(Per a Empar pons)

Josep Herrero

Un bon dia a Benidorm
per casualitat la vaig trobar:
era la dona més bonica
que podia imaginar.

No ens vam dir cap paraula,
hi havia molta gent,
teníem altres assumptes
que ocupaven la nostra ment.

Però dins de mi,
la xica més impressionant va quedar,
encara que busqués en tot el món
millor no la podia trobar.

Va passar molt de temps
fins que a València per sort
en veure-la em va despertar
un sentiment que no estava somort.

Com teníem que anar a França
jo ho vaig arreglar així,
per a que vinguera en el tren
tot el viatge amb mi.

Malauradament no vam anar junts,
de cap manera va poder ser,
altres ho van aconseguir,
ella vivia lluny, al Verger.

En França la vaig buscar
però no hi va haver massa ocasió,
ja que de companys no li’n faltaven,
en tenia sempre un muntó.

Van passar alguns anys,
el meu pensament amb ella estava
encara que la distància
feia molt difícil que la trobara.

Però en una altra ocasió,
amb molta sort i plaer,
la vaig trobar per casualitat
a sa casa del Verger.

Anàvem a veure campaments,
jo al·legava estar cansat de la jornada,
i en compte de veure instal·lacions
vaig passar amb ella la vesprada.

Va transcórrer més temps encara
i el meu cor allà en el fons
es desvivia i somiava
pensant sempre en Empar Pons.

Per ventura un dia passejant
em diuen: “coneixes a Empar”?
Amb una alegria immensa
vaig dir: “ara no se m’ha d’escapar”.

Vaig preguntar si estava bé,
em donà el telèfon i la direcció,
el proper diumenge ¡a València!,
no podia deixar perdre l’ocasió.

A partir d’aquell moment,
i com a la quinta va “la vencida”,
vaig jurar al meu Amor
no separar-me en tota la vida.

La resta de la història ja la sabeu,
i fermament vull afirmar
que si tinguera cent vides
en cada una l’aniria a buscar.