ANDRÒNIC PLA MONTESINOS. APUNTS BIOGRÀFICS

Josep HerreroCabanyes

 

01-retrat

“Vaig eixir de Lleida mig mort per deixar allí a la família, i ara me’n vaig d’Artana destroçat per abandonar molts parents i amics ben volguts.”

“Em sorprèn quan trobo persones que no coneixen cap detall de la infància dels seus pares o de la vida dels seus avis. Des de petit una de les meves distraccions preferides era preguntar als meus pares per la seva infància i la història de la nostra família.

 En el relat de la història familiar que escomet amb aquest escrit pot contenir algunes incorreccions perquè a diferència d’un treball científic, en la seva major part no està basat en documents sinó en els meus records i la tradició oral de la família.

 Hauré de començar aquest relat en algun moment de les guerres carlines. Segons ens explicava el meu pare el castell d’Artana havia estat la propietat familiar dels Montesinos. La filla, Dolors Montesinos Vaquero que va ser la meva besàvia i estava casada amb Joaquín Pla Garcia.

 El besavi Joaquin va néixer el 1850 o 1851 una data que no hem pogut comprovar degut a la pèrdua del registre parroquial d’Artana d’alguns anys.

En una de les meves visites a Artana vaig descobrir, gràcies a unes rajoles que s’exhibeixen a la paret d’una casa en una plaça, (la de l’Ajuntament) que havia intervingut amb altres ‘socis’ en el descobriment de la “Font dels Miracles”.

 02-Santet1

Panells ceràmics de la plaça de l'Ajuntament

Panells ceràmics de la plaça de l’Ajuntament

Van tenir dos fills, Joaquim i Andrònic Pla Montesinos, que va ser el meu avi. El meu pare, Robert Pla Vivanco em va dir una vegada que no havia tingut ocasió d’aprendre l’ofici de pare de la forma més natural, que hauria estat mitjançant l’exemple del seu, perquè durant una gran part de la seva vida el meu avi va faltar de casa, degut principalment a la guerra civil i les circumstàncies posteriors a aquesta, entre les quals es troben el seu periple per diversos camps de concentració i posteriorment, el seu desterrament.

 No obstant això, crec que els trets principals del caràcter del meu avi i l’exemple de la seva vida van traçar unes guies importants en l’educació i el caràcter del meu pare i que també a mi m’han servit moltes vegades de referència.

 En l’ordre cronològic, una de les primeres anècdotes que coneixem sobre la vida del meu avi Andrònic va ser la resolució dels seus estudis de Lletres a València. Li va preguntar el catedràtic com començava la Bíblia i l’avi ho va dir en castellà, el catedràtic li va dir que no tenia ni idea i ho va dir en llatí, replicant agosarat l’avi que qui no tenia ni idea era ell, per que en realitat com començava era. .. i l’hi va recitar en arameu. No va aprovar i va dir que no tornaria a presentar-se a l’examen, en considerar-se injustament suspès.

 Incorporat al servei militar i després de complir el mateix entre València i Castelló, va decidir seguir la carrera de les armes reenganxant-se dues vegades com a soldat de quota essent promogut a Caporal i Sergent. (En el Diari Oficial del Ministeri de la Guerra del 2 de maig de 1924, es publica el reenganxament d’Andrónico com sergent el dia 5 de març de 1923). Durant el seu temps de servei va participar en la campanya d’Àfrica, una experiència que sens dubte va deixar una empremta profunda en el seu caràcter i li va haver de donar un coneixement profund de la naturalesa humana.

 És estant a l’Àfrica quan un company li parla d’una noia del seu poble, Salazar, un petit veïnat a la “Merindad de Castilla la Vieja”, província de Burgos. Va iniciar una relació epistolar amb la que seria la meva àvia, Sabina Vivanco. Es van conèixer personalment a la sagristia de l’església de Tarifa el dia que van contraure matrimoni. En els primers any de casats van anar a viure a Alcazarquivir, en el protectorat del Marroc.

Poc després del desastre d’Annual li va ser concedit destinació a la península, i l’any 1926 es va llicenciar de l’exèrcit, acollint-se a una llei que li permetia passar a prestar serveis en l’administració civil com a funcionari de l’Ajuntament de Lleida, on va ocupar la plaça de “Cap de la Ronda d’Inspecció de Salubritat” (Reial Decret del 6 de setembre de 1925, on hi ha una relació nominal de classes en actiu i llicenciats que es proposen per als destins anunciats en el Diari Oficial del Ministeri de la Guerra, octubre de 1926).

 Això va suposar el trasllat de la família a Lleida i la raó que el meu pare naixés allà el 25 de gener de 1928. Era el quart fill del matrimoni, i arribarien a ser sis germans: Paquito, Maria Eugènia, Andrònic, Robert, Óscar i Sabina.

 De fermes conviccions catòliques, el meu avi i la seva família freqüentaven l’església dels Pares Mercedaris on el meu pare va començar de molt petit a fer d’escolà.

 D’aquesta època el meu pare recordava l’interès del meu avi per matèries molt diferents. Em deia que tan aviat estava estudiant estratègia i llegia voluminosos tractats, com feia un laboratori a casa i es dedicava a la química. En una d’aquestes va fabricar un beuratge per al mal d’estómac. Cada vegada que a un dels seus fills li feia mal la panxa, li feia beure una dosi d’aquella barreja de la qual el meu pare recorda dues coses: que era summament efectiu i tenia un gust horrorós.

 Durant la dictadura de Primo de Rivera el meu avi va formar part de la Comissió Paritària de l’Ajuntament, com a representant obrer. També va formar part de la Unió Patriòtica, el partit creat per Primo de Rivera, com ‘associació d’homes de bona voluntat’ que havia d’impulsar la regeneració de la societat sota les idees del patriotisme i el catolicisme.

 Quan va esclatar la revolta i el consegüent caos, va rebre notícies a través d’un amic seu, militant de la UGT, informant-lo que uns indesitjables l’anaven buscant per matar-lo.

 Aquest amic li van oferir refugi a la caserna de les milícies de la UGT que es va instal·lar a l’escola de la Sagrada Família. Allà feia tasques d’administració, la qual cosa li retraurien després de la guerra.

 Amb el meu avi amagat, la situació a casa no havia de ser molt bona i és en aquesta època quan el meu pare, amb altres criatures de la seva edat, uns vuit anys, es dedicaven a assaltar els camions de pa que anaven cap al front d’Aragó custodiats per una parella de la Guàrdia Civil.

 Quan el govern va decidir mobilitzar els militars professionals que es trobaven a la reserva o a destins civils, el meu avi va haver de incorporar-se a l’Exèrcit, pensant segurament que era el lloc més segur per estar fora de perill de ser assassinat.

 Poc sabem de la seva actuació durant la guerra, llevat que després d’obtenir els ascensos a alferes i tinent en la mateixa ordre que el mobilitzava, va ascendir a capità i després Major, ocupació equivalent a l’actual de Comandant.

 Sabem que va servir a les escoles de formació de tropa a Ciudad Real i en la 132 Brigada Mixta, segons consta en l’escalafó d’Infanteria de 1 juliol 1938 on apareix com a Capità.

 En aquest temps la seva família continuava a Lleida sofrint els patiments de la guerra i trobant a faltar la presència del meu avi. Finalment els revoltats van entrar a Lleida, dirigint-se la meva àvia a Saragossa amb els seus fills, per tornar uns mesos després, quan el front es va allunyar de la ciutat.

 Sobre les circumstàncies dels fets i l’actuació del meu avi en Artana, en realitat la família només sabem el que és conegut popularment al poble: que va utilitzar la seva autoritat, amb la col·laboració de l’Alcalde, per protegir el poble i els seus habitants dels possibles excessos de les tropes republicanes en retirada, i maniobrar perquè no fos afectat pels combats.

 Segons consta en nombroses declaracions del procés que se li va seguir després de la guerra i durant la mateixa, va afavorir especialment en Artana a totes les persones que va tenir ocasió, per evitar-los patir els danys del conflicte.

 Al final de la guerra es trobava a València, on es va presentar a la Plaça de Bous el dia 8 d’abril de 1939, des d’on va ser internat al camp de concentració de Torres Torres, per després passar a la presó model de Barcelona, el camp d’Horta i més tard al de Reus.

 Durant el seu captiveri va seguir ocupant-se de protegir tots els qui tenia al seu voltant. Va ocupar un lloc a les oficines del camp. Molts anys després, l’àvia Sabina deia que havia ajudat a aconseguir la llibertat de tots menys la seva pròpia. Com a testimoni d’aquesta ajuda, tenim a casa nombroses cartes d’agraïment de companys de captiveri que van trobar en ell un guia i un aliat fidel per resoldre els seus assumptes.

 Mentrestant la meva àvia havia hagut de posar-se a treballar en una fàbrica de lleixiu i aconsellada pels Pares Mercedaris, va enviar al meu pare a estudiar al seminari de l’ordre en el monestir de l’Olivar a Estercuel, província de Terol. El meu pare va passar en aquell convent alguns dels anys més feliços de la seva infància.

 Traslladat el meu avi per fi a Lleida el gener de 1941 va quedar en presó atenuada pendent del consell de guerra que finalment li condemnaria el 1942 a una pena de 12 anys i un dia de reclusió temporal, commutada per una altra de nou anys de presó major, ordenant en la mateixa sentència que fos posat a “presó atenuada”. Els efectes pràctics van ser l’exili de Lleida, que l’avi Andrònic passaria a Artana. Com a conseqüència d’aquesta condemna, l’expedient de depuració polític i social que es va instruir a l’ajuntament de Lleida va donar resultat negatiu, negant-li el retorn al seu càrrec a l’Ajuntament.

Durant aquest temps aparentment treballava a Castelló, a la fàbrica de matalassos propietat del cunyat del seu amic íntim de tota la vida, Pasqualet ‘El Músic’. També en ocasions estava com dependent i home de confiança en una tenda de llana, matalassos, coixins i altres útils de la casa, propietat del mateix Sr. Villalba.

 Quan va morir el seu fill Paquito, l’avi Andrònic va tornar d’Artana per al sepeli, però trigaria encara alguns anys a poder viure a Lleida amb la seva família. Desgraciadament encara va ser perseguit i acusat d’haver format un grup subversiu contra el règim franquista a Castelló, acusació que finalment va ser desestimada.

 El meu avi Andrònic va morir a principis dels anys cinquanta, quan feia poc temps que havia pogut tornar a Lleida amb la família.

 Tot i les desgràcies que van ocórrer al meu avi, jo mai he sentit a casa meva paraules d’odi, ni cap a un bàndol concret ni cap a un grup o persona, ni tan sols contra aquells que el van perseguir, o el van condemnar o declararen mentides contra ell als processos judicials que va sofrir. L’explicació sempre va ser que eren ‘coses de la guerra’. I és la veritat. La guerra és una monstruositat que treu lo pitjor de les persones o potser que surt del pitjor de les persones, però que quan esclata, sacseja els homes, els quals, obligats a protagonitzar-la, les més de les vegades no són ni bons ni dolents, sinó simplement humans, amb les grandeses i les misèries que això comporta.

 Quan mirem cap enrere és important aprendre les lliçons de la Història. Nosaltres, que no ens veiem ara sacsejats per la guerra, podem distingir el bo del dolent, però no per jutjar aquells que es van veure perduts en mig de l’horror, sinó per mirar de conduir-nos de manera que aconseguim evitar aquesta bogeria, i ser lliures de triar el nostre camí adequadament.

 Respecte al meu pare Roberto Pla Vivanco, va ser un bon pare de família amb unes conviccions morals, religioses i un sentit de la responsabilitat destacades. També l’amor per Artana, lloc on mai va poder viure, era una de les seves grans passions.

 Desafortunadament va morir el dia 2 de febrer de 2011 als pocs mesos de visitar Artana per última vegada.

 Cal insistir que sempre feia un pensament pel nostre poble i la història de la família i em mantenia al corrent de les seves investigacions sobre això.

 Encara que sens dubte el trobem a faltar, el seu record i l’obra de la seva vida segueix viva en nosaltres, que guardem el gran tresor que ens va llegar com a herència: la nostra educació i criteri, que ell va rebre del seu pare i que jo espero poder transmetre als meus fills.”

 Roberto Pla Aragonés

 

Fins aquí el relat de la família.

NOSALTRES TAMBÉ HEM VOLGUT APORTAR ALGUNES DADES QUE ENCARA RESTEN EN LA MEMÒRIA DELS MÉS MAJORS DEL POBLE D’ARTANA, I ALTRES EXTRETES DE DIFERENTS ARXIUS.

Antecedent familiars i personals

El seu pare Joaquim Pla Garcia va nàixer al sí d’una família de llauradors acomodats del poble. De fortes conviccions cristianes i carlines, en la tercera guerra carlina va seguir la proclama de Carles VII allistant-se a l’exèrcit i reclutant el 8 de setembre de 1873 a 74 joves voluntaris del poble, acte que va tenir lloc al Castell, unint-se a la columna del general Pasqual Cucala, en  la que va arribar a la graduació de tinent.

Castell d'Artana

Castell d’Artana

Una vegada derrotat els seu bàndol, va sofrir arrestos militars i serveis de càstig, veient-se obligat a tornar al poble i continuar treballant la seva hisenda. Aproximadament en 1890 va promoure, junt amb altres socis del poble, l’excavació del pou de l’Angalí al terme de Nules. Desgraciadament no va tenir èxit l’empresa, perdent molts diners i frustrant el projecte de transformar molts secans d’oliveres i garroferes en horts de tarongers. Malgrat el fracàs, en 1900 va formar part en l’empresa de transformar el secà de la partida del Pinar en horta. Afortunadament aquesta iniciativa fa ser fructífera, transformant en horta unes 400 fanecades. Un poc més tard, junt amb Antoni Montesinos, Ferran Salvador, Constantí Soriano, Joan Cabañes i altres, van reconduir l’aigua de l’Horteta Domingo excavant una galeria, aconseguint un cabdal suficient per a portar l’aigua a les fonts del poble, fet que va tenir lloc en 1912.

D’Andrónico podem aportar algunes dades, va nàixer el 2 de setembre de 1892. En l’Acta de Naixement consten els pares, Joaquín Pla Garcia i Dolores Montesinos Vaquero. També els avis; els paterns eren Joaquín Pla Vilar i Cristina Garcia Cabañes; els materns Antonio Montesinos Sanz i Casimira Vaquero Montesinos, tots naturals d’Artana excepte Casimira que ho era de Gaibiel (Castelló).

Acta de naixement d'Andrónico

Acta de naixement d’Andrónico

Carrer Sant Vicent, on va nàixer Andrónico

Carrer Sant Vicent, on va nàixer Andrónico

Carrer Sant Vicent, on va nàixer Andrónico

Incorporació a l’Exèrcit

De jove va fer estudis de Filosofia i Lletres a València, posteriorment l’1 d’agost de 1913 va entrar en quintes per la quota o “cupo” d’Artana, incorporant-se al Regiment d’Infanteria Tetuan 14 de Castelló el 2 d’abril de 1914, cubrint la baixa de “l’inútil” José Muchola Blasco, firmant per un període de 18 anys. Era el temps ordinari que sumava el servei actiu, que solia ser de 3 anys, i la reserva.

Va jurar bandera en juliol de 1914 nomenant-lo un mes més tard, concretament el 24 de setembre, caporal per elecció. A conseqüència d’aquest ascens passà a València per a nou destí. La seva estada a la capital va coincidir amb la mort de son pare, la qual va ocòrrer el 15 de gener de 1915, quan Andrónico tenia 22 anys d’edat. El 3 de juliol del mateix any retorna a Castelló. Orfe de pare i dedicant-se a treballar la hisenda familiar el seu germà Joaquín, cal pensar que Andrónico estava més lliure per decidir el seu futur.

El destí al Protectorat del Marroc

El 27 de gener de 1917, havent complit el servei militar actiu, es reenganxa com a soldat de quota substituint al vinarossenc Silverio del Campo Pallarés, ingressant al Segón Batalló del Regiment d’Infanteria Ceriñola nº 42 amb seu a Melilla.

Cal recordar que el destí a Melilla no era en aquesta ocasió desitjable, hi havia una guerra en el Protectorat per la sublevació del Rif que va durar des de l’any 1911 fins 1927.

En la primera etapa de la seva estada el Batalló nº 2 al que pertanyia, va fer moltes sortides de la ciutat patrullant per diferents pobles del nord del Rif pròxims a Melilla, en la regió de Nador, sense que ens conste que entrara en combat. De fet la rebelió estava a la costa Atlàntica en la zona de Tetuan, Larache i Arcila, per aquest motiu les forces de la plaça de Melilla tenien tan sols una activitat de vigilància i prevenció de possibles revoltes.

El 22 d’abril de 1919 el llicencien novament de l’exèrcit amb la graduació de sergent en la resserva, fixant la seva ressidència provisional a Barcelona al carrer la Boqueria nº 21. Suposem que amb la intenció d’aconseguir un altre destí com a soldat de quota perquè és en aquest mateix mes quan ingressa com soldat al 3er Batalló del Regiment Alcántara nº 58. Estant en aquest destí, el 27 de desembre, és condecorat amb la “Medalla Militar de Marruecos.”

Molt promte canvia de destí, en aquest cas l’adscriuen a la 5ª Companyia del Batalló de “Cazadores” Catalunya nº1 amb guarnició en Larache, incorporant-se a aquesta plaça el 5 de mars de 1920. Dos dies més tard marxa a Arcila per a fer la instrucció reglamentària i des d’allí el 25 de maig es traslladat al campament de Taemin. En aquesta època i concretament en la zona Atlàntica on estava, hi havia molta activitat bèlica.

El dia 28 de juliol de 1920 van a Megaret en columna d’operacions, assistint a l’ocupació de kuodia Haldada i des d’allí a Teffer, participant en la fortificació de Yarda. El 2 d’octubre participa en l’ocupació i fortificació de Buayar, Akba-el-kola, Gadir i Melilak. També participa en la recuperació i fortificació de Kudia-Salinas baix un foc mortífer que dura tot el temps de fortificació. Totes aquestes operacions tenen com a base els campament de Muires i el de Teffer.

En el mes de febrer de 1921 és novament ascendit a sergent d’infanteria per elecció, participant el 6 de juliol com a sotsoficial a l’ocupació de Teyar, Maivera i Ainquen.

Després del Desastre d’Annual, fet que va ocòrrer el 22 de juliol de 1921 en el que van morir uns 13.000 homes, commocionant a tota la societat espanyola, els rifenys animats per la victòria augmenten en nombre de sublevats i accions contra les tropes espanyoles, aquestes també van rebrent importants reforsos de la península.

El revulsiu d’Annual anima tots els estaments militars a continuar la guerra amb més efectivitat. El Batalló d’Andrónico participa, entre moltes altres operacions, en la presa i fortificació de Kob-Ba i Tay-Tay el 24 de Juliol de 1921, el 27 del mateix mes ocupació de les posicions de Sama i Yerier, el 30 d’agost ocupació d’Akb-el-Kolas, plaça perduda dos dies abans, l’1 de setembre recuperació de les posicions de Tenisú i Hammá i l’11 de setembre ocupació de Yebel-Ala.

És evident que totes les guerres són d’extrem perill i crueltat tant per als soldats com per a la població civil, però aquesta possiblement ho era més perquè no hi havia presoners, tots els soldats capturats per un o altre bàndol eren eliminats, en massa ocasions amb cruels tortures. Aquestes pràctiques eren portades a cap sistemàticament per part dels rifenys, tampoc els espanyols es lliuraven d’aquesta lacra. Així mateix, les forces d’ocupació franco-espanyoles, incomplint tots els acords internacionals sobre prohibició d’armes químiques, van llançar gas mostassa contra les forces de la República del Rif i contra la població civil.

El 17 d’octubre de 1921 Andrónico aprova el curs reglamentari de sergent que s’exigeix segons la Llei de 15 de juliol de 1912.

Sobre el seu nuviatge, ens han contat que estant a la seva destinació d’Àfrica, uns soldats li van parlar d’una “moza” del seu poble d’excepcionals qualitats, tant va ser així que mogut per la curiositat va demanar l’adreça i van començar a cartejar-se. L’altra versió diu que un company sergent li va ensenyar la foto de la seva filla, Andrónico li va demanar permís per a escriure-li, va seguir una intensa comunicació per carta iniciant-se el nuviatge. El 6 de febrer de 1922 des de Larache demana llicència al Consell Suprem de Marina i Guerra per a contraure matrimoni amb Sabina Vivanco López, la qual li és condedida el 6 de març, es casen en l’església de Tarifa i van anar a viure a Alcazarquivir en el Protectorat del Marroc.

Retorn a la vida civil

Després del seu casament no tenim més notícies fins el 10 de març de 1927, en aquesta data consta que pertanyia al Regiment d’Infanteria Vergara amb seu probablement a Melilla. Aquesta informació s’extrau en un ofici de Capitania General de la IV Regió Militar en que causa baixa en l’exèrcit i s’incorpora com a Cap de Ronda de la Inspecció i Salubritat de Lleida. Segons Reial Decret del 6 de setembre de 1925, en què permet passar a ocupar destinacions civils a militars amb graduació. Motiu pel que es desplaça a Lleida amb la seva família ocupant aquest càrrec fins agost de 1936.

En els primers mesos del conflicte, Andrònico continuava a Lleida amb gran perill per ser catalogat de persona de dretes i catòlic. Un amic el va previndre a temps i es va amagar a casa d’un cunyat, posteriorment aquest amic que estava afiliat a la UGT va aconseguir que s’afiliés a aquest sindicat i al Partit Socialista, d’aquesta manera va aconseguir que treballara a la Casa del Poble on estava protegit de qualsevol persecució. Una altra versió dels fets és la que contava el mateix Andrónico al judici: resulta que els empleats de l’ajuntament pertanyien a un sindicat apolític però l’any 36 el van integrar a la UGT. Malgrat aquestes previsions el perill continuava, la prova és que durant tot el mes d’agost del 36 va continuar amagat a la Casa del Poble. Posteriorment, passats els primers moments de tensió pel començament de la guerra i guanyada la confiança dels seus nous superiors gràcies al bon treball que portava a cap, va poder fer vida normal podent ressidir en la seva pròpia casa una volta complida la jornada laboral. En aquesta destinació va protegir a persones de dretes que estaven en perill, facilitant-los carnets de les dues institucions.

Incorporació a l’exèrcit de la república

Per la seva condició de sergent va ser cridat a files el 6 d’agost de 1936, en aquesta data va poder evitar l’allistament, probablement per trobar-se refugiat al local de la UGT. L’1 de gener de 1937 va ser ascendit a tinent, podent evitar també la incorporació a files, però un mes més tard, concretament el dia 17 de febrer l’ascendeixen a capità obligant-lo a ingresar a l’exèrcit. Va ser el el 6 d’abril de 1937 quan va ingressar en aquesta institució, destinant-lo a Ciudad Real on organitzava els batallons d’Albacete. Posteriorment el van adscriure al XVIII Cos de l’Exèrcit, que després passaria a ser el XIX, Divisió 70, Brigada 132 en la que comandava el Batalló 525. La brigada 132 era el resultat de la militarització de les milícies catalanes de la Divisió “Macià-Companys”.

En aquest destí el dia 13 de febrer de 1938. en plena Batalla de Terol (del 15 de desembre de 1937 al 22 de febrer de 1938) va rebre l’ascens a comandant.

Sabem que en la Batalla de Terol, Andrónico per les vesprades parlava a la tropa enfondint-los moral, tenia un gran interès en què les seves forces arribaren a Calamocha, poble important i punt estratègic que podia dividir les forces nacionals. Aquest cos de l’exèrcit, i per tan Andrónico com integrant, no ho van tenir fàcil en el transcurs del conflicte. Van participar entre altres en les batalles de Belchite, Alfambra, Mirabueno, Pancrudo (on van oferir a l’enemic una heròica resistència), Utrillas, Serra de Sant Just, Rillo, Los Molinos, Coves de Vinromà, Albocàsser, Ares del Maestre (on es van fer forts a la Mola), Castelló, Serra de Borriol, Rambla d’Onda, Nules, Betxí, Artana i Xova al final de la guerra. Aquesta Brigada va patir moltes baixes tenint que reorganitzar-la i reforçar la en bastants ocasions.

En tota aquesta primera etapa del front de la zona de Terol, van estar amb unes condicions molt dures arribant fins 18º sota zero i una constant ofensiva del General García Valiño que comandava la 1ª Divisió de Navarra. Des del front d’Aragó els van acosar fins la Serra Espadà, unes voltes parant l’ofensiva amb una resistència heròica i altres fent retirades tàctiques. No es podia aplicar altra estratègia perquè les forces nacionals superiors en quantitat d’efectius i millor dotades d’armament lleuger, canons i aviació, eren imparables. També aquestes forces atacants portaven l’estratègia de no fer front a l’enemic en els llocs on oferia més resistència, intentaven avançar pels flancs més dèbils fins aconseguir cercar el punt fort, obligant els defensors a retirar-se. Si a més a més, considerem la moral alta dels atacants que anaven conquistant el territori amb una certa organització, front la desmoralització i desorganització forçosa dels que es sentien perdedors, podem imaginar una situació tremendament complicada per als republicans. Més complicada encara va ser quan el 15 d’abril de 1938 les forces nacionals van arribar a la mar per Vinaròs partint el front republicà.

Quan el batalló 525 estava a prop de Benlloch un oficial va ordenar que es dirigiren a la població, els soldats pensaven que anaven a rereguarda a descansar. Sorprenentment els esperava una Bandera de Falange que tal com arribaven els prenien presoners i els tancaven a l’església, afortunadament alguns s’adonaren a temps de la traïció, entre ells Andrónico, i van poder escapar-se pel mig dels camps de blat en aquella època de l’any ja alts.

Actuació d’Andrónico a Artana

Muntanya de Solaig a la que els soldats donaven el sobrenom de “La Ballena”. Terme de Betxí

Muntanya de Solaig a la que els soldats donaven el sobrenom de “La Ballena”. Terme de Betxí

Ens han contat diferents testimonis, i hem pogut comprovar amb els documents de l’època, que quan va arribar amb les forces republicanes ostentava la graduació de major, equivalent a comandant, l’ascens a tinent coronel li va ser concedit després de deixar el poble, quan tenia el seu lloc de comandament al Puntal d’Eslida i residia a Xova.

En arribar a Artana, el seu lloc de comandament en un primer moment estava a Solaig, concretament en unes antigues mines de mercuri de Betxí, a l’extrem sud del terme, tocant amb el terme d’Artana. Eren els primers contraforts de la Serra Espadà que dominaven la Plana, intentant defensar aquesta posició cas que l’esperada invasió s’iniciés en aquest sector. Hi havia indicis que indicaven el probable atac a aquestes posicions després de la caiguda de Betxí i la bossa entre aquest poble, Muntanyeta de Sant Antoni i Solaig a la que més avant farem referència.

Mines de mercuri a l’esquerra de Solaig, on Andrónico tenia el lloc de comandament

Mines de mercuri a l’esquerra de Solaig, on Andrónico tenia el lloc de comandament

Andrónico, en la seva estada a Artana, el temps que tenia lliure de les seves obligacions militars l’aprofitava per relacionar-se amb els seus antics amics i familiars com un veí més, tant és així que en ocasions visitava també a les famílies refugiades a la Solana, als Fonedors de la Solana la Mina del terme d’Eslida o algun altre lloc fora del poble. En ocasions ho feia vestit de paisà, el que afavoria més la proximitat i confiança amb els veïns. Cal mencionar entre altres per la seva significació política, l’amistat que tenia des de la infància amb José Vilar Vilar, últim alcalde de la república, amb Pasqual Villalba també destacat republicà i amb José Mª Catret Gargori, aquest últim de fortes conviccions carlines, que després fou el primer alcalde de la dictadura. Hi havia altres amics com Jesús Vilar Vilar que com a mestre d’obres va col·laborar molt activament en la construcció dels refugis del poble per a guarir a la població civil; aquests eren prèviament dissenyats per Andrónico com expert militar i supervisats per l’alcalde. Així mateix, des del seu despatx a la casa abadia, feia d’home bo quan hi havia algun conflicte entre el comitè local i alguna persona del poble, fet molt habitual per la tensió política i militar que es vivia. També ajudava en el que podia, aconsellant, quan la prudència ho permetia, sobre tot als joves, que no es posaren en qüestions polítiques i que ningú evacués perquè la guerra la considerava perduda.

