En el marc del centenari de la mort de Vicent Tomàs i Martí, hem digitalitzat el llibre de Vicent Franch i Ferrer (1980): El nacionalisme agrarista valencià (1918-1923). L’aportació de Vicent Tomàs i Martí (1898-1924) al nacionalisme valencià [València: Ed. Prometeo, 2 volums]. Al primer volum es fa un estudi del context i l’obra del nostre paisà, i el segon inclou una antologia de textos.

El nacionalisme agrarista valencià… és la referència fonamental sobre el nostre paisà, el metge, activista i intel·lectual Vicent Tomàs i Martí (“Vicentico Coloma”, d’ara en avant VTM). A Artana es manté la memòria de VTM d’una forma difusa, per la quantitat d’anys passats però també per la dificultat per accedir al seu treball. Una dificultat que resolem ací dràsticament. 

Gran part de l’obra de VTM continua inèdita, bona part d’ella centrada en Artana, incloent les seues novel·letes, els seus comentaris etnogràfics o els seus dibuixos. L’ambició d’Artanapèdia és poder allotjar algun dia tot el seu treball, per a investigadors i per a interessats en la seua obra, entre els quals esperem comptar amb el nostre veïnat.

**********

Hui, 1 de febrer de 2024, es fan els cent anys de la mort del que probablement siga l’intel·lectual més important de la història d’Artana: Vicent Tomàs i Martí (VTM). Per commemorar-ho, i en el marc de les activitats que es programaran durant tot l’any en diferents espais, compartim el text de Sebastià Carratalà publicat al Diari la Veu. 

En Artanapèdia també podeu accedir a uns quants textos sobre el nostre autor: per exemple, tenim el luxe d’allotjar el Quadern 100 anys dels aplecs nacionalistes de Betxí publicat a l’excepcional revista Saó (Any XLIV, núm. 462. Octubre 2020, pp. 21 a 38), un dossier coordinat per Alfred Ramos que inclou el textos següents:

• Els inicis del valencianisme polític (1902-1923). El pensament de Vicent Tomàs i Martí. Santiago Ferrandis Valero
• Vicent Tomàs i Martí: el mite latent. Òscar Pérez Silvestre
• Entrevista a Vicent Franch i Ferrer. Òscar Pérez Silvestre
• El jove apòstol del valencianisme que volgué sacsejar el camp valencià. Vicent Baydal Sala
• Rebrots en l’arbre comú: el compromís lingüístic de Vicent Tomàs i Martí. Anna Garcia Escrivà

Uns anys abans també vam publicar el Quadern de Saó sobre este mateix tema: Els fonaments del nacionalisme actual. 75 aniversari dels Aplecs de Betxí (dossier publicat a la revista Saó. Any XX, núm. 189. Octubre de 1995), que incloïa:

• Introducció
• El valencianisme agrarista. Vicent Franch i Ferrer
• Capellans al cim de la Muntanyeta. Óscar Pérez Silvestre
• Anys vint: un intent de vertebració. Conxa Rovira Serna
• Cronologia crònica d’un país anacrònic. Antoni López i Quiles
• La segona Renaixença o l’herència de Llorente. Rafael Roca Ricart

També vam fer una publicació amb el relat biogràfic que Mn. Lluis Vilar Pla va fer de VTM a Artanenses notables, molt poc equànime per dir-ho d’una forma suau, però extremadament il·lustratiu: “D. Vicente Tomás Martí”.

I també podeu llegir un textet de Vicent TM, “Els ganaos churros” i vore un dibuix seu en La ramaderia i els corrals d’Artana, o altres dos dibuixos en La mina de mercuri de la Solana la Mina (Eslida). I més coses sobre ell, el seu treball i el ric context intel·lectual d’Artana en aquells anys, que trobareu fent ús del buscador.

Hem actualitzat l’estudi de Josep Herrero sobre la ramaderia en Artana amb un dibuix i un text de Vicent Tomàs i Martí (1898-1924): “Els ganaos churros”, en què conta com era la transhumància a principis del segle passat. Ens sumem així als actes commemoratius de l’intel·lectual artanenc quan es compleixen 100 anys de la seua prematura mort, tot pensant que reeditar-lo i llegir-lo és el millor homenatge.

En esta publicació trobareu la ubicació i el repertori de corrals organitzat segons els quatre “quarts” en què es dividia el terme. Cada corral s’ha visitat, descrit, medit, geolocalitzat i fotografiat, un treball monumental. En total es ressenyen 34 recintes, entre corrals, coves, albergs, corralisses i quatre patis en què tancaven les seues ovelles els carnissers del poble. Hi ha a més tres corrals desapareguts, que sumen en total 37 recintes per al ramat oví! Falta relacionar totes estes infraestructures amb els camins assegadors, acabar de situar els abeuradors i documentar els vells corrals amb els arxius corresponents. I confiar que les autoritats locals vulguen actuar protegint este patrimoni, facilitant accessos i evitant que continuen deteriorant-se.

La ramaderia és una activitat que ha generat un gran patrimoni material i immaterial, i calia fer la seua interpretació rigorosa i sistemàtica. Resumint, el terme Artana estava dividit en quatre parts o quarts: el de Davant, el d’Aigües Vives, el de la Masaeta i el de Xautena. Cada un d’ells tenia els abeuradors i els corrals adequats per a mantenir-se en condicions òptimes. Hi baixaven sis raberes transhumants, més les pròpies dels carnissers del poble que pastaven al quart de Davant. La subhasta de les herbes es feia en estiu, i els ramats estaven set mesos: de l’1 de novembre, festa de Tots Sants, fins al 3 de maig, festa de la Santa Creu. Els corrals es cedien a canvi del fem, que era un tresor sempre insuficient que garantia les bones collites.

Finalment, es parla de l’últim pastor en practicar la transhumància fins Artana: Domingo Julián Benages Benages, que es va jubilar en 2013 i que és el millor testimoni de l’ofici.

**********

Hem revisat tota la informació publicada sobre la inscripció àrab d’Artana, una de les 18 que hi ha a la província de Castelló, un objecte estrany i valuós que dona testimoni de l’època musulmana al nostre territori. La Catedràtica d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat de València, Carme Barceló i Torres, la persona que més sap sobre este tema, la va datar en la segona meitat del segle XIII (1261-1300), i la va traduir com

No hi ha més vencedor que Déu, Mahoma és l’enviat de Déu.
Esta pedra era d’Alí bn Yubayr

Probablement la pedra és part d’una estela funerària. Fins a finals del segle XIX va estar obrada sobre la porta d’una casa indeterminada, i amb la reforma de l’església es va obrar a la seua façana posterior, al carreró de Mn. Emilio. D’ahí va anar a l’entrada del temple, i des dels anys 80 es troba a la casa abadia.

També contava Carme Barceló que havia sabut del descobriment d’una segona inscripció àrab «en 1983, al hacer obras en el sótano de un bar de la población. No ha sido publicado nada más relacionado con este hallazgo, ni una imagen, ni algún dato descriptivo sobre la lápida ni tan siquiera alguna indicación sobre su paradero». Demanem tota l’ajuda que pugueu per esbrinar alguna cosa més sobre esta troballa.

**********

(PÀGINA EN CONSTRUCCIÓ (actualitzada 13-XI-2023)

Josep Herrero i José Rico “Seba”, amb altres complicitats, s’estan fent càrrec de la catalogació, geolocalització, fotos i altres detalls de les nombroses fonts del terme, els aljubs o clotxons i altres infraestructures de l’aigua (que inclouen algunes grans sorpreses).

De nou, com en el cas dels corrals i dels colmenars, és un treball monumental fet amb generositat, per estima al poble, que els hem d’agrair moltíssim. El seu, com els d’aquells que netegen i senyalitzen sendes o de qui descriu els itineraris en una guia, és un treball desmesurat, que no es podria pagar amb diners. Amb la seua faena ens proveeixen d’un patrimoni impressionant, d’una riquesa singular que poc a poc va ocupant el lloc que mereix.

La publicació inclou el mapa dels distints elements i les fitxes amb ubicació, mides, fotografies i altres informacions. Si la primera publicació es va fer el 6 de març de 2023, a 13 de novembre el catàleg provisional compta ja amb 40 elements.

**********

Hem fet una prova d’ADN a una família típica d’Artana, de cognoms «Vilar Herrero», que en les últimes quatre generacions inclou els llinatges Llidó, Villalba, Agramunt o Gallart. Són cognoms habituals al nostre poble, per la qual cosa l’estimació ètnica resultant té un interés públic, per a la major part de la població artanenca. Són cognoms, a més, bona part dels quals es mantenen de forma estable des de la repoblació cristiana en 1611, després de l’expulsió morisca.

L’estimació ètnica ha trobat un 83,7% ibèric, un 10,8% escandinau i un 5,5% italià. També destaca la pertinença al grup genètic dels catalans (est d’Espanya i sud-est de França). La major sorpresa és el tant per cent tan elevat d’arrels escandinaves, que resulta molt difícil d’interpretar. Haurem d’esperar noves proves i més investigació de la Història, que puga donar llum a estos misteris.

**********

El «benestar animal» és una qüestió ètica universal, que hauria de concernir totes les persones, més enllà d’ideologies o credos. L’empatia, la capacitat de posar-nos en la pell de l’Altre, ha d’estar per damunt de gèneres i races, però també ha d’abastar les espècies animals amb capacitat de sentir i de patir. Considerem que l’abús, el maltracte, l’ús d’animals com a objectes de diversió, han d’estar proscrits de la nostra societat.

De manera que tornem a fer-nos càrrec de la qüestió dels bous al carrer, amb la voluntat de mantindre viu un debat necessari. Pensem que és la nostra obligació com a modest mitjà de comunicació local dedicat a la cultura i el patrimoni des d’un enfocament ètic. En esta ocasió hem recollit la major part dels raonaments sobre el tema per traure algunes conclusions. Estos són els punts tractats:

• Quin patiment experimenta el bou quan el transporten a la plaça amb un caixó?
• Patiment del bou en “els bous al carrer”.
• El bou embolat o de foc com la intolerable tortura que s’infringeix a l’animal.
• Alguns arguments en contra del bou embolat o de foc.
• Alguns arguments que s’utilitzen per justificar els bous al carrer.
• Bous en honor o amb ocasió de la festa d’un sant, malgrat que l’Església ho prohibeix.
• L’obligació de contribuir al manteniment de la tauromàquia, tot i ser uns actes moralment reprovables
• Conclusions

**********

El dissabte 5 d’agost vam passar la vesprada amb Enrique Peris Agramunt, el tio Enrique Tola —molt ben assistit per la seua filla, Maria Teresa—, per fer-li una entrevista. Dos mesos abans havia complit els cent anys, en un estat de salut òptim i la memòria d’un xaval. Amb ell vam parlar de la seua història de vida en el marc del nostre poble: de l’escola, del treball, de la guerra, de costums i personatges. Per a nosaltres va ser un plaer, i ja voreu que l’humor no es va perdre en cap moment.

Pensem, humilment, que el millor homenatge a una persona major és escoltar la seua saviesa acumulada, i entendre que són persones que tenen molt que aportar a la comunitat. La seua memòria és una riquesa patrimonial per al nostre poble. De fet, tornem a recordar ací que en 2003 la Memòria Oral Autobiogràfica va ser declarada per la UNESCO «Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat».

Les històries de vida són un dels grans patrimonis d’Artanapèdia, i si no ens prodiguem en este camp és pel treball que suposen —per a un mitjà fet a força de voluntariat—. Al menú trobareu l’apartat “MEMÒRIA ORAL”, des d’on accedireu a totes les entrevistes.

**********

Almenys en un parell d’ocasions ens hem ocupa dels pardalets urbans que ens acompanyen alguns mesos a l’any; ho vam fer en Barreres arquitectòniques contra els ocells i en la proposta per a la Declaració del poble com “Amic i protector del patrimoni natural, en especial dels ocels, rates penades i arbres urbans”.

És molt important conservar els nius urbans, com a acte de justícia, perquè són imprescindibles per a la nostra supervivència, perquè contribueixen a la bellesa dels nostres pobles i zones rurals, i també, arribats a un cert punt, per evitar multes quantioses.

Cal que individualment ens mentalitzem sobre esta qüestió, i també que els poder públics estiguen vigilants per evitar el vandalisme mediambiental.

**********

Des de finals de 2018 estem controlant les quantitats de pluja dia a dia. Són mesures amb un xicotet marge d’error, útils en un poble agricultor com el nostre. A més, també podem fer-nos una idea de com són els anys, dels mesos secs i dels més humits.

Ho podeu consultar en la columna de la dreta: l’any actual es pot llegir en detall i actualitzat al dia, i els anteriors els teniu baix, en format PDF. També hem inclòs un document en què comparar els gràfics de cada any.

Sabem que 2019 va ser un any sec amb un hivern en què no va caure una gota; tot i això, en total comptàrem 510 l/m², per baix de la mitja espanyola (628 ixe any). En 2020 en van caure 790 (606 de mitja), en 2021 vam tindre 616 (569 de mitja), i 2022 va ser un any en què es van arreplegar 1.022,5 l/m² (536 de mitja espanyola). Esta variació respecte a les mitges només indica la singularitat del clima en esta part del Mediterrani.

**********

El nostre poble, tant en el casc històric com en el seu terme, és ric en patrimoni historicoartístic, arquitectònic i etnològic. A Artanapèdia hem publicat el vell Catàleg de patrimoni municipal, els “Santets” o capelletes de carrer, i moltíssima literatura sobre l’església, l’ermita, el Castell, les eres, els corrals, els colmenars, les fonts i aljubs, o patrimoni natural com les Penyes Altes, etc., etc.

Insistint en la idea del museu a l’aire lliure, adjuntem ací alguns elements amb valor artístic al poble i al terme municipal, per continuar amb el catàleg d’obres, unes més conegudes que altres. Pintura, escultura, forja, ceràmica… Tresorets d’art i artesania que mereixen ser tinguts en compte i que conten històries del nostre poble.

**********

En març de 2013 es va lliurar a l’Ajuntament d’Artana un document titulat Estrategia local de rehabilitación del entorno construido de Artana, redactat per la cooperativa d’arquitectes i urbanistes El Fabricante de Espheras. Es tracta d’un informe d’unes 80 pàgines en què, per primera vegada, es fa una anàlisi i un diagnòstic argumentat, amb informació estadística rigorosa, de l’estat de la població en els aspectes socials i urbans.

L’estudi reconeix problemes i proposa solucions, per exemple a propòsit de la baixa qualitat de l’urbanisme que s’ha practicat en les últimes dècades, dels problemes associats a l’edificació antiga; la gran quantitat de cases buides, l’envelliment de la població, les rendes baixes (agricultors, bracers i ames de casa amb pensions no contributives, p. ex.), el terme municipal abandonat i l’agricultura en descomposició, a banda de la incapacitat de les administracions per a fer una gestió transparent i accessible a una població envellida i una gran fractura digital. Entre altres qüestions.

És un document que hauria d’haver comptat amb una gran difusió entre totes les artanenques i artanencs, que en els pròxims anys ens juguem la qualitat de vida en este poble, i que proporciona una guia per a les polítiques públiques dels pròxims anys.

Però la realitat és que l’encomana d’este treball es va fer com a requisit necessari per a poder demanar ajudes públiques en l’àmbit urbanístic. Això vol dir que és un tràmit i que, lamentablement, tindrà poc de recorregut.

**********

Compartim ací totes les noticies sobre Artana aparegudes en la premsa espanyola del segle XIX. Hem revisat i transcrit el nombrós material disponible a la Biblioteca Virtual de Premsa Històrica del Ministeri de Cultura, i l’Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional d’Espanya. El resultat són 263 notícies que donen testimoni de les nombroses guerres i la polarització política que caracteritzen aquell període: la Guerra del Francés, les guerres carlistes, el bandolerisme, els esclafits entre liberals i conservadors…

A més de les guerres, és moment de moltes morts violentes en el veïnat i de moltes sorpreses més que garanteixen una lectura apassionant. Representa una aportació imprescindible per a conèixer aquell període. Un patrimoni documental grandíssim, una finestra al temps dels nostres ascendents.

**********

Pepe Campanario ens ha fet arribar una col·leccioneta de 17 fotos familiars fetes entre els anys 30 i els anys 70 del segle XX. Com sempre, tot i ser una col·lecció familiar, s’hi dóna preferència a les fotos de grup i als esdeveniments festius, és a dir, als aspectes més comunitaris propis del nostre poble. A més, ens mostren estampes d’Artana en un moment històric molt distint en tots els sentits. Són fotos plenes de detalls que dóna gust repassar per trobar el relat de cada una d’elles.

Hi ha algunes fotos en què no hem pogut reconèixer a bona part de la gent retratada; agrairem tota l’ajuda que ens pugueu donar, bé escrivint baix als “Comentaris”, al correu-e artanapedia@gmail.com o als comentaris del nostre Facebook.

Agraïm a Pepe la seua generositat, i de nou destaquem la importància d’este patrimoni gràfic per al poble d’Artana.

**********

El diumenge 7 de maig de 2023, vam organitzar un homenatge al Grup de Senderistes d’Artana, i en representació seua a Santi Moros Vilar i José Vilar Andrés (“José Marco”), que els darrers anys han estat al capdavant d’un treball monumental: la neteja de més de 100 kilòmetres de sendes tradicionals, i també de desenes de casetes de pedra seca, corrals, colmenars, fonts, aljubs i altres elements del patrimoni etnològic del terme del nostre poble.

Ací podeu vore un resum de l’acte.

L’activitat del Grup de Senderistes es realitza desinteressadament, sense cap tipus de recolzament institucional. Pel volum de treball realitzat, per l’alt nivell d’excel·lència assolit i per la seua disponibilitat per a totes les iniciatives patrimonials dels nostre territori, el treball de Santi, de José i de la resta de companys i companyes del Grup de Senderistes mereixia, si més no, un reconeixement, un agraïment públic que era necessari des de feia anys. Per fi vam celebrar este reconeixement amb l’acompanyament de moltíssimes artanenques i artanencs, i la presència de la major part dels col·lectius implicats en l’estudi, la defensa i la divulgació del nostre patrimoni etnològic: la Junta Rectora del Parc Natural de la Serra Espadà, l’A.C. Amics d’Artana/ Artanapèdia, el grup Muntanyes de la Guerra, la Societat d’Amics de la Serra Espadà o la plataforma Espadàniques.

Per materialitzar l’homenatge es va instal·lar a l’entrada del poble una pedra gravada, obra de l’artesà local José Rico, “Seba”. Quatre dolçainers i un tabaleter van rubricar musicalment la concentració

**********

Presentem una proposta de Josep Herrero per actualitzar l’antiga festa del Rei de Miques, de la que ja vam publicar un estudi de l’autor fa algun temps. És una de les festes més singulars de la nostra tradició, que es celebrava els 27 i 28 de desembre, dia dels Sants Innocents. La Festa consistia en un pregó a la vespra, i al dia següent de matí, a l’eixida de Missa, una exposició dels protagonistes amb animals rars, forques i disfresses. Finalment a la vesprada l’acte central que era l’Acaçament, Denúncia i Tancada a Presó dels que infringien les lleis del Rei.

El Rei de Miques era una festa en l’herència de les Saturnals romanes, que en l’època medieval s’anomenaven dels Bojos, i que fins a principis del segle XX es celebraven en bona part dels pobles del nostre voltant. En l’actualitat perviuen en algunes poblacions amb gran èxit, com en el cas dels “Enfarinats” d’Ibi, que es poden vore en la foto adjunta.

**********

Josep Herrero Cabanyes
President de la Junta Rectora del Parc Natural de la Serra Espadà

Després del darrer incendi a les comarques de l’Alt Millars i Gúdar-Javalambre on hem perdut quasi 5000 hectàrees de bosc, cultius agrícoles, gran quantitat d’animals i alguna zona urbana, la nostra preocupació per la Serra Espadà i per altres zones boscoses és màxima. Aquesta preocupació ens motiva a fer una reflexió sobre quines causes tenen els incendis i sobre tot la forma d’evitar-los o com a mínim aconseguir que els seus impactes no siguin tan devastadors.

Segons les estadístiques: el 4 % són causes desconegudes; el 31 % intencionats; el 39 % negligències; el 25 % llamps; i l’1 % reproducció d’altres focs.

O sigui, com a mínim el 70 % és d’origen humà i les causes naturals també són considerables.

Evidentment amb aquestes dades estadístiques, els incendis als nostres boscos són inevitables.

Hi havia altres èpoques anteriors en què el seu impacte no era tan gran. Això va succeir fins els anys 60 del segle passat, principalment per tres activitats laborals que repercutien favorablement en el manteniment del bosc en condicions òptimes:

L’agricultura, principalment de secà; la ramaderia extensiva; i la recollida de la biomassa.

En este text, Josep Herrero explica els usos i les opcions d’estes tres activitats.

**********

Una col·leccioneta de fotos amb alguna joia històrica i altres perles del patrimoni gràfic d’Artana, que ens permeten descriure la quotidianitat i els moments festius d’una generació anterior. Tot en un poble que s’ha desconegut urbanísticament i que ve bé tindre com a referència ètica i estètica.

Bona part d’elles mostren escenes típiques de la joventut a Artana en els anys 50 i 60 (festes i passejos), en fotos generalment anònimes —tret d’una que estava signada pel nostre benvolgut José Catalán (Pepe Cala). Hem intentat organitzar-les cronològicament.

Una funció menystinguda de la fotografia antiga és el reconeixement de veïnes i veïns. És una forma de reafirmar la nostra comunitat i, en moltes ocasions, d’honrar a les persones que ens han precedit, de posar cara i anomenar a la gent que ha faltat i que són “dels nostres”. És una forma bonica de fer-los presents.

**********

A Artana tenim la sort de posseir nombrosos corrals ramaders, 34 en total, així com 17 corrals d’abelles o colmenars. Si considerem que les dues tasques estan catalogades com a activitat ramadera, disposem de 51 recintes tradicionals dedicats a aquesta ocupació, tot això contant també amb les corralisses i corrals cova o abric. Pocs pobles tenen la sort de tenir un patrimoni ramader tan abundant i valuós.

La nostra proposta és crear un museu local de la ramaderia ovina i abellar, amb un espai físic que arreplegue la ferramenta i facilite la interpretació, però també que incloga entre la seua activitat les rutes entre corrals i colmenars, i per tant que siga transitable. És un projecte de museu a l’aire lliure que compta amb tot el terme, que es recupera així per a l’ús públic i guanya valor patrimonial.

L’espai físic per al museu podria ser un dels corrals propers al poble. Sabem, per contactes directes, que alguns propietaris estarien disposats a cedir el seu ús per a un projecte d’esta natura.

Així ho hem proposat oficialment a l’Ajuntament, que hauria de mostrar un poquet d’iniciativa, començant per la protecció d’aquest excel·lent patrimoni.

**********

Cristina Traver, estudiant de periodisme, va realitzar esta preciosa entrevista a José Rico Blasco, “Seba”, el dilluns 30 d’abril de 2022. En ella el va interrogar sobre la seua història de vida, des de l’any 42 en què va nàixer fins a l’arribada de la democràcia. Parar-nos sobre la biografia de José ens permet conèixer un poquet més el context social en què es va criar, que és el de totes i tots els artanencs.

Pensem que és un treball singular, molt interessant per al nostre poble, i que és una bona contribució a Artanapèdia. Per la nostra part l’hem transcrit i l’hem subtitulat, per facilitar la lectura.

Ja hem dit en altres ocasions que la memòria oral autobiogràfica està declarada per la UNESCO Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat des de 2003. És un material tan preciós com costós d’aconseguir, així que agraïm de tot cor a l’autora el seu treball i la seua autorització per fer-lo públic, i a José Rico la franquesa que demostra. Un exemple de generositat per part dels dos. A Cristina li desitgem també un grandíssim futur professional i esperem continuar comptant amb la seua col·laboració.

**********

Per celebrar els tres-cents anys de Cristina, la Campana Grossa del campanar d’Artana, hem preparat un document audiovisual amb imatges, vídeos i àudios propis i de diferents fonts amigues, a partir d’un text de Josep Herrero i la veu d’Empar Pons. En el Volteig final participaren el campaners José Enrique Puchol Aragonés, de la Vall d’Uixó; José Vicente Manzana Mondragón, d’Eslida, i Josep Herrero Cabanyes, d’Artana, amb l’assistència de Pilar Traver, Roberto Silvestre Pla, Regina Pallarès Pitarch i Sofía Gascó Pla. D’esta mateixa sessió es pot vore en vídeo el Repic en Els tocs de les campanes d’Artana, on vam allotjar informació sobre els 22 tocs tradicionals en Artana. Un grandíssim patrimoni immaterial. A Artanapèdia també podeu trobar Textos sobre campanes i campaners a la Hoja Parroquial (1968), que informa sobre la fabricació de les campanes. O Uns mestres campaners a Artana, on Josep Herrero detalla el treball de la família Traver, campaners al nostre poble. I de nou recomanem la informació sobre les campanes d’Artana arreplegada a la web del Gremi de Campaners.

A continuació teniu el vídeo En commemoració del III centenaria de Cristina, la Campana Grossa. Entrant en la pàgina tindreu accés al guió del vídeo i altres informacions importants.

**********

En esta ocasió compartim bellíssimes fotos dels “santets” o “capelletes” de carrer del nostre poble, és a dir, els retaules ceràmics (i algun extra) que adornen estètica i simbòlicament el nostre medi urbà.

Quan diem que són bellíssimes fotos no ens referim a la nostra mà en l’art de la fotografia, sinó a la possibilitat de vore els santets en primer pla, a metre o metre i mig de distància, en posició frontal, és a dir, a vore’ls en detall, com no havíem pogut fer-ho fins ara. De fet han aparegut algunes sorpreses, per exemple hem vist les signatures en els retaules -i en vàries ocasions hem comprovat que comparteixen autoria.

Les capelletes es feien per demostrar la devoció a un sant o per donar gràcies públicament. En general els pagava una família. Els primers retaules són de mitjan del segle XIX (el de la Patora està datat en 1849) i el darrer, excepcionalment, és de 1978. Són 18 ubicacions (més una plaqueta del Cor de Jesús), en algunes de les quals hi ha dos elements.

**********

Tenim el privilegi d’albergar el primer disc de Serena, grup de rock d’Artana, titulat «Siempre victoria», amb quatres cançons originals i quatre versions de clàssics del heavy metal, dos d’elles amb lletra de Serena. Una fita en la història musical del nostre poble, que ha deixat pocs registres sonors. És una iniciativa de molta creativitat, valenta, apassionant i d’una dignitat incontestable. Gaudiu ací del rock&roll fresc i valent de Serena.

La formació actual està integrada per Ximo, guitarra; Rodrigo “Colás”, veu; Pepe “Campanario”, bateria; Josep Herrero, baix; Patri, guitarra. És de justícia anomenar a aquells companys que passaren pel grup i que deixaren molt bon record: José Herrero, “Panxut”, veu; Héctor de Vilavella, bateria, i Alejandro Vilar (dit amistosament “Robín” o “Satán”), baix i veu.

Resumim a més una conversa amb Rodrigo i Ximo sobre la història del grup, un relat divertit i per moments insòlit sobre el procés de formació de la banda de rock en un context com el nostre, i també sobre la producció del CD.

Agraïm moltíssim la generositat de Serena per deixar “Siempre victoria” disponible per a tots els aficionats i curiosos.

**********

Una enquesta feta pel diari Levante (ENCUESTA: ¿Estás a favor o en contra de las celebraciones de ‘bous al carrer’?) posa novament el focus sobre el problema dels bous al carrer. En ella s’evidencia que hi ha molta gent partidària d’aquesta festa, però no són majoria com moltes persones pensaven, ni molt menys. La referida enquesta al dia d’avui ha sigut contestada per quasi 100.000 persones donant un avantatge de 9 punts als contraris a aquestes pràctiques.

Aquests resultats ens mouen a fer unes reflexió:

1ª.- Els bous al carrer ocasionen morts i ferits (35 morts i més de 5.400 ferits greus des de 2014 fins a l’actualitat).
2ª.- Es tortura a un animal que sent com nosaltres el dolor físic i moral.
3ª.- És degradant per a les persones, sobretot els menors, que assisteixen a eixos actes que, estranyament, són en la pràctica per a tots els públics.
4ª.- S’ocupen carrers i places que són de tots, generant molèsties al veïnat.

Està clar com alguns sostenen que és cultura, també ho eren les lluites de gladiadors i l’esclavitud, però ens interessa mantenir eixos tipus de cultura tan perniciosa en molts aspectes?

Cal mantenir la figura de “Los Toros como Patrimonio Cultural de España” tal com va declarar al senat un sol partit amb l’oposició o abstenció de tots els altres?

Eixe és un debat que està present i continuarà en els pròxims anys accentuant-se a mesura que afortunadament la sensibilitat sobre el medi ambient i el benestar animal va creixent, principalment en els més joves.

El que entenem totalment incorrecte, injust i fora de tota lògica, és que ajuntaments, diputacions, la Generalitat i qualsevol altra entitat pública, sufragui la festa d’una minoria.

Naturalment que hi ha que ser solidaris i contribuir a pagar els serveis públics que contribueixen al bé comú. Però què aporten de positiu els bous al carrer a la societat?

Dintre de la crueltat dels bous al carrer, el súmmum és el bou embolat; condemnem sense pal·liatius aquesta modalitat pel perill que comporta per a la gent que hi participa, per la crueltat extrema per al bou i pel mal que fa als espectadors, principalment als més joves, als que pot insensibilitzar dels valors que comporta el respecte i cura a tots els sers de la natura.

Celebrem que algunes empreses asseguradores s’abstinguin de participar, i sobre les que malgrat tot accedeixen a assegurar el bou embolat, recomanaríem a les organitzacions conservacionistes que les feren visibles per a que la ciutadania poguérem saber a on arriba la seva exemplaritat.

Per aquest motiu entenem que cap entitat pública que paguem tots, ha d’invertir en uns actes que fereixen la sensibilitat de moltíssima gent. No consentim ser responsables involuntaris d’eixe espectacle que considerem indigne, cruel i vergonyós en una societat que volem culta i civilitzada. Per això manifestem: qui vulga bous que se’ls pague.

AC Cultural Amics d’Artana / Artanapèdia

**********

Els darrers incendis forestals patits a la Comunitat Valenciana han mostrat una extrema virulència i, per això, la dificultat de la seva extinció i l’augment considerable dels mitjans necessaris per poder tallar-los i, tot i així, l’extensió de la superfície incendiada és la més gran de les darreres dècades. A això hi contribueix sens dubte, la situació actual de l’estructura vegetal de les nostres muntanyes. Un excés de biomassa forestal residual, actualment sense cap tipus d’aprofitament, i l’abandonament continuat de les activitats primàries (agricultura, ramaderia, aprofitament forestal, etc.) que fa que el risc d’este tipus d’incendis forestals sigui molt elevat a totes les nostres masses forestals.

Davant d’esta situació un grup de representants de diferents pobles que conformen el Parc Natural de la Serra Espadà, ens vam reunir el passat 30 d’agost a la seu del Parc Natural amb la finalitat d’analitzar esta problemàtica i crear un fòrum de participació en el que es puguen exposar les preocupacions, inquietuds i temors, i manifestar les reivindicacions que esta situació provoca en els que habitem a la Serra davant del temor de perdre la riquesa natural que ens envolta.

Volem aprofitar la celebració de la XIX Trobada dels Pobles del Parc Natural de la Serra Espadà, a celebrar el dia 24 de setembre a la població de Torralba del Pinar, per iniciar este fòrum de participació celebrant una taula rodona on pugam tractar i desenvolupar temes com:

1. Plans de Prevenció d’Incendis Forestals Municipals. Capacitat econòmica dels municipis per a la seua execució. Aportació econòmica de la Generalitat Valenciana. Grau d’execució dels plans comarcals i del parc, elaborats per l’administració autonòmica. I una cosa molt important davant la situació dels municipis enclavats a la serra, hi ha Plans d’Evacuació dels pobles? I són segures les vies d’evacuació o s’han d’emprendre actuacions per assegurar-les?
2. La necessitat de projectar estructures de silvicultura preventiva orientada a la defensa dels pobles i els seus habitants, com a faixes auxiliars en els entorns urbans i en terrenys agroforestals, els cultius dels quals serveixin de discontinuïtat forestal, o faixes auxiliars en carreteres i pistes que permeten l’entrada i defensa dels mitjans que combaten els incendis forestals, entre moltes altres actuacions.
3. Fomentar aquells projectes que tinguen per finalitat l’aprofitament de la biomassa forestal residual, la ramaderia, com a suport a estes actuacions necessàries.

És important defendre el nostre patrimoni natural, i el risc més gran que hui dia es presenta a la Serra és el d’un incendi forestal. Participem i tingam una postura comuna que pugam defendre davant de l’administració.

Vos esperem el dia 24 de setembre a Torralba del Pinar.

**********

Hem ampliat la publicació sobre la “Cançó de les fonts”, el valset popular que es va fer a propòsit de la instal·lació de les fonts públiques. Hem trobat més lletra de la cançó: a la coneguda “Vilavella i la Val quant ploraran…” afegim dos estrofes: una sobre les festes que es feren per la inauguració de les fonts, amb cavalgata i focs artificials, i una segon amb la localització de les tres fonts. A més, la va cantar meravellosament Jorge Gumbau, jove cantant de valencianes de Betxí, i la compartim en un vídeo tret del concert que va donar el dissabte 14 de maig de 2022, en ocasió de la presentació del llibre de José Rico “Seba” Sobrenoms del poble d’Artana, amb l’acompanyament a la guitarra de Mari Carmen Llidó i Josep Herrero.

Sobre la cançó només dir que la lletra pareix escrita en diferents moments i possiblement per diferents persones, que anaven afegint estrofes al valset.

I sobre les pròpies fonts vos recomanem el relat privilegiat de Mn. Lluís Vilar Pla en la seua Historia de Artana, especialment en les pàgines 180-182. L’obra es va fer en tres mesos a jornal de vila, amb permís eclesiàstic per a treballar en diumenge, i hi van participar la pràctica totalitat dels hòmens del poble. I en algun moment alguna persona va desfalcar els diners que hi havia per a les fonts… La història dóna per a molt, però en este cas ens hem centrat només en la celebració musical.

**********

Ja està acabada la restauració de la façana nord de l’església d’Artana. Des de l’A.C. Amics d’Artana/ Artanapèdia estem molt contents amb el resultat: pensem que deixant vista la història del mur el poble ha guanyat un patrimoni singular i que això és una riquesa. Ha costat molt d’aconseguir i ha sigut amb la força de la raó, amb criteris tècnics contundents i el recolzament de bona part del veïnat, que va tindre el coratge de parar unes obres absurdes i d’exigir allò que era just.

Vos convidem a passar-vos pel carrer Major i a fixar-vos en tots els detalls visibles que són fruit de molts segles d’existència. Com s’ha dit sovint, la lectura del mur es podria ajudar d’un panell informatiu; hi ha molt que contar.

Finalment vos tornem a enllaçar els tres informes tècnics redactats per algunes de les institucions culturals més importants del nostre territori, respectivament el Consell Valencià de Cultura, la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i la Universitat Jaume I. També volem referir-nos al text senzill i contundent de Jordi López Vilar, de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense: Sobre la façana nord de l’església d’Artana). I per fi, més modestament, a la interpretació de l’església que feren en vídeo Josep Herrero, José Rico “Seba” i Nelo Vilar: L’església d’Artana. Una interpretació.

**********

Oferim dos versions, en àudio i en vídeo, d’una obra molt popular del patrimoni sonor artanenc, provablement de mitjans dels anys 50: La milonga de Carlitos. D’una banda mantenim la versió cantada per Joan ‘de Nela’ en una gravació casera que va fer la seua filla, Maruja ‘Martina’, fa algunes dècades i que va digitalitzar José Rico ‘Seba’. La vam publicar a Artanapèdia en 2018.

La segona versió és una gravació en vídeo d’Olegario Serrano acompanyat a la guitarra per Mari Carmen Llidó i Josep Herrero. Es tracta de la interpretació feta el 14 de maig de 2022, en la presentació del llibre de José Rico, Sobrenoms del poble d’Artana.

La milonga de Carlitos conta la història dramàtica del tal “Carlos” en la seua fugida des d’Artana, on era barquiller, a Barcelona, buscant millor vida. Una història tràgica que esdevé còmica per moments, amb referències a llocs i persones que podien causar hilaritat entre els oients locals.

Quant als intèrprets, a Joan Blasco (“de Nela”) li deien precisament “Angelillo” de malnom perquè cantava molt bé. Era cantant de fandangos, de valencianes i altres gèneres musicals. D’altra banda, Olegario Serrano també és un cantant popular que ha acompanyat nombroses activitats col·lectives amb diferents estils tradicionals i moderns. Ens complau especialment tindre gravacions d’estos dos artistes, patrimoni ells també del nostre poble.

**********

Presentem ací una obra de luxe: l’edició digital del llibre de Josep V. Font i Ten (2021), La vegetació que ens envolta. Mostra de plantes de la Vall d’Uixó. Volums I (A-L) i II (M-Z) [La Vall d’Uixó: Trencatimons Ed.]. Una obra de divulgació que és més que una simple guia: és una òpera botànica, una obra major amb fitxes de 470 espècies vegetals del nostre entorn per a identificar el nostre gran patrimoni botànic

És una obra molt rellevant, publicada en paper fa només un any. Per Artanapèdia és un luxe ser dipositaris de l’edició digital de La vegetació que ens envolta. Gràcies a Josep Font per la seua generositat; esperem que prompte esdevinga una obra de consulta per a tot el veïnat de la Serra i els seus visitants.

**********

Josep Herrero, artífex dels textos L’apicultura i els colmenars d’Artana i La ramaderia i els corrals d’Artana, continua l’ambiciós projecte de catalogar tots els colmenars de la Serra Espadà. És una informació rellevant per molts motius evidents, però a més a nosaltres ens ajudarà a entendre les circumstàncies particulars del nostre poble: mentre a poblacions importants com la Vall d’Uixó només s’han localitzat cinc colmenars o a Onda tretze, a Artana n’ha inclòs setze (dèsset si comptem que el de la Penya Leixos és doble). En pobles més menuts com Eslida només hem sabut de dos, i a Alcúdia de Veo tres. Passa el mateix amb els corrals (dels que no ens ocupem ací): a Artana comptem, entre corrals ben condicionats i corralisses, quebrades, coves, abrics o avencs, amb prop de 40 recintes. Això indica la potència del nostre poble en economies secundàries com la de les abelles o la del ramat. Un detall insòlit que desconeixíem fins ara i que s’haurà d’interpretar correctament.

**********

Miguel Ángel Peris ens va cridar l’atenció sobre el capítol dedicat al Castell d’Artana en el llibre de Vicente Forcada Martí Torres y castillos de la Sierra Espadán (SCC, 2011). Automàticament vam demanar autorització a autor i editors i ací teniu l’accés al capítol artanenc i a l’obra completa

La lectura íntegra és interessant per entendre les relacions entre comunitats, territoris i altres fortaleses veïnes, és a dir, amb el context geogràfic i polític immediat. El Castell d’Artana formava part de tot un sistema defensiu que es pot entendre a partir del treball de Vicente Forcada.

Vicente Forcada Martí va estudiar les fortaleses de la província de Castelló durant més de sixanta anys. El seu treball està accessible en nombrosos llibres i articles, acompanyat per fotografies, gràfics i dibuixos de la seua mà. El seu itinerari ha estat vinculat a la Societat Castellonenca de Cultura.

**********

Compartim el llibre de Francesc Àlvaro i Fèlix Arquitectura rural tradicional al terme municipal d’Onda (2000), un text d’investigació lamentablement descatalogat que ben bé s’haguera pogut dedicar al terme Artana. En ell es plantegen moltes qüestions relatives a la història, la morfologia o la tècnica constructiva de la pedra en sec que es poden transportar paraula per paraula a l’arquitectura rural tradicional del nostre terme, d’ahí que hajam demanat permís a l’autor per recuperar en format digital el seu llibre i posar-lo a disposició de tothom.

Potser el text no els solucionarà res a la gent que està aportant el seu treball desinteressat al nostre terme, però és una bona eina d’interpretació que aporta valor a un patrimoni que ha estat menyspreat fins ara.

El llibre inclou 46 il·lustracions, amb fotografies de Vicente Agustín Diago Manuel, Joaquín Soler Milla i el propi Francesc Àlvaro i Fèlix i dibuixos i gràfics de diferents autors.

Francesc Àlvaro i Fèlix (Onda, 1958) està llicenciat en Geografia i Història, en les especialitats d’Arqueologia i Història de l’Art. Des de 1991 es dedica a la docència pública. Ha realitzat treballs d’investigació sobre ceràmica de forma, terrisseria tradicional i arquitectura rural vernacla. Li agraïm la seua generositat per autoritzar la publicació d’Arquitectura rural… i per la seua col·laboració en tots els temes referits al nostre patrimoni.

**********

Carta oberta al Sr. Cap dels Serveis Territorials de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports, Castelló

Respectat Senyor:

Som Artanapèdia, una entitat que treballa per la defensa de la cultura i la conservació del patrimoni, principalment d’Artana i els pobles de la Serra Espadà. Enguany farem els 10 anys i en el transcurs d’aquest temps hem rebut més 225.000 consultes. Li diem açò perquè veja que el nostre projecte és seriós, que perviu en el temps i que en ell intentem treballar tot el millor que sabem; ho avala la qualitat dels nostres col·laboradors i el gran nombre de lectors.

Com vostè sabrà, entre multitud de projectes per la conservació i promoció del patrimoni està el de preservar la façana nord de l’Església d’Artana tal com ha estat durant segles.

Aquesta paret estava a cara vista, però emblanquinada fins els anys 50 del segle passat en què la van lluir. Tenim unes 40 signatures de persones de més de 80 anys que ho avalen, igualment qualsevol persona que passe veurà les pedres emblanquinades, ja que com passava en la majoria de cases del poble, i encara en queden prou, estaven les parets amb la pedra visible però coberta de calç.

Tot aquest mur té elements que, segons els criteris expressats a les Cartes de Restauració internacionals, caldria deixar visibles, així com s’hauria de respectar les tradicions locals, i d’aquestes tradicions locals una de les més valorades encara pels nostres conciutadans és la tradició en el treball de la pedra.

A continuació fem un repàs com a recordatori dels elements que cal destacar, començant d’est a oest:

• Hi ha una paret de rajola al costat del campanar amb 5 finestres, no tenim encara una interpretació, però indubtablement no fou una canonada que l’autor d’aquesta teoria no sap de quina guerra, si observem l’execució d’aquest tram veurem que està fet amb regularitat i harmonia, no veiem sigui una reparació a corre cuita.
• Seguidament veurem una portalada de muig punt d’excel·lent fàbrica actualment tapiada. Cal pensar era la porta d’entrada a l’antiga església barroca.
• Seguidament ve una portalada gòtica, podem veure a la nostra dreta les pedres de cadirat, malauradament les de l’esquerra no hi estan però en el tapiat del que era anteriorment el va, veurem les pedres posades sense ordre, igual com passa amb el va de la portalada anterior, tot al contrari de la paret antiga on les pedres mantenen un nivell en la construcció.
• Seguint l’ordre proposat ve un arc escarser. Encara que per a molts no és un element molt apreciat, seguim tenint-ne al poble i construccions rurals. Pensem que cal conservar-lo pel seu valor patrimonial i per que ens pot ajudar a interpretar l’edifici.
• Quasi al final del tram hi ha dues finestres prou altes, si pensem que aquesta part era el pati del cementeri durant el període barroc, no ens quadra l’existència d’aquestes finestres si no hi havia anteriorment una construcció més alta que les justifiqués.
• Finalment a la part de l’oest està una magnífica cantonera de pedra de cadirat.
• Encara que és a la paret oest, creiem important ressenyar que allí estava la Làpida Àrab, alguns autors pensen podria ser la façana occidental de l’antiga mesquita.
• Dalt de tots aquests elements de la façana nord, hi ha una bona pedra de cadirat com a base del contraforts de l’actual església.
• El contraforts abans estaven amb rajola de cara vista d’un color en morter antic coberts per unes teules planes que feien de teulada donant un contrast entre les teules roges i el morter. A la part sud de l’església encara podem observar els originals. Tots estem d’acord que aquesta actuació fou desafortunada i que requereix una modificació que afortunadament ara està en marxa.

Com a aspectes més generals d’aquesta història, li recordem que l’informe de la Conselleria de Cultura que avalava cobrir quasi tots els element va ser desautoritzat per tres informes de prestigioses entitats valencianes com són el Consell Valencià de Cultura, la Universitat Jaume I de Castelló i la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València. Malgrat això, les tècniques de Conselleria van dir que “no vemos razones para cambiar de parecer pero si el promotor lo desea…..” i seguidament van donar per bones les consideracions que nosaltres des del primer moment hem mantingut.

Si defensem que aquesta façana s’ha de conservar deixant visibles tots els elements que conformen la història del mur, tal com està a totes les esglésies de la Serra Espadà, és perquè creiem serà un valuós patrimoni per a l’església i per al poble. D’aquesta manera s’acomplirien totes les recomanacions del les Cartes del Restauro internacionals i també el respecte a les tradicions locals com aquestes cartes defensen. Una paret lluïda en canvi no aporta res remarcable, i nosaltres en conseqüència si es tapa en fals considerarem el conflicte inacabat.

Reba una cordial salutació.

A.C. Amics d’Artana/ Artanapèdia

**********

Hem rebut un obituari “carlista” de Josep Miralles realitzat per a la nostra amiga i companya Maria Vilar Herrero, “Marí Racó”, que ens va deixar la setmana passada. L’ideari carlí, adobat d’humanisme cristià, és el que va professar durant tota la seua vida, heretat de generacions de militants de la seua família i de la del seu marit. Ací es poden vore fotos de quan a Maria se li va concedir la Creu de la Legitimitat Proscrita de mans d’en Carles Xavier de Borbó Parma (“el seu rei”, ens dia joiosa) al Puig de Santa Maria.

Més enllà de les seues idees, Marí Racó era coneguda per la seua bondat i la seua contagiosa alegria, per l’hospitalitat que convertia sa casa en una parada per a totes i tots. La recordarem amb el seu marit, Josep Maria Cabanyes, un altre humanista generós, i per suposat amb quatre dels seus fills, companys en tants projectes desinteressats pel nostre poble, entre els quals la pròpia Artanapèdia: Imma, Josep Maria, Pilar i Joan.

Es pot reconèixer la generositat de Marí Racó en les nombroses aportacions fetes a esta web: en primer lloc la seua entrevista fabulosa (acompanyada de Pilar), que per a nosaltres és un tresor. Se la pot veure en forma i arromangada explicant com es fan les típiques orelletes amb la seua germana Teresa, els seus fills Pilar i Joan Cabanyes Vilar, i la participació de Maria Herrero Vilar, “Marí Peneque”. Es pot veure també la preciosa col·lecció de fotos de Marí Racó, que és un altre tresor, i se la pot sentir entonada en la publicació sobre el cant de l’aurora, al que al·ludeix Josep Miralles en el seu text.

No podem deixar de rememorar-la amb emoció, i d’agrair-li tot allò que ens ha donat, que és molt. Potser tampoc no podrem omplir del tot el gran buit que deixa…

*********

El mercuri és un element molt apreciat històricament i amb molts usos distints: baròmetres, manòmetres, esfigmomanòmetres, bombes de buit, interruptors o llums fosforescents, amalgames dentals, amalgames per a l’extracció de l’or i la plata, producció de clor i sosa càustica, telescopis, cosmètics, armes i explosius. És també un element molt tòxic, i suposem que la història de la seua extracció en el nostre entorn estaria plena de misèries: des de l’ús d’esclaus a malalties inhabilitants.

Al nostre voltant tenim nombroses explotacions i restes d’activitat industrial: al terme Betxí, Artana, Eslida i Xova, que va ser l’últim lloc a on es va treballar.

Ara hem pogut visitar un fonedor al terme Eslida, a la partida del Corral Nou, no lluny d’aquells altres de la Solana la Mina (o Solana del Rei) que vam publicar ja fa un parell d’anys. Este té el forn més complet i ens ajuda a entendre millor el procés d’obtenció de mercuri.

**********

La família Pallarés Blasco ens ha fet arribar esta làmina preciosa de la comunió en Artana de la xiqueta María Casanova Serra (o “Sena”), el dijous 10 de maig de 1888.

Es tracta d’un gravat molt bonic, és una costum que continua fent-se però del que desconeixíem la seua antiguitat.

També ens ha fet imaginar quin seria el context social d’estos combregars: amb la tercera guerra carlista encara recent, un ambient polític molt radicalitzat, el fonamentalisme catòlic que generava un anticlericalisme revolucionari, roders per les muntanyes…

**********

Hem trobat una col·lecció preciosa de fotos d’Artana a principis del segle XX. Són només onze imatges però el seu valor històric mereix que s’observen atentament. La majoria són fotos de visitants que gaudien del valor paisatgístic, urbanístic o patrimonial del nostre entorn: el Castell, el Calvari, l’ermita o el carrer Sant Vicent (que continua sent el més retratat del poble, gràcies sobretot al treball de les veïnes del carrer, a qui caldria reconèixer el seu treball diari), a més d’un valuós document de l’entrada a Artana per llevant.

**********

En esta ocasió publiquem un reportatge fotogràfic de la restauració del Poet de Naps, realitzada desinteressadament per José Juan Vilar Gallart. Es tracta d’un treball tècnic, delicat, realitzat pacientment durant molts dies. José Juan és un gran professional de la pedra en sec o maçoneria, que treballa de la manera tradicional.

El Poet de Naps és un aljub antic (anterior al segle XX, segons nombrosos testimonis), de gran tamany, situat baix d’un ribàs al SE del cim de la Serra Creu. El paratge en què s’hi troba va patir l’incendi de juliol de 2016, com es pot veure en les fotos. L’obra va consistir en reconstruir el ribàs, millorar el paviment refent l’empedrat i les escaletes d’accés, i netejar els accessos d’aigua.

Tenim la sort que en els últims temps persones amb molta sensibilitat cap al patrimoni i molts coneixements tècnics estan treballant generosament en allò que ens és comú. A més de José Juan Vilar podem parlar de Santi Moros i de tota la gent que està contribuint amb el seu esforç i el seu temps a que el terme es puga transitar i visitar. Que ens disculpen si no podem citar-los a tots. Esta és una obra entre moltes altres, tantes que no podem donar fe de cada una d’elles. Totes estes persones mereixen el nostre reconeixement, a elles va dedicada esta xicoteta publicació.

**********

Hem rebut de Jordi López Vilar la transcripció d’un document de 1770 sobre les confraries que hi havia aleshores en Artana, amb una introducció que el situa en el seu context. Es tracta d’una operació del regnat de Carlos III, a iniciativa del Conde de Aranda, per intentar controlar les confraries i altres formes d’associació lligades al poder eclesiàstic, que es resistien a tot procés de modernització.

Esta operació ens va proveir d’un relat precís de les congregacions, confraries, germandats, gremis o festivitats de cada poble de la província, amb les seues activitats i pressupost. A Artana existia aleshores la confraria del Roser (des de l’any 1632, només 22 anys després de la repoblació!), la del Santíssim Sagrament (de l’any 1700) i la Tercera Ordre de Sant Francesc.

Com que este control només anava adreçat a formes d’associacionisme, queden fora de l’informe moltes activitats religioses i profanes que sabem que es celebraven a bastament, com altres processons, cercaviles, romeries, rogatives, misses cantades, predicacions, festes de bous, joies de cavalleries, balls, porrats, representació de comèdies, focs artificials, sons i lluminàries, etc. No tenim notícies d’estes activitats a Artana però sí a Nules, per exemple —veure de Vicent Felip i Sempere Festes i celebracions a la Vila de Nules (segles XVI-XVIII), on es pot apreciar que les festes no es limitaven a les descrites en este document—.

**********

La serp, colebra o alserp (ací utilitzarem la variant tradicional a Castelló, derivada de serp i prefixada amb l’article aràbic al-, tal com recorda el Diccionari Català-Valencià-Balear) és un rèptil que desperta molt poques simpaties i que compta amb antigues i conegudes llegendes en la seua contra. Fa alguns dies vam cridar l’atenció sobre la quantitat d’alserps mortes al nostre terme, en condicions que ens feien creure que no eren víctimes involuntàries del trànsit de vehicles sinó del salvatgisme d’alguns inconscients.

