José Catret ens ha tornat a lliurar una col·lecció de documents preciosa, plena de singularitats (com en Col·lecció de José Catret Pla i Col·lecció de José Catret Pla, escriptures s. XVIII), bàsicament de temàtica religiosa, que il·lustra diferents aspectes rellevants del nostre passat recent. A continuació els podeu vore en format digital (excepte els llibres, dels que només vos mostrem algunes fotografies). Con fem habitualment, quan disposem d’informació addicional sobre cada element li l’afegim com a comentari.

En primer lloc hem agrupat 10 estampetes impreses com a record de l’ordenació de distints capellans del poble: Enrique Martí Villar (1912), Juan Pallarés Adell (1950), José Herrero Vilar (1954), José Sales Cabañes (1954), Juan R. Herrero Llidó (1956), Enrique Silvestre Agramunt (1961), Miguel Ibáñez García (1967) i Bernardo Guerrero Molés (1971).

El segon grup de documents conté també 8 estampetes i impresos com a record de diferents esdeveniments: un record de primera comunió (1922), de la benedicció de la bandera de les joves d’Acció Catòlica (1948), de la benedicció de la peanya i les festes del primer centenari del Santíssim Crist del Calvari (1951), de la benedicció de la nova bandera de la Congregació dels Lluïsos (1959),  de la benedicció i inauguració de la casa social de la Caixa Rural de Crèdit i Estalvis de la Cooperativa Agrícola Sant Josep d’Artana (1962), de la benedicció de la imatge del Santíssim Crist del Salvador i la seua peanya (1963), de la benedicció de la nova imatge de Sant Vicent Ferrer i guions del barri de Sant Vicent (1965).

Encara que ja s’han vist en altres col·leccions, incloem dos postals de la sèrie “Motivos de Artana”, realitzades pel nostre fotògraf local, l’enyorat José Catalán (Pepe Cala), en 1968: la primera de la col·lecció, que incloïa sis imatges, i la segona, dedicada al Crist del Calvari.

El recull inclou tres llibres de teologia cristiana impresos el segle XIX, que suposem que pertanyerien a algun religiós de la família.

Finalment, la família Catret Pla conserva alguns retalls de la Fulla parroquial, dels moments en què Mn. Serafín Sorribes incloïa textos d’història del poble.

Contingut

Estampes de capellans

Altres estampes

Postals

Articles Fulla parroquial

Importe de la electrificación De las campanas
Advertencias
Apellidos en Artana

Artana y Santa Cristina

El cráneo de Santa Cristina
Advertencias y comunicaciones

Llibres

Estampes de capellans

Record de la consagració sacerdotal d’Enrique Martí Villar (1886-1936). Diumenge 23 de juny de 1912. Sabem per Mn. Lluís Vilar Pla [Historia de Artana, p. 190] que una setmana després de cantar missa, Mn. Enrique va presidir la litúrgia en honor a Sant Lluís Gonçaga, en la celebració de les bodes de plata de la fundació dels Congregantes de María Ynmaculada y S. Luis Gonzaga, per les quals es van fer grans festes.

Enrique Martí Villar és un dels capellans afusellats el dimarts 29 de setembre de 1936 a les portes del cementeri de Benicàssim. Era retor de Cabanes.

***

 

Despedida d’Artana del retor Juan Pallarés Adell. Diumenge 30 de juliol de 1950.

Les entrades i les despedides dels retors de la parròquia es feien amb celebracions públiques.

***

Record de la consagració sacerdotal de José Herrero Vilar (Mn. Peneque). Tortosa diumenge 27-VI-1954, Artana dimarts 29-VI-1954.

D’esta “cantada de missa” conservem algunes fotos, algunes de les quals ja s’han vist a Artanapèdia, a la col·lecció de la germàna del capellà, María Herrero Vilar (‘Marí Peneque’):

Mn. José Herrero ‘Peneque’ després de cantar missa a l’església d’Artana el dimarts 29 de juny de 1954, dia de Sant Pere Màrtir. D’esquerra a dreta sa mare, María Vilar ‘Peneque’; el padrí, el tio Calo; Mn. Ramon, rector d’Artana; el missacantant; la padrina, sa tia Teresa Herrero; i son pare, José Herrero ‘Malinxo’, que per primera vegada en la seua vida canviava la brusa per un trage.

***

Dos models amb subtils variacions del Record de la consagració sacerdotal de José Sales Cabañes. Tortosa diumenge 27-VI-1954, Artana diumenge 4-VII-1954.

Com es pot apreciar, Mn. José Herrero (Mn. Peneque) i Mn. José Sales (Mn. Tomeu) van cantar missa junts a Tortosa, i després ho van fer en Artana amb una setmana de diferència. La imatge d’un i altre va ser la mateixa: la Immaculada de Murillo.

  ***

Record de la consagració sacerdotal de Juan R. Herrero Llidó (Juan Ramón de Panxut). Tortosa diumenge 24-VI-1956, Artana divendres 29-VI-1956.

El papa de la imatge és Pius XII.

***

Dos impresos distints per l’ordenació sacerdotal d’Enrique Silvestre Agramunt, el Padre Enrique del C. de Jesús (Passionista), el diumenge 23 de juliol de 1961. El primer, que podeu obrir en PDF, és un targetó de quatre planes.
-El segon és de nou una estampeta en color amb una imatge de la Puríssima.

*

Estos no són tots els religiosos d’Artana (hi havia altres capellans, frares i monges), però n’és una molt bona representació. Artana era una poble “levític”, que generava clergat. Com a complement a estos documents podem vore algunes fotografies de la Col·lecció de María Herrero Vilar (‘Marí Peneque’), per exemple estes dos (amb els seus comentaris):

Artana sempre ha sigut bressol de capellans; des de la repoblació ha hagut xiquets que s’han oferit a l’Esglèsia (tots els detalls els conta Mn. Lluis en un llibre que es pot llegir ací: Artananenses notables). Després de la Guerra civil, potser va augmentar l’ardor místic. En esta imatge de Pascua de 1943  feta al Seminari de Tortosa, tenim tres xiquets de 13 anys amb les mares, que van anar a portar-los les mones perquè els xiquets no eixien durant els tres primers anys.  D’esquerra a dreta, Vicente i Juan Ramón ‘de Panxut’ (o ‘Malinxo’) amb sa mare María Dolores ‘de Panxut’, José Sales ‘Tomeu’ amb la tia Teresa ‘Tomasot’, i Marí ‘Peneque’ amb José Herrero ‘Peneque’.

Una altra imatge de xiquets al Seminari de Tortosa, 1944 ó 45. D’esquerra a dreta, Vicente de l’Hostal, al que diuen que van expulsar per escriure’s amb la germana d’un altre seminarista; José i Juan Ramón Herrero Llidó ‘de Panxut’, l’adult Mn. Enrique Panxut (tio dels dos anteriors), José Herrero ‘Peneque’; José Sales ‘Tomeu’ i Enrique Silvestre. A l’últim el van enviar al seminari als 11 anys. Conten que era tan xiquet i rebaldia tant que el van tornar a casa. Anys després faria un altre intent exitós en un altre seminari. El Padre Enrique ha passat la vida en missions a Sud-Amèrica. També es conta d’un altre xiquet que, cansat del seminari, va escriure secretament una carta demanant que anaren a per ell i la va amagar dins d’uns calcetins bruts per a que la trobara sa mare quan li arribara la roba per a llavar.

***

Record de la consagració sacerdotal de Miguel Ibáñez García. Agost de 1967.

***

Record de la consagració sacerdotal de Bernardo Guerrero Molés, sacerdot salesià. Diumenge 7-XI-71.

En estes últimes estampes es poden apreciar clarament les diferències estètiques amb les precedents, que eren indicis de grans canvis en la modernització de la societat i també de la pròpia Església.

Altres estampes

Record de la primera comunió de María Catret Silvestre, celebrada sorprenentment el dimarts 16 de maig de 1922 (?). En aquelles primeres dècades del segle XX (ho hem vist ja en la primera estampeta d’esta col·lecció) s’estilaven els formats estrets, amb vores mixtilínies, i els gravats en color i molta ornamentació.

***

Record de la benedicció de la bandera de les joves d’Acció Catòlica. Diumenge del Bon Pastor, 11 d’abril de 1948.

***

Record de la benedicció solemne de la peanya i les festes del primer centenari del Santíssim Crist del Calvari. Diumenge 1 d’abril de 1951.

  ***

Record de la benedicció de la nova bandera de la Congregació dels Lluïsos. Diumenge 27 de setembre de 1959. La imatge és la canónica de Sant Lluís, amb hàbit jesuïta, mirant un crucifix que sosté a la mà, i lliri i calavera.

***

Benedicció i inauguració oficial de la casa social de la Caixa Rural de Crèdit i Estalvis de la Cooperativa Agrícola Sant Josep d’Artana. Diumenge 24 de juny de 1962, festivitat de St. Joan Baptista.

***

Record de la benedicció solemne de la imatge del Santíssim Crist del Salvador, i la seua peanya. Diumenge 27 d’octubre de 1963.

***

Records de la benedicció de la nova imatge de Sant Vicent Ferrer i guions del barri de Sant Vicent (?). Abril de 1965.

Postals

Postal “Motivos de Artana”. Nº 1: E. Calvario – Cristo del Calvario -P. C. Sotelo – E. Sta. Cristina – Vista parcial del pueblo – Cementerio (fotos Català). 1968.

***

Postal nº 2. Imagen del Cristo del Calvario (fotos Català). 1968.

Ací s’ha imprés a més l’oració “Yo confieso” i el “Dios te salve, Reina y Madre”. La peanya és la de suro patró, que va substituir a la cremada en els primers mesos de la Guerra Civil. Hem vist més amunt que la peanya nova es va fer en 1951 (pel centenari de la festa), suposem que esta es va conservar útil per alguna raó.

Llibres

Un exemplar de Imitación de Cristo, atribuït a l’agustí alemany-neerlandés Tomàs de Kempis, autoritzat a Barcelona en 1876 (a la fi de la Tercera Guerra Carlina). Com els altres llibres que vorem, és una edició menuda (8×12’5 cm), està enquadernat en pell i té 570 pàgines de les quals falten les primeres i alguna més al final.

Imitación de Cristo és un devocionari ascètic escrit en forma de consells breus per a “instruir l’ànima en la perfecció cristiana, proposant-li com a model al mateix Jesucrist”. És un dels llibres cristians més influents després de la Bíblia i amb major nombre de lectors. Està dividit en quatre llibres i 114 capítols. Els llibres són els següents:

1. Avisos provechosos para la vida espiritual (25 capítols).
2. Avisos para el trato interior (12 capítols).
3. De la consolación interior (59 capítols).
4. Del santísimo sacramento (18 capítols).

***

Camino recto y seguro para llegar al cielo es un devocionari escrit en 1843 per san Antonio María Claret. Es va redactar originàriament en català, es va traduir a moltes llengües i l’autor va anar ampliant-lo fins a convertir-lo en el devocionari de referència. Esta edició es va autoritzar en Barcelona en 1950 i probablement es va imprimir en 1854, i inclou nombroses il·lustracions. Està enquadernat en pell i té 342 pàgines de 9 x13 cm.

El Camino recto y seguro… és una lectura senzilla, escrita en un llenguatge popular i didàctic. Està dividit en 35 temàtiques sobre les que es dona explicacions i consells. I, curiosament, s’inicia amb una “Tabla para saber á qué hora salen el sol y la luna, y se ponen en el arzobispado de Santiago de Cuba”; una “Tabla de las fiestas movibles” durant els anys 1954 i 1988, i un santoral de tot l’any.

En primera plana, escrit a mà: “Vicente Llidó de Mariana Llidó. Artana 1860”.

***

Breves y afectuosas meditaciones sobre la Santísima Pasión de Jesucristo para todos los días del mes, del P. Juan María de San Ignacio. Publicat a Santander per l’editorial El Pasionario.

És la quinta edició espanyola i compta amb 191 pàgines de 9×14 cm. Sabem que la 2ª edició es va fer en 1897, de manera que esta és posterior. Està enquadernat en tela. En la primera plana, escrit a mà: “Carmen Andrés”.

És un devocionari escrit en forma de meditacions separades per 31 capítols que equivalen a altres tants dies.

*

Són llibres per a persones molt devotes o directament per a religiosos/es, segurament de famílies carlistes. Cal contextualitzar-los en una societat molt polaritzada, amb clericalismes i anticlericalismes enfrontats, tots ells fent professió pública de la seua ideologia i en un clima de gran violència política i social, generada per molta desigualtat i misèria.

Articles Fulla parroquial

Els articles retallats de la Fulla parroquial pertanyen a quatre números diferents; un d’ells, el que inclou “Importe de la electrificación de las campanas” el vam publicar en Textos sobre campanes i campaners a la Hoja Parroquial (1968) i coneixem la bibliografia completa: Hoja Parroquial. Any IX. Artana, 30 de juny de 1968. Número 402.

La resta són, aproximadament, de la mateixa època.

Estos són els continguts:

• “Importe de la electrificación de las campanas”
  “Advertencia”. Avís per a escolanets i netejadores de la setmana.
  “Apellidos de Artana”, enquesta sobre cognoms d’Artana.
• “Artana y Santa Cristina”.
• “El cráneo de Santa Cristina”.
• “El cráneo de Santa Cristina (continuación)”.
  “Advertencia”. Avís per a escolanets i netejadores de la setmana, i per a rosari i retirada espiritual per a dones.

Importe de la electrificación de las campanas

[Hoja Parroquial. Any IX. Artana, 30 de juny de 1968. Número 402]

Todos admiramos la facilidad de que hoy disfrutamos en el volteo y toque de campanas. Por esa misma facilidad hemos introducido el volteo en los tres toques de campanas anunciadores de las misas en los días de fiesta; hasta ahora solamente teníamos repique. Considerando que la misa es el acto cumbre de la fiesta, le corresponde el volteo en los toques para la misma; y nada obsta para que se tenga volteo incluso al final de la misma, mientras salen los fieles del templo.

Estas ventajas hacen que seamos comprensivos ante el precio que estipulamos en el volteo de campanas para los días de fiesta en que hay encargados de las mismas. El fijado hasta ahora era insuficiente para poder amortizar el importe de la instalación. Reunidos en junta los representantes de las diferentes entidades y corporaciones, así lo acordamos: 250 pesetas por cada sesión de toques, hasta que quede amortizado el empréstito. Una vez amortizado, el voleo será a poco precio, casi gratis si conviene, pues interesará pagar solamente los gastos eventuales y el fluido eléctrico.

La electrificación de las cuatro campanas de la torre ha ascendido a 123.500 pesetas.

Viendo la conveniencia de electrificar a la vez el “cimbolet”, puesto que por la cadena de toque penetraba mucha agua y desmerecía la fábrica de la iglesia, se efectuó también dicho trabajo por el importe de 13.800 pesetas.

La instalación de la red eléctrica, nueva energía y contador ha ascendido a 22.708 pesetas.

Los gastos de los operarios en sus trabajos de mano de obra, hospedaje y dietas suman 12.044 pesetas.

Gracias a las facilidades que nos da la Caja Rural vamos pagando las facturas y letras. También con la ayuda de los encargados de cada fiesta, de otros particulares, de la cantidad recogida en la gran colecta anual y de la misma parroquia.

Además, las entidades y corporaciones nos han prometido (…)

Advertencias

— Acólitos de semana: José Vicente Lara Chesa y Juan Vicente Herrero Chesa.

— Encargadas de la limpieza del templo: María Pilar Pla Silvestre, María Teresa Silvestre Mesado, Carmen Peris Sales y María Dolores Herrero Cabañes.

Apellidos en Artana

Según estadística realizada a primeros del año actual, los 20 apellidos que más abundan en Artana son los siguiente:

1º	Vilar	400
2°	Llidó	255
3º	Silvestre	173
4º	Pla	156
5º	Herrero	151
6º	Traver	145
7º	Sales	114
8°	Martí	111
9º	Pitarch	106
10º	Villalba	84
11º	Catret	83
12º	Gallart	80
13º	Blasco	79
14º	García	77
15º	Andrés	65
16º	Montolíu	64
17º	Ibáñez	64
18º	Peris	62
19º	Muchola	49
20º	Igualada	43

Artana y Santa Cristina

En la Iglesia Parroquial y en relicario de plata guarda Artana una pequeña reliquia de su Patrona Santa Cristina. Es un hueso, que mide poco más o menos un centímetro, y se halla colocado en una teca, lacrada con sello arzobispal, y lleva la siguiente inscripción: “Ex ossus S. Christine V. B. et m.” Es la que se lleva en las dos procesiones del día de su fiesta, 24 de julio, y se expone a la veneración de los fieles, los cuales se acercan a besarla.

En la ermita de la Santa se conservó hasta la pasada guerra otra reliquia, consistente en un hueso de unos 2 por 5 centímetros, y se ostentaba en una teca colocada en el pecho de la imagen de Santa Cristina, Este hueso había sido sacado de una costilla de la Santa, según nos dice nuestro Mosén Luis Vilar. Los artanenses tenían para sí que dicho hueso era un dedo; lo cual no debe extrañarnos, pues difícilmente podía verse la reliquia por hallarse la imagen en la hornacina.

La imagen era grande y esbelta y poseía algunas alhajas, entre ellas una corona de plata.

Gracias al artanense P. Domingo Pitarch, que sacó una fotografía, podemos darnos hoy cuenta de lo que fue el altar de la ermita de Santa Cristina, con su hermosa talla barroca, imágenes, ornamentación y lienzos.

Nada sabemos de la fecha de la construcción de la actual ermita. Una inscripción medio borrada conserva estas palabras en la parte de entrada, cerca del coro: “…expensas… pueblo año 1857″. Se trata seguramente del año de la decoración.

Mosén Luis dice que debió edificarse por los años 1770 a 1780 poco más o menos. Nosotros creemos que es de principios del mismo siglo XVIII, pues su estilo parece de aquella época. Además, podemos deducir por ciertas inscripciones, si bien podemos pensar que la devoción a Santa Cristina sería en Artana de mucho antes, e incluso que hubiera en el mismo lugar de la de hoy, ya de antiguo una ermita más reducida, que sería sustituida por la actual. La campana mayor de nuestro campanario lleva unas palabras latinas que traducimos: “Me llamo Cristina. Me hizo Antonio Guillén el año 1722”.

El cimbolet del Calvario lleva inscripción de 1725, y la ermita de nuestro Calvario parece tener en sus arcos de porche y entrada un mismo estilo que la de la ermita de Santa Cristina. Y podemos deducir por el de Eslida, pues sabemos que su Calvario se empezó a construir en 1704 y se bendijo su ermita en 1722.

El cráneo de Santa Cristina

[Se’n pot saber més en la nostra publicació: Del pas del cabet de Santa Cristina per l’Ermita d’Artana]

Nuestro amigo don Juan Doménech Moner, maestro nacional, natural de Lloret de Mar, en la provincia de Gerona, nos ha facilitado datos interesantísimos referentes a las reliquias de Santa Cristina.

Nos da a conocer lo que el historiador de Lloret de Mar, don José Galcerán y otros han dejado escrito referente al cráneo de nuestra Patrona Santa Cristina.

Nos dice así: En la segunda mitad del siglo XVIII había en Sagunto un monje devotísimo de Santa Cristina, que se llamaba Jaime Albiach. Era su ilusión consagrar su vida al cuidado de la ermita de Santa Cristina, situada en la villa de Artana. Parece ser que la condición previa de las autoridades o de quienes cuidaban de la misma, fue la de que consiguiera de Roma una reliquia de la Santa. Tras grandes penalidades consiguió que las autoridades eclesiásticas romanas le cedieran el cráneo de Santa Cristina. La cesión tuvo lugar en 1782 y he aquí la transcripción del documento de autenticidad: “Horacio Mateo, por la gracia de Dios, Arzobispo de la sede Colossense, Prelado Doméstico de Su Santidad, asistente al solio Pontificio, secretario de los sellos y Canónigo de la Basílica del Sacrosanto Lábaro. A todos y cada uno de los que leyeron estas presentes Letras, damos fe y testimoniamos como Nos, para la mayor gloria de Dios Omnipotente y veneración de sus santos (teniendo concedida especialmente esta facultad por Su Santidad Pío VI) reconocimos y extrajimos o sacamos de auténticos lugares la sagrada cabeza de Santa Cristina Mártir, que colocamos reverentemente en una caja de madera, forrada de tela, bien cerrada y atada con una cinta de seda de color rojo y sellada con nuestro sello, la cual damos, entregamos y concedemos con la facultad de que la retengan aquellos a quienes se da, la transporten fuera de la ciudad y la expongan a la pública veneración de los fieles en cualquier oratorio o capilla. En fe de lo cual mandamos expedir, por medio de nuestro secretario, estas testimoniales letras, suscritas por Nos y selladas con nuestro sello. Dado en Roma a 24 de mayo de 1782. Horacio, Arzobispo Colossense. Fabiano Valenti, secretario.”

EL CRÁNEO DE SANTA CRISTINA
(Continuación)

Una vez obtuvieron los cuatro catalanes la reliquia de Santa Cristina, la cedieron a Lloret de Mar, de lo cual certificaron de esta manera: “Certificam nosaltres, Joan de Brugada, Miguel Roger, Francesc de Brugada i Miguel de Brugada, que és nostra voluntat donar i cedir a la Universidad de Lloret i als administradors de Santa Cristina lo sagrat cap de la gloriosa Santa Cristina Mártir a fl de que sia colocat ab la deguda decensia en la capella de la dita santa i així mateix confessam haber rebut de Francisco Cunill, com a administrador de la fábrica de la capella de dita santa, vint y cint pessas de vuit, les mateixes per nosaltres pagades al Hermano Jaime Albiarch, per los gastos ocasionats per la conducció de dit Sagrat Cap des de Roma a España, i per ser de veritat lo firman lo present a Lloret y Desembre 20 de 1783. Juan de Brugada, de Calella, Miguel Roger, Francisco de Brugada.”

El cráneo de Santa Cristina fue llevado para reconocimiento a Gerona, de cuya diócesis era entonces obispo don Tomás de Lorenzana. Fue reconocida el 16 de abril de 1784. Dos días más tarde llegaba triunfalmente a Lloret, a las ocho de la mañana. Lo cual fue narrado así: “Vuy, dia 18 de Abril de 1784, habem acompanyat la Reliquia del San Cap de la Verge y mártir Sta. Cristina nosaltres, Joseph Coll del Portal, pages, Joseph Coll, estudiant, son fill, Joseph Pla, estudiant, Francisco Conill, botiguer, Gaspar Botet, boter, Martiriá Botet, corder, acompanyats ab lo Rn. Mn. Narcís Sala, Pvre. y beneficiat. Y los que el portaren son Miquel Sala, Andreu Guinart, Joseph Conill, Esteban Austrich y Josep Furest, los quals tots son trevalladors de Lloret; lo portaren fins a casa d’En Pla de la Torre, ahon feren un altar per posar la Reliquia del San Cap quant arribá de Girona, qual després ayanaren ab solemne profesó per portarlo a la vila y a la tarde digueren solemnes vespres y completes amb música y ab solemne profesó lo passexaren per tota la vila. En Gerona feren la urna encasa del Sr. Joseph Vernoya, escultor, y les Monjes Capuchines la compongueren; y per tenirna recort ho fas de má propia, vuy dia 18 de Abril de 1784 y per ser veritat ho firmo jo Joseph Coll, estudiant.”

Otro llorentense precisó además la procedencia: “…lo aportá un home del Regne de Valencia, de Roma, per constituirlo en una capella de Santa Cristina que tenen en lo terme de Artana y no se saberen avenir ab los curadors de aquella y estant lo san cap sense puesto decent trovantse per allí Miquel Roger, puntaire, fill de Blanes y vuy casat y resident en la vila de Lloret, lo va demanar y lo aportá en ésta de Lloret.”

La reliquia fue depositada en el altar de San Elmo, de la Iglesia Parroquial, hasta el año 1824 en que fue conducida a la ermita que Lloret de Mar tiene eregida en honor de Santa Cristina. Dicha ermita fue construida en el siglo XIV y renovada en 1763. En esta ermila es donde se guarda hoy el cráneo y se venera con gran devoción, dedicándole periódicamente grandes festejos. ´

Todas estas noticias, como se. dijo, nos fueron facilitadas por nuestro buen amigo don Juan Doménech Moner, del mismo Lloret de Mar, quien gentilmente nos ha regalado el libro titulado “LLORET DE MAR”, cuyo autor es don Esteban Fábregas y Bayarri, historiador y cronista de la mencionada Villa. El Sr. Fábregas ha investigado y escrito acerca de Santa Cristina, sobre todo en la revista “Aires Lloretencs”, núm. 44, que es de donde se ha sacado lo más destacado de cuanto nos ha relatado. Don José Galcerán escribió en la Revista de Gerona de 1891-92 “El Santuario de Santa Cristina de Lloret de Mar”. También Hermenegildo de Urréjola en 1891 en “La capilla de Santa Cristina de Lloret de Mar”. Juan Bta. Conill en el “Lloretense de 1885-86”. Y el Dr. Feliciano Noguer y de Rocafiguera en “Novena a honor de Santa Cristina de 1867”.

¿Cabría preguntarnos? ¿Convendría gestionar ante Lloret de Mar para que en alguna ocasión nos visitara en Artana el cráneo de Santa Cristina?

Advertencias y comunicaciones

—Acólitos de semana: Rafael Arcos Traver y Amadeo Herrero Chesa.

—Limpieza del templo: María Pilar Guerrero Gallart, María Pilar Pla Silvestre, María Teresa Silvestre Mesado, Lolita Herrero Cabañes.

— A las 5 de la tarde de hoy habrá rosario y retiro espiritual para las mujeres.