Pocs dies abans de la caiguda del poble, la Brigada 525, que com es recordarà era la que comandava Andrónico, va establir la seva base d’operacions a Xova preparant-se per a resistir en la Línia XYZ; en canvi ell va restar a Artana fins l’últim moment per tal de protegir persones i propietats dels seus conciutadans.

Una de tantes accions que habitualment realitzaven conjuntament el Comandant i l’Alcalde, era passejar pel poble igual de dia com de nit per guarir a la població de qualsevol excés de la tropa. De fet en alguna ocasió van tenir que fer front al soldats que es disposaven a saquejar alguna casa.

Com a mostra de la tensió que es vivia, ens contava la filla de l’Alcalde que una nit mentre estaven en un ple de l’ajuntament, es van presentar dos homes, segurament comissaris, exigint-li que firmara la conformitat per a arrestar a unes 40 persones baix l’acusació de ser feixistes o d’acció catòlica. El senyor Vilar sabent el que podia suposar aquest arrest, amb gran tensió i perill es va negar, oferint-se ell com primera víctima cas de portar-se a cap el propòsit, recolzant-lo tots els regidors excepte un. Aquesta negativa va ser provisional i amable perquè els va convidar a un bon sopar i va avisar a Joan Rico (Mateua), un senyor molt ocurrent i graciòs que havia fet molt de teatre, amb la intenció que els entretinguera, convenint amb ells que més tard els visitaria, deixant per tant una porta oberta a la negociació. L’Alcalde així va demostrar inteligència i sentit de la diplomàcia al no fer una negativa que probablement haguera suposat un enfrontament radical a l’exigència d’aquestes persones, amb el perill de resoldre’s tràgicament. Segurament pensava que després d’un bon sopar amb la corresponent beguda, minvarien un poc les seves ànsies de “compliment del seu mandat” i tal vegada ho deixaren per a una altra ocasió. Finalment el Sr. Vilar no es va presentar i els altres no van insistir en el seu requeriment.

Per aquesta negativa i pel moment de gran inseguretat, va estar un temps dormint fora de casa, concretament a una desviació de la sèquia mare al final del carrer Sant Ramon, per evitar ser localitzat de nit i estalviar mals a la família.

De fet tant ell com la seva família, sempre van restar al poble per complir les seues obligacions de primera autoritat local, en canvi moltes de les altres famílies es van refugiar a zones rurals, presumptament menys perilloses.

Quan les forces de Franco es preveia que anaven a entrar, un comissari va ordenar a l’alcalde l’evacuació del poble; aquest, aconsellat pel seu amic Andrónico, no es va negar però va demanar camions per a transportar la població i en cas d’obligar-los a sortir a peu, va suggerir que procuraren eixir per un cantó i tornar per l’altre. Ells sabien que no hi havia transport suficient per a encarregar-se d’aquestes tasques, per tant el comissari va desistir. Ens referim a l’evacuació forçosa, voluntàriament hi va haver famílies que van sortir. No obstant va haver excepcions com la de Joan Vilar Herrero, el qual tenia uns 20 caps de bestiar boví que els militars van considerar necessaris per a la seva intendència, obligant-lo a seguir-los per conduir el ramat. La seva partida va ser el 27 de juny de 1938, 7 dies abans de la caiguda d’Artana. Al final de la guerra estava a Algemesí d’on va tornar sa i estalvi, solament amb dues vaques i un bou; la família es va sentir afortunada per considerar que eren suficients animals per a refer el seu ramat.

Andrónico en alguna ocasió va manifestar a l’alcalde i a altres persones, que donat el cas de perdre Artana situaria les seves forces prou lluny per evitar danys a la població. L’Alcalde José Vilar li demanava a Andrónico que es quedés, no ho va fer perquè es negava a abandonar a la seva tropa. Tenim testimonis encara vius que van escoltar aquestes manifestacions.

Com hem referit abans, per fugir dels bombardejos que feien al poble els nacionals, molt veïns es van refugiar en punts com les galeries de la Solana la Mina d’Eslida, la Mina de la Font del Ferro, la Sebastiana, la Cova Xautena, coves de la Serra Creu, etc. També Pasqualet de Músic i la seva família estaven refugiats en una cova situada a la part de solana de les muntanyes de l’Ombria, en terme de Fondeguilla. Andrónico, evidenciada la imminent caiguda d’Artana, va anar fins allí per explicar-los la situació i acompanyar-los personalment a casa.

Ocupació d’Artana

El dissabte dia 2 de juliol de 1938 hi ha un intens atac de l’aviació nacional de la Legió Cóndor contra la carretera Artana-Eslida, els 9 Dornier-17 volaven a 3000 m d’altura llançant un total de 4.5 tones de bombes. Entre altres objectius van fer impacte en la fàbrica de suro a l’est d’Eslida, actual Piscines Navarro. L’activitat republicana es va centrar en dirigir l’artilleria contra les posicions pròximes a Betxí i la Muntanyeta de Sant Antoni, dos blindats estaven situasts a l’encreuament de la carretera d’Artana amb la de Betxí-Vilavella disparant a les posicions referides, altres cinc patrullaven per la carretera de La Vilavella fent un servei de prevenció de possibles atacs per aquest sector.

Muntanyeta de Sant Antoni actualment. (Foto Pablo Albalate)

Muntanyeta de Sant Antoni actualment. (Foto Pablo Albalate)

El diumenge dia 3 les forces republicanes en la seva tàctica de defensa activa, inicien un atac recolzats per tancs, artilleria i aviació contra la Muntanyeta de Sant Antoni i Cota 150, però la 55 divisió nacional fa un contraatac cobrint el camp enemic de cadàvers, arribant a la línea del barranc de Solaig; no poden passar a l’encreuament de la carretera d’Artana per l’intents foc republicà i per ser impossible la circulació dels tancs per estar el pont del barranc de Solaig dinamitat. A les poques hores els tancs atacants ocupen l’encreuament de la carretera d’Artana obligant a l’enemic a retirar-se per la carretera en direcció a La Vilavella.

El dilluns dia 4 els republicans prevenint la maniobra de l’enemic, a les 6.30 ataquen amb l’aviació les posicions entre la Muntanyeta Sant Antoni i Solaig. Mentre, els nacionals castiguen les posicions contràries amb un intens foc d’artilleria en les zones d’avanç en direcció a la muntanya del Puntal. L’aviació alemanya de la Legió Cóndor inicia un servei sobre les posicions Artana-Vilavella a les 7 amb 20 unitats Heinkel-111 i mig hora més tard un altre amb 18 Heinkel-111 sobre la zona noroest de La Vall D’Uixó. El total de bombes llançades pels nacionals passa les 500 tonellades.

Puntal d’Artana i zona on es va dirigir l’atac per a la seva ocupació

Puntal d’Artana i zona on es va dirigir l’atac per a la seva ocupació

Puntal d’Artana i zona on es va dirigir l’atac per a la seva ocupació

Vista parcial de l’Ombria d’Artana

Vista parcial de l’Ombria d’Artana

Finalitzat el bombardeig els nacionals inicien un avanç en direcció al Puntal pel Pla de l’Olla, Coll d’Artana, Raconet, Aigües Vives, Racó, Rius i Pic de Font de Cabres, ocupant també els castell de La Vilavella. Els republicans recolzen la seva defensa amb foc d’artilleria sobre la zona pròxima a Betxí i contraatacs en direcció Vila-real, fan foc de conteció sobre les línies d’avanç franquista, al mateix temps tres tancs republicans ostiguen les forces enemigues i l’aviació a les 12.30 fa un servei sobre la carretera Betxí-Vilavella. A pesar d’aquest esforç cauen totes les posicions abans descrites, oferint una forta ressistència al Puntal, el qual no és ocupat fins dos dies després, patint els republicants d’aquests sector continus atacs i bombardejos per l’artilleria terrestre, de la marina i l’aviació.

Tenir el Puntal va facilitar la conquesta posterior de tots els alts de l’Ombria d’Artana.

Pel nord, la 4ª Divisió de Navarra després d’haver sotmés Onda, es va dirigir a Artana pel pas natural de la Rambla, realitzant l’aviació alemanya i italiana bombardejos per protegir l’avanç en aquesta zona; tal com ens mostra la foto   següent en la que es veu un d’aquests atacs sobre la part oest de l’horta del Pinar, tocant la Rambla.

Bombardeig de la Legió Cóndor sobre l’Horta del Pinar d’Artana, vora Rambla, el 4 de juliol de 1938. (Arxiu fotogràfic del Centre d’Història Contemporània de Catalunya)

Bombardeig de la Legió Cóndor sobre l’Horta del Pinar d’Artana, vora Rambla, el 4 de juliol de 1938. (Arxiu fotogràfic del Centre d’Història Contemporània de Catalunya)

Com a resultat d’aquestes accions ofensives van entrar al poble per la Costera i el Castell, havent-se de replegar les forces republicanes al sud i oest del casc urbà a posicions més segures. Segons ens han contat persones que van viure aquestos fets, hi va haver combats en aquesta part, la prova és que en la muntanya de la Ràpita, en la vesant sud que cau a la Masadeta i l’horta del Pinar, van quedar entre 15 ó 20 morts, altres tants en les Mallades i finalment en la Costera, dalt mateix del poble hi va haver bombardejos i algunes baixes. Hem vist alguns clots causat pels projectils i tenim el testimoni d’una persona que va veure un cadàver en aquesta zona. Segurament també hi hauria altres tantes baixes entre els atacants, però el respecte als seus morts i la propaganda exigia enterrar i ocultar el propi mal, mentre difonien i inclús exageraven el causat a l’altre bàndol, no molestant-se tampoc en enterrar a aquestes víctimes.

 Una vegada van estar els atacants a tocar el poble, Andrónico va propiciar una retirada ordenada per evitar qualsevol mal als veïns, dirigint fins l’últim moment tota l’operació. El seu amic i alcalde, José Vilar Vilar, va seguir totes les seves indicacions, recomanant als darrers soldats que eixiren per una recent excavació que anava del poble a la Font de la Figuera feta per tal de portar l’aigua potable; això va passar el 4 de juliol de 1938 a les 4 de la vesprada.

Cal considerar el desastre que haguera ocasionat una batalla a les afores i en mig de la població a continuació, precedit, com quasi sempre passava, per un intens bombardeig. En aquests moments, a part del mal de la batalla, solen haver sempre elements incontrolats que aprofiten el desordre per cometre actes vandàlics com saquejos, robatoris, assassinats i violacions. En canvi la retirada dels uns i la presa dels altres del poble d’una forma més ordenada, va permetre que els comandaments d’un i altre bàndol controlessin la situació impedint qualsevol desgràcia.

El nou règim a Artana

Una volta va sortir en l’últim moment Andrónico d’Artana, l’alcalde va anar a la Plaça Nova on va rebre els primers atacants amb bandera blanca, a continuació es va quedar a l’ajuntament per a fer front amb responsabilitat a la nova situació, rebent allí a les noves autoritats militars. Aquestes van poder veure les mostres d’agraïment i afecte dels veïns aplaudint-lo i portant-lo a muscles des de la plaça de l’Ajuntament a la de l’Església com a reconeixement de la bona gestió de l’alcalde republicà, de tal manera que els partidaris del nou règim, interpretant el sentiment de tota la població, van intercedir per ell davant les noves autoritats, les quals el van felicitar permetent-li continuar el seu mandat 5 dies més, concretament des del 4 de juliol, data de l’ocupació, fins el dia 9 del mateix mes, quan va prendre possessió el nou ajuntament designat per les autoritats militar com a Comissió Gestora. Cal recordar que habitualment la primera autoritat local republicana era detinguda com a mínim amb l’acusació de col·laboració amb l’enemic i castigada severament.

Al mateix temps que José Vilar era aclamat per complir el seu deure com a bon ciutadà i alcalde, uns moros van entrar a sa casa sabent que era la de la primera autoritat municipal, segurament amb intenció de saquejar-la i pot ser també amb altres intencions. Va ser la mare qui va indicar que fugís la filla de 12 anys, anant corrent aquesta des de l’actual carrer Constitució nº 2 fins als quatre cantons on està la font de la Foia; allí va demanar auxili a un tinent i uns soldats que ràpidament van poder reduir els assaltants.

José Vilar, al que es suposava havia complit amb la seva misió com alcalde i com ciutadà, encara va fer un servei important a l’església del poble. Tal com ens contava mossèn Jesús Vilar, diligent i rigorós investigador de la guerra civil, el dia 23 de juliol de 1936, vespra de Santa Cristina, es va prohibir el culte a l’església. Alguns fidels van portar els sants a les seves cases, sent obligats a tornar-los abans de la crema de l’església, la qual va ser el dia 9 d’agost del mateix any, estalviant-se tan sols 2. Algunes peces importantíssimes per al culte i de cert valor però de menor volum es van portar a l’Ajuntament. Va ser aquest senyor qui les va presentar després d’haver-les tingudes amagades durant un temps al pessebre de sa casa, entre elles hi havia un copó i un calze. Més tard, concretament el dia 28 de novembre de 1939, va fer un acte de justícia i agraiment al seu amic Andrónico exposant per escrit davant l’alcade i secretari alguns fets que demostren l’excel·lent actuació del nostre Comandant.

Apenes evacuat el poble, els partidaris del nou règim vam moure molt d’enrenou anant a rebre els atacants al Castell, que és el primer lloc per on van entrar el terç de requetès de la “Cuarta de Navarra” i també moltes forces regulars del Marroc, fent vol de campanes, posant llençols als balcons i altres mostres d’alegria que van molestar als republicans que encara estaven a l’horta a pocs passos del casc urbà. Sense dubte va ser una actitud imprudent però suposem difícil d’evitar. Per aquest motiu Andrónico va tenir seriosos problemes, sobre tot amb els capitans que comandava, que l’acusaven de no haver defensat el poble. Dos nits després de la retirada, eixos capitans republicans amb les seves forces atrinxerades al peu de l’Ombria, aproximadament a un quilòmetre al sud de la població, i altres a la Solana tan sols a uns 500 m a l’oest del cas urbà, van iniciar un atac de represàlia molt carregats amb bombes de mà per incendiar la població. Afortunadament tan sols van poder arribar a les portes. Molts artanencs, sobre tot els més afins als nacionals, van fugir de les cases quan els van dir que “els rojos anaven a ocupar novament el poble”. Tenim el testimoni d’Amparo Catret Igualada d’11 anys i dels germans Filiberto i José Silvestre Villalba, que aleshores tenien respectivament 11 i 13 anys. Ens relaten la seva fugida de nit junt amb familiars i veïns del carrer Baix amb intenció de dirigir-se a Onda. No va ser necessari fer tant de trajecte, a prop del cementiri, en el camí de la Mineta, que era l’antic camí d’Onda, van trobar moltes forces nacionals, els quals els van indicar que no se n’anessin perquè tenien l’atac controlat i d’allí no passarien. Més tranquils van acceptar unes mantes dels soldats per als xiquets i aquella nit van dormir en la caseta de Cortes situada a l’extrem nord de l’horta del Pinar.

Per a prevenir aquests atacs tan perillosos i evitar les metralladores situades a la Solana que dominaven gran part del carrer Major, l’eixida a l’horta pel carrer Sant Ramón, la sèquia del Camí la Sanca, (on permetien llavar a les dones però disparaven en veure militars) i altres parts del casc urbà, els nacionals van iniciar un contraatac després d’ocupar el Puntal, en el qual uns moros van capturar un soldat d’eixes metralladores, el van portar al poble, concretament al començament el camí del Mig de l’Horta, on amb una extrema crueltat el van torturar traient-li els ulls i rematant-lo tot seguit.

La imatge mostra un grup de soldats i de xiques del poble poc després de l’entrada de l’exèrcit nacional en Artana. Com es sap, la 4ª Divisió de Navarra va entrar a Artana pel Castell el 4 de juliol de 1938, i va causar un gran entusiasme en part de la població. Fruit d’aquest entusiasme fou l’amistat entre alguns soldats i famílies del poble, que es van prolongar durant anys després de la guerra. En la fotografia s’hi reconeixen les xiques del poble: d’esquerra a dreta i de dalt avall, Felicidad de Coloma, Doloretes de Clàudia, Genoveva, Lolita el Rosso, Marí Roqueta, Doloretes de Roqueta i Marí Racó (la primera i la penúltima vestides de falangistes). Quant als soldats, algunes de les xiques presents n’identifiquen dos: el primer per l’esquerra era intendent i l’anomenaven “el Carnisser”. I el de més a la dreta es deia Jaime, era un xic de Barcelona que, una vegada acabada la guerra, va tornar a Artana en nombroses ocasions, de vegades acompanyat per sa mare. Foto cedida per Marí Racó.

La imatge mostra un grup de soldats i de xiques del poble poc després de l’entrada de l’exèrcit nacional en Artana. Com es sap, la 4ª Divisió de Navarra va entrar a Artana pel Castell el 4 de juliol de 1938, i va causar un gran entusiasme en part de la població. Fruit d’aquest entusiasme fou l’amistat entre alguns soldats i famílies del poble, que es van prolongar durant anys després de la guerra. En la fotografia s’hi reconeixen les xiques del poble: d’esquerra a dreta i de dalt avall, Felicidad de Coloma, Doloretes de Clàudia, Genoveva, Lolita el Rosso, Marí Roqueta, Doloretes de Roqueta i Marí Racó (la primera i la penúltima vestides de falangistes). Quant als soldats, algunes de les xiques presents n’identifiquen dos: el primer per l’esquerra era intendent i l’anomenaven “el Carnisser”. I el de més a la dreta es deia Jaime, era un xic de Barcelona que, una vegada acabada la guerra, va tornar a Artana en nombroses ocasions, de vegades acompanyat per sa mare. Foto cedida per Marí Racó.

El front a la Serra Espadà

Front nacional de la Serra Espadà, termes Artana i Eslida vista des de les posicions republicanes del terme de Xova. (Foto Ramon Saborit)

Front nacional de la Serra Espadà, termes Artana i Eslida vista des de les posicions republicanes del terme de Xova. (Foto Ramon Saborit)

Segons molts testimonis, Andrónico va aprofitar l’atac per situar el nou front lluny d’Artana, tal com anteriorment va manifestar que faria quan vingués l’ocasió. Fins l’acabament de la guerra la línia XYZ va restar definitivament a Pipa, Castell de Castro, la Nevera, l’Hembrar i Puntal d’Eslida entre altres muntanyes pròximes del terme de La Vall d’Uixó, Fondeguilla, Xova i Eslida, quan des del punt de vista militar, hagués sigut més lògic, i pareix que hi havia ordres superiors en aquest sentit, de situar-lo a mitat o dalt de l’Ombria de cara a Artana, muntanyes que estan a uns 750 m, el que havera suposat una posició estratègicament més favorable perquè la Vall d’Artana, lloc on probablement s’haguessin situat els atacants, està tan sols a uns 300 m. sobre el nivell del mar.

Altres testimonis de l’època també afirmen que Andrónico donava les coordenades falses als artillers per tal d’evitar que caigueren bombes al poble, (de fet no hi va haver cap bombardeig republicà en aquest temps excepte la caiguda esporàdica d’algun projectil) a pesar que estava a l’abast de l’artilleria; en canvi sí que en hi van haver anteriorment per part dels nacionals.

Entre els dies 18 i 23 de juliol va haver una forta ofensiva per trencar la línia XYZ i conquistar València amb nombroses forces del General García Valiño, amb el “Cuerpo del Ejército del Maestrazgo”  que contava 900 canons i 400 avions de combat. Van intentar trencar el front per l’Alt Palància, principalment en la zona de Viver i el Toro. Va ser un gran fracàs que es va saldar amb nombroses baixes. Posteriorment a aquest atac, els nou mesos que va restar el front a la Serra Espadà va estar estable en les posicions abans indicades, degut a que el 25 de juliol es va iniciar la Batalla de l’Ebre, la qual ocupava l’interès dels dos exèrcits. Tan sols va haver una rectificació. La presa del Castell de La Vall d’Uixó per les forces nacionals el dia 31 de desembre de 1938.

Castell de la Vall d’Uixó. Al fons Puntal d’Artana a l’esquerra i Font de Cabres a la dreta. (Foto Pablo Albalate)

Castell de la Vall d’Uixó. Al fons Puntal d’Artana a l’esquerra i Font de Cabres a la dreta. (Foto Pablo Albalate)

És unànimement reconegut per tots els que van viure en aquella època el gran bé que va fer Andrónico a Artana. Quan preguntem als majors tots contesten amb les mateixes paraules “ell va salvar el poble”, i és cert. Gràcies a Andrónico i també a José Vilar Vilar, el nostre poble no va patir les desgràcies que van tenir altres poblacions veïnes com Nules, en gran part destruïda per causa de la batalla que es va lliurar allí; el cas de Betxí, que va sofrir un bombardeig dels nacional i després la batalla prèvia a l’ocupació amb destrucció de moltes cases i el posterior saqueig, facilitat per l’abscència  de veïns que van fugir de l’atac, refugiant-se a unes mines pròximes. Tales també va quedar abandonada per l’evacuació forçosa per part dels republicans. Tampoc vam patir la resistència que es va mantenir a Onda i el seu castell, que van estar sitias del 4 al 14 de juny amb molta destrucció i pèrdua de vides; o la situació d’Eslida, Fondeguilla, La Vall d’Uixó, Xova i Aín, que van quedar durant 9 mesos en mig del front com a terra de ningú o a primera línia, tenint que eixir els seus habitants, deixant cases i pertinences que a la tornada van trobar saquejades i amb molta destrucció.

 Ingrés en camps de concentració i presons a l’espera de judici

Acabada la guerra, Andrónico va patir la repressió franquista tal com Roberto narra en aquest mateix escrit.

El 6 d’abril de 1939 s’entrega a la plaça de Bous de València, és internat al camp de Torres Torres i d’allí en el mes d’abril o maig, data no especificada en el document, és traslladat a la presó Model de Barcelona junt a altres 12 presos. El 15 d’octubre de 1939, després de sobreseïment del sumari, es a dir, arxivat per manca de proves que justificaren el procés, és alliberat i passa a disposició del Coronel Subinspector de Batallons Disciplinaris de la IV Regió Militar, que ordena l’ingrés al camp de concentració d’Horta a Barcelona. En aquest camp passa a ser l’encarregat d’oficines i personal. En abril de 1940, una vegada extingit aquest, passa al Dipòsit de Presoners de Reus, expedient nº 6063, amb la mateixa ocupació.

Mentre Andrónico patia captiveri al camp de concentració d’Horta, a Artana hi va haver un moviment al seu favor. Com no podia ser d’altra manera en aquella època, van ser les autoritats franquistes les que van prendre la iniciativa d’enviar avals, i entre ells el testimoni de José Vilar Vilar, últim alcalde republicà, justificant l’exemplar conducta de l’encausat i el gran bé que va reportar als veïns. Una recollida de firmes per part del poble on també hagueren participat gent desafecta al règim era impensable, haguera sigut considerada il·legal i durament castigada.

Per sort, els avals enviats des d’Artana van servir en el procés que s’iniciaria tres anys més tard.

Creiem que és convenient reproduir textualment l’escrit enviat per part de l’ajuntament:

“Emitiendo informe relativo a la actuación del comandante del ejército rojo D. Andrónico Pla Montesinos mientras estuvo en las fuerzas a su mando en este municipio.

Debo manifestarles que estando el informante en el punto La Solana la Mina, término de Eslida con unas 400 personas escondidas, llegaron allí las fuerzas rojas de transmisiones haciéndonos una propuesta de darnos un pase para donde quisiéramos.

El informante en vista de esto (la evacuación forzosa) vino al pueblo y se entrevistó con el referido comandante explicándole lo sucedido, éste le contestó que si podían aguantar que no salieran porque a la mañana siguiente ya no estarían las fuerzas rojas.”

 En lo dicho se afirma y ratifica y firma.

Firma y rubrica: José Vilar (José Vilar Vilar, exalcalde)

 “En el referido sitio pasó por allí preguntando por la evacuación, (contestando Andrónico) que no sería necesario salir de la localidad.

En el resto de su actuación, fue público y notorio que hizo lo más correcto y beneficioso para la población quedando agradecido el pueblo del honroso comportamiento observado.

Y para que conste firma el juez municipal a 38 de noviembre de 1939.”

Signa: Juan Catret Pla

 “Informando respecto a la actuación del comandante del ejercito rojo D. Andrónico Pla Montesinos.

Mientras estuvo con las fuerzas en esta localidad, hago constar que su comportamiento ha sido más bien en favor de las derechas, pues procuró por todos los medios evitar desmanes en las propiedades y personas del pueblo, sin distinción de clases y convicciones, amparando en lo que pudo a los soldados que llamaban a quintas por los rojos (y) se hallaban escondidos en la localidad.

En resumen, referido a su comportamiento no puede decirse sino que amparó a las derechas en todo lo que estuvo de su mano.

Y para que conste firma y sella como alcalde a 28 de noviembre de 1939.”

Signa: José María Catret Gargori

 “Declaraciones presentadas espontánea y voluntariamente por paisanos y soldados de esta localidad que se relacionan a continuación al objeto de hacer constar el comportamiento del comandante D. Andrónico Pla Montesinos durante su estancia con las fuerzas a su mando en esta localidad de Artana:

     D. José Vilar Vilar, ex-Alcalde, en funciones de Alcalde a la entrada en el pueblo de las fuerzas del ejército rojo al mando del comandante D. Andrónico Pla Montesinos, declara: que estando las fuerzas en la plaza León XIII, dicho jefe desde la acera de la casa Ayuntamiento dijo a dichas fuerzas que prohibía terminantemente que se cometiera ningún desmán en las personas y propiedades de los vecinos pues cualquier falta la castigaría con todo rigor y que guardaran toda consideración a las personas sin distinción de clases y condiciones.

    A los pocos días marcharon las fuerzas a Chóvar pero él continuó en el pueblo y aunque otras fuerzas que vinieron, también rojas, de noche y en compañía del declarante vigilaba el pueblo y una noche observando que en la casa de Vicente R. Pla Silvestre había soldados que entraron rompiendo la puerta de la calle, y pistola en mano les obligó a salir llevándolos a la Comandancia Militar y en ésta que habría unas 40 personas, soldados y clase, armaron gran ruido y termina el Comandante con decirles que al siguiente día fueran a ver a su Comandante.

En lo dicho se afirma y ratifica y firma.

Firma y rúbrica:José Vilar

 José Villalba Vilar: declara que el referido comandante le entregó una carta de 35 soldados comprendidos en quintas de rojos, con encargo de que les dijese que se escondieran y que si se viesen apurados que fueran a Chóvar en donde él estaba y los protegería.

Aconsejaba a los que tenian mulos que no los entregaran a los soldados rojos y les entregaba un documento que hacía constar que estaban al servicio de la Brigada 132 que era donde estaba el referido Comandante, lo cual hacía para que fuesen salvados de la requisa.

En lo dicho se afirma y ratifica y firma.

Firma y rúbrica: José Villalba

Pascual Villalba Vilar declara: que estando en una cueva en el monte con su família, le aconsejó que no se moviera de allí, y por si les molestaban los rojos, le dio un documento en que decía que estaba al servicio de la Brigada.

En lo dicho se afirma y ratifica y firma.

Firma y rúbrica: Pascual Villalba

José Andrés Lara declara: soldado rojo confirmado en quintas que se hallaba escondido se presentó al referido Comandante y éste le dió un documento para andar por el término tranquilo y le dijo que si le molestaban los rojos que se presentase a él y le protejería.

En lo dicho se afirma y firma.

Firma y rúbrica: josé Andrés Lara

José Llidó Silvestre: soldado rojo en quintas, estaba escondido, el Comandante le dió un documento para poder andar por el término y le dijo que si le molestaban los soldados rojos que se le informase.

En lo dicho se afirma y ratifica y firma.

Firma y rúbrica: José Llidó

José Alba Serra declara en todo igual como el anterior.

De ello se afirma y firma.

Firma y rúbrica: José Alba

José Llidó Rochera declara en todo igual que los dos anteriores.

En lo dicho se afirma y ratifica y no firma por no saber leer y a su ruego lo hace Enrique Lara Gallart.

Firma y rúbrica: Enrique Lara

 Jesús Vilar Vilar, hermano del soldado Ramón Vilar Vilar que se hallaba escondido, y preguntándole al Comandante qué haría le contestó que siguiese escondido y si le molestaban los rojos que se persone en Chóvar en donde le protegería.

En lo dicho se afirma y reafirma y firma.

Firma y rúbrica: Jesús Vilar

 José Ibáñez Salvador. Concejal de la Comisión Gestora anual declara: Que a un patio de su casa llegaron el Comandante y el Alcalde en que había un refugio, y viéndolo le dijo el Comandante que hicieran tres cuevas, para esconderse las famílias, los soldados y el mismo Comandante si llegara el caso.

En lo dicho se afirma y reafirma y firma.

Firma y rúbrica: José Ibáñez

 Vicente Blasco Andrés, soldado en quintas de los rojos, estando escapado se presentó al Comandante y éste le dijo: que dentro de tres o cuatro días vería ondear en el Castillo de esta Villa la bandera Nacional, por tanto que continuase escondido y que cuando vinieran que se presetase a los Nacionales que nada le faltaría y estaría bien; que en caso de que la recuperación roja le molestase, dijese que pertenecía a la Brigada del Comandante; y que éste estaría en Eslida o Chóvar y que todos los que estuviesen en igual caso y de su quinta –les diere igual encargo-.

Le dijo además que él había salido de Lérida medio muerto por dejar allí la família y que salía de Artana destrozado por dejar allí parientes y amigos queridos; y por último que los soldados casados que se presentasen a los Nacionales que nada les faltaría.

En lo dicho se afirma y reafirma y firma.

Firma y rúbrica: Vicente Blasco

 José Cotanda Agramunt, soldado en quintas de los rojos le dijo el referido Comandante que se escondiese que dentro de poco estarían los Nacionales y entonces pasase a ellos, y si antes le molestasen los rojos, que se presentase a él.

Así lo dijo y en ello se afirma y ratifica y firma.

Firma y rúbrica: José Cotanda

 Enrique Herrero Peris, soldado escapado de los rojos con el fusil, se le presentó y le dijo el referido Comandante que se escondiera  y que si le molestasen los rojos que dijese que pertrenecía a su brigada.

En lo dicho se afirma y reafirma y firma.

Firma y rúbrica: Enrique Herrero

 Enrique Lara Gallart, hallandose escondida la família en una cueva del monte, le dio el expresado Comandante un documento para que no le molestaran los rojos.

Así lo dijo y en ello se afirma y reafirma y firma.

Firma y rúbrica: Enrique Lara

 Diligencia del Alcalde de Artana (José María Catret Gargori) que suscribe certifica: que las declaraciones que anteceden han sido hechas en su presencia y a la del secretario anteriormente, cuyos relatantes son de buena conducta.

Artana 29 de noviembre de 1939. Año de la Victoria.

Firman y rubrican el Alcalde José María Catret y el Secretario Cristóbal Serrano

 Aquestes declaracions fetes en presència de l’Alcalde, estan escrites manualment, totes amb la mateixa lletra del secretari de l’Ajuntament Sr. D. Cristóbal Serrano Manens. Les quals es troben en els documents del Procediment  Sumaríssim Ordinari nº 3758 contra Andrónico Pla Montesinos per Adhesió a la Rebelió Militar, carpeta nº 19727, dipositades a l’Arxiu del Tribunal Militar de Barcelona.

 En aquest temps amb data 28 de setembre de 1939, el Tribunal Militar nº 3 de Lleida, per tal d’instruir la causa, demana informes a diferents institucions i particulars. La resposta dels quals reproduïm a continuació:

“Informe del militar D. Julio Tortajada Camañas reconeixent que abans del “Gloroso Movimiento Nacional” era d’acció catòlica i de bona conducta, posteriorment s’afilia al Partit Radical, a la UGT i marxa voluntari al front arribant a la graduació de Comandant.

El jefe de la Línea.

Lleida 3 d’octubre de 1939

 Luciano Lacorte Ypuyuelo, company de treball a l’Ajuntament, manifesta que el coneix des de fa 12 anys, sap que era de la Unió Patriòtica. Posteriorment es va afiliar a la UGT, però no sap si va anar al front voluntari o forçós.

Lleida 17 d’octubre de1939

 D. Matias Plana Ibáñez, declara que abans del “Glorioso Movimiento Nacional” estava afiliat a la CEDA i era secretari de la Unió Patriòtica, posteriorment era buscat pels rojos que el volien assassinar. Va ingresar a la UGT i va facilitar carnets a persones de dretes, entre elles al declarant per a que pugueren circular sense cap perill pel carrer. Ignora si va estar a l’exèrcit roig.

El considera adicte a la nostra Santa Causa.

Lleida 17 d’octubre de1939

 L’Alcalde de Lleida reafirma tot el dit pels anteriors respecte a la seua actuació abans de “l’Alçament”, despres es va afiliar al Partit Radical i posteriorment al Partit Socialista i a la UGT on va treballar dormint i menjant allí, posteriorment va anar al front amb la graduació de Capità.

Lleida 30 d’octubre de 1939

 Més contundent va ser l’Informe Polític i Social del Delegat Provincial de “Falange Tradicionalista y de las JONS” en el qual qualifica a Andrónico de “Rojo, socialista, anticatólico y de mala conducta moral.

Durante la dominación marxista por haber sido Sargento del Ejército, los rojos le hicieron Capitán, luego Comandante y últimamente Teniente Coronel, tratando pésimamente a los soldados.”

Lleida 2 de noviembre de 1939.

En aquest informe s’expresa una opinió no provada amb testimonis, recordem, per contra, que les declaracions al seu favor d’Artana i les dels camps d’Horta i Reus sí que es basaven en uns fets reals demostrables. Cal també ressenyar que contenen una dada interessant, és una de les poques manifestacions que reconeixen l’ascens del nostre personatge a Tinent Coronel.

Des de la Comandància de la Guàrdia Civil de Lleida s’informa dels fets ja coneguts i reiterats per tots, tan sols aporta una dada, segons ells “Va anar voluntari al front.”

Lleida 16 de novembre de 1939.

 En vista dels fets expressats, el jutge, el 20 de desembre de 1939, acorda elevar la present causa al Sr. Auditor Delegat de Guerra en aquesta plaça per si té a bé remitir-la al Jutjat Especial de Províncies de Barcelona. Des de Barcelona informen que el Jutjat Militar especial ha desaparegut, per tal ordenen continuar la causa al Jutjat de Lleida.

 Amb data 5 de gener de 1940 el Sr. Jutje anomena com a secretari per al Consell de Guerra a D. Ramón Algar, el qual amb data 8 del mateix mes envia oficis a les presons de Barcelona, Lleida, Camp de Concentració d’Horta i Dipòsit de Presoners de Reus, demanant comuniquen amb urgència la informació sobre el procesat.

Pel seu interès reproduïm textualment l’informe del Camp de Concentració de Reus:

“D. Justo de Pedro Mocete Comandante Jefe del Campo de Concentración de Reus.

CERTIFICO: que el internado ANDRÓNICO PLA MONTESINOS, ha permanecido en el Campo de Concentración de Horta y en este, desde el mes de octubre de 1939 a la fecha, desempeñando el cargo de confianza de escribiente y liquidación de Horta. Es persona de buena conducta y moralidad intachable. Por los informes de los agentes de investigación, manifiestan que es persona de derechas, anterior al Movimiento Nacional Sindicalista, no pertenecía a partido político alguno ni sindical y que las circunstancias, le obligaron a pertenecer al Partido Socialista y a la U.G.T.

         Para que conste expido el presente en Reus 20 de enero de 1940”

         Signa rubrica i segella

 Reproduïm textualment pel seu interés un altre informe del Secretari del Tribunal Clasificador:

“Comportamiento buenísimo.

Durante la estancia en este Campo ha estado prestando sus servicios en la Oficina como encargado de la Sección Correspondencia y Archivo, procurando celo y disciplina admirables, considerándole digno de pertenecer a la Nueva España.

(En este Campo) le ha sido concedida la libertad.

Reus 30 de enero de 1940”

Signa, rubrica i segella

Després de declarar-se extingit el Camp de Presoners d’Horta, el 22 de gener de 1940 és internat al Dipòsit de Presoners de Reus amb la mateixa destinació que al camp anterior. Però tal com es relata en l’ofici abans citat, el 29 de Gener de 1940, la Junta de Classificació del Camp el posa en llibertat a condició de continuar en el camp amb la mateixa destinació “considerant el seu treball precís i necessari en aquest Dipòsit on continua prestant el seu servei amb gran precisió, cel i entusiasme, sent un factor important per a la bona marxa d’aquest Dipòsit”Aquestes consideracions s’extrauen de dues cartes, una datada el 8 i l’altra el 13 de novembre de 1940 del Comandat Cap del Dipòsit de Presoners de Reus dirigides al Coronel Subinspector de Batallons Disciplinaris de la IV Regió Militar on també es manifesta que Andrónico és reiteradament reclamat pel Jutjat Militar de Lleida nº 3.

Un altre d’aquestos requeriments és del 19 d’abril de 1940, ve de la Secretaria General del Govern Civil de la Província de Barcelona ordenanat una vegada més que es trasllade el presoner a la presó provincial de Lleida per a quedar a disposició del Jutjat Militar.

Pareix evident que Andrónico portava a cap en el camp un bon treball administratiu, guanyant-se la confiança del Comandat Cap del Dipòsit Coronel Antonio Sánchez, fins el punt de protegir-lo del Jutjat de Lleida, tal com podem comprovar en algunes cartes, on intenta retenir-lo al seu servei. Però des del Jutjat Militar nº 3 de Lleida s’insisteix en la reclamació de l’intern. En un telegrama de 26 de juny de 1940 se’l requereix per “sumarísimo de urgencia”en canvi en altres del 31 d’octubre i 9 de novembre del mateix any se’l reclama “por procedimiento ordinario”.

El 17 de novembre de 1940, des de’l Camp de Concentració de Reus es remeteixen al Jutjat Militar nº 3 de Lleida els informes emesos un any abans per les autoritats i veïns d’Artana. Signa l’enviament Antonio Sánchez.

Malgrat tanta tensió i preocupació que segurament patiria per veure el seu futur i el de la seva família tan compromés per la causa que l’amenaçava, encara podia ocupar-se d’ajudar a altres. En el Dipòsit va trobar un antic soldat del seu Batalló, Remigi Gené, al que van destinar al camp de Barbate (Cádiz), aquest al·legant que tenia sa mare malalta a Girona va aconseguir d’Andrónico que li canviés el destí, quedant-se a Reus. Malgrat aquest favor, Remigi, que ignorava la condició de presoner del seu benefactor, pensava merèixer un tracte més deferent.

El 21 de desembre de 1940 hi ha una denúncia al “Coronel Inspector de los Campos de Concentración de Prisioneros de Guerra de Madrid” que manifesta la irregularitat que suposa tenir a Andrónico i altres dos presoners de guerra en una alta responsabilitat en l’administració del Camp. En la contestació del“Coronel subinspector de los Batallones Disciplinarios de la IV Región Militar,” després de fer la inspecció acompanyat de l’assessor jurídic de la subinspecció i havent interrogat prèviament a oficials de l’extingit camp d’Horta i l’actual de Reus, manifesta que els tres expresos van ser posats en llibertat a principi de l’any actual per no haver-se detectat cap responsabilitat, ja que no hi havia cap causa pendent contra ells. Constava, malgrat estar teòricament lliures, la seva voluntat de restar al Camp realitzant el treball anteriorment encomanat amb la conformitat de la direcció per ser elements útils. Afirmava també, que el Comandant de la Guàrdia Civil Cap de la Secció d’Investigació, va examinar l’expedient d’Andrónico i no va resoldre res en contra.

Malgrat pensar que la Direcció del Camp obrava de bona fe, constatava el “Coronel Subinspector de los Batallones Disciplinarios de la IV Región Militar,” les següents faltes:

1er- No haver separat immediatament de la Secció de tanta responsabilitat com la classificació i arxius a individus que no tenien la condició de presoners i sospitosament havien renunciat a la seva llibertat i pervindre, més tenint en compte que un d’ells (Andrónico) tenia una responsabilitat pendent en un Jutjat Militar.

 2on- No haver traslladat, previ coneixement d’aquesta Subinspecció a Andrónico a la presó de Lleida des del moment en que el Jutjat Militar nº 3 li comunicara que estava instruint un procediment ordinari en la seva contra.

 3er- Haver subscrit un ofici que revela una greu ignorància dels deures militars, permetent que presoners o expresoners ocupen llocs de responsabilitat.

 Tenint tot açò en comte resolia:

 –       El trasllat immediat a la presó de Lleida d’Andrónico Pla Montesinos per a posar-lo a disposició del Jutjat Militar.

–       La substitució urgent dels altres dos individus que es troben en el referit arxiu.

–       Que l’arxiu siga posat a càrrec d’un oficial, que practique una inspecció a fi de constatar la seva perfecta regularitat.

–       Ordena també la substitució immediata del cap del Dipòsit de Presoners de Reus per un altre que el sub-Inspector de Batallons Disciplinaris de la IV Regió Militar tinga a bé designar.

 Després de tanta pressió sobre el Comandant Cap del Dipòsit de Reus D. Antono Sánchez, aquest es veu en l’obligació de remetre a Andrónico a la presó de Lleida per a que quede a disposició del Jutjat Militar nº 3. Ho fa amb el següent ofici que reproduïm textualment:

DEPÓSITO DE CONCENTRACIÓN

REUS (Tarragona)

Sección 1ª, nº 10,694

Tengo el honor de participar a V.S. que en el día de hoy debidamente escoltados han sido trasladados a la Prisión Provincial de Lérida Andrónico Pla Montesinos y Ramón Lluelles Casas. Los cuales quedarán en la misma a disposición del Juez Militar de esa Plaza nº 3.

 Dios guarde a V.S. Muchos años.

Reus 30 de diciembre de 1940

 Firma: Antonio Sánchez

SR. CORONEL SUBINSPECTOR DE LOS BATALLONES DISCIPLINARIOS DE LA CUARTA REGIÓN MILITAR. BARCELONA.

El manteniment d’Andrónico i els altre dos presoners en les oficines del Camp, no donant compliment al requeriment del Jutjat Militar nº 3 de Lleida durant 6 mesos i quatre dies (recordem que el primer telegrama era del 26 de juny de 1940 i l’entrega es va efectuar el 30 de desembre del mateix any), persistint en la seva defensa, al·legant repetitivament la seva efectivitat i bon treball, va suposar la destitució del Comandat Cap del Dipòsit de Presoners de Reus, Antonio Sánchez.

Pitjor ho tenia Andrónico passant a la presó de Lleida on segurament no “gaudiria” dels avantatges d’un treball i la consideració que tenia en el camp de Reus, enfrontant-se per contra a un judici per rebel·lió militar que podia resoldre’s de la pitjor manera possible.

Afortunadament el dia 4 de gener de 1941, és a dir 5 dies després del trasllat a la presó de Lleida, el Cap de Serveis del Seminari Vell, edifici que estava habilitat com a presó, per ordre del Jutjat Militar nº 3, li permet la sortida en presó atenuada al seu domicili del carrer Acadèmia 23, 2on, 2a, amb l’obligació de romandre fixe i presentar-se al Sr. Jutge Militar nº 3 i al Comandant de la Guàrdia Civil de la seva demarcació. Andrónico signa el document en senyal de conformitat.

Cal pensar amb tota seguretat que la tornada del marit i pare a casa passat el temps en guerra, camps de concentració i presons, seria motiu d’una gran felicitat després de tant de patiment per l’absència i incertesa que patien per Andrónico. Però aquesta felicitat es veuria en part frustrada pel Consell de Guerra, que més prompte que tard hauria d’afrontar.

El Consell de Guerra

El 14 de gener presta declaració que comença informant sobre les seves dades personals i lloc de treball. Posteriorment atenent a les preguntes del Jutge, afirma que abans de l’Alçament va pertànyer a la Unió Patriòtica, arribant a secretari, més tard va passar al Centre Radical de Dretes, també era membre de la Congregació dels Dolors.

Era afiliat a la societat d’Obrers Municipals, organització apolítica, que es va integrar en la UGT. Uns companys de treball el van advertir que el buscaven per matar-lo per ser de dretes, van ser aquestos companys els que el van refugiar a la Casa del Poble, estant allí tot el mes d’agost de 1936.

El van convocar al Comité del Castell on va informar del seu passat militar. El dia 1 de gener de 1937 va ser ascendit a Tinent i el 17 de febrer a Capità, malgrat la seva negativa a assumir el càrrec va tenir que acceptar perquè el Ministeri l’amenaçava amb castigar-lo si no s’incorporava en un termini de vuit dies.

El van destinar a Ciudad Real on organitzava els batallons d’Albacete. El 13 de desembre de 1938 el van ascedir a Comandant.

Al ser preguntat si coneix a persones que puguen confirmar la seva declaració cita a D. Adolfo Serra, D. Justo Almela, D. Elias Buj i D. José López. En una altra declaració posterior cita a Pasqual Pla Pla, aleshores Alcalde d’Artana.

Totes aqueste persones, excepte Pasqual Pla Pla que no ens consta que el citaren, declaren el dia 15 de gener reafirmant la bona conducta de l’acusat, aportant les dades tantes voltes repetides per la majoria dels declarants.

 Practicades les indagacions anteriors, el Coronel D. Felipe Sánchez Rodríguez formula el resum que reproduïm textualment a continuació:

 “D. FELIPE SÁNCHEZ RODRÍGUEZ JUEZ INSTRUCTOR DEL JUZGADO Nº 3 DE LERIDA Y DEL PRESENTE PROCEDIMIENTO ORDINARIO Nº 3758 INSTRUIDO CONTRA ANDRÓNICO PLA MONTESINOS, A V.S.I. TIENEN EL HONOR DE FORMULAR EL SIGUIENTE RESUMEN.

 Que dieron principio estas instrucciones el 25 de septiembre de 1939, en virtud de orden de procedimiento del Ilmo Sr. AUDITOR DE GUERRA delegado de esta plaza de Lérida, y

 De lo actuado Resulta:

Que ANDRÓNICO PLA MONTESINOS de buena conducta y antecedentes, afiliado durante la dictadura del Exmo. Sr. General Primo de Ribera  a la Unión Patriótica de la que desempeñó el cargo de secretario, pasándose al disolverse dicho centro con el advenimiento de la República en España al Partido Radical de Lerroux. Formó parte también de la congregación religiosa de los Dolores.

 Estallado el Movimiento se encontraba en esta Capital desempeñando el cargo de Jefe Inspector de la Ronda y Salubridad, ingresando en la casa del pueblo, al parecer con la intención de resguardarse de la persecución de la que se le hacia objeto, protegido por empleados socialistas que tenía a sus órdenes, afiliándose con tal motivo al Partido Socialista. Formó parte también de la sindical U.G.T. por haber tenido que realizar su sindicación forzosa todos los empleados y obreros municipales componentes de la sociedad apolítica integrada por ellos mismos.

 Marchó al frente rojo con la graduación de capitan, llegando a obtener la de comandante.

 Los testigos que depone en el sumario todos coinciden en afirmar que el encartado antes del Movimiento era de ideas derechistas y formaba parte de la Unión patriótica, no sabiendo si marchó al frente en calidad de voluntario o forzoso pero sí que llegó a obtener la graduación de Comandante.

 El encartado en su indagatoria obrante en el folio 46, manifiesta ser ciertos los cargos que se le imputan, si bien hace constar que no marchó voluntario al ejército rojo, sino que habiendo sido ascendido a Capitán el día 17 de febrero de 1937, por corrida de escala por haber sido sargento con anterioridad al Movimiento, fue obligado bajo amenaza por el Gobierno rojo, a efectuar su incorporación, ascendiéndole el 13 de diciembre de 1938 a Comandante.

 Por todo lo expuesto y creyendo el Juez que suscribe, haber practicado las diligencias pertinentes, se honra elevar a V.S.I. las presentes actuaciones para la resolución que proceda.

 Lérida 15 de enero de 1942”

El coronel signa i rúbrica.

 “DILIGENCIA DE REMISIÓN. En Lérida a 15 de Enero de 1942. El Sr. Juez dispuso se remitiesen las presentes actuaciones al Ilmo. Sr. Auditor de Guerra de la Región, para la resolución que proceda, constando 49 folios útiles.

 Conste y certifico.”

 Signat i rubricat.

 

El 3 de març de 1942 el Fiscal Jurídic-Militar del Jutjat nº 3 de Lleida, formula l’acusació com ADHESIÓ A LA REBELIÓ MILITAR, fent constar entre altres consideracions, les accions que va realitzar per protegir Artana i als seus veins.

El 21 d’abril se li pregunta:

1ª Si ha d’al·legar incompetència de jurisdició, excepció de la cosa jutjada, prescripció de delicte, aplicació d’amnistia o altra causa. Contesta: NO.

2ª Si ha d’esmenar o ampliar les declaracions. Contesta: NO.

3ª Si es conforma amb els càrrecs y petició formulada pel Ministeri Fisca. Contesta: NO.

4ª Si interessa a la seva defensa es ratifique en les seves declaracions algún testimoni o es practique alguna diligència de prova. Contesta: NO.

 Per a que conste signen el processat, el defensor i el secretari que dóna fe.

 El 25 d’abril s’anomena com a Jutge de la causa a l’Alferes Provisional d’Infanteria D. ALFREDO PÉREZ PALACIOS. En la mateixa data a l’acusat li presenten una llista d’oficials, dels quals nomena com a defensor al Capità de la Zona de Reclutament nº 24 D. RAMON FARRÉ SANSÓ,  el qual accepta per no tenir cap incompatibilitat.

Ràpidament l’advocat D. Ramon Farré inicia la defensa del cas presentant dos dies després de l’acceptació del cas el següent escrit:

Ilustrísimo Sr.:

D. Ramon Farré Sansó Capitán de Caballería, defensor de ANDRÓNICO PLA MONTESINOS, procesado en la causa 3758 por el presunto delito de Adhesión a la Rebelión Militar, ante V.E. como es procedente y con toda subordinación y respeto comparezco y digo:

 Que evacuado el traslado que para su calificación se me ha conferido, formulo con carácter provisional las siguientes conclusiones.

 PRIMERA: No presto mi conformidad a la primera del escrito del Ministerio Fiscal toda vez que los hechos ocurrieron de la siguiente forma: Mi patrocinado es sargento licenciado del Ejército y se hallaba ejerciendo un destino civil en el ayuntamiento de Lérida, obtenido por concurso; una vez iniciado el G.M.N. fue llamado a filas por los rojos como tal ex-sargento, sin incorporarse. En enero de 1937 se le notificó el ascenso a teniente, sin efectuar tampoco su incorporación y al mes siguiente se le notificó haber sido promovido al empleo de capitán, conminándole a que se incorporase, so pena de ser declarado desafecto y castigado. Hizo, pues, su incorporación forzoso y procedente de la clase de paisano. Fue ascendido a Comandante en diciembre del año 1938. No entró en combate, limitando su actividad a simulacros e instrucción. Todos los informes y declaraciones, excepto el del folio 16, (és el de la Falange de Lleida) inexplicablemente rabioso, coinciden en afirmar su filiación derechista en extremo, interviniendo en asociaciones religiosas y en la antigua Unión Patriótica que fundara el malogrado General Primo de Ribera. La intervención del procesado en la sindical U.G.T. a partir de la iniciación del G.M.N. fue como emboscado porque se le perseguía, pudiendo desde ese lugar facilitar salvoconductos a personas amenazadas por su ideología derechista, consta en el folio 14.

 No acepto tanpoco la calificación jurídica por considerar que la actuación de mi defendido no integra delito de clase alguna.

 SEGUNDA: Mi patrocinado no es responsable de ningún hecho delictivo.

 TERCERA: No ha lugar, por tanto, a hablar de circunstancias modificativas de responsabilidad criminal.

 CUARTA: Interesa a esta Defensa se cite a declarar ante el Consejo al testigo que dispone el folio 29 de esta causa, Eladio Terreros Herráiz.

 QUINTA: No siendo el procesado reo de nigún delito, no debe imponérsele pena alguna, ni procede, por ende, abono de prisión preventiva ni declaración de responsabilidades civiles.

 Por tanto,

 Suplico a V.E. se digne tener por formuladas las conclusiones que anteceden, y por devueltos los autos a tiempo oportuno, pues así procede en justicia.

 Lérida 27 de abril de 1942.

 Excelentísimo Sr. el Capitán Defensor, Ramón Farré Sansó.

 EXCELENTÍSIMO SR.: Capitan General de la IV Region Militar. Barcelona.”

 Signa i rubrica.

L’11 de maig es publica una ordre del Govern Militar de la Plaça i Província de Lléida fixant la causa per al dia 13 del mateix mes a partir de les 10 hores. Informant de la composició del Consell.

El 12 de maig davant el Jutge i Secretari, compareix l’acusat assistit pel defensor als que es notifica el nom dels senyors components del Consell que han de veure i fallar la present causa, fent lectura íntegra de l’ordre de la Plaça.

Signen i rubriquen el Defensor, Jutge, Acusat i Secretari.

El dia 13 de maig a les 10.35 comença el Consell de Guerra per Adhesió a la Rebelió Militar contra el processat Andrónico Pla Montesinos fent constar el nom de cada un dels integrans del Consell.

A continuació s’interroga al processat afirmant la seva afiliació política d’abans de la guerra, que va estar en el Partit Socialista i en la U.G.T. obligat per les circumstàncies i que va rebre els ascens militars i la incorporació a l’Exèrcit en contra de la seva voluntat.

Li concedeixen la paraula al testimoni Eladio Terreros Hernáiz, guàrdia urbà, el qual diu que coneix al processat i declara que era socialista perquè el va veure els primers dies de l’Alçament a la Casa del Poble, creu que va anar voluntari al front, sabia que era sergent i que va arribar a comandant, encara que mai el va veure amb aquest uniforme.

Concedida la paraula al Sr. Fiscal fa un relat sobre l’actuació del processat i els actes que se l’imputen, qualifica aquestos actes de constitució d’Adhesió a la Rebelió Militar i demana li siga imposada la pena de Quinze Anys de Reclusió Temporal.

Concedida la paraula al defensor, fa un extens relat sobre la conducta de l’acusat, manifesta que l’únic càrrec contra el seu defés és haber arribat a ser Comandant però aquests ascens van ser en contra de la seva voluntat. Interessa la recusació del testimoni obrant en el foli 29 (és la declaració d’Eladio Terreros Hernáiz) acusant-lo de falsetat en la declaració

Manté les conclusions provisionals demanant per al seu defés la Lliure Absolució.

Preguntat el processat pel Sr. President de Consell si té alguna cosa que alegar, diu que No. Quedant el Consell en sessió secreta per a deliberar i dictar sentència.

Signen i rubriquen el President i Secretari del Consell.

No sabem la data del nou ingrés a la presó de Lleida que amb tota seguretat seria anterior al 13 de maig, data del Consell de Guerra. En el mateix dia, una volta acabada la deliberació del tribunal, compareix l’acusat assistit del seu advocat defensor davant el Jutge i Secretari, als que es notifica la sentència amb lectura íntegra de l’acta. Seguidament es notifica al Sr. Fiscal i a l’Auditor de Guerra de la Regió. Proposant siga posat en presó atenuada tal com consta en l’Article 7 de l’ordre 2 de setembre de 1941.

A continuació reproduïm íntegrament el veredicte del tribunal:

“BALDOMERO REY RIBERA SOLDADO DE INFANTERIA SECRETARIO DEL JUZGADO MILITAR Nº 3 DE LIQUIDACIONES DE LOS DE ESTA PLAZA Y DEL CUAL ES JUEZ EL ALFÉREZ PROVISIONAL DE INFANTERIA DON NAVIDAD CORTES DONES.

 CERTIFICO: que en el procedimiento sumarísimo ordinario nº 3758 intruido contra Don ANDRÓNICO PLA MONTESINOS, obran las actuaciones que a los folios se indican y las que copiadas literalmente dicen como sigue:

Folio 60. Margen.-PRESIDENTE.- Coronel D. Miguel Díaz Olabarría.-

Vocales.- Capitán D. Mariano Pérez Pérez. Teniente D. Diego Daza Ramírez. Alférez D. Ramón Fernández Álvarez.- VOCAL PONENTE.- Oficial 1º Hº del C. J.M. D. Carlos Sanjuán de Pineda.

Texto.- SENTENCIA.- En la Plaza de Lérida a 13 de Mayo de 1942.- Visto el Consejo de Guerra Ordinario de Plaza integrado por el jefe y oficiales que al margen se expresan para ver y fallar la causa nº 3758 instruida por los trámites de procedimiento sumarísimo ordinario de urgencia contra el procesado ANDRÓNICO PLA MONTESINOS, de 49 años de edad casado y empleado, hijo de Joaquín y de Dolores, natural de Artana y vecino de esta capital sin antecedentes, y

RESULTANDO: Que el procesado ANDRÓNICO PLA MONTESINOS,  de filiación derechista y católico de acción, con anterioridad al Movimiento, al iniciarse éste y obligado por las circunstancias se afilió al Partido Socialista y a la U.G.T., marchando posteriormente al ejército rojo en donde por su condición de ex-Sargento obtuvo los empleos de Capitán y Comandante, sin que prestase otros servicios que el de organización de batallones no habiendo tenido nunca contacto con las fuerzas nacionales y observando en los pueblos que estuvo una conducta en absoluto favorable a las personas de orden cortando con energía los desmanes que querían cometer los soldados.- HECHOS PROBADOS.- CONSIDERANDO: Que los hechos referidos y que el Consejo declara probados son constitutivos de un delito de Auxilio a la Rebelión Militar previsto y penado en el 240 del Código de Justicia Militar y de cuyo delito es responsable criminalmente en concepto de autor el procesado ANDRÓNICO PLA MONTESINOS.- CONSIDERANDO que el consejo haciendo uso de la facultad que le confieren los articulos 172 y 173 del C. De J.M., estima justo imponer al procesado la pena en que el límite que en la parte dispositiva se señala.- CONSIDERANDO Que toda persona responsable criminalmente de un delito lo es también civilmente y que la naturaleza de la pena impuesta lo permita es de abono la totalidad de la prisión preventiva sufrida.- CONSIDERANDO: Que a tenor de lo dispuesto en la instrucción nº 6 de la Orden de Presidencia del Gobierno de 25 de enero de 1940, los Tribunales tendrán en cuenta para proponer en su caso la conmutación de la pena impuesta las normas anexas a dicha orden.- VISTAS las disposiciones citadas y demás de general aplicación.

FALLAMOS que debemos condenar y condenamos al procesado ANDRÓNICO PLA MONTESINOS a la pena de DOCE AÑOS Y UN DÍA DE RECLUSIÓN TEMPORAL y accesorias legales correspondientes sin dolo de abono la totalidad de la prisión preventiva sufrida por éste, en cuanto a la responsabilidad civil estese en lo dispuesto en la Ley de Responsabilidades Políticas.- Así por esta sentencia lo pronunciamos, mandamos y firmamos.- OTROSI el Consejo teniendo en cuenta la acción global del procesado estima que los hechos realizados por el mismo son de gravedad similar a los comprendidos en el Grupo 5 de las normas sobre revisión de penas y en su consecuencia propone la conmutación de la pena impuesta por la de NUEVE AÑOS DE PRISIÓN MAYOR.

(Hay cinco firmas ilegibles y rubricadas)

 1 62 EXCEMO Sr.- examinada la presente causa nº 3758 intruida por el procedimiento sumarísimo contra el procesado ANDRÓNICO PLA MONTESINOS, y RESULTANDO que en la misma ha recaido sentencia por la que se condena al procesado ANDRÓNICO PLA MONTESINOS a la pena de DOCE AÑOS Y UN DÍA DE RECLUSIÓN TEMPORAL con las accesorias legales correspondientes como autor de un delito de Auxilio a la Rebelión militar, previsto y penado en el artículo 240 de Código de Justicia Militar.- CONSIDERANDO: Que el procedimiento aparece tramitado con arreglo a derecho, sin que en él se aprecien defectos ni omisiones que afecten a su validez, que la prueba ha sido apreciada con un criterio racional, que es así mismo acertada la clarificación legal de los hechos y para la fijación de la pena el Consejo de Guerra se ha mantenido dentro de los límites que le autoriza el artículo 172 del Código de Justicia Militar, que regula el arbitrio judicial.- VISTOS los artículos 28 y 662 del propio Cuerpo Legal, la Orden del 25 de enero de 1940 sobre conmutación de penas y demás disposiciones de general aplicación.- ES PROCEDENTE que V.E. acuerde aprobar la sentencia dictada por el Consejo de Guerra antes dictado, quedando así firme y ejecutoria, ordenando pasen los autos a su Instructor para cumplimiento y notificación de los trámites prescritos en los artículos 631 y siguientes del Código de Justicia Militar.- OTROSI visto el otrosí de la sentencia examinada en el que se propone, PROCEDE conmutar la pena impuesta al procesado por la de NUEVE AÑOS DE RECLUSIÓN MAYOR, como comprendido en el grupo V del anexo a la Orden de 25 de enero de 1940 y teniendo en cuenta que la actuación global del procesado no se halla concretamente prevista en ninguno de los casos señalados en la disposición citada, y buscando la adecuación de la pena, se estima que los hechos realizados por el encartado son de gravedad similar a los comprendidos por analogia en el grupo V de las mismas, por lo que PROCEDE conmutar la pena impuesta al procesado por propuesta por el Consejo.

El condenado deberá ser puesto en PRISIÓN ATENUADA a tenor de lo dispuesto en el artículo 7 de la Orden de 2 de septiembre de 1941, que regula la situación de los presos y detenidos.- V:E: no obstante resolverá.

Barcelona a 8 de julio de 1942.- EXCMO. SR.- EL AUDITOR DE GUERRA.- firma ilegible y rubricada.- Hay un sello que dice Auditoría de Guerra de la IV Región Militar- Sección Dictámenes.-1.63.60208- A.- Barcelona a 16 de julio de 1942.- De conformidad con el precedente dictamen y por sus propios fundamentos, acuerda aprobar la Sentencia dictada por el Consejo de Guerra que condena al procesado ANDRÓNICO PLA MONTESINOS a la pena de DOCE AÑOS Y UN DÍA DE RECLUSIÓN TEMPORAL, así mismo acuerdo la conmutación de la pena impuesta por la de NUEVE AÑOS DE PRISIÓN MAYOR. Pasen los autos al Juzgado Militar nº 3 de Lérida para cumplimiento, notificación y demás trámites.

El procesado debe ser puesto en PRISIÓN ATENUADA.

EL CAPITAN GENERAL.- Firma ilegible y rúbrica. Hay un sello que dice: Capitán General de la IV Región Militar- E.M. 5ª Sección.

 Y para que conste y surta los efectos oportunos, expedido el presente de orden de S.S. y con su Vº Bº en la plaza de Lérida a 29 de Julio de 1942.

VºBº de el Juez de Liquidaciones (firma ilegible y sello que dice: Juzgado Militar nº 3 Lérida).”

 

Podem suposar l’estat d’abatiment d’Andrónico en aquests dies pròxims o el mateix dia del judici. Doncs bé, tenim el que podria ser prova del seu estat d’ànim tal vegada manifestant disgust, abatiment, sentir-se víctima d’una injustícia, preocupació per la seva pròpia vida, frustració per deixar la família desemparada… Mai no sabrem els pensaments i les emocions que sentiria en aquells dies tan transcendentals i perillosos per a la seva pròpia vida, però tenim el que podria ser un indici que tal vegada un grafòleg sapiera interpretar correctament. Ens referim a les signatures que reproduïm a continuació:

1ª Signatura: En ella es veu un traç segur i cuidat que és l’habitual en totes les que feu al llarg del procès on cal suposar estava raonablement seré.

1ª Signatura: En ella es veu un traç segur i cuidat que és l’habitual en totes les que feu al llarg del procès on cal suposar estava raonablement seré.

2ª Signatura: És del dia 12 de maig, l’anterior al judici, compareix davant el Jutje i Secretari, assistit pel defensor per notificar-li el nom dels senyors components del Consell que han de veure i fallar la causa, fent lectura íntegra de l’ordre de la Plaça

2ª Signatura: És del dia 12 de maig, l’anterior al judici, compareix davant el Jutje i Secretari, assistit pel defensor per notificar-li el nom dels senyors components del Consell que han de veure i fallar la causa, fent lectura íntegra de l’ordre de la Plaça

2ª Signatura: És del dia 12 de maig, l’anterior al judici, compareix davant el Jutje i Secretari, assistit pel defensor per notificar-li el nom dels senyors components del Consell que han de veure i fallar la causa, fent lectura íntegra de l’ordre de la Plaça

3ª Signatura: El mateix dia del judici, una volta acabada la deliberació del tribunal, compareix novament assistit del seu advocat defensor davant el Jutge i el Secretari, als que es notifica la sentència amb lectura íntegra de l’acta

Com hem vist en la sentència, després del consell de guerra de l’any 1942 en el que va ser condemnat a 12 anys de presó, s’acull a una ordre de 25 de gener de 1940, en la que exposa: “Es propósito fundamental del Nuevo Estado liquidar las responsabilidades contraidas en ocasión de la criminal traición que contra la Patria realizó el marxismo al oponerse al Alzamiento del Ejército”. Per aquesta ordre li és commutada la pena de dotze anys i un dia de reclusió temporal pernou anys de presó major, descomptant-li el temps que va estar en presó preventiva.

El 17 de juliol el Capità General de la IV Regió Militar accedeix a la proposta de commutació de pena.

En un document de “Liquidación de Condena del Penado”, indica que fou reduït a presó el dia 20 de setembre de 1939 fins a l’1 de juliol de 1942, data quan es fa executòria de la sentència; total li abonen 2 anys, 9 mesos i vint-i-un dies. Restant-li per complir la pena de 6 anys, dos mesos i 9 dies.

Llegint la sentència s’aprecia que les acusacions hagueren sigut totalment infundades en un sistema de justícia imparcial i democràtic d’acord amb els drets més elementals dels ciutadans. D’una part se’l defineix com una persona de dretes i catòlic que obligat per les circumstàncies, també poc respectuoses amb els drets civils, es veu obligat a afiliar-se al PSOE i a la UGT. En un sistema democràtic hi ha llibertat d’Associació, el qual no és un delicte, és un dret. Se l’acusa d’auxili a la rebel·lió militar quan són els acusadors els rebels i Andrónico defensava al Govern Constitucional i Democràtic. S’assenyala que l’acusat va fer serveis d’organització de batallons, cert, i que no va tenir contacte amb els nacionals. No estaven ben informats, Andrónico va estar durant molt de temps al front combatent. Per altra part se li nega sistemàticament la seva condició de militar.

En un altre apartat de la sentència es refereix a “la conducta favorable a les persones d’ordre i evitant els danys dels soldats.” evidentment el comportament del nostre personatge va ser exemplar a Artana, com hem assenyalat anteriorment, però no tan sols amb les “persones d’ordre”, més bé amb tots els veïns. Cal pensar que els informes d’Artana serien determinants a l’hora de fer el tribunal aquestes consideracions.

Com a conclusió a aquest apartat de la sentència, podem afirmar que amb uns quants articles del codi civil i militar, prèviament dictats pels vencedors amb intenció de donar base jurídica al nou règim, i molta verborrea “xusca” i pseudojurídica, es va condemnar a un innocent.

Compliment de la condemna

Si bé la sentència mana que es pose al condemnat en presó atenuada, aquesta disposició no té garanties de complir-se. Per un ofici de la Presó Provincial de Lleida del dia 8 d’agost de 1942, ens consta que en aquest temps estava pres. També en aquesta data es demana la llibertat condicional al “Patronato Central para la Redención de Penas por el Trabajo” en funcions de Comissió Assessora Central de Llibertat Condicional, proposant al Consell de Ministres la concessió de llibertat condicional que atorga la llei de 4 de juny de 1940. El 15 de setembre de 1942 li és denegada aquesta petició ingressant novament a la Presó Provincial de Lleida el dia 10 d’octubre de 1942 a petició del Cos General de Policia. El 20 d’octubre el Governador Civil manifesta “que este individuo no tiene ninguna responsabilidad pendiente ante este Gobierno Civil”, per tan deurà continuar a disposició de la Direcció General de Presons per a seguir extingint condemna.

A partir de l’ingrés s’acull al programa de redempció de penes pel treball, jurant el 31 d’octubre de 1042 no pertànyer a la maçoneria ni a cap altra secta. Va estar destinat 9 dies a l’economat, 138 dies a les oficines, 64 dies en el “Destacamento de Penados y Trabajadores Torres del Segre”. Li sumen altres 60 dies, no especifica per quin concepte, total 271 dies fins el 19 d’agost de 1943.

Finalment el 31 de desembre de 1942, el Capità General de la IV Regió Militar acorda arxivar sense més tràmits la causa nº 3758 referent a Andrónico Pla Montesinos, la qual cosa suposa confirmar la sentència sense dret a nous procediments.

Cal fer menció que a part del patiment que suposava estar a presó i separat de la família, en aquest període de fam per a quasi tota la població, els presoners rebien unes racions exigües, per aquest motiu els fills d’Andrónico recorden que li solien portar menjar amb una fiambrera.

El 3 de juny de 1943 el director del Destacament de Penats i Treballadors Torres del Segre, manifesta al Director de la presó el bon comportament del pres; per aquest motiu, el Director amb el vot favorable de la Comissió Provincial de Llibertat Condicional i de l’Alcalde de la Ciutat, amb data 20 de juny, sol·licita novament la llibertat condicional al “Patronato Central para la Redención de Penas por el Trabajo”, però aquest denega sotmetre la petició al Consell de Ministres per obrar en el seu poder diversos informes desfavorables. A la nostra mà han arribat alguns d’eixos informes desfavorables; un és de la 114 Comandància de la Guàrdia Civil amb data 12 de juny i l’altre amb data del 18 de juny de 1943 de la Falange, “Delegación Provincial de Información e Investigación de Lérida”, els quals hem reproduit anteriorment.

Com a conseqüència d’aquests informes, el dia 2 de juliol de 1943 “el Patronato Central Nuestra Señora de la Merced para la Redención de Penas por el trabajo” li denega novament la petició de llibertat condicional. Però un mes més tard, concretament el 7 d’agost li és atorgada, eixint en llibertat amb destí a Castelló el dia 18 del mateix mes, havent complit en aquesta data 4 anys, 7 mesos i 12 dies de condemna del 9 imposats.

A Castelló va residir a casa de Pasqual Villalba (Músic); també la casa que tenia aquest mateix senyor al carrer del Crist d’Artana estava oberta per a la família d’Andrónico. El desterrament era vigilat o tutelat per un guàrdia civil del nostre poble, control que suposava detencions arbitràries com la de l’estiu de 1945, pres a la Model de València, justament quan el seu fill Roberto visitava Artana per primera vegada, fent-se molts amics i amigues que mai l’oblidarien.

Va ser el dia 1 de maig de 1945, als 52 anys d’edat, quan a conseqüència d’una denúncia, el Governador Civil, amb el Negociat d’Ordre Públic nº 2966, ordena l’ingrés a la presó de Castelló, en companyia de Cristóbal Izquierdo Ibáñez, Salvador Rius Pérez, Pedro Corella Giménez, Fancisco Ferrer Desamparados, Germán Fernández Álvarez, Vicente Marqués Navarro, Agustín Espinosa Dualde i Nicolás Luque Roa. Queden tots a la disposició de la referida autoritat. En aquest temps de captiveri, el seu amic Pasqualet Villalba el visitava assíduament a la presó de Castelló portant-li menjar i alguna altra cosa que necessités.

Quatre dies més tard, 5 de maig de 1945, el Governador Militar comunica que queda a disposició del Jutjat Militar nº 2 de Castelló. El 7 de maig el Jutjat Militar nº 2 de Castelló participa que no pot legalitzar la situació d’aquest reclús per haver remès el procediment a Capitania General per a passar a disposició del Jutjat Especial de València. El 16 de maig encara des de la presó de Castelló es sol·licita al Jutjat Militar nº 17 de València legalitzar la situació del detingut i consulta al Governador Civil si ha de continuar a la seva disposició. El 17 de maig el Jutjat Militar nº 17 de València manifesta que aquest reclús junt a Salvador Rius Pérez, queda a la seva disposició en sumaríssim nº 217-V 45 per rebel·lió militar (complot comunista), no sent d’aplicació les disposicions vigents sobre excarcel·lació per tractar-se de fets posteriors, havent sol·licitat el trasllat a la Presó Cel·lular de València. El 21 de maig hi ha un nou ofici del Governador Civil de Castelló ordenant que el detingut quede a la seva disposició independentment del Jutjat Militar Eventual nº 17 de València. Finalment el 23 de maig Andrónico és entregat a la Guàrdia Civil per al seu trasllat a la Presó Cel·lular de València a disposició del Jutjat Militar Eventual nº 17 de València.

No tenim documents que ens indiquen el que va passar a València, però sabem que l’acusació no va prosperar i va eixir en llibertat continuant el seu desterrament a Castelló.

És el dia 4 de novembre de 1947 quan el Capità General de la IV Regió Militar, a proposta del Director de la Presó Provincial de Lleida, fixa la llibertat per Andrónico, per haver complit la totalitat de la pena i valorant la bona conducta. Obté el certificat d’alliberació definitiva el 24 de desembre de 1947.

El 14 de setembre de 1948, als 56 anys d’edat, quan havia complit la totalitat de la pena i obtingut el certificat d’alliberació definitiva, ingressa novament a la Presó de Castelló quedant a disposició del Jutge Militar Especial de E. O. A. nº 2 de València amb suplicatori de la Comissaria d’aquesta Capital, que s’uneix a l’expedient de Luís Novales Escartín. El dia 25 de novembre del mateix any es rebut el manament del Jutjat Militar nº 2 de València pel que es decreta la presó d’Andrónico en ordre que s’uneix a l’expedient de Francisco Aleu Forner en sumari nº 256-V-48 per “badidaje y auxilio a bandoleros”. Però un dia més tard és posat en llibertat per ordre del Jutge Militar nº 2 Permanent de E. i O. A. de València en ordre que s’uneix a l’expedient de Cristóbal Izquierdo.

El 30 de desembre del mateix any (1948), la Junta de Llibertat de Lleida envia a la Junta de Castelló un ofici indicant que Andrónico està en llibertat definitiva, justifiquen la comunicació per residir en aquesta Ciutat.

La llibertat no el lliurava de sorpreses desagradables, en una data no determinada però residint ja a Lleida i per tant havent complit totalment la condemna, l’ocasió del pas de Franco per la ciutat, però sense parar-se, va ser suficient motiu per detindre’l i posar-lo a la presó junt a molts altres considerats sospitosos o desafectes al règim.

El 4 de juliol de 1951 encara es rep un ofici del Jutjat Militar Especial E. i O. A. de Castelló que s’uneix al de Cristóbal Izquierdo Ibáñez interessant-se en la data d’ingrés i llibertat del titular en mèrits al sumaríssim nº256-V-48 per “auxili a bandolers”. En aquest cas pareix que no hi ha conseqüències per a Andrónico.

En tots aquestes detencions i processos que va patir, s’ignorava la Convenció de Ginebra i tots els tractats internacionals que reconeixen la graduació militar dels presoners i la consideració que es deuen dispensar d’acord amb el seu rang. En la vida civil, tal com ens conta el seu net Roberto: “Com a conseqüència d’aquesta condemna, l’expedient de depuració política i social que es va instruir a l’ajuntament de Lleida va donar resultat negatiu, impedint el retorn al seu càrrec a l’Ajuntament.”

 Mentre a Artana tots reconeixien el valor que va tenir i el gran bé que ens va ocasionar, per això, quant estava pres al camp de concentració d’Horta, tal com hem vist en aquest mateix escrit, van arribar molts avals i bons informes que suposem el beneficiarien en aquesta causa i les posteriors. Probablement l’amistat que tenia amb els germans Guinot Galán i Montoliu Galán, família artanenca però resident a Castelló, molt influent durant la postguerra, l’afavoriria fent més lleu el seu desterrament.

A Lleida la família, sense lloc a dubtes, patia les conseqüències de tenir un marit i pare represaliat, el qual era un estigma en aquell ambient tancat i intolerant de la postguerra. Pitjor era no tenir el recolzament del cap de casa, per aquest motiu la mare i els sis fills no passaven una bona situació econòmica, veient-se forçats a vendre les seves propietats d’Artana, restant-los el castell i alguna altra finca que després perdrien per causa de les modificacions cadastrals.

Recordem que a principi de segle eren uns llauradors suficientment acomodats com per a poder enviar a estudiar Andrónico a València, privilegi que molt poques famílies podien permetre’s.

Tornada a Lleida

Va ser, com hem escrit anteriorment, el dia 4 de novembre de 1947 quan va obtenir la llibertat definitiva i per tant entenem que deuria haver tornat a Lleida a reunir-se amb la seva família, però no va ser així, va continuar residint a Castelló. De moment no hem pogut esbrinar el motiu; al nostre entendre podria ser que les autoritats no ho permeteren, decisió que amb un règim sense cap garantia democràtica podien prendre sense cap impediment legal, o bé per motius de treball.

Encara que no sabem exactament la data de la tornada d’Andrónico a casa, pels testimonis no massa concrets de la família pareix que eixe retrobament va ser a finals de 1952 o principi de 1953. Del que tenim testimonis és que entre els anys 1953 i 54, data aquesta última de la seva mort, encara va acollir a sa casa i ajudar a Eduardo Vilar Pallarès i a José Vilar Ibáñez, dos joves d’Artana que prèviament no coneixia. Estaven fent el servei militar a Lleida i gràcies a ell, que encara pareix conservava consideració entre els militars, van tenir una bona destinació.

Va ser en el mes de setembre de 1954, als 62 anys d’edat, quan es va produir la mort d’Andrónico, coincidint amb l’estada dels dos soldats a Lleida. José, que anava tots els dies a sa casa, casualment aquell dia no va passar, en canvi Eduardo mentre estava fent guàrdia a Capitania General va veure molta gent coneguda entrar a la Catedral situada enfront, els soldats de guàrdia van pensar que l’enterro era d’una persona important pel gran nombre de persones que hi havia, i entre ells el “germà” d’Andrónico, Pasqualet de Músic, (així es consideraven), probablement com únic assistent del seu estimat poble. Tan prompte com van poder, els dos soldats van anar a estar amb la família que aleshores també era la seva.

Tal com deia el seu fill Roberto, era un gran lector interessat per temes tan diversos com estratègia militar, física, química, filosofia, llengües clàssiques… Una persona educada i culta. De tots aquests estudis encara tenim una mostra en els llibres que va deixar a casa Pasqual Villalba a Castelló.

En la seva estada a Artana en temps de guerra va demostrar tenir un gran amor pel poble prenent decisions compromeses sempre a favor dels seus conciutadans. Finalment direm, si em permeten les paraules, que va ser una víctima innocent, digna i exemplar, de les dues parts en conflicte, demostrant amb el seu exemple que la generositat i altres valors nobles poden sorgir en els moments més durs com els que es van viure en aquell episodi tan trist de la nostra història.

Per a fer aquesta breu biografia hem contat amb el testimoni de les següents institucions, publicacions i persones:

Ajuntament de Lleida. Llibre d’Actes de Naixement i Defunció.

Archivo del Tribunal Militar de Barcelona.

Archivo General Militar de Guadalajara.

Arxiu Fotogràfic del Centre d’Història Contemporània de Catalunya.

Arxiu Municipal d’Artana. Llibre d’actes de 1936 a 1940.

Aula Militar Bermúdez de Castro.

Aulamilitar.com/ web del Coronel Pardo.

Barcelona 1939, Ocupació i Repressió Militar. Tesi Doctoral d’Aram Monfor i Coll.

Diario Oficial del Ministerio de la Guerra. 02/5/1924, 02/01/1927, 04/01/1927.

Diccionari de la Llengua Catalana. DIEC2. Institut d’Estudis Catalans.

Diccionari Català Valencià Balear. Moll i Alcover.

González García, Clemente, Espías y Guerrilleros en la Sierra Espadán.

Generalitat de Catalunya. Dep. Cultura. Arxiu Històric de Lleida.

Generalitat de Catalunya. Dep. Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.

Jutjat de Pau d’Artana. Llibre d’Actes de Naixement i Defunció.

La Guerra Civil en el Alto Palancia. La comarca en la defensa de Valencia (1938). ICAP, Sogorb 2012.

          – A.M.H.A.P., “La Defensa de Valencia”.

          – Edelmir Galdón Casanoves, “El Bastión defensivo XYZ”.

          – Carlos Mallench Sanz, “La Batalla de Levante en Vall d’Uixó”.

         – Teodoro López Díaz, “Caudiel Crónica del Frente de Guerra”.

          – Ramón Juan Navarro, “Madrid Revivía en el Frente de Viver”.

          – Blas Vicente Marco , “La Defensa de Valencia en el Alto Palancia”.

          – Carlos Javier Sánchez Martín, “13 días de infierno (Julio de 1938)”.

          – Jorge Vera de Leyto Aparici, “Agrupación de Maniobra Nº 2”.

          – Vicente Palomar Macián y Luis Lozano Pérez, “Segorbe Bajo las Bombas”.

          – José Vicente Durbán Aparici, “La Defensa en su Retaguardia”.

          – Carlos Aguilar, Manuel Molina y Blas Vicente, “Proyecto ‘Frente de Viver’”.

          – Jesús Monleón y Antonio Moreno, “Sendero. ‘Trincheras de la 40 División’”.

          -Archivo Fotográfico: Bombardeos en el Alto Palancia.

La Trágica Guerra Civil, Juan Roig.

Ministerio de Cultura. Centro Documental de la Memoria Histórica, Salamanca.

Ministerio de Defensa. Archivo General Militar de Ávila.

Ministerio del Interior, Secretaría General de Instituciones Penitenciarias. RG.

Presó Provincial de Castelló.

Sociedad Benéfica de Historiadores Aficionados y Creadores.

Viquipèdia. La 132 Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República. http://ca.wikipedia.org/wiki/132a_Brigada_Mixta

Albalate Ros, Pablo

Andrés Agramunt, Carmen

Andrés Bagant, Blai

Cabañes Ibáñez, José María

Cantos Pla, Consuelo

Cantos Pla, Lolita

Catret Igualada, Amparo

Clavell Villalba, Josep Antoni

Esteve Selvi, José

Herrero Cabañes, Mª Dolores. Records de la família.

Herrero Vilar, Pasqual

Ibáñez Gallart, José Juan

Llidó Fenollosa, Juan

Llidó Herrero, Joan

Mallench Sanz, Carlos

Meneu Gaya, Josep Antoni

Muchola Vilar, José

Navarro Gómez, Elvira

Pallarés Novella, Vicent

Peris Agramunt, Enrique

Pla Aragonés, Maite

Pla Aragonés, Roberto

Pla Vivanco, Roberto

Rico Blasco, José

Rico Vilar, Vicent Ramon

Saborit Arnau, Ramon

Sales Vilar, Pasqual Ramon

Serrano Bainat, Joaquín

Silvestre Villalba, José

Vilar Herrero, Nelo

Vilar Ibáñez, Enrique

Vilar Ibáñez, Vicent

Vilar Pitarch, Rosario

Vilar Vilar, Dolores

Vilar Vilar, Jesús

Vilar Vilar, Vicent

Villalba Babiloni, Teresa

Villalba Pla, Joaquín

A tots ells moltes gràcies per haver fet possible aquest breu però intens passatge de la nostra història en la que es pretén honrar la memòria de moltes persones, de manera destacada la de José Vilar Vilar i Andrónico Pla Montesinos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: