Còlera i altres epidèmies en l’Artana moderna

Còlera i altres epidèmies en l’Artana moderna

Nelo Vilar i Herrero

En l’antiguitat les poblacions convivien amb epidèmies periòdiques, generalment malalties infeccioses degudes a les deficients condicions higièniques en què es vivia. Les malalties epidèmiques poden ser moltes: la pesta, la lepra, la verola, el tifus, el paludisme, la meningitis, el còlera, la grip, la pallola, la poliomielitis, la febra groga, etc., etc., però ací només anem a anomenar a aquelles de què tenim notícia en Artana des de la segona meitat del segle XIX i fins a la meitat del XX.

Al nostre poble podem resseguir algunes d’estes epidèmies per mig dels arxius oficials i de la premsa del segle XIX, però també amb eixa lectura obligada que suposa la Historia de Artana de Mn. Lluís Vilar Pla, tan extrema en les seues opinions com interessant per la quantitat d’informació de què ens proveeix.

Ens centrarem especialment en el còlera, que va ser una de les pitjors experiències de què es té notícia.

QUÈ ÉS EL CÒLERA

Per explicar breument què és el còlera recorrem directament a la Viquipèdia:

  • El còlera és una malaltia infecciosa causada per les enterotoxines del bacil vibrio cholerae. Els malalts mostren una síndrome basada en vòmits i una excessiva diarrea (denominada colerina) amb femta líquida sense mostrar amb prou feines febre. Després d’un període d’incubació d’un o dos dies, la mort es produeix per deshidratació en menys d’una setmana. En situació normal la malaltia es transmet per l’aigua i els aliments. Quan el brot s’estableix en una població són les pròpies i abundants deposicions (en més de trenta vegades per dia) les que contaminen amb summa facilitat les fonts d’aigua potable i les robes dels afectats. Es propaga amb facilitat a les zones humides i la seva incidència és major als països de clima càlid.

A la gravetat de la malaltia se sumava la creença que no s’havia de donar aigua als malalts amb calentura, per la qual cosa sovint morien a l’agreujar-se la deshidratació. A Nules es conserva la memòria de la Font de la Salut, un ullal d’aigua dolça vora el camí Cabeçol en què es deia que es curaven els malalts de còlera que bevien. Segurament això va passar també en moltes altres fonts de nombrosos pobles, que després s’anomenarien “miraculoses” o curatives.

A l’Estat espanyol va haver diferents brots de còlera: el primer en 1833, els següents en 1854-55 (que va arribar a Artana), en 1865, i el més conegut per nosaltres, el de 1885.

EL CÒLERA DE 1854

La primera epidèmia de què tenim notícia és el còlera morbo de 1854, però no va deixar cap menció en premsa ni en arxius provincials. A Mn. Lluís ja li quedava un poc lluny, però tot i això li dedica un paràgraf i dóna algunes dades interessants:

  • Nos encontramos en época de fuertes impresiones. La vuelta de D. Baldomero Espartero a la vida política en 1854 fue acompañada de una terrible epidemia: del Cólera morbo. Parece que esta catástrofe mórbica que acompaña a su elevación a la Presidencia, era el prefacio de otro funesto acontecimiento. Pues, en el mismo año nos visitó ese terrible azote del Cólera, en la Alcaldía de D. Patricio Pla. Y en nuestra población cebóse la epidemia de una manera cruel, hizo en ella verdaderos estragos, haciendo desaparecer alguna que otra familia, por aniquilarlas. Duró todo el verano; en cuyo tiempo Artana, de sí buena y piadosa, volvió al Señor y con públicas y solemnes rogativas, presididas por las imágenes del Smo. Cristo del Calvario y de la Sta. Cristina, traídas ambas al pueblo, pidióle con lágrimas en los ojos misericordia, y que cesara ya el terrible azote. Cuando pasaban las sagradas imágenes en la procesión de rogativas la gente piadosa y las mujeres, ¡qué de suplicios les dirigían! La gracia no se hizo esperar, porque siempre que las sagradas imágenes han sido traídas al pueblo en las graves aflicciones, el remedio ha sido rápido, el consuelo inmediato. Así sucedió en el Cólera de 1854. (p.128)

L’EPIDÈMIA DE CÒLERA DE 1885

Aproximadament 30 anys després, a l’estiu de 1885, hi ha una nova epidèmia de còlera que s’acarnissarà al nostre poble. D’esta tenim molta més informació que es pot trobar al Butlletí Oficial de la Província de Castelló (BOP) o en la premsa de l’època (veure, per exemple, la Biblioteca virtual de prensa histórica, que recull notícies d’Artana des de 1812).

El 5 de juny es parla per primera vegada d’una “malaltia sospitosa” i s’ordena als alcaldes donar part diari de la salut pública. El dia 11 comença a publicar-se llistats diaris amb els contagis (“invasions”) i morts de cada poble, i trobem que eixe primer dia ja hi ha 8 pobles infectats. Entre altres els contagis es multipliquen entre els nostres veïns de la Plana: Vila-real, Nules, Betxí i la Vilavella.

S’ha de dir que un any abans, en 1884, el metge de Tortosa Jaume Ferran i Clua, “el doctor Ferran”, havia fet el descobriment de la vacuna anticolèrica, però bona part del món científic d’aquell temps desconfiava del descobriment, incloent a Ramón y Cajal, que tanmateix es va vacunar amb tota la seua família. El dia 9 de juny ja es prohibeix la inoculació. El 4 de juliol, La Crónica Meridional: diario liberal independiente y de intereses generales conta que cap al 2 de juliol havien eixit de València alguns metges per inocular en 10 pobles diferents de València i Castelló: Artana, Benifaió, Massanassa, Alfafar, Xiva, Xert, Vila-real, Ontinyent, Albaida i Grau. Si Artana tenia eixe privilegi seria o bé perquè hi hauria un metge còmplice o perquè ja s’havia donat a conèixer la gravetat de la situació. El cas és que el dia 6 de juliol es disposa que només el Dr. Ferran en persona puga inocular les vacunes; la situació és tan difícil que el metge renuncia a fer-ho i es perd una oportunitat d’aplacar l’epidèmia. El 13 de juliol encara s’insisteix en la prohibició perquè pareix que hi havia metges contumaços que continuaven realitzant inoculacions.

La preocupació pel brot víric arriba a tota Europa. El Balear : Diario político:(Año IV Número 1039) d’11 de juliol informa que Itàlia i França imposen una quarantena sobre productes espanyols: de cinc dies en el primer cas; en el cas francès, “El consejo sanitario de Bayona, en sesión de ayer, acordó someter a cuarentena de rigor en el lazareto Panillac á todo buque procedente de punto epidemiado de España, y á observación de tres días en Bayona á las demás procedencias de la Península, y prohibir todo arribo de mercancías contumaces procedentes de España, como trapos viejos, despojos de animales, objetos de cama, colchones, camas, etc., etc. Este acuerdo empezará á regir desde hoy.”

L’antic edifici conegut com a “hospital”, hui desaparegut, podria haver sigut el llatzeret on els malalts del poble, els viatgers o les mercaderies sospitoses es posaren en quarantena durant les epidèmies, tal com es demanava a les recomanacions sanitàries corrents. Eren edificis a les afores del poble amb qualificació d’hospitals, com en el nostre cas. Fotografia de la Col·lecció de Benjamín Villalba Caraquitena.

Mentrestant, el 19 de juny el BOP inclou dos pàgines de recomanacions sanitàries adreçades als alcaldes, basades en l’aïllament de la població malalta en llatzerets o hospitals situats fora de les poblacions (la qual cosa podria tindre a veure amb l’edifici que anomenàvem “hospital” i que estava a l’entrada del poble, vora l’actual gasolinera [FOTO]); el control dels viatgers i de les mercaderies (especialment teles, cuiros, etc., que havien d’anar en paquets embreats), i la desinfecció de cases, habitacions i excusats segons detallades formulacions químiques.

Una altra incidència curiosa es denuncia sovint als butlletins oficials: els abusos de les autoritats d’alguns pobles contra els viatjants, incloent-hi… els cobradors de tributs.

El 18 de juny es donen instruccions als alcaldes de les províncies no afectades. S’apliquen mesures als viatgers per tren i carretera, però es tem que les quadrilles de segadors que viatgen per diferents províncies escampen l’epidèmia. Recordem que Artana era un poble en què era habitual esta migració temporera, a la sega i també als rajolars.

Sense vacuna i amb pocs recursos mèdics, pareix que el brot es va extinguir per sí mateix a finals de setembre.

EL CÒLERA DE 1885 A ARTANA

El nombre de pobles afectats es multiplica diàriament. Artana es referencia per primera vegada en estos llistats el dia 25 de juny, amb 7 contagis i 1 mort (que òbviament ja estaria contagiat d’abans). El nombre d’invasions i de morts ja no pararà fins al 17 de setembre, en què encara hi ha un mort: més de 80 dies de malson en què es contagiaran 493 persones (tot comptant que hi ha dos dies sense dades) de què se’n moriran, segons les xifres de què disposem, 170 —per a una població de 2.739 habitants (segons cens de 1877, publicat al BOP de dimecres 8 de juliol de 1885), amuntegats en un poble molt més menut que l’actual (amb una densitat de població per km2 que era el doble que la de la resta de l’estat, segons el padró municipal de l’època) i amb deficients condicions sanitàries: sense clavegueres ni aigua corrent a les cases (i les fonts no vindrien fins a 1912), i convivint amb animals i fem, i per tant molt sensibles a infeccions de tot tipus.

El recinte tancat i emblanquinat en primer plànol, a la dreta del Calvari, és el cementeri vell, on s’enterraven els difunts del còlera. La foto il·lustrava la ‘Historia de Artana’ de Mn. Lluís, estarà feta en el primer quart del segle XX. L’interior del recinte pareixia abandonat i ple de brossa. Entre altres coses, Mn. Lluis feia la següent descripció: “La obra era muy sencilla: un cuadrado rectangular de paredes corridas y lo suficientemente elevadas. En el interior no había nichos: la pared estaba llena de inscripciones sobre ladrillos de Onda blancos para las inscripciones…” (p. 89). Al mur d’enfront encara es reconeixia la petja d’eixos taulellets.

Retaule ceràmic del cementeri vell conservat com a record a l’interior d’una casa d’Artana. Santa Teresa i el Cristo del Calvari acompanyen a la difunteta. “Teresa Sales y Vilar, que falleció el 1º de abril de 1874 á los 28 años de su edad”.

Provablement l’epidèmia també va saturar el cementeri, situat a l’esquerra de la pujada al Calvari, en un secà que ara s’utilitza d’improvisat aparcament [FOTO]. Aquell cementeri s’havia beneït el diumenge 17 de febrer de 1805, tal com relata Mn. Lluís Vilar Pla a la seua Historia de Artana (p. 88), i donada la baixa esperança de vida i l’alta natalitat de l’època estaria més que ple. El cementeri actual es va beneir el dijous 18 d’octubre de 1900, encara que no es va acabar fins a 1916 (Vilar: pp. 174-175). Podem imaginar la situació desesperada que es viuria en aquell moment, amb dies de fins a 12 defuncions, en què es va deixar de tocar a morts, quan no hi hauria bastants homes per a cavar les foses en la dura terra del cementeri vell, amb foses obertes esperant la resta de cadàvers de la família… Sabem també per Mn. Lluís que existia una “comissió de policia urbana de sanitat” -a la que pertanyia son pare, que un any després seria elegit alcalde, Luis Pla-, que suposem que seria l’organisme d’emergència per fer-se càrrec de l’assistència als malalts i del soterrament dels difunts; és evident que en este context ni el metge del poble per a uns ni l’enterrador per a l’altre eren suficient.

L’única institució que funcionava a ple rendiment, davant de la impotència de la medicina, era la parròquia, i sabem per Mn. Lluís que el capellà ecònom (és a dir, interí, temporal fins a l’arribada del titular), el pare Miquel Gallart Ibàñez, natural d’Artana, es desvivia per arribar a donar l’extremunció a tota la gent malalta. Sabem que, de forma irresponsable, seguien fent-se misses populoses, i a última hora es van baixar al poble el Cristo i Santa Cristina per a que fera el miracle d’acabar l’epidèmia, com ja s’havia fet en 1854.

El còlera arribava en un moment de pobresa per al nostre poble i de recessió en l’economia espanyola, després de la tercera guerra carlista (1872-1876) i amb una societat molt polaritzada ideològicament que eixos dies es reconciliava temporalment front a l’enemic comú de l’epidèmia.

Ací teniu el relat de Mn. Lluís, és un poquet llarg però val la pena conèixer-lo.

  • VII. EL CÓLERA DEL 85
  • Parece que el Señor se había cansado ya de tantos desórdenes político-liberales desarrollados en España en contra del orden, de la moralidad pública y de la Religión católica, de las almas y de la Patria, y nos daba un toque de atención y nos llamaba al orden por medio de un golpe recio, de un azote espantador, de una terrible epidemia: el cólera morbo de 1885: fue el más furioso de cuantos nos refiere la tradición. En Artana murieron 180 en su temporada: hubo familia de 4 defunciones, y casas que se cerraron. La primera víctima fue Dña. Rosario Ezpeleta, esposa del secretario D. Deogracias Galán, y la última el Sr. Vicente Villar, que fue el compañero de mi padre en el trabajo y tribunal del apreaor. En esa época de aflicción mi padre era de la comisión de policía urbana de sanidad. Desempeñó su papel, como todas las funciones que se le han encargado; era un hombre que por sus actos y conducta se imponía y abría paso.
  • El cólera de ese año fue terrible, devastador. Recuerdo muy bien que en la Víspera de Sta. Cristina, en su día y en el siguiente o de S. Jaime, hubo 11 defunciones cada día: ¡33 muertos en tres días seguidos! El pueblo estaba espantado; los alborotos políticos no sonaban; sus jefes oían misa humillados como unos santos, y el más culpable de todos, el que más negociaba con la política y con ella se ha hecho rico mediante la sangre de sus paisanos, oía la santa misa los domingos de rodillas todo el rato que duraba el divino sacrificio, sobre las piedras de la plaza y cerca del altar; pues en aquella temporada se decía misa de campaña en los domingos, en la plaza; y allí oía muy devoto la misa el jefe y cacique conservador. El que quizás no temiera a las balas carlistas en la guerra, le vi espantado ante el azote del Dios justiciero y ofendido que descargaba sobre nosotros; es el cólera un excelente misionero.
  • Recuerdo un hecho entre muchos que me llenó de un santo temor: a las 10 y media un hombre llamado “Mañano”, el célebre Mañano, habló con mi padre delante de mí; y a las tres de la tarde nos llegaba la noticia de que Mañano había muerto y estaba amortajado. Fue un golpe que resonó fuertemente en mi corazón juvenil; no estaba hecho a ver esos golpes de la vida; y aunque los oía repetir de otros cóleras, no me hacían la impresión de éste que casi lo vi y presencié.
  • En esta fecha tan crítica y temible teníamos un heroico Cura ecónomo, hijo de Artana, que merece su grata memoria un recuerdo: el benemérito paisano D. Miguel Gallart Ybáñez. Éste fue el glorioso protagonista que hizo el sacrificio de su vida en cumplimiento de su sagrada misión y en bien de sus feligreses y paisanos queridos. No se le vio nunca cansado para correr en socorro del colérico moribundo, reconciliarle con Dios, darle el último refuerzo de la Religión extrema unciéndole y animarle para la partida hacia la eternidad. Me parecía un ser sobrehumano que se multiplica día y noche sin descanso, derramando su espíritu sobre los moribundos. No pudiendo ayudarle su buen coadjutor D. Carlos Badenes por razón de su avanzada edad, cargó él con casi todo el peso de la campaña sublime y heroica. El pueblo le debe mucho, pero le ha sido muy ingrato, olvidando tan benemérito hijo. Debía dedicarle la calle Mayor, el tramo llamado “ampedrat”, que es donde nació y se educó. Una estatua merece en esa calle. ¿Por qué dedicar calles a personajes desconocidos y dejar olvidados a beneméritos hijos del pueblo como éste, el pare Miquel? ¿No lo han hecho los liberales porque son consagrados al altar, dedicando muchas calles a personajes extraños y liberales? Pues mayor delito para el que lo hizo.
  • Pasada la epidemia, fueron grandiosas las fiestas de gracias; el pueblo unido dio gracias a Dios; pero no hay que olvidar que antes de terminar la mortandad del Cólera, se bajaron las sagradas imágenes del Santísimo Cristo del Calvario y la de Sta. Cristina y fueron colocadas en la parroquia; y pronto se notó la mejoría y terminarse la epidemia. En las fiestas se hicieron varios castillos de fuegos artificiales y en uno solo recuerdo que se gastaron 300 pesetas.
  • Después de pasada la tempestad, se dedicó a la ornamentación de la iglesia; como se ha dicho, reformó y estucó la capilla de la comunión. Luego emprendió la reforma del Calvario, repoblólo plantando más de 100 cipreses nuevos o jóvenes que encargó su cuidado y cultivo a la mano delicada de otras tantas chicas, y fue un acierto. Después estucó su devota ermita y quedó el Calvario muy mejorado con esos trabajos. ¡Loor al sacerdote modelo y trabajador! (pp. 147-149).

Estes són les dades oficials, publicades a diari en el Butlletí Oficial de la Província de Castelló. Es poden consultar a la web de l’Arxiu de la Diputació: https://archivo.dipcas.es/ArchivoWeb/archivoBiblioHemero/bop

Dia Contagis o “invasions” Defuncions
·         5 de juny, es parla de “malaltia sospitosa” i s’ordena als alcaldes donar part diari de la salut pública. 5 del 6.

·         9 de juny, es prohibeix la vacunació.

·         11 de juny, ja hi ha 8 pobles amb casos de còlera.

·         13 de juny, 13 morts a Nules i casos a Vila-real, Betxí i Borriana.

·         19 de juny, publicació de mesures al BOP.

·         22 de juny, abusos dels alcaldes, dificultats als cobradors.

25 juny 6 2
26 juny 3 4
27 juny No es va rebre el parte
28 juny 4 1
29 juny No es va rebre el parte
30 juny 2 2
1 juliol 2 1  
2 juliol 3 3 Inoculació de vacunes del Dr. Ferran en Artana
3 juliol 10 3
4 juliol 10 3 Artana, un dels pobles més afectats segons la premsa
5 juliol 3 0
6 juliol 5 1 Es prohibeix la vacunació
7 juliol 7 1 Parlant del dissabte 4 de juliol, es diu que a Castelló: “En la capital una defunción; en la provincia, 70 invasiones y 30 defunciones. Burriana, Segorbe, Nules y Artana, son las poblaciones más infestadas”, tot i que les xifres de la prensa no ho indiquen
8 juliol 4 4
9 juliol 10 1
10 juliol 6 4
11 juliol 7 8
12 juliol 5 1
13 juliol 8 2 S’insisteix en prohibir la inoculació als metges contumaços (BOP)
14 juliol 6 0
15 juliol 9 4 Quarantena a fruites, verdures i llegums de Barcelona
16 juliol 9 1
17 juliol 7 0
18 juliol 5 0
19 juliol 7 1
20 juliol 13 5
21 juliol 12 1
22 juliol 11 2
23 juliol 8 2
24 juliol 11 4
25 juliol 21 7
26 juliol 17 6
27 juliol 17 9
28 juliol 11 5
29 juliol 16 11
30 juliol 8 7
31 juliol 13 11
1 d’agost 11 12  
2 d’agost 8 2
3 d’agost 10 1
4 d’agost 6 4
5 d’agost 6 1
6 d’agost 7 2
7 d’agost 10 2
8 d’agost 8 3
9 d’agost 6 1
10 d’agost 7 2
11 d’agost 5 1
12 d’agost 6 1
13 d’agost 5 2
14 d’agost 5 0
15 d’agost 4 1
16 d’agost 5 0
17 d’agost 5 0
18 d’agost 8 4
19 d’agost 16 2
20 d’agost 8 3
21 d’agost 16 3 Abusos dels alcaldes contra els viatgers
22 d’agost 10 0
23 d’agost 9 2
24 d’agost 3 0
25 d’agost 6 1
26 d’agost 0 1
27 d’agost 0 0
28 d’agost 0 0
29 d’agost 0 0
30 d’agost 0 0
31 d’agost 0 0
1 setembre 3 1  
2 setembre 4 0
3 setembre 0 0
4 setembre 0 0
5 setembre 0 0
6 setembre 0 0
7 setembre 0 0
8 setembre 0 0
9 setembre 0 0
10 setembre 0 0
11 setembre 0 0
12 setembre 0 0
13 setembre 0 0
14 setembre 0 0
15 setembre 0 0
16 setembre 0 0
17 setembre 0 1
18 setembre 0 0
19 setembre 0 0
20 setembre 0 0
21 setembre 0 0
22 setembre 0 0
23 setembre 0 0
24 setembre 0 0
…28 set. 0 0
5 octubre 493 170 “Habiendo pasado más de 20 días sin que haya novedad alguna en Artana, etc., se declaran limpios de la epidemia colérica” (BOP de 4 oct.)

En total, 493 invasions i 170 defuncions: una mortalitat del 34,48%, més d’una tercera part dels malalts! Per a una població de 2.739 habitants, resulta un total del 17,99% de malalts, prop del 20% dels artanencs es van contagiar, quasi u de cada cinc.

Poble Artana Bechí Borriana Chilches Moncofa Nules Vila-real Vilavella Tales
Núm. d’habitants segons cens de 1877 2.739 1.725 10.058 617 1.219 4.443 12.887 1.984 1.182
Contagis – defuncions

segons BOP

493 – 170 115 – 53 552 – 236 33 – 21 121 – 79 400 – 248 986 – 593 237 – 74 39 – 17
% contagis – defuncions 17,99 – 6,2 6,66 – 3,07 5,48 – 2,34 5,34 – 3,4 9,92 – 6,48 9 – 5,58 7,65 – 4,6 11,94 – 3,72 3,29 – 1,43

Per a entendre per què es parla d’Artana com un dels pobles més afectats cal veure’l en el seu context. Hem contat invasions i defuncions en huit pobles més de la rodalia de la Plana: Artana és el poble amb més contagis, amb un 17,99%, molt per davant del següent que és la Vilavella, amb 11,94%. Quant a morts, la proporció només la supera mínimament Moncofa, amb 6,48% del total.

L’única explicació que se’ns ocorre per a explicar esta virulència en el contagi és l’altíssima densitat de població.

D’altra banda, no hi ha notícies d’Eslida, Aín i la major part dels pobles menuts de la Serra, possiblement perquè no hi hagueren contagis.

El còlera va ser una experiència tan dura per al nostre poble que en 2020, 135 anys després, encara trobem gent major que en va sentir parlar i és capaç de contar històries. Més devastador que la pandèmia de grip de 1918, coneguda popularment com la Cucaratxa, la mal anomenada Grip Espanyola que es diu que va matar entre 40 i 50 milions de persones en tot el món.

També ens serveix per imaginar com serien aquelles pandèmies històriques com la Pesta Negra, que es diu que va arribar a matar a un terç de la població europea del segle XIV.

LA GRIP ESPANYOLA O EL MAL DE LA CUCARATXA

Recomanacions sanitàries contra la ‘grippe’ de l’Ajuntament de Sabadell en 1918. Font: https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/la-grip-espanyola-1918/

D’aquella grip va haver tres onades, de març al juliol de 1918, del setembre al desembre de 1918 i del febrer a l’abril de 1919; la segona va ser la més virulenta, com també es dedueix del text de Mn. Lluís:

  • Por otra parte los perjuicios de la guerra continúan in crescendo; pero aumentó la desolación del pueblo al iniciarse en el verano, aunque de un modo benigno, la epidemia llamada entonces por guasa, “la Cucaracha, enfermedad de moda”. Los médicos de toda España y en Europa recibieron con ella una humillación soberana, no conocían la enfermedad, ni podían darle en el vivo; y por fin resultó ser la antigua gripe un poquito disfrazada. Parecía que Dios quiso confundir el orgullo de esos hombres de ciencia mundana sin Dios. Durante el verano del 1918 iban muriendo alguno que otro, pero no tomaron los nuestros la cosa en serio, y se gastaban bromas con lo de la cucaracha; pero llegó el setiembre y empezó a causar estragos y a morir una multitud casi tan grande como en el cólera de 1885. La gente se espantó, las noticias exageradas volaron por España y por el mundo, dadas por la prensa; y Artana fue entonces un verdadero espectáculo de horror y de lástima ante la sociedad. (p. 196).

El BOP del divendres 11 d’octubre de 1918 comença parlant de l’estat de salut del Rei, Alfonso XIII, que havia estat contagiat, i continua demanant que els metges dels pobles es facen càrrec de l’aïllament en llatzerets dels malalts de grips complicades, i que es tanquen les escoles. Eixe mateix dia es declara oficialment l’existència de l’epidèmia de grip a tota la província, però no es tornen a donar xifres d’invasions i defuncions -més avant ja les buscarem en altres arxius-. Tot i això, el 26 d’octubre es dóna ordre per a que se suspenga la visita als cementeris del dia de Tots Sants i s’insisteix que els alcaldes han de donar part del nombre d’invasions i defuncions, tot i que no es publica com en el cas del còlera de feia 23 anys.

Per il·lustrar la situació que es visqué amb l’epidèmia de grip reproduïm una cas que ens ha transmès Rafael Marco Molés des de les Alqueries el dimarts 24 de març d’este any de 2020:

  • Un dia com hui fa 100 anys, va faltar Peregrina Sales Peris, als 60 anys, natural d’Artana, viuda de Bautista Ros Reverter: va ser la mare de Josefa, Peregrina, Maria Rosa, Purificación i Maria Dolores. Les 4 primeres van morir en agost de 1918, 2 anys abans, a causa de la grip espanyola. També va tindre 3 xiquets que se van morir de xicotets. Ma uela i la tia Visanteta ‘la Paua’, cosines, sempre contaven que als xiquets els van amortallar d’angelet o del Niño Jesús de la bola, que durant la vetlla a casa hi havia convit amb menjar i beguda, i música, i que la mare tenia que obrir el ball, doncs era motiu d’alegria perquè un angelet se n’anava al cel… Uns anys després l’església va prohibir aquest tipus de celebració i encara que als albats els vestien d’angelets, es va suspendre el costum de fer ball i porrat. La família, veïnat i amics quan anaven a donar-los el pésame, deien als pares : ‘ja teniu un escaló per a pujar al cel’. A esta dona, només li va sobreviure Maria Dolores, la filla menuda, coneguda com Doloretes ‘la Peregrina’, que més tard va ser la mare d’Alfonso ‘El Capellà’. Doloretes, que l’agost de 1918 també estava malalta de grip, com ja s’havien mort les seues 4 germanes majors en 9 dies, sa mare va dir que la portaren a Artana, i en un matalap i un carro allà la van dur i es va salvar. Ma uela Maria i la tia Visanteta també contaven que a Artana hi havia molta gent malalta amb grip, i la gent deixava un panerot de roba a la porta de casa amb unes monedes damunt per a vore si algú s’emportava la roba per a llavar i ningú se l’emportava: la gent, igual que ara, tenia por al contagi… Doloretes tenia 18 anys, ja que va nàixer en 1900… La tia Visanteta me contava que recordava a Peregrina, en els seus últims anys, quan ja havia perdut a les 4 filles, sentada, tota vestida de negre, amb un rosari a la mà (passava molt de temps resant) i a l’altra mà una rastrera de botifarres…

LA PALLOLA I LA MORTALITAT INFANTIL

El còlera i la Cucaratxa van passar a la història, i sobre ells es pot trobar nombrosa bibliografia, però no eren les úniques epidèmies que delmaven la població. La pallola o xarampió, que afectava bàsicament a xiquetes i xiquets, provocava autèntics estralls. L’altíssima mortalitat infantil feia que estes epidèmies foren més “tolerables” i que no ocuparen el mateix espai en premsa que les anteriors. Al diari El bien público (Año XIX Número 5259) de 14 de juliol de 1890 es despatxen un gravíssim brot de pallola amb una frase: «Se ha desarrollado tan violentamente el sarampión en Vall de Uxó, Artana y otros pueblos de la Sierra Espadán y del distrito de Morella, que hay población que no pasa de quinientos vecinos, y han muerto hasta diez niños en un día». Mossèn Lluís no dedica ni una línia a estes mortaldats infantils, que serien cícliques i estarien assumides.

Tot i l’altíssima mortalitat, no es tornen a produir o publicar informes locals d’afectats. Només el BOP dels dies 16 i 18 de juliol inclouen una nota de Governació del dia 15 que diu: “La Junta provincial de Sanidad, en sesión de ayer, acordó prohibir la introducción en esta provincia de toda clase de hortalizas y frutas procedentes de pueblos invadidos por la enfermedad reinante en algunos de la de su digno mando. Al efecto, he ordenado á los señores Alcaldes impidan la venta de todas aquellas cuya procedencia no se justifique…”. No sabem quina seria la “enfermedad reinante” i si podria tindre relació amb la notícia d’El bien público.

Resulta difícil saber com d’habituals eren estos brots i fins a quin punt eren mortífers. Per tradició familiar sabem que a meitat del mes de juny de 1928 van morir d’una passera de pallola 10 ó 12 xiquetes i xiquetes del carrer València (l’actual Fra Domingo Pitarch), entre ells Maria Villalba Vilar, de només 6 anyets, filla de Maria Vilar Agramunt, Marí Pallassa; de mare i filla ens hem ocupat breument a Artanapèdia. El brot va passar en un moment en què la densitat de població en Artana, com s’ha dit, era altíssima, i es tenien molt més fills que ara; l’aïllament seria pràcticament impossible.

La pallola o xarampió és una malaltia vírica molt contagiosa que en l’actualitat es combat eficaçment amb la vacuna triple vírica. Afecta sobretot a xiquetes i xiquets xicotets; els símptomes són similars als d’un constipat: una afecció respiratòria, amb febre alta i una erupció rogenca per tot el cos. Els malalts de pallola desenvolupaven també fotofòbia, de manera que s’aconsellava posar-los en un ambient amb poca llum o amb llum roja. També es diu que afecta més si hi ha símptomes de desnutrició, i en aquells moment els diners no sobraven a cap casa del poble: cada any pares i germans se n’anaven a segar a l’Aragó o a Catalunya, les economies eren poc més que de subsistència i podria ser que els xiquets tingueren mancances nutritives.

Si les xifres són correctes i va arribar a morir 10 ó 12 xiquets en un carrer d’unes 28 cases, podem imaginar quines xifres resultarien en tot el poble.

Una altra malaltia infecciosa que colpejava fort era l’escarlatina, que en l’actualitat es combat eficaçment amb antibiòtics. D’esta encara tenim menys informació, però de l’existència de casos dóna notícia una nota d’El Restaurador: diario de propaganda católico-social y de avisos (Año IX Número 2470) de novembre de 1916: “Por haberse declarado la escarlatina en Artana, el alcalde ha clausurado las escuelas, de acuerdo con los maestros y el médico, con el fin de evitar la propagación entre los niños”.

 

 

%d bloggers like this: