La periodista Carmen Serrano, de visita per la Serra Espadà, va descobrir casualment la col·lecció etnològica de José Rico, “Seba”, i al propi col·leccionista. Dies després li va proposar una entrevista que es va publicar a la plataforma https://medium.com/@lamadeja.lab i que amablement ens ha autoritzat a pujar a Artanapèdia. Les temàtiques que s’aborden en ella són molt variades i les respostes són contundents, si més no; parlen sobre la seua col·lecció etnològica i el seu sentit, sobre la seua infància en la postguerra, sobre la funció de la memòria i de les tradicions, sobre la decadència de l’agricultura, sobre Artanapèdia, sobre el marc de la Serra Espadà, sobre el camí de Santiago, sobre la seua artesania i sobre l’actualitat política.

És la segona entrevista a José que incloem en Artanapèdia: la primera va ser la de la periodista artanenca Cristina Traver. Pareix evident que José Rico és una de les personalitats més singulars dels nostre poble, i que durant la seua vida de treballador ha destil·lat una veu pròpia que l’ha convertit en reconegut col·leccionista i etnòleg, autor literari, gestor cultural o rellotger artesà, entre altres coses. Esperem seguir llegint i publicant més entrevistes al nostre company.

Ací podeu llegir l’entrevista al valencià, traduïda per Alejandra Lara Rico, a qui estem molt agraïts.

José Rico, guardià de la memòria popular amb un extens patrimoni cultural de al voltant de 4.000 peces recuperades que l’administració menysprea a Artana (Castelló)

Carmen Serrano

https://medium.com/@lamadeja.lab/josé-rico-guardián-de-la-memoria-popular-con-un-extenso-patrimonio-cultural-de-alrededor-de-4-000-95de6325ce96

José Rico Blasco “Seba” (1942, Artana) conserva tot un arsenal de ferramentes de cultiu que fan recordar una època en què el manual estava per damunt de les màquines, utensilis (de fang, ferro colat, coure o fusta), cabassos de fibres vegetals, roba tradicional, botelles de vidre i sifons antics, ràdios analògiques que permetien no quedar-se aïllats al poble i nombrosa documentació gràfica esgrogueïda d’eixe intent de conquistar la democràcia amb els colors que no es van doblegar al règim franquista. En l’escriptura de deu llibres publicats ha condensat molts desvetllaments i la conquesta d’algunes certituds. Un republicà amb memòria en les mans de forner i la contínua defensa a la terra i les arrels abocades a desaparèixer.

– Preserva a la seua casa i garatge el que podria ser un museu obert al públic i un bé històric i comú, peces de tota índole. ¿Què podem trobar en este curiós refugi del pas del temps?

Les peces que ací es troben ara estan mudes, però en un temps no molt llunyà tenien veu, ja que eren imprescindibles per al quefer diari. Són diferents ferramentes de cultiu, utensilis de cuina, artesania d’espart i ferramentes de ferrer, obrer i fuster; tota classe d’oficis són ací més o menys representats. Són peces molt peculiars, no hi ha dos iguals, i és pel fet que cada artesà té la seua manera de treballar.

“A l’escola no m’ensenyaven per ser fill de republicà, però jo arreplegava qualsevol paper escrit que trobava per terra i me’l guardava. A poc a poc vaig aprendre a llegir”

– ¿Com recorda la seua infantesa en un país raquític que travessava la postguerra i la neutralitat cap a les atrocitats de la Segona Guerra Mundial?

La primera visió que tinc és de gener de l’any 1946, va haver-hi una gran nevada i recorde com un somni a mon pare i altres veïns amb pales fent camí per a poder anar a la botiga o el forn. També una cosa que és difícil d’oblidar és la fam i els sacrificis que feien els pares perquè poguérem menjar, no era bastant, però alguna cosa ens emportàvem a la boca. Els que patien fam —però el que es diu fam— eren ells, es llevaven el menjar de la boca per a donar-li-la als fills. Després se’m difuminen els records, fins que va haver-hi un que em va impactar de gran manera. En l’adolescència, quan tenia 13 anys, estant en un cine a Madrid —ja que tots els anys ens desplaçàvem allí als rajolars per a fer rajoles— en l’obligat NODO vaig vore un reportatge en què el papa de torn l’any 1944, Pio XII, beneïa els tancs que anaven a la guerra. Eixa imatge se’m va quedar gravada a foc i hui dia encara em faig preguntes sobre ella i no trobe respostes perquè es contradiu amb tot el que prediquen. En els manaments diu “no mataràs”, i crec que els tancs no es desplaçaven a tirar caramels.

Quant a la neutralitat que ens van vendre no està plasmada en els fets. Els que eren adeptes al règim o feien costat als alemanys, diga’s División Azul, tenien uns privilegis que els altres no podien ni somiar. I en dir els altres, eixos eren (segons ells) els roïns. És a dir, els que van donar un colp d’estat declarant una guerra eren els bons i els que van defendre la República legalment constituïda, eixos eren els roïns, van tornar el món al revés.

En el racó de la llar, en els crus hiverns, jo no feia més que preguntar-li a mon pare com va ser la guerra i ell sempre intentava eludir el tema. Si contava alguna cosa, eren sempre anècdotes agradables, era una manera d’oblidar el que va passar i al mateix temps intentava protegir la família. Però jo no em conformava, tenia inquietuds per saber. A l’escola no m’ensenyaven per ser fill de republicà, però jo arreplegava qualsevol paper escrit que trobava en terra i me’l guardava. A poc a poc vaig aprendre a llegir. En eixir del poble, les vegades que vam anar a Madrid, la meua ment es va obrir molt. Com no volia ser esponja, vaig començar a preguntar, d’eixa forma vaig saber el que va passar i des de llavors no he parat de lluitar dins de les meues possibilitats per aconseguir un millor benestar social.

“Amb totes les peces que he anat arreplegant, la meua idea és fer un museu etnològic perquè els jóvens sàpien per a què servien”

– Mantindre la lucidesa malgrat les marors és un exercici que implica valentia, vosté mateix destaca en el títol del seu llibre “Escriure per a recordar” (Editorial Hipálage, 2012) la importància de la transferència oral i escrita. ¿En quina forma sent que ha pogut contribuir amb les històries que ha rescatat de ser pols i rosada?

L’escriptura és la ciència del saber, si el que passa dia a dia no s’escriu s’oblida i quan passa un temps ja ningú se’n recorda i d’eixa forma es van perdent les arrels. Eixa ha sigut sempre la intenció del binomi església/capital, que no se sàpia i que s’oblide tot, per a saber ja estan ells, tu submís amb el cap catxo igual que els borregos.

La idea del llibre “Escriure per a recordar” no és altra que la d’intentar que no es perda tota la riquesa cultural que ens van deixar els nostres, ocorre igual amb totes les peces que he anat arreplegant, la meua idea és fer un museu etnològic perquè els jóvens sàpien per a què servien i que d’eixa forma li donen el valor que tenien i es mereixen.

 

“La política de Franco era sembrar de faules la nació, igual que ocorre ara amb els seus “cadells”

– En un poble de menys de 2.000 habitants com és Artana (Castelló), en què el relleu generacional és un dels problemes latents, ¿quines eixides troba a esta problemàtica extrapolable a altres tants pobles en risc de despoblació?

Cada poble té la seua problemàtica quant a la despoblació, però parlarem del poble que ens ocupa, Artana. El cens està estable des de fa molt de temps i és pel fet que estem situats prop de nuclis industrials; el que sí ha canviat radicalment és la manera de guanyar-se la vida. Abans hi havia molta gent que treballava per compte propi com a agricultor, però com el peix gran es menja al xicotet, el 90 per cent del minifundi ha hagut d’abandonar o vendre les terres i s’ha col·locat en empreses. Allí tenen un sou segur, però eixa seguretat els ha llevat la preuada llibertat que tenien quan eren autònoms. Sempre s’ha dit que Artana té 1.500 fanecades [al País Valencià, una fanecada equival a 832 metres quadrats] de regadiu, això és una quantitat considerable per a una població de 2.000 habitants. Eixes fanecades tenen aigua, bona terra i clima. Si es fera un projecte de reestructurar les terres es podria tornar a treballar com abans i a part la cooperativa local no pararia en tot l’any. Alguns diuen que és una utopia, però si visitaren com jo visite Marinaleda (Sevilla) per motiu d’un llibre que vaig escriure, s’adonarien que és viable. Només cal aglutinar totes les terres i cada un tindria les accions en relació als metres que tinga. Molts diuen que això és comunisme, però si això és comunisme, benvingut siga.

La política de Franco era sembrar de faules la nació, igual que ocorre ara amb els seus “cadells”. Deia el sàtrapa que el comunisme volia ser el repartidor i el que tenia alguna cosa creia que li ho anaven a llevar. Tot això estava molt lluny de la realitat, l’única cosa que es pretenia i es pretén és acabar amb les desigualtats i en part s’ha aconseguit.

 

– Les arrels, la parla i les tradicions, ¿quins són els signes d’identitat que porta amb si i que el fan fill d’esta terra de sureres i oliveres?

Qualsevol planta o arbre amb poques arrels, a la primera bufada el vent els tomba, però ací es veu que la terra és molt fèrtil. Les arrels nostres són molt profundes, és pel que estem molt apegats al sòl que ens va vore nàixer. Això, unit a l’orgullosos que estem amb esta llengua nostra que és la mateixa que la dels nostres avantpassats i amb la qual ens van contar les tradicions que nosaltres volem mantindre, fa que estiguem ancorats a ella sense enyorar altres llocs. De fet, quan anem de viatge per alguns dies enyorem este lloc de sureres i oliveres.

– “Artanapèdia” és un blog on col·labora i que alberga un prolífic arxiu popular sobre el seu poble natal, ¿de què es nodrix i com han pogut recuperar tants documents?

Artanapèdia va nàixer de les idees de dos personatges del poble amb unes inquietuds desmesurades per preservar tot el relacionat amb el seu poble. Són Josep Herrero i Nelo Vilar, jo només soc un col·laborador, ells amb el seu esforç i sense l’ajuda de cap classe d’entitat, ni privada ni estatal, han alçat una pàgina que hui dia té més de 300.000 visites. És una labor altruista de la qual ens sentim orgullosos perquè sabem que tots els artanencs que viuen fora, fins i tot a l’estranger, ens seguixen. Ens nodrim de la col·laboració dels ciutadans que ens cedixen documents antics, fotos, relats, i també està oberta a tot aquell que vulga escriure alguna cosa d’este poble en la nostra rica llengua valenciana.

“A la persona humil no li falta imaginació, però li costa posar-la en pràctica perquè des de sempre la classe rica l’ha infravalorat i ell ho ha assumit”

 

– Recorre diàriament els camins de la Serra Espadà, un entorn privilegiat en el qual ha ajudat a crear sendes senyalitzades, ¿què li dona la relació quotidiana amb la muntanya?

En recórrer esta serra tan plena de vegetació un se sent transportat a un recés de pau on se sent lliure. Un grup de senderistes es dedica a netejar i senyalitzar les seues sendes procurant sempre no deteriorar-les; a canvi ella t’oferix molt més. És un plaer sentir el soroll de l’aigua en esvarar-se pels rierols quan plou, que és el mateix soroll dels arbres quan els mou el vent. Estar en plena naturalesa envoltat d’infinitat de plantes és per si un plaer, ja que la Serra Espadà és la més rica del Mediterrani en variació de flora. També el cant dels ocells si tens sort de escoltar-los, i dic sort perquè queden pocs arran de que ens hem obstinat a enverinar tot el planeta.

– La humil labor de treballar el camp, una cosa que va deteriorant-se, ¿com s’ha abandonat el que és el principi vital per a les persones, convertint-se en explotació i lucre, i per què alimentar-se de veritat és cada vegada més difícil?

Ací està el quid de la qüestió, el dir humil al treballador del camp. Amb eixa frase es creu menys valorat pel que no treballa en ell, i a la primera ocasió que té ho abandona, se sent menyspreat i vol ser més; com si un advocat, un metge, un policia o qualsevol que tinga una carrera fora més que ell. Jo li diria: més que tu no hi ha ningú. Fins i tot “tu eres molt més i fas molta més falta, ja que si no sembrares ells no podrien menjar”. A la persona humil no li falta imaginació, però li costa posar-la en pràctica perquè des de sempre la classe rica l’ha infravalorat i ell ho ha assumit per ser humil. Sempre s’ha cregut ser menys, eixe és el motiu pel qual s’aprofiten d’ell i li lleven fins a l’orgull. Jo sempre els dic als meus fills: “Més que vosaltres no hi ha ningú i mai en la vida sigueu orgullosos, però l’orgull que ningú us el lleve”.

– Ha fet el camí de Santiago 21 vegades, ¿amb quina motivació ha repetit i quines vivències guarda com a pelegrí?

Quan faig el camí em transforme en pelegrí, la raó és perquè em trobe en terra estranya —això és ser pelegrí— i no practique cap espiritualitat religiosa. Fer el camí és una experiència que t’ajuda a trobar-te amb tu mateix i es pot fer per mil motius. En ser incrèdul em considere agnòstic, allò que em passa ho interprete d’una manera que diferix molt del que ho veu com a creient, però no per això discrepe, és tot respectable.

Tinc escrits deu llibres, l’últim és sobre el camí, “Un Agnòstic en el camí de Santiago”. En este llibre conte anècdotes, vivències, trobades emocionals, etc. i intente orientar als que van per primera vegada ja que tots els camins fets m’han donat molta experiència. En els 21 anys que porte fent-lo he conegut infinitat de gent de tot el món, al principi era jo el que preguntava, però en assabentar-se els caminants que porte molts anys recorrent-lo ara em pregunten a mi. El que més pregunten és quin és el camí més agradable de tots, la meua contestació és que el camí és ell i les seues circumstàncies, això m’ho va dir una xica francesa que portava cinc anys fent el mateix camí i deia que cada any la mateixa etapa era diferent de l’any anterior per mil circumstàncies. Pot ser perquè eixe any plovia i l’anterior no ho feia, o coneixia diferents caminants. El fer el camí no és cap competició, el meu consell és que et relaxes i gaudisques, al final et voràs recompensat i començaràs a pensar com tornar. Una altra cosa que em va dir una italiana: no hi ha camí sense dolor.

“La il·lusió per la democràcia s’ha ensorrat, no és la que volíem els que lluitàvem per ella, està plena d’irregularitats”

– És artesà de rellotges en pedra natural que talla i polix fins a aconseguir peces originals [abans es va dedicar al taulell i la rajola, va ser forner i obrer de camp i ciment], ¿què hi ha darrere d’este treball que ha représ?

Per a poder tirar cap avant a quatre xiquets xicotets, en l’època que a mi em va tocar, no podia fer-li escarafalls de cap ofici. Així que me’n vaig anar a Madrid als rajolars, vaig fer gavells per als forns, vaig ser obrer de camp, distribuïdor de begudes, forner i obrer promotor; d’eixa forma els meus fills no han tingut tot el que han volgut, però no els ha faltat de res. Després de la jubilació, fins i tot abans, em vaig dedicar a recopilar peces antigues amb la finalitat que no es perderen i d’eixa forma fer un homenatge al nostre avantpassats. Com sempre m’han agradat les manualitats, vaig tindre l’ocasió de poder fer rellotges de gres roig, estos tenen una peculiaritat i és que no n’hi ha dos iguals.

Quan un es jubila és convenient estar actiu, si tens salut és la millor època de la teua vida, i si t’ho proposes et sorprens del que eres capaç de fer al mateix temps que experimentes una satisfacció personal. Més en el meu cas, en regalar el que faig, tot el que ve a vore’m ix amb un rellotge únic com a record.

“Són tantes les incongruències que la gent es desenganya de la política i dels polítics i eixe punt mort l’aprofita el capital, és a dir la dreta, per a enfrontar als treballadors”

– El referèndum sobre la monarquia, un repte que sempre està en l’horitzó i que vosté desitjaria que tirara avant, ¿per què seguix sense aconseguir-se una consulta malgrat els canvis esdevinguts en la credibilitat cap a esta figura?

La pregunta és molt interessant, però la resposta pot ser molt simple: perquè tenim una democràcia molt dèbil. Quan va morir el sàtrapa es deia que tot anava a seguir igual, però els que lluitàvem en la clandestinitat teníem l’esperança que alguna cosa canviara. Amb l’anunci que hi haurien eleccions lliures les esperances es van redoblar. Ens imaginàvem un món millor amb una democràcia plena en la qual ningú tinguera privilegis sobre ningú. Però sense consultar al poble ens van imposar un “Borbó”, que si estudies la dinastia borbònica et quedaràs meravellat de com d’hàbils són per a fer-se rics sense donar colp. La il·lusió per la democràcia s’ha ensorrat, no és la que volíem els que lluitem per ella, està plena d’irregularitats. No paga el que més té, l’església té privilegis —estaríem dos pàgines enumerant-los—, els polítics es protegixen amb l’aforament i al “Borbó” ningú li passa comptes ni se li exigix que convoque una consulta popular. A este pas haurem de carregar amb una altra borbona, que potser el seu coeficient intel·lectual està per davall del normal, no seria la primera. Amb estos paladins del tripijoc no es necessiten dos pàgines, sinó una enciclopèdia. L’avi Juan va vindre a Espanya amb una mà davant i una altra darrere i el “trempat” en poc temps va acumular molta “pasta” i va fer un regal a una de les seues volgudes de molts milions (i no de pessetes, sinó d’euros). Si fora una democràcia plena se li passaria comptes, amb una fórmula senzilla: vas vindre pràcticament sense res, et mantenim per tant a l’any, de gastos tens tant, pots estalviar tant i no obstant això en el teu compte tens bastant més; com? i d’on?

“Sobre la llengua, és una tàctica que empra el feixisme per a enfrontar, i a fe que ho aconseguixen”

– Els feixismes creixen, la falta de creença en la política augmenta, el racisme es dispara i es delimita fins a l’ús de les llengües cooficials, ¿quins codis hem perdut per a ser una societat tan clavillada?

Com abans s’ha dit, la democràcia és feble i no s’atrevixen a atallar d’arrel els hàbits que s’arrosseguen de la dictadura. Diguen-se hàbits militars, judicials, clergues, simbòlics o fins i tot les manifestacions anticonstitucionals. Fins es financen associacions amb una clara tendència franquista. Tot això i més els embravix i pensen que encara són els amos, per a ells això és un mas i creuen ser els amos; que Espanya els pertany. Per eixa raó el feixisme es dispara, això unit al fatxa assalariat al qual li fan creure que els immigrants venen a llevar-li el jornal. No sé què seria Espanya sense emigrants; qui arreplegaria la collita?, qui faria els treballs que els nadius menyspreen? Diuen: “que vinguen amb papers”, ¿què portaven papers els milers d’espanyols que van emigrar a tot arreu del món? Són tantes les incongruències que la gent es desenganya de la política i dels polítics i eixe punt mort l’aprofita el capital, és a dir la dreta, per a enfrontar als treballadors fent-los creure als que tenen alguna cosa (o un lloc de treball segur) que hi ha un altre més pobre que li ho vol llevar i automàticament es fa fatxa-pobre. Eixos mateixos fatxes-pobres es tornen fins a racistes i xenòfobs, no es paren a pensar que els seus avis, fins i tot els seus pares, es van haver de desplaçar a altres llocs per a sobreviure.

Quant al racisme, quantes sorpreses hi hauria si ens férem una prova d’ADN. Fa 50 anys va començar a haver-hi incidència d’immigrants a Espanya, sobretot del Magreb. En este temps hi ha hagut molts matrimonis mixtes que han tingut fills que ja no distingixes d’on són, això en 50 anys. Què degué ocórrer en els quasi 800 anys en què els àrabs van ser ací? Estic convençut que la sorpresa seria majúscula per a molts.

Sobre la llengua, és una tàctica que empra el feixisme per a enfrontar, i a fe que ho aconseguixen. Quan no tenen arguments trauen a la palestra que els catalans ens volen absorbir. Al País Valencià molts s’ho creuen, de fet a València capital es parla majoritàriament castellà, si no fora pels bascos i catalans tota la riquesa lingüística que tenim a Espanya desapareixeria.

Jose Rico (Seba)