ANYS VINT: UN INTENT DE VERTEBRACIÓ

Conxa Rovira Serna*

De la manera en què veiem “desenvolupar-se” el nacionalisme valencià actual, ens cal fer un gran esforç per tal d’arribar a entendre com treballaven aquells hòmens que en els anys vint maldaven per reconstruir la consciència col·lectiva del nostre poble. En efecte, sembla com si els dies i les hores del “ressorgiment de la pàtria” no anaren més enllà de la dècada dels seixanta, i, des d’una visió marxista de la història, aquest fet suposa un entrebanc per al compliment total d’un enunciat admés per la gran majoria dels historiadors. Caldrà, doncs, —o, almenys, seria recomanable— que no condemnem a l’oblit les petites o grans manifestacions valencianistes que al llarg del País Valencià es gestaren durant aquestes primeres dècades del segle XX. Només estem parlant dels orígens, de les arrels, si us agrada més el mot.

“L’AGRUPACIÓ REGIONALISTA” D’ONTINYENT

Com s’esdevenia a molts pobles del País, i just després d’un temps de reflexió concentrat en els darrers anys de la dècada dels deu, Ontinyent no defugí la crida d’adhesió a la causa valencianista que començava a escampar-se a primeries de la nova dècada. Així, El Crit de la Muntanya (ECM) —la fulla mensual veu dels nacionalistes de la Plana— publicava en el número 4 la notícia de la creació, el dia 4 de maig de 1922 a Ontinyent, d’una “Agrupació Regionalista”, “merces als esforços del entusiasta valencianista el doctor Lluís Mompó”. I sembla que la tasca anava produint els seus fruits: la fulla esmentada anuncia l’organització d’un aplec a l’ermita de Santa Anna per al 24 de setembre de 1922, tot i que, “per contingències imprevistes”, mai no arribaria a celebrar-se. A més, el 15 de febrer de 1923, l’ajuntament d’Ontinyent acordava per unanimitat la cooficialitat del valencià, i pel març apareixia una fulla mensual de característiques semblants a les d’ ECM anomenada Ontinyent. Aquesta nova publicació contenia articles en valencià i en castellà, però tenia un marcat fons valencianista, fet pel qual tant la reapareguda Pàtria Nova com ECM n’emetien judicis favorables i de felicitació.

L’Agrupació Regionalista estava integrada pels intel·lectuals locals, com ara apotecaris, advocats i algun que altre capellà que simpatitzava amb les idees impulsades pel president Mompó. Les assemblees, xarrades i debats eren algunes de les activitats que l’agrupació ontinyentina organitzava sovint al seu local, i així ens ho confirma el número 18 d’ECM —de juliol de 1923— quan parla de la situació tan falaguera en què es trobava el valencianisme per aquelles contrades de la Vall d’Albaida, amb motiu “de les felicitacions que reben nostres companys i les estimables visites que fan al seu centre personalitats de relleu”. Per tant, l’activitat que es duia a terme a aquesta localitat gaudia d’un reconeixement per part dels “col·legues” que, en altres punts del País, lluitaven per uns mateixos ideals.

No només de reconeixement haurem de parlar, sinó també d’un altre factor previ a tal fet: la coneixença entre tots aquests elements i el treball en una línia semblant.

El metge ontinyentí Lluís Mompó i Marco

LA VERTEBRACIÓ COM A EIXIDA

La situació estantissa en què es trobava el valencianisme naixent no possibilitava una extensió del fenomen a tot el territori valencià. Calia aplegar tots els combregants i bastir un nacionalisme arrelat a la societat i des de les seues necessitats. Per tant, tota iniciativa que florira en aquest sentit calia integrar-la i entendre-la com una contribució vàlida.

Només observant La Correspondencia de Valencia i la posterior ECM, ja veiem com aquesta era una reflexió que es feien els pares del moviment: les notícies al voltant de les activitats i dels avatars per què passaven la resta d’iniciatives separades per l’espai són freqüents, i el contacte solidari entre els “cabets” resultava més que evident.

Els aplecs tenen una importància cabdal en l’intent de cohesionar l’embrionari nacionalisme d’aquests anys. Mentre a Ontinyent el primer intent no passava d’un immens treball d’organització, però sense una concreció, a l’ermita de Sant Antoni de Betxí ja se n’havien celebrat tres amb un notable èxit, tant en participació com en acords presos. El IV Aplec de Solitaris Nacionalistes —de l’agost de 1923—, acusa ja, tanmateix, un mal que, d’arrel, patia el país: la feblesa. La poca assistència, i també la disminució del nombre d’adhesions que normalment hi arribaven de qualsevol lloc del País, feia albirar uns mals temps per a l’ideal, tot i que aquells no s’adormien a fer noves propostes en el camp agrarista ni a recolzar solidàriament els altres; des d’allà, segons la crònica de Pàtria Nova, Tomàs i Martí animava a intentar novament la celebració d’un aplec a Santa Anna, com si d’un reflex de força i unitat es tractara. He dit “força i unitat”, característiques totes dues que mancaven al nacionalisme per tal d’assolir la vertebració prevista.

Amb tot, i malgrat l’aparent conjunció que mostraven els nuclis Ontinyent-València-Artana (la Plana, per extensió), allò que troba el País no és sinó la celebració d’importants fites per al valencianisme que no acabaven de quallar al si d’una societat que no s’hi identificava. València jugava el paper d’eix vertebrador des d’on es guiaven moltes de les actuacions valencianistes, principalment a través del president dels regionalistes d’aquesta ciutat, Ignasi Villalonga, i també de l’activíssim Adolf Pizcueta. La relació que mantenien Villalonga i Mompó responia a una profunda amistat, segons el testimoni oral del fill del metge ontinyentí, Luís Mompó Delgado de Molina.

UNS ALTRES FACTORS D’AFEBLIMENT

La malaltia intrínseca al País no és més que una part del pastís en què es veia immers el nacionalisme inicial, ja que també uns altres factors afectaren —més directament o menys— les arrels de la novella manifestació. El fet més entrebancador és, sens dubte, el colp de Primo de Rivera en setembre de 1923, desfeta que tallaria la sèrie d’èxits obtinguts per aquells incansables lluitadors.

L’ermita de Santa Anna en l’actualitat, lloc on es projectà la celebració d’un aplec per al setembre de 1922

Per si la dictadura i la desvertebració no foren prou motius per a l’anòmal desenvolupament d’aquest nacionalisme primerenc, la mort de dos dels seus propagandistes més convençuts venia a adobar les incidències, i, de segur, que afectà les expectatives que hom reservava per al redreçament i bon funcionament del valencianisme en els anys immediatament posteriors; en efecte, de febrer de 1924, morien a les seues localitats natals Vicent Tomàs i Martí i Lluís Mompó. Del d’Ontinyent, diu la necrològica que, des de postulats ultraconservadors, va publicar poc després el setmanari local de caire católico-social La Paz Cristiana: “(..) patriota sin el fanatismo del “chauvinismo”, (…) tenia un amor prudente, sagaz, abnegado y tierno para todo lo que fuera de su pueblo“. Sens dubte! Aquest metge va mantenir fins al final la presidència de l’Agrupació Regionalista, a més de la de Patronat de la Joventut Obrera, amb la qual tot indica que va realitzar una important tasca.

Amb el fet de la desaparició d’ambdós personatges no pretenc postular que el valencianisme quedara tancat en una closca, però sí un important canvi de rumb en la manera de fer, en els objectius que el nacionalisme havia pres en un principi amb Mompó. Malgrat tot, l’Agrupació no es va desfer, i els seus integrants —els preveres Remigi Valls i Vicent Martínez, els apotecaris Enric Pla i Josep Jordà, i l’advocat

Gonçal Mompó, entre d’altres— es disposaven a continuar la difícil tasca, ni que fóra en un altre nivell. Perquè allò cert és que cap d’aquests no va saber mantenir la relació amb els altres punts valencianistes, i així, el seu treball va quedar reduït a l’àmbit local. Els esforços, adreçats a l’espai intern de la població, no s’esmerçaren a trobar el recolzament extern que es demanava.

*Universitat de València

BIBLIOGRAFIA

Correspondencia de Valencia, La, València, 1918-1922.

Crit de la Muntanya, El (ECM), València, 1922-1923.

– CUCÓ, Alfons, El valencianisme polític (1874-1936), Col. Garbí 2, 1, València, 1971.

-FRANCH i FERRER, Vicent, El nacionalisme agrarista valencià (1918-1923), ed. Prometeo, València, 1980.

Pàtria Nova, (22 època), València, 1923.

Paz Cristiana, La, Ontinyent, 1922-1924.

Especials agraïments a Luis Mompó Delgado de Molina pels valuosos apunts que m’ha facilitat sobre la figura del seu pare.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: