Jesús Benjamín Vilar Villalba (Jesús de Fermín) ha compartit desinteressadament amb nosaltres dos imatges molt singulars: es tracta d’una fotografia del retaule ceràmic de les espartineres, que es trobava a la font de la plaça Nova. El diferents retaules ceràmics que il·lustraven la font es van eliminar al fer la reforma de la plaça. Eren obra de l’artesà J. Gimeno Martínez, fet per a l’empresa Cerámica Valenciana. Ací podem vore-ho en el moment de la inauguració de la plaça, en 1979; la foto pertany a la Col·lecció de Benjamín Villalba Caraquitena:

A continuació podem observar de prop este retaule en concret, fotografiat i apuntar per Jesús B. Vilar, amb la col·laboració de sa mare, Rosario Villalba Caraquitena (Rosarito Bastero). La singularitat d’esta publicació és que Jesús conserva la fotografia que va servir de model per a l’artista, i que coneixem el nom de les xiques retratades.

Les sis xiques que posaren per a la foto eren, d’esquerra a dreta, Trinidad Sabullera, Ana María Granella, Rosario Vilara, Dolores de Colaua, Rosarito Seba i Teresa Travera. Quan Jesús va fer la foto encara en vivien dos de les sis; lamentablement, en l’actualitat no en queda ninguna.

Esta és la foto original: les xiques estan en algun corral, fent espartí i segurament xarrant i cantant, distraient-se juntes. Com és sabut, esta forma de treballar, lliure i entre amigues, s’acabaria en el moment en què les van obligar a concentrar-se en els magatzems dels empresaris. Per a saber més sobre l’ofici i la indústria de l’espart, l’obra fonamental és el llibre de Josep Herrero Cabanyes, Dels sariers a la indústria de l’espart. Transformació i declivi de l’economia de l’espart a Artana, que es pot llegir a Artanapèdia.

I per acabar, Jesús ens regala un últim detall: en les últimes dècades les cases de les nostres espartineres —com la majoria en el poble— s’han reformat per dins i per fora, han canviat la seua fesomia i per tant la dels nostres carrers. Totes excepte la casa de Dolores de Colaua, que es manté, temporalment, tal com era quan ella vivia, al número 19 del carrer del Pla: una casa estreta, a una mà, amb la portalada de fusta, la finestra enreixada amb senzilles varetes de ferro, el balcó amb varetes i platina de ferro, i la porxada del dalt més amunt, amb una espectacular biga (d’olivera, probablement) i una branca de què es penjaria la corriola per pujar les collites. Per la porxada podem apreciar el sostre de canyís. La coberta és la tradicional, de teula àrab a dos vessants. Una tipologia popular durant cents d’anys que hui, tot i les crides a la defensa del patrimoni, seguix en regressió. La seua existència garanteix la diversitat, i per tant la riquesa, del relat històric, arquitectònic i urbanístic, dels nostres carrers. Mantindre-ho és un gest necessari de reconeixement als nostres ascendents, i per tant d’autoestima i de qualitat de vida.

Per completar esta idea, ací teniu la foto de l’entorn en què vivia Doloretes, que en la primera meitat del segle XX era un model de progrés fins al punt de merèixer una postal (publicada originalment a la col·lecció de fotos que anomenàrem General 2).