L’ofici de carboner

Des de sempre les persones s’han aprofitat de fonts de calor de les que també es beneficien els animals, com són l’alimentació, la llum i escalfor del sol, l’energia geotèrmica, la protecció dels arbres i de les cavitats naturals. A més a més, des de fa uns 80 mil anys s’han usat altres fonts d’energia addicionals com el vestit, la construcció d’habitatges i el domini del foc. Aquest últim indubtablement fou de gran importància per a la socialització, la humanització i millora en l’alimentació per la facilitat en la seva preparació i transformació.

El combustible -que és, simplificant-ho molt, l’energia del sol sintetitzada per les plantes a través de la fotosíntesi- també va permetre que aquells antics avantpassats nostres ocuparen zones fredes més septentrionals o altes sobre el nivell del mar del nostre planeta. Si no s’haguera descobert aquest element resultarien inhabitables per als humans.

Al nostre poble tots els que tenim alguns anys recordem les carretades de llenya dels llauradors i el feixos dels treballadors de menys recursos, portats a casa per cuinar cada dia i per alimentar el foc durant les llargues nits d’hivern. Quantes converses, quantes reunions i quants contes als xiques al costat del foc. Des de fa milers d’anys gran part dels coneixements que es transmetien de generació en generació, era en la reunió familiar o del grup social al voltant de la llar.

Nosaltres recordem que quan les flames del foc anaven consumint-se, generalment les dones, a l’hora d’anar a dormir, tiraven aigua a les brases per apagar-les i així conservar-les per encendre el braser quan necessitessin una escalfor no tan contundent. Una altra pràctica era colgar les brases sota la cendra per facilitar la seva durabilitat.

Això passava a totes les cases fins els anys 60 del segle XX, a partir d’aquell moment la popularització del gas butà, l’ús del petroli o l’electricitat van fer quasi desaparèixer la llenya com font d’energia per a cuinar; no ha passat així en el foc de la llar, que va perdurar i cada vegada és més valorat per la nostra societat i considerat en moltes ocasions també com un objecte de luxe.

Al dia d’avui quan per la vesprada o les nits d’hivern passeges pel poble no cal entrar a les cases per veure les llars enceses, l’agradable olor a llenya cremant impregna tots els carrers.

Com es cuinava i s’usava la calefacció a les ciutats

Aquesta realitat que intentem descriure és la dels pobles agrícoles com el nostre. Però que passava a les ciutats abans dels anys 60 del segle passat?

Tinguem en compte que la llenya és cara, i té un volum i pes considerable per al transport i emmagatzematge. Per aquest motiu era poc pràctica per a gran part dels ciutadans, aquests solien cuinar i escalfar-se amb subproductes de la llenya com la serradura o el carbó.

Que és el carbó

Per a la Viquipèdia, el carbó vegetal

És un material combustible sòlid, fràgil i porós amb un alt contingut en carboni (aproximadament del 80%). Es produeix per escalfament de fusta i altres residus vegetals, fins a temperatures que oscil·len entre els 400 i els 700 C, en absència d’aire.
El poder calorífic del carbó vegetal oscil·la entre 29 000 i 35 000 kJ/kg, molt superior al de la fusta, que oscil·la entre 12 000 i 21 000 kJ/kg.
El carboneig era una tasca desenvolupada en qualsevol època de l’any. L’escassesa de carbó mineral a la nostra zona va obligar a una explotació més intensiva del carbó vegetal.
La demanda de carbó vegetal va ser remarcable i molt intensa en moments com la Primera Guerra Mundial, la Guerra Civil espanyola i la postguerra. A partir de la segona meitat del segle XX, l’aparició de l’electricitat i el gas va comportar quasi la desaparició de l’art de fer carbó.

Anuncis com aquest eren molt nombrosos.

El carbó que es feia a Artana, com a altres pobles de muntanya, era la millor forma de calfar-se a l’hivern i cuinar tot l’any en els llocs on la llenya era cara i escassejava.

Els avantatges són evidents: Té un poder calorífic, tal com hem apuntat, més alt que la llenya, té un pes 4 vegades inferior, una volta ben encès quasi no desprèn fum i és més fàcil de guardar i cremar. Cal dir que malgrat a no notar-se, consumeix l’oxigen amb gran perill per a les persones, això si tenen el braser en una habitació poc ventilada.

L’obtenció de carbó en els pobles tenia l’avantatge de ser autòcton on la producció, la confecció dels estris d’espart (en el cas d’Artana) per a envasar-lo, el transport i la comercialització, eren una riquesa que mantenia una població estable. Tant era així en totes les parts boscoses, que un senyor de Beget, poble del Pirineu de Girona, ens deia que quan es va generalitzar el butà van quedar els pobles de la muntanya sense feina i en perill de despoblació.

 

Com es fabricava el carbó

En Artana era una feina dels treballadors agrícoles i gavellers.

Primer es preparava el lloc de la carbonera, era un punt lliure de vegetació dins del bosc fent una replaça on al mig s’havia de guardar una circumferència d’entre 4 i 6 metres de diàmetre; al perímetre es posava una pedra cada metre aproximadament, i es continuava col·locant pedres en una circumferència més petita fent perímetre fins posar una pedra de considerable dimensió al mig.

A continuació es preparava la llenya tallada verda, la qual podia ser de surera, roure, carrasca, rabassa de bruc o garrofera: en aquest cas, si algun llaurador permetia tallar-ne alguna en mal estat. No era apreciada la llenya de pi ni la d’olivera perquè feien poc de carbó i de mala qualitat.

La llenya es posava a la carbonera damunt de les pedres, fent graella, deixant un pam entre el sol i els troncs de baix a fi que si es desprenia terra no colgués la fusta o carbó. A la part de baix es posaven trons grossos principalment al cor i al mig per tal de fer una plataforma que després sostingués branques més menudes fent barraca, es a dir, dretes, inclinades cara dins per subjectar-se les unes amb les de la part contraria, tal com podem veure en les fotos.

Fases de la carbonera: Munt de llenya.

Brossa, terra i ribàs per subjectar la terra.

A continuació es feia un ribàs d’un metre aproximadament en tot el perímetre per aguantar la terra, deixant uns forats a la part més baixa emmarcats amb tres pedres cada dos metres, eren les gateres que permetien respirar al foc. Seguidament es cobria tota la llenya de brossa i a continuació es tapava amb terra, deixant una obertura dalt d’uns 50 cm al mig, anomenada la flor. Cal recordar que la llenya havia de ser verda, la seca no era adequada per a la carbonització.

Lloc de carbonera i restes de la caseta al costat, en aquesta la porta sempre estava mirant a la carbonera.

Vicent R. Rico Vilar. Un dels últims carboners al que li agraïm les seves sàvies explicacions.

Una volta acabat el procés de muntar la carbonera era el moment d’encendre-la, si era de poc volum i altura es feia de baix, en cas de ser gran, si estava en un desnivell considerable o al costat d’un ribàs es botava foc de la part més alta; si no era possible, calia usar una escala o fer uns escalons de pedra i troncs. L’encesa es feia de dalt per avall des de la flor, la qual era una cavitat d’uns 50X50 cm on es posava rames seques i menudes per facilitar la primera combustió. Aquesta es podia iniciar amb un menat d’argelagues seques o fent una foguera al costat: quan estava en brases es tiraven dins de la pira per la flor amb una pala. Una vegada ben encesa es tapava la flor i també les gateres, obrint respiralls a la part de dalt, tapant-los tal com el foc baixava i obrint-ne altres més baixos fins al final obrir les gateres com últim respirall. La baixada de la combustió es notava pel fum gris que desprenien els forats més alts.

El que cal en el procés de la combustió és un equilibri, tallant el pas de l’oxigen per evitar que la flama cremi el carbó però mantenint mínimament aquest pas per no ofegar la brasa abans d’hora.

El foc, si la carbonera era gran, estava en combustió durant 8 ó 10 dies, restant el carboner allí permanent nit i dia, habitant una modesta caseta que prèviament havien construït per fer més còmoda l’estada; aquesta tenia la porta orientada cara a la carbonera per poder mantenir-la sempre vigilada. La tasca del carboner era mantenir el foc encès fent fumerals quan s’ofegava per manca d’oxigen,d i tapant aquests respiralls quan es feien més grans i les flames amenaçaven consumir el carbó. En aquest cas es tapava la cavitat descoberta tal com s’havia fet primer amb la flor, és a dir, amb llenya, brossa i terra prèviament preparades; era donar-li menjar.

La combustió variava segons l’oratge, sobre tot quan feia vent, desequilibrant-se el foc a la part on més bufava. Si plovia l’aigua no l’apagava.

Quan estava en la primera etapa de combustió, el fum era blanc per la quantitat de vapor d’aigua que desprenia, al final sabien que la carbonera estava cuita pel fum gris, i l’ensorrament del muntó. Era l’hora de tapar les gateres i qualsevol respirall a fi d’ofegar completament el foc per evitar la combustió del carbó, a continuació traïen el carbó al cap d’uns dies quan la temperatura ho permetia.

La producció d’una carbonera era aproximadament ¼ del pes de la llenya preparada, si eren 2000 kg. en podien traure 500, si bé, com ens hem referit abans, totes les fustes no eren iguals.

Ja hem dit que aquesta és una activitat antiquíssima i de gran importància per Artana. Sabem que en els fonedors de ferro, tan abundants al nostre terme, s’usava el carbó estimulat per una manxa per a augmentar la combustió gràcies a l’aportació addicional d’oxigen.

Degut a la crisi de 1929, que va deixar a molts treballadors sense feina, el govern de la República va crear colles per fer carbó enviant-lo principalment a València. Posteriorment, a partir de primers de juliol de 1938, quan les tropes franquistes van ocupar gran part de la Serra Espadà i molts pobles de l’Aragó, es va tallar un considerable volum d’aquest comerç; com a conseqüència la ciutat de València va sofrir una crisi de combustible, moltes famílies es van veure obligades a guisar amb palla d’arròs i altres matèries poc eficients.

Com es fabrica actualment el carbó

En l’actualitat aquella manera de fer carbó és marginal, el procés és totalment industrial quedant aquella forma artesanal quasi completament en desús.

El gràfic mostra un esquema de la fabricació del carbó i recuperació de subproductes.

En primer lloc cal recordar que el mon vegetal és de summa importància per a l’equilibri ecològic del planeta, per aquest motiu hi ha uns controls a nivell internacional sobre la fabricació de carbó prohibint la desforestació i permetent en canvi la carbonització dels residus de la fusta, aquest es pot presentar en forma de briquetes.

L’obtenció totalment controlada té en compte que la fusta tendra conté aproximadament un 50% d’aigua, la resta de la matèria seca és cel·lulosa en la que hi ha un gran nombre de substàncies.

Quan la matèria es calfa sense contacte amb l’oxigen als 100ºC es produeix l’evaporació de l’aigua, als 150ºC esdevé la descomposició dels elements menys estables, finalment entre 400-450ºC es descomponen la major part dels constituents de la fusta escapant en forma de gasos.

En els primer moment fins als 200ºC es necessita una font de calor externa, per mig del cremador de gas. Al voltant de 250-300ºC es genera calor de la pròpia matèria tractada, la carbonització completa acaba quan no es produeixen gasos.

En la producció industrial del carbó es recuperen gasos perquè contenen element útils per a la indústria.

 

El gràfic mostra un esquema de la fabricació del carbó i recuperació de subproductes.

El gasogen

En la postguerra civil espanyola, des de els anys 1940 al 1955, degut a l’escassesa de petroli es va generalitzar el gasogen per al transport i també com força motriu en la indústria. Segons el nostre record era una caldera que anava incorporada al vehicle en la que gastaven carbó (tal com es pot veure en les imatges que reproduïm).

El gasogen, tornant a la Viquipèdia,

És un aparell que permet obtenir combustible gasós a partir de carburants sòlids com el carbó, la llenya o qualsevol residu inflamable. En cremar la llenya o el carbó de forma parcial es genera, entre altres gasos, monòxid de carboni, que té un baix poder calorífic, resultant de l’oxidació incompleta del carboni per l’oxigen. Si se li afegeix aigua, també es pot generar hidrogen.

Diferents vehicles moguts per gasogen. Podem apreciar clarament la caldera.

En la nostra zona el combustible era quasi tot carbó vegetal, es tirava per dalt de la caldera, més avall del lloc de la combustió hi havia un filtre que els automobilistes i camioners anomenaven la camisa, aquest filtre calia netejar-lo cada uns 100 km, s’embossava de cendra i altres residus de la combustió. El gas resultant passava al motor provocant l’admissió, compressió, explosió i escap en els motors de quatre temps, el mateix efecte energètic provocava en els de dos temps.

La força generada era molt similar a la que produeix la gasolina o el gasoil, però la comoditat en el manteniment és superior en els hidrocarburs.

No tenim dades per valorar la importància del carbó vegetal com combustible en l’alimentació dels motors però suposem que seria alt degut a la major eficiència i comoditat respecte a la llenya.

Una proposta que creiem d’interès

Gràcies als nostres amics Santi Moros Vilar i altres voluntaris que han treballat amb ell, hem pogut gaudir d’una ruta per ell recuperada que passa per llocs d’alt valor paisatgístic dins de la Serra Espadà, com el Clotxó de Pau i la Penya l’Àguila, zona d’ombria del Puntal d’Artana. En aquest indret tan especial hi ha nombroses restes d’antigues carboneres i casetes de carboner.

Zona de la Penya l’Àguila, al fons la muntanya de Font de Cabres.

Nosaltres proposem fer una ruta guiada per aquest interessant paratge mostrant la geologia de la zona, posant atenció especial en la Penya l’Àguila, descobrint la vegetació composta principalment per sureres, carrasques, roures i brucs, descobrint els abundants líquens i sobre tot ensenyant les carboneres i l’artesania de fer carbó, fent incidència en la enorme labor que molts treballadors van realitzar al llarg de tant de temps.

Tal com vam fer amb la festa dels Gavellers, seria interessant fer una carbonera en un ambient festiu. Pensem que cal conservar aquestes activitats per a que el poble i sobre tot els més joves entenguen i estimen la gran tasca i els coneixements excepcionals que tenien els nostres avantpassats. És una activitat que es realitza en nombroses localitats de l’Estat espanyol, en ocasions des de fa dècades.

Per acabar us adjuntem un dels documentals més interessants que hem pogut veure sobre l’ús i la construcció de les carboneres. Es parla de la mallorquina Serra de Tramuntana, però és pràcticament igual que el que es feia al nostre terme. A veure quan aconseguim la capacitat que hi ha a altres territoris.

https://www.youtube.com/watch?v=vmXUXU7cuL0

 

Josep Herrero Cabanyes

Memòries d’Enrique Muchola Peris

Memòries d’Higinio Martí Traver

Memòries de Vicent Ramon Rico Vilar

Fotos carboneres Santi Moros Vilar

http://www.sabelotodo.org/combustibles/carbonvegetal.html

https://ca.wikipedia.org/wiki/Carbonera

https://ca.wikipedia.org/wiki/Combusti%C3%B3

https://ca.wikipedia.org/wiki/Gasogen

www.mnactec.cat/educa/energia.php?a=les_carboneres

 

Anuncis
%d bloggers like this: