, podria constituir una altra activitat econòmica. Actualment el suro pràcticament no s’extrau, els pins són d’una fusta de baixa qualitat, per això en la majoria de casos tan sols són utilitzats per a fer palets, el que determina un preu irrisori. En canvi el suro és de bona qualitat i la fusta podria fer-se servir per altres usos amb un tractament adequat. Tenim l’exemple d’unes persones que han aprofitat pins d’una finca de la Fundació Serra Espadà; aquestos troncs després d’un tractament conservador, serviran per a fer una casa totalment de fusta. Resta molt per investigar en aquesta direcció per tal de donar a la fusta una qualitat òptima.

Pel que respecta a la indústria del suro, encara és activa en Eslida i Soneja; la potenciació d’aquesta activitat amb fabricació de nous productes derivats d’aquesta matèria primera tal com es fa en algunes zones de Catalunya, podria ser una possibilitat esperançadora.

Fins els anys 60, principalment en època de postguerra, hi havia una activitat molt estesa a l’Espadà, eren els gavellers que aprofitaven el sotabosc per limentar els forns dels pobles i sobretot els forns de les indústries ceràmiques d’Onda. Aquesta pràctica fou molt controvertida, per una part es tallava el sotabosc totalment i alguns arbres com la carrasca, el roure, l’auró, el teix, el grèvol i el castanyer eren també periòdica i sistemàticament mutilats. Això evitava els incendis en gran mesura però restava un bosc incomplet. Ara en canvi el sotabosc està molt espès i amb llenya molt seca, cosa que fa en cas d’un incendi, desgraciadament freqüents, que la combustió siga molt alta i difícilment controlable.

La majoria dels habitants de la Serra creuen que la virulència dels incendis es deguda a que la muntanya no es neteja com abans, quan els habitants dels pobles traïen benefici del bosc no hi havien quasi incendis, malgrat encendre’s més focs, inclús fent carboneres.

Nosaltres reconeixent que tenen part de raó, i davant el degradat estat en que es troben les sureres, sense cap tipus d’ordenació d’ús ni projectes oficials de regeneració, estem estudiant i assajant un aprofitament controlat de la biomassa forestal que intentés la regulació de les espècies més piròfites per a l’aprofitament com matèria primera per fer tronquets artificials per a la llar, pellets per a les calderes de calefacció o per a intentar alimentar una petita central tèrmica. Completant les actuacions amb reforestacions que recuperen la biodiversitat perduda pels incendis i pràctiques agressives per al medi.

Som conscients que aquest projecte podria despertar moltes crítiques, però també hi ha una realitat molt evident, el perill d’incendi és constant i alt. Podrem seguir conservant el que resta dels nostres boscos amb les condicions actuals?

En la Serra, com apuntàvem abans, ha existit activitats artesanals, algunes de les quals encara perduren i poden ser rendibles si es promocionen adequadament. Les espardenyes de La Vilavella i La Vall d’Uixó, la terrisseria d’aquest últim poble i de Sogorb, els productes artesans de l’espart en Artana, la indústria bastonera de La Vall i Algímia d’Almonacid i la ceràmica d’Onda, en són una mostra. També les indústries del suro d’Eslida, les fusteries d’aquest últim poble i d’Alcudia, la cistelleria de Cirat, les almàsseres d’oli de molts pobles i les modernes plantes envasadores d’aigua de Chóvar, Azuébar, Almedíjar i Artana, són igualment alguns exemples de productes que es podrien revitalitzar i promocionar comercialment. Quan siga declarat el nostre territori parc natural, l’afluència de visitants farà que aquests productes es venguen en origen, cosa avantatjosa des del punt de vista comercial.

La mateixa afluència de visitants afavoriria tota l’activitat comercial, actualment a Montanejos, poble eminentment turístic, hi ha 29 establiments comercials per cada mil habitants, front a La Vilavella o Artana amb una mitjana de 12.

El turisme rural seria el factor potenciador de la majoria de les activitats econòmiques, entre aquestes caldria promocionar el lloguer de cases, el senderisme amb guies especialitzats, podrien augmentar els establiments hostalers recuperant i promocionant la cuina de la zona.

L’administració, conservació i guarderia del parc també generaria alguns llocs de treball.

La construcció segurament tindria un impuls amb nous habitatges i establiments comercials, reparacions en cases velles per a llogar, tot això gràcies als visitants de les ciutats pròximes, alguns dels quals podrien fixar la seva residència als pobles de la Serra.

Resumint, podem dir que per al desenvolupament de la zona, el més important és l’existència d’uns usuaris del Parc, uns visitants que aprecien en primer lloc la qualitat de vida que pot donar un espai natural com l’Espadà; naturalment una qualitat de vida potenciada per uns serveis suficients. El que cal com cosa imprescindible, és evitar en tot moment repetir els errors de la costa, no siga que per inconsciència i egoisme d’uns pocs destruïm els valors que fan el paratge atractiu.

EPÍLEG

És evident que cal la declaració de la Serra Espadà com a Parc Natural el més aviat possible, esperant i exigint si ve el cas, que aquesta declaració supose, tal com ja es deia al primer esborrany fet per l’antiga Agència del Medi Ambient, la protecció, conservació i promoció efectiva de la zona com espai natural i hàbitat humà, per tant amb el manteniment i potenciació racional de les activitats humanes, siguen culturals socials o econòmiques.

Per a que la protecció siga efectiva, cal un consens de tota la població que habita al futur parc i aquest consens es pot aconseguir amb paciència i diàleg constant amb totes les parts interessades. Les autoritats tenen la major responsabilitat en aconseguir aquest consens, informant i habilitant els recursos necessaris per a que la conservació siga vista com allò més convenient i compatible amb un desenvolupament racional i sostingut dels recursos de la Serra.

JOSEP HERRERO CABANYES

Han col.laborat:

RAMON SABORIT ARNAU

JOAN VICENT CABALLER

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: