Els anys 40, la gent major sense recursos i sense família ho passava molt mal. Sense cap tipus d’ajuda pública, sovint havien d’anar captant per les cases, de vegades cantant, recitant o pregant. A Artana, la tia Doloretes ‘de Cegueta’ anava de casa en casa cantant amb veu pobra i una guitarra. Alguna gent major la recorda, i fins i tot hi ha dones que l’acompanyaven, fent-li de pigall —la ti’ Carmen de Màsquera, per exemple.

Ací presentem una de les cançons que cantava la ti’ Dolores, de caràcter humorístic, sobre una jove agraciada que no troba nóvio —un tema recurrent en aquell temps, en què la carrera d’una dona era el matrimoni. No hem trobat cap referència a la cançó en cap fonoteca, tot i que ens pareix una bona peça, amb lletra íntegrament en valencià.

La nostra informant va ser María Herrero Vilar, “Marí Peneque”, que amb alguna vacil·lació la recordava íntegrament.

Esperem que no serà l’única: demanem la col·laboració de tots per recuperar estes joies de la nostra cultura popular, en altres temps tan fèrtil i pràcticament desapareguda.

Sóc filla de molt bons pares
de hermosura no sóc pobra,
tinc alguns trages de sobra,
també tinc alguns dinés.

Vaig a cosir a una casa
que hi han altres oficiales,
però no són tan salaes
com jo ni ho poden ser.

Però tinc la desgràcia
que a ningú faig goig,
i elles que són lleges
totes tenen sort.

Quan isc de la botiga
per anar-me’n a dinar,
per allí on jo solc passar
dos mil recreos me fan.

Me tiren flors i diamants
els pollos que van de passa,
em seguixen hasta casa
i no passen més avant.

Jo de ràbia plore,
que això és molt pesat,
que sóc tan redolça
i ningú em vol tastar.

Jo de ràbia plore
només de pensar
que sóc tan redolça
i ningú em vol tastar.