La història de la música en Artana està per fer. És cert que a Artanapèdia hi ha indicis escampats per diferents publicacions: si bé vam publicar uns Apunts històrics de la Unió Musical Artanense (la banda de la Casota i la de la Col, i l’orquestra del tio Pere Boca), també s’ha parlat dels sariers que tocaven els seus instruments als pobles en què anaven a cosir [vore Josep Herrero Cabanyes (2020): Dels sariers a la indústria de l’espart. Transformació i declivi de l’economia de l’espart a Artana. Edicions Amics d’Artana, p. 117]; dels balls amenitzats per Benjamín de la Plaça, amb el llaüt, el tio José Martino amb el violí (director de la banda d’Artana i després de la de la Vall d’Uixó) i Benjamín de Benarda amb la guitarra [foto a la Col·lecció Francesc Vicent Nicolau]; de José Bastero amb l’acordió [foto a la Col·lecció Penya GAM(berros)], de grups musicals moderns com Black Swan o el més recent Serena; etc., etc.

Tenim importants personatges, com don Miguel Traver, Miquelet de l’Estanc, multiinstrumentista, director de la banda d’Artana, contrabaix en l’orquestra del Circ Scott en Suècia, un dels més importants d’Europa (ho conta el seu fill, Entrevista a don Miguel Traver Sanchordi, mestre]. La llista seria llarga, i il·lustraria la nostra història  en els últims segles.

Però sense cap dubte, el músic més destacat de la nostra història, pel seu virtuosisme i per la seua carrera internacional com a músic i com a ensenyant, és Joan Herrero Pons. Estava pendent que ens férem ressò d’una carrera com la seua, i hem tingut la sort que se’ns ha adelantat Aina Martí Martí, que ha fet un gran treball per a la RDC · Revista Digital Conservatori i que ens ha autoritzat per a reproduir-la en Artanapèdia.

Sobre Joan no cal dir molt més, perquè ja ho diu tot ell. Incloem a més quatre fotos extra (les quatre primeres) i les set que aparegueren en la publicació original.

Joan Herrero Pons, un guitarrista a la Serra d’Espadà

Per Aina Martí Martí, alumna de clarinet.

https://revistadigitalconservatori.wordpress.com/2025/05/20/joan-herrero-pons-un-guitarrista-a-la-serra-despada/

Esta entrevista ens ajudarà a conéixer un gran guitarrista d’Artana amb una formació molt variada, que es dedica tant a ensenyar com a interpretar música d’estils diferents. Tinc la sort de ser la seua veïna i poder escoltar-lo quan estudia al seu jardí.

Hola Joan, primer que res vull donar-te les gràcies per contestar les meues preguntes. Primer voldria que explicares un poc com vas començar a tocar. A quina edat vas començar els estudis de música?

Als 6 o 7 anys tocava el piano, però tenia un mestre molt estricte i no em deixava tocar, només feia llenguatge musical i al cap de dos anys o aixina m’ho vaig deixar. Després mon pare em va ensenyar a tocar la guitarra. Al principi em vaig decantar molt per la guitarra elèctrica i no hi havia llocs oficials a on estudiar. Anava a una acadèmia a Castelló. Després vaig anar a Barcelona a estudiar a l’Aula de Música, que és una escola associada a la Bercklee College of Music i després depenia del Conservatori Superior del Liceu. Allí vaig conéixer el meu profe de guitarra flamenca, em va agradar molt i vaig començar a estudiar-la. I ja després de major vaig estudiar guitarra clàssica al conservatori de Castelló.

Recordes algun professor en particular que t’haja marcat més?

Jo crec que Manuel Granados, que era el meu professor de guitarra perquè no eren classes i avant. Eren classes més filosòfiques…i tocar també, clar. Tocava molt bé i sí, Manuel Granados em va marcar.

Has estudiat a l’estranger?

No, la veritat és que no.

No has trobat la necessitat.

No, la veritat és que no he trobat la necessitat. Sí que he estat a l’estranger impartint classe jo i d’alguna manera aprens també de la gent que coneixes allí, de la relació amb altres músics.

Quant practiques cada dia?

Quan estudiava a Barcelona practicava deu hores aproximadament.

Al dia?

Sí, intentava tocar entre 8 i 10 hores perquè vivia a Barcelona i no podíem eixir molt, clar. Aleshores tenia moltes hores per a tocar. No és igual un instrument de corda que un de vent, no és tan cansat. A més, jo convivia amb músics i ens ajuntàvem per a tocar. La meua vida era només tocar. No teníem moltes hores de conservatori i aleshores tenia molt de temps per a tocar. Ara ja no, clar. Ara puc traure una mitjana de tres hores.

I havent estudiat música moderna, per què vas estudiar guitarra clàssica?

Doncs, perquè quan vaig estudiar música moderna, en aquell moment la titulació no era oficial i quan vaig fer música clàssica ho vaig fer més per tindre la titulació. Com ja havia estudiat música moderna, volia conéixer com era el món de música clàssica.

Joan Herrero coneix com a alumne i com a professor el sistema d’ensenyament tant de la música clàssica com de la moderna. Quan li pregunte sobre la seua opinió sobre eixe tema ens contesta:

Jo et conte el que he viscut jo. El que veig ara és que la guitarra clàssica està molt enfocada a la interpretació; i la guitarra elèctrica, que és el que més conec, està més enfocada a la improvisació i a la part més creativa, més que la clàssica. Crec que les dos parts són bones i crec que els dos sistemes podrien aprendre l’un de l’altre. Per un costat ser més acurat tocant, ser un intèrpret més tècnic i per un altre ser més creatiu, com en la guitarra elèctrica. En el superior de jazz s’ensenya molt a crear en eixe moment i no es dona tanta importància a la tècnica, encara que també és important.

Blues, tango, flamenc, punk, clàssica, cançó melòdica, fado…

Imagine que Joan Herrero, amb eixa formació tan variada i tan rica, ha format part de moltes formacions i ha tocat molts estils diferents. De fet, des de ma casa l’he escoltat tocar blues, música de Tàrrega, flamenc… l’he escoltat assajar amb cantants que interpreten cançons en portugués, en francés o tangos…però, sobre saber que és un músic molt actiu, quan li pregunte pels grups o els estils que ha tocat, la resposta és sorprenent per la gran quantitat de formacions:

La veritat és que he tocat molts estils diferents. Em venen a la ment el primer grup, que va ser “Geni curt”, de pop-funk; ”Duende y aire”, que era de fusió flamenc-jazz i amb el que vaig viatjar molt. Este grup em va marcar molt perquè em va ajudar molta a véncer moltes pors; també “Los carniceros del tango”, que després va passar a dir-se “Petrasky”, i féiem tango; Bacalhoeiro”, que féiem fados; també he tocat amb tres tenors que es deien “Divino”; amb tres sopranos que es deien “Divinas” i portaven un repertori similar; vaig col·laborar en la gravació d’un disc amb un grup de saxos, “Saxaes”. He tocat amb la Big band de la UJI i altres big bands; també amb Chema Peñalver, que es clarinetista de jazz; he treballat molt en orquestres; ara vaig amb Francisco i també amb Tamara; també he tocat amb Pedro Navarro; amb un grup de flamenc que es deia “Cositas buenas”… molts estils, sí, i molts grups. Ara estem també en el grup ”Carmen Manila”, que coincidisc amb Néstor Zarzoso i Javier Peñarroja, fem música sud-americana i tenim molt bon rotllo baix i dalt de l’escenari.

Què aporta la tecnologia a la teua vida com a músic?

(Riu) Ui, això és un altre estudi. Ara, per exemple, estem gravant una versió que se’ns va ocórrer l’altre dia quan vam tocar en Altea. Va vindre un amic i vam estar gravant eixa versió nova… sí, la gaste molt. En un moment pots crear qualsevol base. Hui en dia amb intel·ligència artificial pots fer una base per a tocar tu damunt sense problema. Si vull afegir una bateria me la fa amb l’estil que jo vullga i li vaig dient coses i em respon…per tant, jo crec que és una eina creativa més.

I les partitures les tens a la tablet?

Sí, sí, de fa molt de temps, sí. Inclús quan la tablet no existia com a tal jo anava amb una espècie d’ordinador-tablet. Portava alhora moltes formacions i com no tinc molta memòria (riu), doncs, tenia ahí totes les partitures.

Hi ha ara mateix un gran debat sobre l’ús de la intel·ligència artificial. Tu com creus que afectarà a la música?

Açò ho he parlat jo moltes vegades amb els meus amics. Per exemple, ara mateix, si vols aconsellar a un xiquet sobre què es dedicarà ho tens molt difícil perquè no saps quines faenes es mantindran. Per exemple, si vols fer traducció interpretació potser no és bona idea perquè probablement la intel·ligència ho farà automàticament i segurament millor que tu. I clar, això en música també afectarà, clar. Per exemple, si vols ser un intèrpret d’estudi, un bateria d’estudi, per exemple, jo crec que es complicaran les coses. A l’estudi, tu li demanes a la màquina que faça alguna cosa ho farà molt bé. Tu li dones les indicacions i la màquina no fallarà. Però clar, també hi ha discos, cd’s, vinilos i, encara així, la gent sempre ha continuat anant als concerts. Jo tinc la sensació que les faenes que són més personals no es poden substituir per màquines. Si jo vaig a un concert vull vore a una persona tocant, no vull sentir un disc. Jo crec que això es mantindrà sempre en els concerts, els teatres…si tu vols utilitzar eixa ferramenta com una ajuda per a crear, també és positiu.

Quants instruments toques i tens?

Toque la guitarra moderna, flamenca i clàssica. L’altre dia vaig comptar que tenia 20 guitarres en total. També toque el banjo, el baix elèctric un poc i el llaüt àrab un poc…La guitarra portuguesa també l’he tocat però ara no.

I tens algun especial?

Sí, tinc una guitarra flamenca Valeriano Bernal que és la que més gaste. En un concert se’m va tallar la tapa i ja no sonava igual. Li he posat una pastilla i va molt bé per a tocar en escenaris grans que hi ha molt de soroll. Ara sona increïble.

Recordes la primera volta que vas tocar en públic?

La primera volta jo tindria uns quinze anys, era el meu primer curs a l’institut. Es deia “Geni curt”, un grup de pop-rock o pop-funk.

Ahí vos pagaven?

No, crec recordar que no. Actuàvem com a teloners d’un grup bo, de El Último Ke Zierre. Recorde que era com un premi de l’ajuntament de Nules.

Recorde que vam tocar amb monitors, que no estàvem habituats a escoltar-nos aixina i la sensació era molt rara perquè no sonàvem igual que quan estàvem assajant a nostre local.

Ara m’agradaria preguntar-te sobre una altra faceta teua, la de professor de guitarra. Seguixes algun mètode o t’adaptes als gustos i necessitats dels teus alumnes?

Sí, si estic al conservatori sí seguisc un mètode en concret perquè he de seguir el programa del conservatori. En els altres casos, sé que tinc uns mínims que conseguir i tinc una série de partitures i puc triar unes o altres segons l’alumne…veig com està l’alumne perquè al final és molt personal i des del nivell que té vaig apropant-me a que assolisca totes les competències igualment.

D’on traus els recursos musicals?

Gaste molt el Musescore per a fer partitures grupals i després tinc molts mètodes sobretot per al nivell elemental, i per al professional tinc més estudis, que són de Villalobos, de Tàrrega, etc. Tinc molt de material d’on tirar. I els que són de guitarra elèctrica seguixen unes pautes diferents. Ensenye més escales, toquem estàndards de jazz o de rock, i treballem més la part d’improvisar, acompanyar tenint un esquema només, un guionet.

Al final, tot el material que em pareix interessant he anat guardant-lo en una carpeta en la tablet, per exemple, material de la Berklee College of Music, de la Rock School, d’Anglaterra també gaste coses…I del Realbook, que són cançoners amb notació i amb els acords a on hi ha cançons de rock, de pop, de jazz.

També gaste programes, com el Guitarpro, que té moltes bases seqüenciades i t’apareix la partitura, pots tocar a diferents velocitats i per als xiquets va molt bé.

“De vegades arribe al concert molt saturat. En les classes m’involucre molt”.

Creus que ser professor t’aporta coses com a intèrpret?

Mmh, no, jo crec que no. De fet em passa de vegades que tinc concert un dia i segons quines classes he tingut arribe al concert d’una manera o d’una altra.

Tinc alumnes que tenen molta capacitat i és més fàcil portar-los però després tinc alumnes que els costa un poquet i he de dedicar-los més esforç mental i paciència. Que sí que en tinc com a professor, però si eixe dia tinc un concert, la veritat és que arribe al concert molt saturat. No crec que sume perquè en les classes m’involucre molt.

Per una altra banda, tinc curiositat també per saber si t’agradaria ser compositor?

Sí, sí, m’agradaria. Tinc algunes obres meues, sí.

Per a guitarra?

Sí, per a guitarra a soles. I també quan col·labores en algun grup o amb alguna persona també aportes la teua part, poses les teues idees encara que la composició no siga teua.

Si pense una cançó em costa molt perquè sóc molt perfeccionista i mai m’acaba d’agradar el que faig. De vegades, l’escolte al cap de tres mesos i pense: «No està malament, m’agrada»

Jo tinc una gossa que fa una cosa molt graciosa quan sent tocar el clarinet. Pareix que li agrada i els primers minuts es posa com a “cantar”. Tinc curiositat per saber el teu gos, Blau, com reacciona quan toques la guitarra.

El meu gos el que ha aprés molt bé, perquè és molt pesat, és que mentres toque la guitarra no m’ha de molestar. Aleshores és molt respectuós. Si estic tocant una hora i mitja seguida, ell aguanta i no em diu res, però si m’alce a buscar alguna cosa i deixe la guitarra, ve de seguida a que li faça cas.

I això ho fa amb tots els que venen a casa a tocar. No comença a cantar ni res, només entén que no m’ha de molestar mentres estic tocant i ja està.

Ací tenim el Blau posant amb la Fender de Joan Herrero.

Joan Herrero ha viatjat arreu del món amb la seua guitarra i ha tocat amb molta gent interessant. Segur que té moltes anècdotes curioses que compartir.

L’entrevista està ja acabant-se, Joan. Tens alguna anècdota curiosa que vulgues aportar?

Quan era estudiant jo tenia dos guitarres elèctriques. Però quan volia començar a tocar guitarra flamenca jo necessitava una guitarra.

Tenia estalviades en aquell moment unes 80.000 pessetes, com uns 500 euros. El meu mestre coneixia als germans Camps i vaig anar allí a Girona a comprar-los la guitarra.

Jo tenia previst comprar-me una guitarra que valia unes 60 000 pessetes o una cosa aixina. Total que la que vam provar em va agradar molt però crec recordar que valia unes 120 000. Em va preguntar quants diners portava i quan li vaig dir que 80 000, em va dir que com anava de part del meu mestre, que me la podia quedar. I me la vaig endur, però sense funda ni res, perquè com m’havien fet un superpreu, me la vaig emportar en una caixa. I com m’havia gastat tots els diners, no podia comprar-me el bitllet per a tornar a Barcelona (riu).

Vaig anar al banc a traure diners però clar, era estudiant, no tenia res (riu). Vaig cridar a ma mare per a fer-me un ingrés, però ja no podia perquè era massa tard i em vaig trobar a Girona i que no podia tornar a Barcelona.

Total, que al final, quan ja me n’anava del banc, em va cridar el del banc i ell em va ingressar diners seus personals, que serien ara uns 30 euros. Em va donar el seu número de compte, em va dir que quan poguera li’ls tornara i evidentment al dia següent li’ls vaig tornar.

Una altra anècdota és sobre la por escènica. Va ser la vegada que més la vaig sentir, que més pressió vaig notar.

Estàvem en Mèxic, dins del Festival Hispanoamericano de Guitarra i tocàvem en el Centro Cultural de Tijuana. Estàvem a la ciudad de México, vam fer un concert i després i vam agarrar un avió que tardava unes dos hores en arribar a Tijuana.

Quan pugem a l’avió veig que la meitat de passatgers duien una guitarra i em quede tot parat. Li pregunte al nostre representant que ens acompanyava allí: “¿Y todas estas guitarras?”, i em va contestar: “Sí, es gente que va a verte”.

Clar, era el Festival, es feien molts cursos, molts concerts i hi havia gent molt, molt bona. Ahí vaig notar molt la pressió perquè vaig pensar que igual hi hauria guitarristes millors que jo que vindrien a vore’m. I quan vam arribar a l’hotel em vaig tancar els dos dies a estudiar molt bé les cançons, més que res per quedar-me tranquil.

I quan vaig eixir a l’escenari, vaig fer un “clac” i vaig pensar: “Açò sé fer-ho” i crec que vam quedar molt bé. A la gent li va agradar molt. Però la por em va fer quedar-me a l’hotel tancat dos dies sense eixir de festa ni res (riu).

Moltes gràcies, Joan, pel teu temps i enhorabona pel teu treball.

*