Les alserps estan protegides per llei, són animals que realitzen una funció molt important, per exemple eliminant rates, ratolins o altres plagues i contribuint a l’equilibri ecològic. Vore alguna alserp és senyal d’un medi ambient ric. Les alserps que podem trobar al nostre terme no són perilloses per a les persones.

Pensem que una eina contra esta violència sense cap sentit és conèixer la biodiversitat que gaudim al nostre entorn, i entendre-la com una riquesa, per això oferim ací un xicotet catàleg dels quatre tipus d’alserp que podem trobar al nostre terme.

**********

Josep Herrero torna a lliurar un document fonamental per a la història i l’etnologia d’Artana i del seu àmbit. En esta ocasió ens regala un informe pioner que ens permet conèixer i interpretar el singular àmbit de l’apicultura al nostre terme, i ens permet entendre el valor de canvi i d’ús que en el passat tingueren la cera i la mel, entre altres subproductes de l’abella.

Els colmenars són modests recintes escalonats que s’utilitzen encara per a depositar els basos o ruscs on les abelles produiran mel o cera. Han passat desapercebuts als estudiosos de l’etnologia durant dècades, però la realitat és que la quantitat (17!) i la qualitat d’estos “corrals d’abelles” o “abellars”, és una singularitat d’Artana.

Esta singularitat ja ha cridat l’atenció de reputats especialistes. És hora que entengam els colmenars com part molt destacada del nostre patrimoni i que les autoritats competents prenguen la iniciativa de protegir, restaurar i donar-lo a conèixer.

**********

Una col·lecció d’imatges i documents singulars que ens han prestat i comentat Inés Silvestre i sa mare, Carmen Peris. Són deu objectes entre els quals dos fotografies, un poema, quatre documents legals, un sorprenent article de fira, o una targeta de la “Industria Capachera” de José Bagant (“Pepito Cortes”).
Aprofitem els documents per entendre la vida quotidiana al nostre poble, en un temps més allunyat en la forma de vida que en la quantitat d’anys passats.

I agraïm infinitament la generosa aportació de Carmen i Inés, amb qui vam passar un matí molt bonic xarrant del poble i del nostre patrimoni material i immaterial.

**********

El magatzem Bona vesprada, de la televisió autonòmica, va dedicar un programa al nostre poble. Es va emetre el dimecres 30 de juny de 2021, part en directe i part gravat. En la coordinació i l’animació van participar desenes de persones, i es va oferir un bon panorama de la riquesa del poble, del terme i de la nostra gent.

Per la part que ens toca a Artanapèdia i a l’A.C. Amics d’Artana, ens alegra vore que part de les explicacions que donen diferents persones s’han documentat a la nostra web. I també que alguns dels principals protagonistes són companys nostres: volem destacar el paper de Josep Herrero i especialment la divertidíssima lliçó d’etnografia de José Rico ‘Seva’; intervencions en directe que tenen molt de mèrit.

**********

Gràcies a la intermediació del nostre company Óscar Pérez Silvestre podem publicar en Artanapèdia el Quadern de la revista Saó (Any XLIV, núm. 462. Octubre 2020, pp. 21 a 38) intitulat «100 anys dels aplecs nacionalistes de Betxí». Es tracta d’una nova aportació a la nostra història moderna, amb textos de Santiago Ferrandis, Òscar Pérez Silvestre, Vicent Baydal i Anna Garcia Escrivà, i a més amb una entrevista a Vicent Franch i Ferrer, especialista en el nostre paisà Vicent Tomàs i Martí (“Vicentico Coloma”) i en el nacionalisme agrarista d’aquells anys.

Este dossier ens permet aprofundir en un dels esdeveniments històrics més singulars de la nostra història moderna: els Aplecs de Betxí, organitzats per un grupet d’intel·lectuals molt inquiets que havien desenvolupat al nostre poble un context propici: joves amb estudis, molt preparats, amb un fort compromís ètic, inquietuds socials i culturals, un projecte clar i fins i tot el finançament d’alguns empresaris solvents (cas de la família d’empresaris miners Ecroyd-Neild).

Gràcies a Saó i als autors per autoritzar-nos a publicar este Quadern, i a Óscar Pérez Silvestre per fer-ho possible.

**********

El dijous 6 de maig vam gravar este vídeo en què expliquem de forma senzilla l’edifici complet de la nostra església: les diferents fases de construcció en distints moments històrics i responent a les necessitats canviants dels nostres avantpassats.

La interpretació de l’edifici es fa en el marc de la situació creada per les obres de restauració de la façana nord; una situació que ja s’ha allargat massa, que s’hauria d’haver resolt ràpidament —si més no a partir dels tres dictàmens respectivament del Consell Valencià de Cultura, la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i de la Universitat Jaume I.

**********

El Villarreal CF ha publicat (l’1 d’abril de 2021) a la seua web oficial un document audiovisual molt singular: un capítol del programa ‘Una provincia única’, titulat “Marcos Senna descubre Artana con Bruno Soriano”. En ell es mostra la visita de l’exjugador hispano-brasiler guiada pel nostre futbolista internacional.

Junts recorren alguns dels nostres monuments més emblemàtics: el carrer Sant Vicent, el Calvari, el Castell, l’Ermita i, per suposat, l’almàssera, a on el president de l’entitat, Vicent Ramon Pla, els explica les característiques del nostre oli i de la varietat serrana.

La informació no és nova, però pensem que la singularitat dels personatges i la bellesa d’algunes imatges -especialment els plànols aeris-, fa que valga la pena incloure’l al nostre arxiu.

Podeu veure el programa en el seu context, a la web oficial del Villarreal CF:

https://www.villarrealcf.es/noticias/endavant/item/30138-una-provincia-unica-artana

O ací mateix des del seu compte de Youtube:

Reunim els textos sobre Artana que van escriure grans il·lustrats entre els segle XVIII i el XX: Bernardo Espinalt en 1778, Antonio-Josef Cavanilles en 1795, Pascual Madoz en 1845, Bernardo Mundina Milallave en 1873 i Carles Sarthou Carreres en 1920 —el darrer a més amb huit imatges molt interessants. 

Es tracta de textos que es lligen amb plaer, de vegades com autèntica literatura, que recullen dades importants i fins i tot detalls o anècdotes que retraten la vida d’aquells temps més enllà de les descripcions fredes. 

Són textos que costen de trobar i que des d’ara estaran a l’abast de totes les persones interessades en la història, l’economia, l’urbanisme, la població o fins i tot la parla del nostre poble. 

**********

Adjuntem el vídeo de la nostra participació en el programa de Loles García i Sandra Segarra «La Panderola», de MediTV, on vam anar a aclarir algunes confusions després de la intervenció de l’alcalde d’Artana.

A més, compartim la nota de premsa que enviàrem a diferents periòdics per fer conèixer la situació del conflicte per la restauració de la façana nord de l’església d’Artana (es pot veure, per exemple, la notícia donada per Mònica Mira a El Periódico Mediterráneo: “La UJI avala conservar la fachada de la iglesia de Artana“).

COMUNICAT DE PREMSA SOBRE LA FAÇANA DE L’ESGLÉSIA D’ARTANA
(Resum de la situació a 22/03/2021)

A principi de l’any 2020 van començar les obres de repicat de la paret nord de l’església. Molt prompte nombrosos veïns del poble ens vam adonar que els vestigis apareguts eren valuosos i calia conservar-los, vam contactar amb el rector, les tècniques de cultura i el bisbat, els quals van considerar que havia de tapar-se quasi tot amb una capa uniforme de morter i després pintat amb “sílex-color”, tal com s’havia fet a la façana principal.
Vam recórrer a l’ajuntament amb un resultat decebedor del grup Popular i Socialista. Clarament no estan interessats en conservar eixos vestigis que considerem un patrimoni local força interessant.
En el transcurs de l’any 2020 i part de l’any 2021 férem moltes accions: vam aconseguir parar les obres quan pretenien cobrir la façana, vam mantenir una vaga de fam, dues manifestacions amb cassolades, moltes intervencions en ràdio, premsa i televisió. Tota aquesta història es pot llegir detalladament en la nostra pàgina https://artanapedia.com/
Nosaltres, en vista que l’informe de les tècniques de la Conselleria de Cultura, el projecte del Bisbat i l’opinió de l’Ajuntament no eren favorables a la conservació, vam demanar un informe al Consell Valencià de Cultura el qual es va mostrar clarament per la conservació, aprovant aquesta Alta Institució el dictamen per unanimitat.
En vista de dos informes tan contradictoris, el de la Conselleria de Cultura i el del Consell Valencià de Cultura, la Direcció General de Cultura i Patrimoni encarregà dos dictàmens a la Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i a la Universitat Jaume I, respectivament. Aquests dos són favorables a la conservació dels vestigis apareguts i contraris a tapar-los amb una capa de morter i pintura. A més a més, l’arqueòleg Jordi López Vilar, de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, es pronuncià favorablement al manteniment a la vista dels vestigis amb un article d’opinió.
Evidenciat el resultat dels informes, un a favor de tapar la paret i tres per la conservació pensàvem que la decisió era clara. La Conselleria de Cultura s’hauria de pronunciar per la conservació, però malauradament no ha sigut així, en el dictamen final manifesta que val el primer projecte del Bisbat, és ha dir tapar la façana. No obstant si volen fer alguna modificació en el sentit que recomanen els altres informes, poden fer ho. O siga, el Bisbat pot fer el que vullga, fins i tot mantenir els contraforts lamentablement modificats tal com els han deixat després d’aquesta recent actuació. Entenem que aquesta decisió és injusta i corporativista amb la idea de protegir a les seves funcionàries per damunt dels tres informes favorables a la conservació que indubtablement seria la millor opció per salvar el patrimoni.

**********

Després de quatre mesos sol·licitant-lo, hem rebut per fi l’informe de la UJI sobre la façana de l’església. Ja sabíem per la Resolució final de Patrimoni que recolzaven la nostra postura, és a dir, deixar visible la història del mur com a un important element patrimonial per al poble, una conclusió amb què coincideix amb els informes del Consell Valencià de Cultura i de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, o amb veus tan autoritzades com la de Jordi López Vilar, de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense. En este moment, a 15 de març de 2021, la decisió depèn de la voluntat del Bisbat, que ha perdut la “legitimitat tècnica” amb què es defenia fins ara. Mentre esperem la seua resposta ens hem de felicitar perquè pel camí hem aconseguit guanys que ni haguérem pogut somiar d’altra manera: unes anàlisis arqueològiques, històriques i arquitectòniques del mur i de l’església molt rigoroses i matisades, que enriqueixen la interpretació del monument i per tant la seua riquesa; i un interés pel patrimoni propi i una solidaritat i una generositat entre la ciutadania artanenca que ha sigut exemplar i que ha fet història col·lectiva. Ací el podeu llegir en format PDF.

DICTAMEN UJI.pdf

**********

Publiquem plànols de l’església antiga, realitzats a mitjans de la dècada de 1890 per l’arquitecte del bisbat de Tortosa, Joan Abril i Guanyabens, que es va fer càrrec de la reedificació de l’edifici -que es va beneir el dissabte 26 de setembre de 1896-. Aquella obra va resultar molt singular per a la gent del poble perquè es va aprofitar l’església vella com a andami per construir la nova —un fet de què encara hem trobat memòria a Artana.

Acompanyem el text amb el relat que fa d’esta església antiga Mn. Emilio Llorens en Una parroquia modelo en la última década del siglo XIX. Breve reseña del ensanche de la Iglesia y del nuevo cementerio de Artana (pàgines 4 i 5) que es pot llegir des de 2013 a Artanapèdia.

**********

Arribem a la fi del calvari de la restauració-de-la-façana-nord-de-l’església sense resoldre la incertesa de com es solucionarà l’obra. Ahir dilluns 8 de febrer de 2021 la Direcció Territorial de Patrimoni de Castelló va lliurar la seua resolució sobre la façana. Ací podeu llegir el seu informe:

-Resolució façana església-

Ja coneixem la proposta del Consell Valencià de Cultura, que ens és favorable; la de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, que també recolzem, i ens quedava per conèixer el dictamen de la Universitat Jaume I de Castelló (que encara no hem pogut llegir tot i que portem mesos demanant-lo). Ara el que llegim en l’informe de la Direcció Territorial és que també aconsellen una lluïda que deixe veure la història de la façana; en concret aconsella

«“…un revoco más o menos liso enrasado con los elementos más importantes del paramento y que insinúe la presencia de los mampuestos más prominentes, pero que cubra la mayor parte de los elementos. Este acabado se ha conseguido en la rehabilitación de la parte superior de la fachada, entre los contrafuertes…”. Se deja la posibilidad de dejar vistos algunos de los elementos constructivos como los sillares de los contrafuertes y la esquina, y algún elemento más como la saetera o el arco de descarga, así como la reconstrucción del zócalo para resolver los problemas de humedades.»

En la fotografia podeu veure la seua proposta en el mur: és l’espai entre contraforts i vidrieres. És una solució que havien suggerit alguns companys arquitectes i que entenem que coincideix amb el nostre objectiu de deixar vista la història del mur.

També es proposa col·locar panells explicatius: una altra solució amb què coincidim, i que converteix un mur llis en un recurs cultural de primera línia (també ho havíem llegit a Artanapèdia, en concret en el text de Jordi López Vilar: Sobre la façana nord de l’església d’Artana).

Ara bé, totes estes recomanacions, amb què es podria posar fi al conflicte, depenen de la voluntat del bisbat. Si des de la diòcesi volen seguir les recomanacions del Consell Valencià de Cultura, de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i de la Universitat Jaume I, ho faran, i si no volen seguir-les ho lluiran de manera uniforme com en la façana principal. No sabem si s’informarà a artanenques i artanencs de la seua decisió o si ho veurem quan estiga acabat.

Nosaltres els demanem humilitat per acceptar tantes veus autoritzades, sensibilitat cap al nostre patrimoni historicoartístic i arquitectònic, i respecte a la voluntat del nostre poble.

**********

José Vilar Sánchez ens lliura una nova edició de la seua Guia de Senderisme d’Artana, un gran treball realitzat desinteressadament, que continua elevant fins a l’excelència a l’àmbit del senderisme artanenc.

Deu rutes explicades, fotografiades i geolocalitzades.

Guia de senderisme d’Artana

Si entreu a la nostra publicació podreu trobar, a més a més, la resta de rutes que hem anat penjant a Artanapèdia.

Gràcies de nou a José Vilar Sánchez, a Santi Moros i a totes i tots els voluntaris que ens estan regalant esta riquesa. Esperem noves edicions.

**********

Tenim molt BONES NOTÍCIES!, ja ha eixit el primer informe sobre la façana, emès per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, i posen matisos però ENS DONEN LA RAÓ!!: proposen que la façana es restaure com la capella de la Comunió, a l’altre costat de l’església (esplai perquè es confonen i l’anomenen “capella del Cor de Jesús”, però el sentit del que diuen està clar). De fet parlen de «dejar abierta una ventana arqueológica en el muro norte». Encara hem d’esperar la decisió de l’Escola d’Arquitectura Tècnica de la UJI, però encara que la tinguérem en contra tornem a tindre força per a exigir el respecte al nostre patrimoni i a la voluntat popular.

Podeu llegir el seu informe ací: http://www.realacademiasancarlos.com/informe-sobre-el-proyecto-de-rehabilitacion-de-fachadas-de-la-parroquia-de-san-juan-bautista-de-artana/

i també baixar-vos-lo en PDF, però la versió on-line està més acurada (per exemple inclou els peus de foto, que són molt necessaris).

A més a més, encara teníem inèdit l’Informe tècnic que vam redactar per a les dos institucions encarregades d’emetre els informes alternatius, que sintetitzava les nostres raons però també aportava informació complementària inèdita. El podeu llegir en este enllaç: Informe tècnic per a institucions.pdf

**********

Insistint encara en la importància de la façana nord de l’església com a recurs cultural, parem atenció a la riquesa geològica i estètica de la pedra emprada, que exhibeix un cromatisme que no veiem en la major part dels edificis històrics dels nostres voltants.

En altres publicacions ja havíem parlat de la singularitat de la pedra calisa; en la resta del poble estem acostumats a trobar pedra “ramblenya”, és a dir, d’un gres de diferents qualitats. Desconeixem encara de quina pedrera eixia aquella pedra blava tan magnífica.

**********

Jordi López Vilar, doctor en arqueologia, investigador amb una experiència llarguíssima, ens ha escrit un text exposant la seua postura sobre la façana de l’església. Pensem que és un privilegi disposar de veus tan autoritzades i d’explicacions a la vegada tan fonamentades i amb tant de sentit comú. Jordi contradiu l’opinió dels tècnics de la Conselleria i explica, per exemple, que «Hi ha una pràctica desgraciada entre els arquitectes que treballen en edificis històrics que consisteix en no fer prèviament un estudi històric i arqueològic dels edificis, o bé en fer-lo de manera superficial». Això ha passat en este cas: ni ho va fer l’arquitecte responsable del projecte ni ho van considerar necessari els tècnics de la Conselleria (fins que no van tindre més remei).

Des d’este punt de vista arqueològic no hi ha dubte que el patrimoni d’Artana guanya amb esta actuació: «El mur ens explica una part de la història de l’edifici. Els que ens hi dediquem podem fer-ho amb facilitat, altres potser no ho veuran, però això té una fàcil solució: posar-hi un plafó explicatiu. Amb aquesta actuació Artana guanyaria un nou ítem patrimonial. La solució de lluir tota la façana empobreix l’església: tapa la seva història i planta una gran mur llis i monocolor que no aporta cap valor afegit».

Per a nosaltres és un luxe disposar d’esta exposició raonada d’un gran arqueòleg, que ve a afegir-se a mesos d’aportacions per a la comprensió i la interpretació del nostre patrimoni.

**********

A 20 d’agost de 2020, fem el resum de les actuacions a propòsit de la restauració de la façana nord de l’església d’Artana, en què estem treballant des del mes de febrer. Més de sis mesos de recursos i reunions, sempre contra-rellotge amb l’amenaça de l’inici de les obres, amb la pesada maquinària institucional en contra però amb el recolzament de la immensa majoria de les artanenques i artanencs, que entenen que eixe mur és un recurs històric i arqueològic de gran importància per al nostre poble.

**********

Compartim l’Informe tècnic redactat per la Unitat de Patrimoni Cultural de la Direcció Territorial de la Conselleria de Cultura a Castelló (un informe que, per cert, mai no hem rebut tot i ser part interessada i haver-lo demanat oficialment). Este document inclou un annex fotogràfic i un altre titulat “Alçament arqueològic de l’estratigrafia murària del parament nord de l’església parroquial de Sant Joan Baptista d’Artana”. L’alçament arqueològic és un document valuós, mancats com estem d’estudis acadèmics, que pensem que tant s’haguera pogut emprar per aconsellar la visibilització dels vestigis com per a recomanar que es taparen, tal com s’ha fet.

Als criteris tècnics defesos per la Direcció Territorial hem respost sempre amb altres arguments tan legítims o més que els seus, i denunciant el que creiem que són contradiccions importants. Uns criteris, els nostres, que s’han vist recolzats pels que s’argüeixen magistralment des de l’Informe del Consell Valencià de Cultura.

Finalment volem recordar que este Informe tècnic el va publicar l’Ajuntament d’Artana a la pàgina de Facebook de turisme (?) del municipi, amb qualitat deficient i sense respectar la Llei de protecció de dades. Va ser una publicació tendenciosa, perquè després no ha volgut publicar l’informe del Consell Valencià de Cultura, incomprensiblement perquè estem treballant pel bé del poble. Molt lamentable.

**********

Si no ho heu vist en premsa, ací reproduïm la Nota de premsa sobre la reunió amb la Direcció Territorial de Cultura, dies després de l’aprovació per unanimitat de l’Informe en què el CVC recolzava la nostra postura de no lluir la façana de l’església.

El que ens van dir des d’esta Direcció Territorial és que en rebre l’informe del CVC han demanat dos opinions més: una a la Universitat Jaume I i una altra a la Reial Acadèmia de Sant Carles de València. A esta segona entitat ja ens han dit que la primera setmana de setembre nomenaran als que es facen càrrec de redactar l’informe, això vol dir que fins a meitat o finals de setembre no es decidirà res.

Això serien bones notícies si estigueren parades les obres, però la realitat és que ni el Bisbat ni l’Ajuntament d’Artana, que són els que podrien fer-ho, pareix que vulguen tirar una maneta: ben al contrari!, per a esta gent acostumada a manar sense oposició, tota protesta legítima i democràtica és “kale borroka”.

Això vol dir que el veïnat d’Artana haurem d’estar vigilants i continuar amb la nostra oposició cívica.

**********

Amigues i amics, el Consell Valencià de Cultura, la major instància cultural del nostre territori, ha emés el seu informe raonat sobre la façana de l’església i l’ha aprovat per unanimitat. En ell se’ns dóna la raó: el nostre mur s’ha de protegir però deixant a la vista les empremtes diverses de la seua història. No podríem tindre una millor notícia.

Ara esperem que els polítics responsables es posen les piles i complisquen amb la seua obligació: assumir la contundència d’este informe i posar-se del costat de les persones que vivim el patrimoni cada dia i que ens sentim representats per ell.

**********

---

A PROPÒSIT DEL COMUNICAT DE L’ALCALDE 

SOBRE LA “CONTROVÈRSIA” DE LA FAÇANA

Hem llegit amb relativa sorpresa el comunicat de l’alcalde d’Artana parlant de “pacificació” com si als nostres carrers hi haguera col·lectius practicant la “kale borroka”. La realitat és que ha sigut ell qui ha provocat tot esta desavinença per no haver defés en el seu moment el nostre patrimoni. Altres pobles afectats per obres polèmiques en les seues esglésies, com Zucaina o Villahermosa, han tingut als alcaldes de banda dels veïns. Sabem que l’opció per la pedra és majoritaria a Artana, i en tot cas es podria mesurar mitjançant una consulta. Si tan preocupa a l’alcalde esta “controvèrsia” seria molt fàcil de decidir; està en les seues mans.

Lamentem que s’haja vist incapaç de liderar un moviment de defensa del patrimoni tan positiu com el que tenim en Artana. Les manifestacions d’estos dies han sigut un gest de responsabilitat cap al patrimoni, han sigut pacífiques, obertes i respectuoses amb tot el món. S’ajusten a la legalitat (que li ho pregunten a la Guàrdia Civil, que estigué present) i segueixen també procediments administratius existents, com el recurs al Síndic de Greuges o al criteri del Consell Valencià de Cultura. De fet, el que hem demanat des del principi és diàleg.

En tot este temps l’alcalde ens ha mostrat almenys tres cares: en principi ens dia estar a favor de la pedra; en premsa volgué mostrar-se neutral, dient “lamentar que no s’entengueren” les dos parts; però finalment veiem que està a favor de que es tape la pedra i tots els vestigis arquitectònics apareguts. De fet, el tècnic municipal va intentar enganyar-nos burdament per a que no hi haguera ningú quan vingueren els obrers a mamprendre la lluïda, i el número dos de l’equip de govern, per a més inri regidor de cultura, va amagar el material de l’obra en una casa seua. A on està la neutralitat?

Este moviment de defensa del patrimoni s’ha format espontàniament de forma transversal: en ell hi ha gent de diferents edats i de diferents pensars; tot i les diferències ens ha unit una causa major, i considerem això com una de les coses bones que han passat en este poble en els últims temps. No ens ha separat, ens ha unit. Totes les persones sense excepció que hem participat i moltes altres que ens recolzen des de casa estem d’acord que no és una protesta política sinó ciutadana, i lamentem que hi haja partits a l’ajuntament que no hagen volgut entrar en qüestions cíviques com la que ens ocupa.

També entenem que hi haja persones a qui no interesse el resultat, però han de respectar la sensibilitat de qui tenim un vincle amb el patrimoni material i immaterial del nostre poble.

Com a únic argument se’ns parla tot el temps de la sobirania “dels tècnics”, sense reconèixer que en este àmbit els criteris no són ni molt menys absoluts. De fet esperem a dilluns per a rebre l’informe del Consell Valencià de Cultura, la major entitat cultural de la nostra autonomia. I esperem que si hi ha dos informes antagònics es prioritze aquell que defén el veïnat. La poca consistència de l’informe de Conselleria s’entén si pensem que la resta de la iglésia, que espera la seua restauració, anirà ¡amb la pedra vista!

A la fi, deixar vista la pedra és més interessant que tapar-la. És més interessant perquè conta més històries, així de senzill. L’objectiu del patrimoni és contar històries i afavorir la seua interpretació, com diu la normativa internacional. La funció del patrimoni és contar històries; la contemplació del mur ens les ofereix, la lluida les amaga. En la foto de dalt es veu ben clar. La seua proposta redueix la diversitat, i això és un empobriment, i a més altera les tipologies urbanístiques tradicionals.

Des de fa anys veus expertes alerten que l’activitat sobre el patrimoni el desvincula dels afectes de les persones que el viuen, que deixen de sentir-se representades per ell. Açò és un problema de primera magnitud, i per afrontar-lo calen canvis d’envergadura, participació d’altres disciplines humanístiques i nous enfocaments. Els aconseguirem amb una acció decidida com la que hem vist exemplarment a Artana en estos dies.

A.C. Amics d’Artana

**********

Comunicat del col·lectiu SOS façana església

Les obres queden paralitzades. Cassolades i assemblees públiques contra l’autoritarisme d’uns criteris tècnics dubtosos i obsolets.

Ahir dimarts 21 de juliol, un centenar de persones assistents a la concentració-cassolada (vore vídeo) vam celebrar una assemblea a la plaça de l’església (en la foto adjunta).

Els acords a què arribàrem en esta assemblea van ser els següents:

Ens felicitem perquè hem aconseguit el nostre objectiu, que és parar les obres fins que s’aprove l’informe del Consell Valencià de Cultura, que podria desbloquejar el conflicte des d’una posició intermitja.

Desmentim el comunicat del bisbat, que ha denunciat actes “increpantes, coactivos y amenazantes”, i agravis per les “presiones verbales y físicas recibidas”. Això és absolutament fals, de fet ho pot corroborar la mitja dotzena de guàrdia civils que estaven presents, i amb qui va haver una relació molt cordial, i fins i tot tenim vídeos en què es veu un grup de xiques parlant amb molta calma i educació exquisita amb els representants del bisbat (vore vídeo). Ens ha sorprés molt que siguen precisament ells els que utilitzen la mentida com a eina.

De moment es paralitzen les concentracions i les cassolades per no destorbar innecessàriament al veïnat, però mantenim vigilància sobre la façana i estem alerta per reprendre les cassolades i la presència sobre el carrer Major .

Dilluns que ve, dia 27, el plenari del Consell Valencià de Cultura aprovarà el seu informe amb recomanacions sobre les solucions tècniques i estètiques que s’haurien de donar a esta façana. Un criteri tècnic que no considerem inferior al de la Unitat de Patrimoni Cultural i que esperem que es puga negociar amb la Conselleria.

A.C. Amics d’Artana

**********

Ací teniu la Carta oberta a les autoritats sobre el patrimoni valencià que recull les males pràctiques i les males maneres que hem hagut de patir en tot este procés de reivindicació del patrimoni propi. Vorem quina cara se’ls queda als que recorren sempre a uns “criteris tècnics” absoluts si el dictamen del Consell Valencià de Cultura ens dóna la raó.

Este document s’ha enviat també al Síndic de Greuges demanant que es revise tot el procediment de decisió sobre el patrimoni, per a que incloga els afectes i els vincles de la població sobre allò que ens pertany i que ens representa.

**********

---

Comença la lluïda del mur i la resistència a la desfeta

La cosa ja s’ha embrutat. Van a lluir-lo sí o sí, no han volgut esperar a rebre un informe independent del Consell Valencià de Cultura. Hui dilluns 20 de juliol les obres s’han parat per l’actuació de les artanenques i els artanencs que no estaven treballant o absents per altres motius.

Especialment vergonyós és el paper de l’alcalde d’Artana, que no té cap intenció de lluitar pel propi patrimoni i que diu que no som demócrates la gent que ens oposem. Podeu sentir les seues declaracions de hui en la Cadena Ser:

**********

El divendres 10 de juliol vam crear esta pàgina per conservar el “diari” de la vaga de fam del nostre company, que estem publicant en Facebook (https://www.facebook.com/artanapedia) i que ha tingut molts milers de vistes, de comentaris i comparticions. Agraïm el recolzament i la solidaritat mostrada fins ara per molts centenars de persones.

Este diari pretenia seguir el seu estat físic i anímic, però també el procés de discussió sobre la restauració de la façana i, en breu, la resolució del conflicte. En dimarts 14 de juliol seguim actualitzant la pàgina i tenim moltes novetats: se’ns han fet una proposta de diàleg i el nostre company ha deixat la vaga en senyal de bona voluntat. Ahir dilluns la gravació d’un xicotet reportatge per À Punt es va convertir en tota una demostració de raons i de recolzament de ciutadania compromesa, per si algú pensava que açò era cosa de quatre exaltats.

Esta vesprada el Consell Valencià de Cultura aprovarà el seu dictamen, que possiblement canviarà les condicions de la negociació.

Ací teniu el vídeo

**********

Dijous 18 de juny passat, Josep Herrero va fer unes declaracions per a la Cadena Ser de la Vall d’Uixó que expliquen molt bé l’estat del conflicte amb la façana nord de l’església d’Artana (a dimarts 23 de juny de 2020).

Esta intervenció es feia durant la convocatòria de concentració per al dia 19, que a última hora es va suspendre des de la Subdelegació del Govern pel risc a rebrots de la pandèmia de coronavirus.

Ens pareix que és un bon resum i us convidem a sentir-lo, tot i que és una crònica de temporalitat molt curta, ja que els propers dies esperem una resolució definitiva des de la Unitat de Patrimoni des dels serveis territorials de Castelló.

Declaracions de Josep Herrero a la Cadena Ser, dijous 18 de juny de 2020

**********

Vivim en un context geològic, social i cultural molt concret, en el que històricament s’ha construït amb els mitjans locals, que no eren els dels palaus que trobem en altres comarques. Volem reivindicar la construcció en pedra arreglada amb fil, les estètiques pobres, els murs emblanquinats en calç directament sobre la pedra. No volem que esta estètica desaparega dels nostres carrers, perquè negant la seua dignitat també neguem la nostra.

La normativa internacional sobre patrimoni i restauració també convé que s’han de respectar els estils i les tipologies tradicionals, no amagar-les en nom de convencions arquitectòniques que no ens representen.

Esta qüestió no afecta només a Artana, sinó a tots els pobles de la Serra Espadà i dels nostres voltants. Ho podeu veure en esta publicació, on recollim a més fotografies antigues de l’Ermita de Santa Cristina i de les 22 esglésies de la Serra Espadà, per veure que efectivament hi ha un estil rústic i digne a la vegada que mereix ser apreciat i interpretat.

**********

Ací us deixem els recursos que hem presentat a diferents àmbits de la Conselleria de Cultura i el Bisbat de Castelló. En primer lloc el recurs contestant a l’Informe Tècnic de la Unitat de Patrimoni Cultural, a qui hem trobat moltes errades, i després, en format PDF, la instància al bisbe i una anàlisi de la proposta de restauració de la nostra església atenent a la normativa sobre restauració i interpretació del patrimoni en l’àmbit europeu i internacional, que pensem que no s’està respectant. Per exemple, no hem vist quadern de la restauració, ningú ha vingut a fotografiar els elements i vestigis arquitectònics apareguts, no ha hagut arqueòlegs interpretant-los ni un estudi del seu sentit en el context de l’edifici de l’església i del poble des de l’època medieval, tal com seria preceptiu.

De fet a l’Informe Tècnic no s’anomena la porta ogival, potser perquè no l’han vista ni s’han llegit els nostres informes. Tal com anem entenent què ha passat tenim més arguments per contestar el projecte i la seua defensa tècnica.

Seguirem informant-vos puntualment de tot el que fem; de moment gràcies a totes i tots pel recolzament que hem sentit en tot moment.

**********

Molt males notícies: la Unitat de Patrimoni Cultural s’ha pronunciat per fi sobre la façana de l’església que dóna al carrer Major. El seu criteri no ha variat: la façana es lluirà i es pintarà igual que s’ha fet a l’entrada, amb acabat “silexcolor”. Ací teniu el seu informe i les nostres consideracions preliminars. Ara vorem la manera de recórrer-ho.

Es deixaran visibles les dovelles de l’arc de mig punt i els carreus cantoners amb el carreró de Mn. Emilio, però cap de les cinc finestres o finestrons apareguts, ni l’arc escarser, ni l’arc ogival, ni els matxons dels contraforts, ni la rajola que els fa de teuladeta, etc. No han volgut acceptar que la paret originalment estava emblanquinada, encara que la calç d’emblanquinar està a la vista; ni entenen que una paret llisa no és millor que una paret amb la textura orgànica de la pedra i tota la història que hi està inscrita.

**********

Publiquem el resum de les nostres raons per demanar que la pedra de la façana nord de l’església es conserve a cara vista, que, com els diferents informes anteriors, hem fet arribar en els últims dies a diferents institucions implicades.

Per a nosaltres, la transparència en els nostres arguments i en les nostres actuacions és una ferramenta per visibilitzar el que està passant i per compartir-lo amb totes les persones del poble, que som part interessada. Ens agradaria que este criteri de transparència fóra compartit per les institucions implicades, de manera que les actuacions que s’hagen de fer pugueren ser discutides amb criteris clars i raonables, i que no ens arriben com a fets consumats.

**********

En acabar la neteja de la façana nord de l’església han aparegut nous elements (finestres, una nova porta d’aparença ogival, etc.) que ens ajuden a interpretar el passat d’esta murada -que a cada cop ens dóna més indicis del seu origen medieval-. Estes circumstàncies justifiquen un tercer informe que continua plantejant hipòtesis sobre la història de l’edifici: per a posar en valor tots eixos vestigis constructius i també per proposar unes actuacions que concilien este historicisme amb l’objectiu de retornar l’edifici al seu estat original.

Pensem que en este àmbit no hi ha un criteri tècnic absolut (de fet sabem que han hagut canvis respecte del projecte original), i que per tant seria bo que este tipus de procediments foren transparents i s’atenguera des del principi a les raons de la societat civil, més encara quan existeixen persones o col·lectius que poden fer aportacions constructives. Per la nostra part, les demandes que fem ens pareixen raonables: que estiguen visibles totes les fases evolutives de l’edifici, els seus elements arquitectònics i fins i tot els distints tipus de materials amb què es va treballar -en un poble com Artana que ha mantingut una tradició d’arreglar pedra durant segles.

No dubtem que el competent servei tècnic responsable del nostre patrimoni sabrà assumir el repte que li plantegem per trobar solucions originals per a la nostra església.

**********

Publiquem un segon informe breu, redactat a corre-cuita, quasi contra-rellotge, que aporta una interpretació de l’edifici de l’església a partir de la seua murada més antiga, precisament la façana nord. És una hipòtesi de treball que reconeix l’origen medieval del mur i suggereix els possibles usos que va tindre l’espai que hui ocupa l’església d’Artana.

La nostra aposta a partir d’esta hipòtesi és deixar les pedres a cara vista, i amb elles la història de l’edifici i dels nostres avantpassats.

**********

Publiquem un informe propi a propòsit de la restauració de la façana nord de l’església, on han aparegut uns elements arquitectònics que podrien desaparèixer de nou baix d’una capa uniforme de ciment. Considerem que esta és una decisió molt poc meditada contra la que aportem els nostres arguments.

Entre els elements arquitectònics apareguts trobem una porta amb un arc de mig punt amb carreus de bona fàbrica, una altra amb un típic arc escarser fet amb pedra calisa desbastada, unes cantoneres excepcionals, i fins i tot unes finestres tapiades amb rajola que també conten històries i aporten un relat que invita a ser interpretat. Però és més: la pròpia pedra dels murs és una magnífica mostra del treball dels nostres obrers que mereix ser coneguda per totes i tots.

Les pedres també conten la història del nostre poble. Farem el que siga possible per a que no ens les amaguen.

**********

Ha passat l’agost i el setembre de 2020. Enguany no hem tingut festes, i encara no sabem fins a quan estarem aixina. Una de els coses que alguns trobem en falta és la pinzellada irònica, humorística o compromesa, de José Rico ‘Seva’. Els seus textos al programa de festes ja són una tradició, i el seu contingut sempre és sorprenent.

A Artanapèdia hem publicat molts textos de José sobre etnologia (Artana y sus pobladores: los mineros; Els rajolars; Els “gavelleros”; L’obra de camp; L’ofici de forner; etc.) i dos col·leccions de fotos (1 i 2). També ens ha ajudat en la publicació de documents tan bonics com la Milonga de Carlitos cantada pel tio Joan de Nela, i és un col·laborador habitual a qui devem materials d’altíssim nivell que seria llarg enumerar.

Ens faltava només comptar amb algun treball literari, i per fi ha arribat, i per partida doble, en forma de dos contes:

“Cinc vides i mitja (monòleg).pdf”, és una narració satírica, és a dir, d’una ironia militant i hiperbòlica, que no defuig allò picant. Una barreja entre la literatura fantàstica i la picaresca.

“El Savi i el Crac” canvia completament de registre i dóna forma a un conte breu, igualment carregat d’ironia, que situa en paral·lel l’arribada a un país d’un “crac” del futbol, ingenu i ignorant, i d’un savi de la medicina que pot salvar moltes vides.

**********

En esta entrevista, Vicent Ramon Rico Vilar, ‘Pelo’ (1928), ens conta la seua història de vida, que inclou la Guerra civil, el treball en el carbó, com a carreter portant gavells a Onda, de granerer o explotant projectils per vendre la metralla. Faenes de les que, a Artana, potser siga l’últim testimoni directe.

Direm també que el nostre entrevistat és una persona extremadament agradable, un home singular, molt treballador i amant de la cultura. Seua va ser la proposta d’organitzar anualment la Festa dels Gavellers -i les instruccions per a carregar el carro-, i nosaltres sempre l’hem tingut disponible per assessorar-nos en qualsevol projecte o per informar-nos de qualsevol qüestió. En la gravació es pot comprovar com vam gaudir de la conversa, que haguérem pogut continuar hores i hores. Gràcies a Vicent Ramon per la seua generositat i per la seua amistat.

Cada vegada que fem una entrevista a una persona major d’Artana descobrim un altre tresor de relats per al nostre poble, un patrimoni oral del major nivell -de fet la memòria oral autobiogràfica va ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO en 2003.

**********

Jesús Almela, de l’Espeleo Club Castelló, ens ha fet arribar la planta completa de la mina de la Font del Ferro, un treball monumental, una joia preciosa en un àmbit com el nostre, en què la cultura i la investigació es produeix de forma altruista, sense cap recolzament institucional, i no sempre es poden generar treballs tan ambiciosos.

Hem estat pegant-li moltes voltes a l’ús que podríem donar-li a estos treballs, i finalment hem pensat que qualsevol aprofitament només seria una simplificació de la informació completa que es dóna a la pàgina web de l’Espeleo Club Castelló, a on, a més de la topografia, es pot veure tota la fitxa tècnica i una col·lecció de fotografies que cal conèixer per fer-se una idea del que hi ha en eixa cavitat. De manera que us animem a entrar en la seua web, i agraïm una vegada més la deferència i la professionalitat de Jesús i dels companys de l’Espeleo Club.

http://www.cuevascastellon.uji.es/ES6D01.php?id=419

Per acabar d’entendre el que ha sigut esta mina al llarg del temps, us animem a llegir també el complet treball de recerca que va fer Josep Herrero, intitulat La mina de la Font del Ferro.

I si encara voleu saber més de la mineria en el nostre voltant, no us perdau un altre treball prodigiós de Josep: La mina de mercuri de la Solana la Mina (Eslida).

**********

 

Estàvem esperant a finalitzar la seua maquetació definitiva, però per no fer-ho llarg, i pel moment tan extraordinari que estem vivint, lliurem ja l’edició digital del llibre de Josep Herrero Cabanyes Dels sariers a la indústria de l’espart. Transformació i declivi de l’economia de l’espart a Artana, en absoluta primícia.

En este volum s’inclou el resultat d’una recerca extensíssima, fruit de 153 entrevistes fetes des dels anys 70, desenes de fotografies i documentació de tot tipus, i sobretot una mirada rigorosa però també afectiva sobre el poble i sobre les dones i homes que durant cents d’anys van buscar la seua subsistència en una fibra vegetal que ni tan sols es trobava al terme.

El treball de l’espart, com a sariers itinerants primer i des de la indústria de l’espartí després, és una part molt important de la història d’Artana. En este llibre ens revetla definitivament l’activitat, l’època i les persones.

**********

Un xicotet text de recerca sobre les epidèmies a Artana en la segona meitat del segle XIX i la primera del XX, parant atenció al còlera morbo de 1885, del que hi ha nombroses notícies. Sobre el còlera les xifres en Artana van ser terribles: per a una població censada (en 1877) de 2.739 habitants, es contagiaren al voltant de 500 persones, el 18,2%: un de cada cinc. D’estos se’n van morir al voltant de 180, és a dir, una mortalitat de al voltant del 40% dels malalts.

Les notícies d’una epidèmia així en un poble com Artana en el segle XIX són escandaloses: fins a 12 morts diaris, una comissió de sanitat desbordada, un cementeri on no cabien tants difunts, sovint amb foses obertes esperant altres membres d’una mateixa família; les campanes mudes, el Cristo i Santa Cristina en l’església per a que feren el miracle, les misses de campanya per evitar l’espai tancat de l’església, les rivalitats entre carlins i liberals apaivagades front a un enemic comú; el retor corrent de casa en casa donant l’extremunció…

Més discretes van passar altres epidèmies ferotges com la “grip espanyola” o la mateixa pallola, capaç de matar deu o dotze xiquets en un sol dia sense que tinguera cap respercusió en premsa ni en mitjans oficials perquè l’altíssima mortalitat infantil ho feia vore quasi corrent.

**********

El dissabte 16 de novembre de 2019, Mónica Pallarés i Nelo Vilar van entrevistar a Regina Pitarch, una dona treballadora, veïna del barri del Cristo. L’entrevista es va enregistrar en àudio; ací es pot accedir a l’arxiu de so i a la seua transcripció fidel.

L’entrevista es va plantejar de forma oberta, quasi com una conversa. El temes que es van tocar van ser la manufactura de fideus que feia sa mare, l’ofici de sarier que va ocupar a vàries generacions de “Naves” (són pare i els avis paterns), l’escola, el “Coco” (els telers de fibra de coco que van substituir a l’espart), el treball en la neteja, la cura dels majors, la collida de taronja (quan encara era faena de dones), la Fiscalia i l’estraperlo, el oci en la joventut (els passejos, el cine, el ball prohibit…), la “labor”, el llavador, els llargs i habituals desplaçaments a peu, les faenes oblidades com fer arena per llavar, el festeig o l’ofici dels fotògrafs.

Regina té bona memòria, valora allò que s’ha perdut i conta amb gràcia i sentit de l’humor tot allò que és important per a la nostra memòria col·lectiva. Si diem que va ser un plaer ens quedem curts.

**********

Aprofitant que es celebra el 150 aniversari de la creació de la banda d’Artana, actualitzem algunes de les dades històriques que tenim sobre ella, il·lustrades amb huit fotos històriques. Aprofitem un text publicat per Josep Herrero en 1987, quan era president de la Unió Musical Artanense i quan encara vivien alguns músics majors que tenien informació directa de seua història al llarg del segle XX -si més no. Com sempre, agrairem tota la informació que se’ns puga donar sobre la qüestió.

Com es veurà, la banda, com a entitat pública, ha sigut molt sensible a totes les sacsades de les convulses societats dels segles XIX i XX. També és, sens dubte, l’organització més antiga i estimada del poble, la cara més amable, la que millor ens representa a totes i tots.

**********

Publiquem la Novena en honor de la virgen y mártir Santa Cristina, patrona de la villa de Artana, venerada en su ermitorio situado en el término de dicha villa, escrita per D. Vicente Alba Zarzoso, pbro. (Mn. Vicent del Mestre), i publicada en València en 1871. El llibret formava part d’una donació particular a la Biblioteca Pública de la Vilavella que va localitzar Mónica Pallarés Blasco, col·laboradora d’Artanapèdia i bibliotecària al poble veí. Com es pot veure, l’exemplar està en mal estat, però tot i això és interessant inventariar este document, un dels escassos exemples de publicacions en l’Artana del segle XIX.

El text li sonarà al lector d’Artanapèdia perquè estava inclòs en el llibret Devociones a Santa Cristina, publicat en 1923 en edició a càrrec de Mn. Lluís Vilar Pla, i que nosaltres vam digitalitzar i publicar fa uns mesos. Este llibret recollia dos publicacions anteriors: la Novena en honor de la virgen y mártir Santa Cristina, de Mn. Vicent del Mestre, i el Triduo en honor de Santa Cristina V. y M., de D. Luis Vilar Pla, pbro., que este ja havia publicat en 1916.

**********

Ací teniu la segona part de la col·lecció de fotos de Juan Llidó Catret, ‘Juan de Sol’. Com ja vam dir, la primera incloïa imatges de joventut de son pare en diferents contextos, i esta segon de sa mare i de la família Llidó Catret. En ella veiem a una María Catret, ‘Marí Roqueta’, joveneta, passejant amb les germanes o les amigues, amb el seu nóvio, amb altres parelles amigues, casant-se, amb el primer fill (Juan, qui ens ha deixat digitalitzar les fotos familiars), i a este últim de menut, en escola, prenent la comunió, amb els amics i, inopinadament… en Lourdes.

Les fotos antigues estan plenes de detalls i de matisos que il·lustren diferents èpoques. És la història de persones i de famílies, però també la història de totes i tots, i per tant sempre mostren històries de la comunitat. Gràcies una vegada més per la generositat de Juan de Sol i per este regal que fa al seu poble.

**********

Juan Llidó Catret, ‘Juan de Sol’, fa una contribució important al al patrimoni gràfic del nostre poble: una col·lecció de fotos que abasta dos terceres parts del segle XX, amb una quantitat destacada d’imatges dels anys 40 a Artana —en un context, recordem-ho, de postguerra, amb fam, repressió i absència generalitzada de recursos. Són fotos de la família Sol i de la família de les Roquetes, i també de la infància i joventut del nostre donant.

Per entendre les fotografies cal tindre en compte que la família “Sol” eren empresaris espartiners, i per tant gaudien d’un estatus destacat en la vida social del poble, a més de majors ingressos que la majoria. D’ahí la quantitat i la qualitat de les fotos, en una selecció que podria haver sigut encara molt més ampla.

De fet hem dividit esta col·lecció en dos parts: una primera, més nombrosa, de son pare i la família Sol, i una segona dedicada a sa mare i a la família Llidó Catret.

Hem d’agrair a Juan de Sol la seua aportació generosa, i també a María Herrero (‘Marí Peneque’), que de nou ens ha ajudat a identificar persones o situacions. Agrairem tota la col·laboració possible per seguir identificant persones, llocs o esdeveniments.

**********

Josep Herrero continua recollint tradicions lamentablement perdudes al nostre poble, tradicions de les que encara ha sigut testimoni personalment. En este cas es fa càrrec de la Silispàssia, una festa que es feia en Dimecres Sant i que tenia als xiquets (no a les xiquetes) com a principals beneficiaris de la diversió.

La Silispàssia era una festa pagana cristianitzada que actualment continua celebrant-se en altres pobles del País Valencià. Consistia en la benedicció de les cases i en un repartiment de sal que feia el retor casa per casa; els xiquets picaven a les portes amb macetes de fusta i es recollien ous i alguns centimets, però a més a més hi havia cançons i tradicions molt divertides que es recullen ací, incloent lletra i música.

**********

Fa uns dies publicàvem la crònica sentimental de Juan Llidó Catret (Juan de Sol) sobre la seua joventut a Artana, titulada ‘Artana, el paraíso y el tiempo perdido’. Ara recuperem un text ja publicat en el blog amic Espadàniques fa només unes setmanes i que ha corregut molt en xarxes socials: ‘El secret dels espadànics’, que utilitza de nou símils edènics per al nostre poble i per a la Serra Espadà. Com en el text de Juan de Sol, eixe valor patrimonial idealitzat va també més enllà de les pedres o els paisatges i caracteritza tot un entramat de relacions humanes (una comunitat!).

Pensem que el text de David Miró, un gran periodista, subdirector del diari Ara, amb qui compartim l’estima pel territori i la seua gent, mereix que el conservem en este arxiu lliure, un tant desordenat, horitzontal, fragmentari i creatiu, que és Artanapèdia.

**********

A principi de 2019, el Col·lectiu l’Era va localitzar els Fonedors, la mina de mercuri de la Solana la Mina, i van fer tot el possible per adequar-lo, donant pas a l’actuació de la brigada del Parc. Allò va ser l’inici d’una aventura investigadora al voltant dels molts matisos que es poden descobrir a partir d’aquella explotació minera: els orígens en temps dels romans, el reviscolar en el segle XVIII i les magnífiques instal·lacions que ens deixaren; la indústria i el seu capital internacional; la família Ecroyd i la seua contribució a la cultura en el principi del segle XX; l’ús de la mina com a refugi per a més de 400 persones d’Artana durant la Guerra Civil, etc. Mesos de recerca que han valgut per a que Josep Herrero reconstruïsca una història apassionant al llarg de molts segles.

Hem d’observar a més que la Solana la Mina (o Solana del Rei) és una partida en terme Eslida. Tanmateix, esta és també una història d’Artana, com es podrà llegir en el rigorós text de Josep Herrero. Recomanem la lectura atenta i la visita als Fonedors.

**********

Juan Llidó Catret, ‘Juan de Sol’, ens ha regalat un text inèdit: Artana, el paraíso y el tiempo perdido, una joieta literària, entre la crònica d’un temps, l’etnografia i la poesia, sobre la seua Artana de joventut.

El text està il·lustrat amb una dotzena de fotografies antigues, però també amb una replega de poemes i aforismes que converteixen els fets locals en reflexions universals, i l’exaltació d’un temps i un espai en una obra literària més ambiciosa del que sembla.

Però, com correspon a tota obra literària, cada lector trobarà la seua pròpia mirada.

**********

Proposta per a minimitzar els incendis forestals, aprofitar la biomassa com a energia renovable i crear llocs de treball en la Serra Espadà

En juliol de 2017 vam publicar una proposta de Josep Herrero Cabanyes titulada Proposta per minimitzar incendis aprofitant la biomassa, i subtitulada “Una proposta per a minimitzar els incendis forestals, aprofitament de la biomassa com a energia renovable i per crear llocs de treball en el medi rural”. Estos dies la proposta s’està movent molt per a l’àmbit concret de la Serra Espadà, de manera que s’ha preparat un text més periodístic per fer-lo més accessible als mitjans de comunicació. El podeu llegir ací: https://artanapedia.com/projectes-culturals/proposta-biomassa-premsa/

Com que ens pareix interessant refrescar el tema, l’incorporem, ni que siga temporalment, al nostre arxiu.

**********

Un dels documents més importants que tenim al nostre poble i que havia d’estar necessàriament a Artanapèdia: el Catàleg de patrimoni protegit, que va preparar Nelo Vilar en 1991 i que es va incloure en les Normes Subsidiàries Municipals que va redactar l’enginyer i urbanista José Antonio Horta Albertos en 1992. En total són una cinquantena de fitxes amb un centenar de fotografies que recollien més de 120 elements del casc urbà i del terme. Este és encara el nostre patrimoni protegit.

Gràcies a este catàleg, que es va realitzar desinteressadament, es van protegir de colp una gran quantitat d’elements que tenien risc de desaparèixer (un risc que no ha desaparegut del tot).

A l’arribar a l’estudi de l’urbanista, el catàleg es va dividir en tres parts un tant arbitràries:

• Edificis i elements historicoartístics.- (pàgina 2 a 48) Inclou 29 fitxes: 26 edificies, l’església, el calvari i 17 retaules ceràmics (les capelletes dels santets).
• Valors culturals.- (pàgina 49 a 65) Com a “valors culturals” es referien al Castell, la Caseta Llom de Gat, la Caseta del Mig de l’Horta, la Caseta del Tio Xoto, el Molí Dalt, algunes casetes de camp construïdes amb pedra seca, l’Ermita de Santa Cristina, una era amb les seues pallisses, els assuts o “pantanos” de la Rambla, la Font de Santa Cristina i l’Arquet.
• Valors mediambientals.- (pàgina 66 a 79) S’hi van comptabilitzar 9 corrals ramaders, 6 colmenars, 19 aljubs o clotxons, 7 coves, el sistema de reg de l’Horta i 22 fonts.

Un catàleg parcial, insuficient, que no entrava en les veritables qüestions estètiques del nostre urbanisme rural, però que va ser un pas endavant molt important i que no ha tingut continuïtat.

**********

Es tracta d’una proposta per a l’Ajuntament d’Artana, dirigida a la declaració del poble com ‘Amic i protector del patrimoni natural, en especial dels ocells, rates penades i arbres urbans’.

El text fa memòria de la falta de sensibilitat que històricament s’ha demostrat cap al patrimoni natural, en concret cap a aus, rates penades i arbres urbans, que són els que comparteixen el casc urbà amb nosaltres.

En la nostra proposta recuperem el projecte d’eliminació de Barreres arquitectòniques contra ocells urbans, i proposem la defensa de rates penades i d’arbres urbans, en risc per la falta de manteniment, les molestes plagues o la poda deficient. Esta declaració d’Artana com ‘Amic i protector del patrimoni natural’ defendria arbres i animals activament, amb mesures concretes que tenen com a objectiu la millora de la qualitat de vida de persones, flora i fauna, tot en un mateix procés.

**********

El nostre amic i col·laborador, el gran historiador d’Eslida Óscar Pérez, a qui devem tant de material interessant, ens ha fet saber de l’existència d’una làmina de Santa Cristina, il·lustrada per un tal N. Sanchis amb una litografia de la Santa de molta qualitat i que fa menció a Artana. La làmina és propietat de la Biblioteca Nacional (que l’ofereix digitalitzada com a “Estampa de devoción”), i porta un segell d’entrada de la Biblioteca Universitària de València del dissabte 3 d’abril de 1897.

La imatge està acompanyada pel text següent:

Santa Cristina V. y M.
Patrona de la villa de Artana.
Hay concedidos 40 días de indulgencias rezando un
Padre nuestro ante esta Sª Imagen.

La menció a Artana resulta particularment interessant, perquè hi ha moltes altres poblacions que també la tenen per patrona. En la imatge, la xiqueta Santa Cristina està representada amb una roda de molí lligada al coll, que és una de les múltiples tortures que va patir, i dos angelets porten les fletxes amb què va ser martiritzada i la corona i la palma del martiri. Camina sobre l’aigua de la mà d’un àngel.

Si les indulgències estan actives, no us priveu de fer-ne ús ni que siga davant d’esta imatge digital.

La santa va ser retirada del calendari catòlic en 1969 pels dubtes sobre la seua existència. Tot i això… Visca Santa Cristina!

**********

Sens dubte, un dels artistes més destacats que ha donat Artana ha sigut Felipe Sales Herrero Felipe Sales Herrero (1891-1978), que a Artana tenia café i barberia (on hui està el bar de la Caixa) però sobretot artista i intel·lectual compromés de gran nivell. En 1995 ja se li va fer una exposició retrospectiva a Nules, el poble on va viure els seus últims anys, en què es reconeixia el seu talent com a dibuixant i pintor i el seu paper en la formació d’altres destacats artistes d’aquella població.

Lamentablement, mai no ha hi hagut cap tipus de reconeixement en Artana, el seu poble, tot i que Felipe regalava els seus quadres i dibuixos amb molta generositat, i que sabem que eixos treballs estan encara en les cases de molts artanencs. Ens dol que este primer homenatge arribe 41 anys després de la seua mort, però tot i això confiem que d’ara en avant, i per a les noves generacions, quede clar que Felipe Sales ha sigut un dels seus artanencs més il·lustres, i ens dolem d’una vida pública truncada per la guerra civil i els duríssims anys de repressió.

En esta pàgina reproduïm els textos i la galeria de dibuixos, pintures i ceràmiques inclosos a la Nulespèdia. I fem una crida per a que aquella gent que conserve treballs de Felipe Sales ens contacte a artanapedia@gmail.com o al telèfon, Whatsappa o etc. 665554962 per poder-los fotografiar i contribuir al coneixement de la seua obra i de la seua figura.

**********

En dos ocasions hem convocat i guiat esta excursió (el 14 d’abril de 2019, aniversari de la proclamació de la II República, i el 12 de maig), que ha despertat un interés inusitat per la varietat d’històries que implica i per la bellesa d’elements i paisatges. Es tracta d’una ruta de dificultat mitjana, amb un recorregut 8 km., que es pot fer tranquil·lament amb una durada aproximada de no més de 4 hores.

Un patrimoni important per Artana és la mina de mercuri que anomenem els Fonedors, a la partida de la Solana la Mina, en terme Eslida. Important pel seu valor històric, però també pel paper de la família anglesa d’industrials miners afincats en Artana, formada per Alfred Ecroyd i Hanna Neild, que, amb el metge artanenc Miguel Gallart Traver, van fundar la Liga Antialcohólica Española, editora de la revista El Abstemio, que arribaria a tirar 10.000 exemplars i es distribuïa per tota Espanya.

Els Fonedors van ser també el refugi contra els bombardejos franquistes de molts cents d’artanenques i artanencs en el mes de juny i principis de juliol de 1938, durant alguns dels temps més durs de la nostra història. Els testimonis encara ho recorden bé.

Proposem una excursió circular, que puge fins als Fonedors pel fabulós camí empedrat del segle XVIII, habilitat per la brigada de l’Oficina del P.N. de la Serra Espadà, i que torne vora el barranc de Vilambuig, gaudint de la riquesa d’aquella horta històrica.

**********

Aportem una nova col·lecció fotogràfica que ens ha cedit generosament Francesc Vicent Nicolau. Una bona part són fotos de son pare, Joaquín Vicent Agramunt, “Caranyo” (a qui en ocasions es deia “José Caranyo” per un tiet de la família), que va ser alcalde d’Artana entre 1955 i 1976, i per tant es trobava en una posició prominent que confereix a estes imatges una singularitat important per al nostre poble. Joaquín Vicent va nàixer el dijous 22 de juny de 1916 i va faltar el diumenge 1 de febrer de 1998, als 82 anys.

A més de les fotos oficials, en actes públics, hi ha també un gran nombre de fotos familiars entre les que ocupa un lloc privilegiat la dona de Joaquín i mare del nostre donant: Francisca Nicolau Traver, a qui diuen Paquita, nascuda en Onda el dijous 25 d’agost de 1927.

**********

Un document històric produït per Artanapèdia: Testimonis de la guerra civil a Artana, un vídeo construït a partir de les mencions a la guerra que es fan en cinc entrevistes realitzades a persones d’Artana i lliurades a la nostra web en els darrers mesos. Els entrevistats són, per ordre d’aparició, Juan Llidó Traver, ‘Juanito Blai’ (1920); Enrique Muchola Peris, ‘Enriquet’ (1917); Ricardo Peris Pitarch, ‘Ricardo Andreu’ (1930); María Vilar Herrero, ‘Marí Racó’ (1925), i María Herrero Vilar, ‘Marí Peneque’ (1934).

Diem que és un document històric perquè per primera vegada en 80 anys els testimonis parlen públicament dels fets de la guerra al nostre poble. La nostra faena ha sigut organitzar els relats cronològicament i temàticament. Hem organitzat eixes temàtiques en els apartats següents:

• La República,
• La Guerra Civil. Desordres,
• Allistament,
• El front en el bàndol republicà,
• El front en el bàndol franquista”,
• Final de la guerra.

Som conscients que este és un treball modest, fet desinteressadament a base de voluntariat i que anirem ampliant tant com puguem.

Gaudiu de la informació que ens ofereixen estos nobles conciutadans.

**********

EDITORIAL

EN DEFENSA DE LA TARONJA I LA RESPONSABILITAT DELS CIUTADANS

El diumenge dia 7 d’abril de 2019 uns 2500 llauradors de 104 pobles de totes les comarques tarongeres del País Valencià més altres de la comarca catalana del Montsià es van manifestar a València en defensa de la citricultura i la dignitat del llaurador.

El nostre respecte, la nostra estima i solidaritat a aquesta gent que està patint una crisi sense precedents que amenaça acabar amb tot el sector citrícola per sempre. Però al costat, per dir-ho d’alguna manera, d’aquesta digníssima minoria en hi ha moltes altres persones que estan patint i patiran encara més la crisi del sector sense moure un dit per tal d’exigir una solució.

Anem a centrar-nos en el nostre poble, Artana; altres poden fer-ho en pobles diferents on la problemàtica és la mateixa. En Artana hi ha una cooperativa tarongera que dóna feina durant quasi mig any a unes 400 persones entre collidors, transportistes, corredors, gerent, encarregats i treballadors del magatzem, oficinistes, etc. Doncs bé, si tan sols vam omplir un autobús i unes poques persones amb cotxes particulars, on estava la gran majoria d’aquesta gent?

Ignoren aquesta majoria de persones que el seu futur està greument amenaçat? O simplement no els preocupa el seu benestar, el dels seus fills i el del poble en general, perquè no oblidem que a part dels 400 llocs de treball directes en hi ha molts altres indirectes que afecten a tots el sectors del municipi. Pensem en tendes, panaderies, bars i restaurants, obrers de la construcció, fontaneria, electricistes, tallers, fusters, transportistes i totes les activitats econòmiques que ens puguem imaginar. Entre elles cal ressenyar també dues per la seva important rellevància, l’Escola i el Centre de Salut, ja que la falta de treball propicia l’emigració, i la disminució de població pot fer inviables aquests serveis tan essencials.

Esperem que aquesta reflexió porte a fer a moltes persones un “mea culpa” i en un futur ens induïsca a ser ciutadans encara més responsables i compromesos amb el bé de la col·lectivitat.

 Artanapèdia

**********

Seguint amb la sèrie d’entrevistes que estem realitzant per recollir històries de vida que consoliden la memòria oral del nostre poble, presentem la que li vam fer el divendres 15 de febrer de 2019 a Ricardo Peris Pitarch, ‘Ricardo Andreu’ (1930), un home de trajectòria vital particular, amb sensibilitat i aptituds artístiques. Amb ell vam parlar de la seua infància i la seua família, del seu ofici com a ferrer tradicional i mecànic, com a artesà i artista, de la guerra civil en Artana i de la postguerra, i finalment, abusant un poc del seu zel per la intimitat, d’un dels temes que li toquen més al cor: del seu fill Ricardo Peris Llidó, ja desaparegut; una persona sensible i intel·ligent amb una diversitat funcional. Amb la seua dona, Rosario Llidó Silvestre, Rosarito Maduro, una dona molt valenta a qui recordem des d’ací, va traure endavant a tota la família. Dins de la dinàmica de la “història de vida” ens pareixia una temàtica molt bonica, d’una gran humanitat, que aposta per la dignitat de les persones amb diversitat.

Dels dos “Ricardos ‘Andreu”, pare i fill, reproduïm alguns treballs: d’escultura i artesania del primer, i de pintura del segon. Hi ha molt més, i potser en el futur ampliem estes col·leccions singulars.

Agraïm infinitament a Ricardo i a les seues filles, Lourdes i Fàtima, la seua amabilitat i la seua generositat.

**********

Durant dos divendres de febrer (el dia 1 i el 8) de 2019 vam entrevistar a María Vilar Herrero, Marí Racó (1925), amb la col·laboració més que autoritzada de la seua filla, Pilar Cabañes Vilar. Entre les dos van repassar la “història de vida” de la primera, incloent el seu pas per l’escola republicana, el trauma de la guerra, la seua vida laboral com a espartinera i cosidora, i especialment els anys passats al front de la central telefònica, un ofici desaparegut que donava un servei públic fonamental entre els anys 50 i 80. I un llarg etcètera de temàtiques populars, pròpies d’un altre moment civilitzatori que, tanmateix, constitueix l’animeta del nostre poble actual.

Marí ‘Racó’ és una persona coneguda i apreciada en Artana, d’una simpatia i una humanitat desbordant, com es comprovarà en les seues pròpies paraules i es podrà deduir del paper actiu en nombrosos aspectes de la vida social artanenca.

Per entendre millor l’entrevista es poden veure la col·lecció fotogràfica de Marí Racó i la col·lecció Família Cabanyes, on apareixen la major part de les situacions i els seus protagonistes. D’altra banda, Pilar Cabanyes ja ens va lliurar fa algun temps un treball propi en l’àmbit de la memòria popular: una gravació de Cassos i cançons de Dolores i Rosario Cabañes Ibáñez (1989) que mereix ser coneguda.

**********

La troballa d’una caixeta de negatius en placa de vidre, per part del company Nacho Igualada, ens permet realitzar una xicoteta investigació sobre els personatges però també sobre la presència de la fotografia, de la seua afició, de l’accessibilitat per a llauradors amb possibilitats econòmiques en aquella Artana llunyana, possiblement en plena dictadura de Primo de Rivera.

Després dels negatius va aparèixer una càmera, i la positivació digital dels negatius ens va oferir boniques sorpreses i un joiós procés de recerca.

Com hem vist sovint entre els materials de l’Artanapèdia, esta era una societat rural, llauradora, amb moltes dificultats, però també un poble atent als canvis que es produïen en el món, socials i tecnològics. Aquella societat dinàmica s’aturaria de colp alguns anys després per l’efecte devastador de la Guerra Civil.

**********

El 3 de desembre de 2018 vam entrevista a Juan Llidó Traver (1920), conegut com “Juanito Blai”, l’últim testimoni viu en Artana de l’anomenada “Quinta del Biberón”, xiquets de 17 anys que van fer la Guerra Civil reclutats pel govern de la República.

Juanito Blai ens conta amb humiltat i un somriure resignat els sis anys i mig que va passar fora de casa entre guerra i mili, primer amb l’exèrcit republicà, després amb el franquista, i, acabada la contesa, fent la mili quatre anys més recorrent muntanyes per combatre els guerrillers maquis.

Sumem esta entrevista a tot un seguit de publicacions sobre la Guerra Civil, quan es compleixen 80 anys del seu final i dels llargs mesos de front en el nostre poble. La resta són la conferència de Carlos Mallench La batalla de Llevant a Artana; els Documents de la Causa General del franquisme contra la “dominació marxista”, ram d’Artana; i l’Entrevista a María Herrero Vilar, ‘Marí Peneque’. A més d’estos textos, en Artanapèdia en hi ha d’altres sobre esta qüestió, alguns dels quals estan ressenyats en la pàgina que dediquem a l’esmentada conferència de Carlos Mallench.

**********

Hem entrevistat a María Herrero Vilar, “Marí Peneque” (1934), que com es pot veure està en plena forma i té molta memòria. Reproduïm l’arxiu de so i la transcripció fidel de l’entrevista, amb algunes notes aclaridores de la nostra mà.

Existeix un gran buit sobre la història de la Guerra Civil i la postguerra contada pels seus protagonistes, els grans oblidats de la recent recuperació històrica i turística de la guerra. Conèixer els fets, les vivències dels nostres avis, els detalls de la seua quotidianitat en tres anys de guerra i nou mesos de front, és necessari per entendre’ls de forma crítica, sense falsetats ni manipulacions. És també una part fonamental de la nostra història, que encara ens afecta de diverses formes i que, afortunadament, encara té testimonis directes i indirectes amb tot el coneixement.

Han sigut 80 anys de silenci que Artanapèdia ha trencat de forma pionera, abans que res amb l’excel·lent text de Josep Herrero Andrònic Pla Montesinos. Apunts biogràfics, per al que va entrevistar a més de 30 persones i va consultar nombroses fonts d’arreu de l’Estat.

Però, més enllà de la guerra, les temàtiques de què vam parlar amb Maria van ser les següents:

• La Guerra Civil a Artana, vista per una xiqueta de 4 anys
• L’escola i els estudis en la immediata postguerra
• L’economia familiar
• L’espart
• La cotització social

Amb esta entrevista obrim un nou epígraf en el nostre índex, el dedicat a la Memòria Oral autobiogràfica, on penjarem altres entrevistes prèvies i totes les que vinguen en el futur.

**********

Des del Portal de Víctimes de la Guerra Civil i Represaliats del Franquisme del Ministeri de Cultura, oferim tots els documents generats per la Fiscalia de Castelló per a la Causa General del franquisme contra la “dominació marxista”, en el ram d’Artana. S’hi veu com es produïa el relat dels guanyadors, quins eren els protagonistes del Front Popular en Artana, quines les víctimes dels desordres durant els primers mesos de guerra, i algunes sorpreses interessants, com l’informe de la Guàrdia Civil, l’últim document inclòs, que reconeix que fins a l’inici de la Guerra no va haver cap conflicte polític.

Després de 80 anys, ens fem càrrec de la memòria històrica. Queda molt que contar i ho anirem fent a poc a poc. El Portal de Víctimes de la Guerra Civil i Represaliats del Franquisme és una eina fabulosa per recuperar la memòria perduda durant tants anys, i animem a fer-ne ús.

**********

Dissabte 1 de desembre de 2018 vam assistir a la presentació del projecte “Muntanyes de la Guerra”, i vam estar gravant la conferència de Carlos Mallench sobre “La Batalla de Llevant a Artana”, una xerrada de 27 minutets que reproduïm ací i en què l’autor situava el nostre poble en el context de la Guerra Civil en general i de la Batalla de Llevant en particular. La seua és una aportació important a la historiografia “guerracivilista”, que fins ara havia ignorat un front que es va resistir a l’exèrcit franquista.

A més a més hem aprofitat per incloure algunes referències destacades sobre la Guerra Civil que apareixen a Artanapèdia, i hem fet una xicoteta reflexió sobre el model historiogràfic alternatiu que hem assumit a la nostra web, que parteix de la memòria popular i de la filosofia dels anomenats Estudis Subalterns. Un model que hem pogut discutir en Congresos i difondre en articles especialitzats que en algun moment haurem de compartir en este espai.

Mentrestant, amb la xerrada de Carlos Mallench iniciem una sèrie de publicacions sobre la Guerra Civil al nostre poble, que es facen càrrec del buit en l’àmbit de la memòria històrica.

**********

Presentem ací una proposta arriscada, que, tot i que no passa en el nostre poble, sí que és una experiència per la que havien de passar tots els joves d’Artana: ens referim al Servei Militar Obligatori, vigent a l’Estat espanyol fins a 2001. Pensem que visibilitzar-lo ací és una forma de memòria popular que no hem de deixar fora, una realitat per a la meitat de la població.

Alonso Vilar, de qui ja hem publicat una col·lecció extensa de fotografies del poble, ens ha regalat una altra col·lecció singular: 35 fotos (4 d’elles són postals d’Al-Aaiun, al Sàhara espanyol; https://ca.wikipedia.org/wiki/Al-Aaiun) en què ens explica la seua mili. A més a més, el fet que fera la mili al Sàhara espanyol converteix esta col·lecció en un document històric, en unes vivències irrepetibles.

Alonso va tindre una mili particularment dura: va passar 17 mesos en Infanteria, en Al-Aauin, al Sàhara espanyol, entre 1960 i 1962. Com es veurà més avant, era una vida en el desert, entre tendes i xaboles, i, una vegada destinat al destacament, treballant durament fent rajoles i construint més xaboles.

A partir de l’anomenada Marxa Verda, el dijous 6 de novembre de 1975, l’Estat espanyol abandona aquells territoris deixant la titularitat al Regne de Marroc i creant una crisi política i humanitària que encara no s’ha resolt.

**********

El dia 17 de novembre de 2018 a la Casa de la Cultura d’Artana es va fer un homenatge a Paco Mechó Tel.

Cal dir que era un merescut reconeixement a una persona que ha estat 33 anys dirigint la Banda de Música, la Rondalla i va estar ajudant en els primers moments de la creació de la Colla dels Dolçainers.

Paco a part de ser un músic excepcional va ser també un bon amic dels músics mereixent la seva estima, el respecte com a mestre i la confiança com un company més de cada un que ensenyava i dirigia. A més a més va estar integrat al poble fins el punt de viure a Artana junt amb la seva família permanentment. Ací era un ciutadà exemplar que coneixia a tots, estimava als veïns i ajudava a tots tan com podia.

Malauradament Paco va morir el dimecres 14 de febrer de 2017 després d’una llarga malaltia.

Artanapèdia vol fer també el seu reconeixement. El material que presentem és el següent:

• Audiovisual del concert de La Colla de Dolçainers, Banda de Música i Rondalla.
• Ressenya biogràfica.
• Text del parlament de Mª Dolores Ballester en nom de La Unió Musical Artanense, Rondalla i Cors d’Artana i Colla de Dolçainers Dalt Més Amunt.
• Panegíric llegit a la cerimònia de l’enterrament.

**********

Us presentem una col·lecció nombrosa (75 fotos!) d’Alonso Vilar Vilar (1938), que mostren diferents aspectes de la vida al nostre poble. Com solem dir, es tracta de fotografies amb valor estètic i documental, que donen informació més enllà de l’escena retratada i que ens permeten fer xicotets exercicis d’etnografia local.

Hem dividit la col·lecció en cinc blocs:

• “Biografia” inclou imatges familiars, des d’algunes heretades amb un centenar d’anys i models desconeguts, a fotos de jovenet i de més major.
• “Treball” mostra imatges d’activitats derivades del treball: les jugarotes en les colles de treballadors, els diferents treballs desenvolupats al llarg de la seua vida, i algunes competicions festives lligades al seu temps en la mina.
• “Colles” presenta grups d’amics fotografiats en dies de festa: a l’Ermita, en zones de camp, o simplement en moments joiosos.
• “Pelegrins” continua esta temàtica però en concret amb la penya els Pelegrins, que van acollir a Alonso en tornar de la mili.
• “Processons” segueix amb els dies de festa, però ara de caire religiós. Processons existents i desaparegudes.

**********

**********

Hem inaugurat un nou epígraf: RUTES, per situar algunes rutes excursionistes pel nostre terme. Ahí hem resituat alguns suggeriments d’itineraris que es trobaven originalment en l’apartat de PATRIMONI: Ruta de les oliveres monumentals, Ruta dels molins fariners hidràulics i la genèrica Rutes per Artana. En breu posarem ací la “Ruta de les eres”, que ara es troba dins de Les eres d’Artana, un patrimoni a conservar, proposarem una ruta de corrals, que es pot deduir del text La ramaderia, i molts altres itineraris temàtics o paisatgístics.

Però per inaugurar esta categoria hem inclòs una novetat: l’Excursió des d’Artana a la Penya l’Àguila – ruta de les carboneres, de grandíssim interés etnològic, botànic o paisatgístic, per la que hem d’agrair el gran treball de Santi Moros i el grup d’excursionistes de què s’ha parlat ací en la pàgina Sendes d’Artana. Pensem que hi ha bastant de consens que esta és, segurament, l’excursió més exuberant que tenim a Artana.

Per cert, esta ruta va ser la que va donar peu al text L’ofici de carboner, i que ens va descobrir un patrimoni inèdit.

**********

El professor Joaquín Aparici Martí va escriure este text d’investigació en 2001 com a part d’un treball de recerca més ample que en part es concretaria en les excavacions al Castell d’Artana que es van fer durant aquell any.

En “Aproximación socio-económica a los mudéjares y moriscos de Artana”, l’autor realitza una contextualització politicoadministrativa, econòmica i sociodemogràfica més que necessària. Inclou a més la llista de gent d’Artana propietària de terres a Vila-real durant el segle XV, segons els llibres de peites del valuós Arxiu Municipal de Vila-real. Així posa nom i cognoms a nombrosos mudèjars i moriscos d’Artana, fent-nos-los un poquet més humans i propers.

La qüestió morisca és una de les que més curiositat continua despertant entre nosaltres: aquella pobra gent parenta nostra que va viure a la nostra vall uns quants segles abans que nosaltres, gent treballadora que van cultivar el nostre terme, van beure i regar de les nostres fonts, van alçar edificis, van intentar sobreviure com ara ho fem nosaltres, i que van desaparèixer injustament arrossegats pels vents de la història.

**********

Enrique Muchola Peris, ‘Enriquet’ (Artana, dissabte 12 de maig de 1917), mereixeria molta més atenció de la que se li ha prestat. Centenari, va viure l’ofici familiar de sarier, que va ser tan important en Artana i que porta tantes dècades desaparegut; va patir l’experiència terrible de la guerra des del principi i en els fronts més despietats: Terol, l’Ebre…; va estar al camp de concentració d’Argelers-sur-Mer, un episodi duríssim per a desenes de milers de republicans; va protagonitzar (amb un altre artanenc desaparegut: José ‘Escaleta’) la fugida cap a casa a peu, travessant els Pirineus; en arribar a Espanya els van dur a un altre camp de concentració, i va tornar a Artana un mes després, superant unes complicacions amb els avals causades per la misèria ideològica de la nova administració local. I moltes coses més.

Enriquet mereixeria un reconeixement i un homenatge més enllà de la seua edat: el seu testimoni té pocs equivalents en Artana i en tot el nostre entorn, ens parla de fets històrics que podem rebre de primera mà. Tot un luxe, tot un privilegi.

Li agraïm la seua generositat i simpatia, i també a tota la gent que ha fet possible que us puguem oferir esta entrevista.

**********

José Silvestre Villalba, conegut com José “el Maño” o José “Filiberto”, ens ha deixat una col·lecció extensa, de 38 imatges precioses que mostren els canvis en el poble durant més de mig segle, un període breu de transformacions radicals, per a bé i per a mal, en la història de la humanitat. Des de faenes desaparegudes (colles de plegar olives, de fer gavells, etc.) a l’activitat de la penya els Peregrins o a les celebracions festives. Les últimes imatges de la col·lecció ens permeten, a més a més, veure el gran contrast que hi ha entre moments distints de la mateixa activitat, separats només per unes poques dècades.

Agraïm al propi José, a la seua dona, Marí Benarda, i a Marí Peneque les generoses, pacients, exhaustives i amabilíssimes informacions sobre cada foto i cada personatge. És una llàstima que no pugueu gaudir totes i tots d’esta riquesa.

**********

Oferim una nota biogràfica sobre Mariano Soriano Martínez (Mazarrón, 5 de febrer de 1912 – Artana, 17 de juny de 1973), ‘el Pedrisser’, especialista en construir les voltes de les galeries de la mina.

Al llarg de la seua vida va lluitar pels drets laborals dels treballadors de la mina com a militant de la CNT en Mazarrón en el temps de la República. Això li va valdre la repressió franquista: quatre anys de presó sense motiu, per una causa que seria sobreseguda i arxivada.

A meitat dels anys 50 se’n va vindre a Artana a treballar en la mina de ferro. Ací va arrelar, va acabar de criar a set fills, i ara dos generacions més de “Sorianos” són part del poble, alguns amb honors extraordinaris.

Amb estos relats volem donar complexitat humana a les nostres veïnes i veïns, però també social i política, tant a la vida de les persones com a la de la nostra pròpia comunitat.

**********

Una col·lecció extensa, de 29 fotos i documents familiars, que ens ha deixat Mauri Soriano Llidó, amb la mediació de José Rico, Seva, que també ens ha ajudat en els comentaris. Ofereix escenes costumistes de la vida al barri del Pardinal, i de les famílies “Turma”, “Soriano” i el seu veïnat.

Més enllà de reconèixer als personatges de les fotos, cada imatge comporta una història, costums i tradicions que molt sovint ja han desaparegut, formes de vida que ens han dut fins on estem, de vegades amb molt de sacrifici. Les fotos ens permeten donar-li forma al passat, com una màquina del temps. Són un patrimoni important, que crea identitat col·lectiva.

**********

Entre 1945 i 2015 es van fer set vols fotogràfics sobre Artana. La Fototeca Nacional i l’Institut Geogràfic les han posat a disposició de tothom des de la web de la primera: http://fototeca.cnig.es/, on podeu fer el vostre propi recorregut històric per qualsevol lloc de l’Estat . Amb totes les imatges hem creat una animació en GIF que ens dóna moltíssima informació sobre eixos 70 anys d’urbanisme, sobre les hortes o l’ús de la muntanya. Podeu veure l’animació i les fotos individualitzadament i amb moltíssim detall, i llegir alguns breus suggeriments per a interpretar les imatges.

Les fotos aèries ens donen una visió històrica del poble i de l’evolució dels usos del sol que hauria de valdre per revisar com han sigut els canvis, com pensem que haurien d’haver sigut, o què volem per al futur.

**********

Un llibret publicat en 1923 que recull una ‘Novena a Santa Cristina’ de Mn. Vicente Alba (Vicent del Mestre), del segle XIX; un ‘Triduo a Santa Cristina’ de Mn. Lluís Vilar Pla publicat en 1916; els Gojos, i la lletra d’un Himne a la Santa. Era propietat de Carmen Peris i ens l’ha facilitat Trinidad Vilar Sales, a qui estem molt agraïts. Donada la raresa de les edicions impreses en l’àmbit local, esta és una joia que s’afegeix al patrimoni artanenc, posant a l’abast del comú allò que estava en el del privat.

Esta publicació ens dóna l’oportunitat de fer una nova ullada a personatges huitcentistes i a aquell context extremat i convuls. Al·ludim a la biografia de Mn. Vicent del Mestre i donem unem quantes referències, ja publicades a Artanapèdia, per a saber-ne més.

**********

Una col·lecció de fotos de Maruja Martina amb son pare, Juan Blasco Pitarch, Joan de Nela, com a eix conductor. Les fotos il·lustren la vida d’un treballador artanenc, dinàmic i emprenedor, durant la primera mitat de segle XX, amb algunes fotos d’altíssima qualitat i gran interès documental que mostren el treball de les colles d’Artana i Eslida que anaven a les màquines de batre en diferents comarques de Barcelona, o als rajolars de Madrid a on acudien famílies senceres. També trobareu fotos d’estudi de gran bellesa amb què podem fer xicotets assajos etnogràfics.

És una forma de recórrer la història del segle XX fent-la nostra a través de la història del treball i de la vida quotidiana.

De Joan de Nela, conegut també com Angelillo, per la seua bona veu, hem pogut sentir La milonga de Carlitos ací a l’Artanapèdia.

**********

Presentem una proposta per a  fomentar la presència de pardalets insectívors en els nostres pobles. Estos animalets (oronetes, teuladins, falzies, rates penades…) mengen a l’any milers de quilos d’insectes molests, poden controlar plagues de forma natural i ens alegren amb els seus cants, les seuse piruetes i els seus vols atrevits. Tanmateix ens hem empenyorat a enviar-los dels nostres pobles, preferim els insecticides industrials i posem de moda tècniques constructives higienistes i deshumanitzades que no deixen espai per a la seua nidificació.

En el text es fa un repàs als diferents tipus d’aus urbanes i es conten els efectes de la seua desaparició. També es proposen mesures concretes per a invertir eixa perillosa tendència.

**********

Arruixa que plou!! Què quants en són en eixe poble?

Què hem de dir? Qui s’ho esperava? Som la principal institució cultural del poble, des de la independència, sense cap recolzament oficial, sense pressupost… Gràcies a tota la gent que ens segueix, especialment a tota aquella que ha col·laborat amb nosaltres aportant materials, comentaris o simplement el seu recolzament simbòlic. Anem a per 100.000 més, amb novetats sorprenents i, des d’Artana i amb tota la modèstia, a l’avantguarda de la museologia virtual.

En este moment ja es reconeix fora del poble el nostre treball pioner; ací teniu la cobertura que ens va donar el diari Levante-EMV. Prompte podreu veure sorpreses en importants mitjans de comunicació, de les que us anirem informant. Gràcies a totes i a tots per seguir-nos durant tants anys.

Per celebrar-ho, el dissabte 30 de juny i el diumenge 1 de juliol vam programat unes quantes activitats absolutament novedoses per al poble en col·laboració amb les companyes i companys del col·lectiu l’Era, amb qui compartim objectius i amb qui ens trobem molt a gust. Ací a la vora teniu el programa, amb un disseny preciós de José Blasco. Tot va eixir molt bé, amb moltíssima participació i bon ambient. Un altre tipus de programació cultural és possible.

**********

Un treball que voldríem fer més sovint és realitzar entrevistes a persones del poble que poden aportar un testimoni directe sobre formes de vida desaparegudes de gran interés per a totes i tots. En esta ocasió hem entrevistat a Rosario Tomàs Balaguer (1940), coneguda com Rosarito Serra, modista del poble durant 52 anys, que ens parla d’una vida de dona treballadora: 52 anys cosint per a la major part de les cases d’Artana i per a molta gent de fora, en un ambient social i laboral molt dur per a les treballadores i treballadors. Un relat de dignitat apassionant sobre un món ja desaparegut.

Ens rep en sa casa, a on ens acompanya Andrea Álvarez, la seua neta, que és la que ens ha servit de contacte i que ens atén amb tota l’amabilitat del món.

Ací teniu el vídeo de l’entrevista, feta amb precarietat de mitjans tecnològics però amb tot el rigor i afecte del món. Són 45 minuts d’informació etnològica preciosa en què és difícil no empatitzar amb el seu testimoni.

**********

Hem recopilat 15 endevinalles tradicionals a Artana (de vegades també en altres llocs del domini lingüístic) amb les que prèviament vam estar jugant des de Facebook per veure quanta gent se les sabia. Ara estan juntes i disponibles per a que qualsevol puga fer ús d’elles: ja hem comprovat que el joc segueix funcionant.

Les endevinalles, com els contes, les cançons i altres creacions de la cultura popular, es feien en temps en què la cultura de masses (la ràdio, la televisió…) no havia embrutit les relacions comunitàries. S’utilitzaven en les nombroses activitats col·lectives que existien en aquell moment: en el treball dins i fora de casa, en el lleure…

Esperem que en publicar-les evitem la seua pèrdua i afavorim la seua vigència.

**********

[Han passat les setmanes des que ens abandonara Joan tan abruptament. La notícia va arribar a la revista El Temps, al butlletí d’ACPV i altres mitjans de comunicació, i la família va rebre el recolzament de nombroses personalitats del món de la cultura; entre altres fem referència a Octavi Vila, Pare Abat del Monestir de Santa Maria de Poblet, que es va fer càrrec de l’homilía en el seu enterrament. Per petició expressa d’algunes persones, deixarem ací el text complet: 2018 138 Funeral Joan Josep Cabañes Villar]

La vesprada del divendres 25 de maig de 2018, per sorpresa, ha faltat el nostre amic Joan Cabanyes Vilar, company de dècades en tot tipus de militància, en l’actualitat membre fonamental del Consell de redacció de l’Artanapèdia. Havia superat un càncer que l’havia debilitat molt -de fet s’havia jubilat abans d’hora -però del que també s’havia recuperat completament.

Artanenc mil per mil, llaurador, es movia amb discreció, plenament integrat en els ambients més populars del poble, però també en ambients intel·lectuals a la Plana, a València o a la Universitat Catalana d’Estiu, a la que va assistir durant tants anys. On anava era simpàtic i popular, feia amics per a sempre. Soci  històric d’Acció Cultural del País Valencià i contribuent en molts projectes cívics en l’àmbit de la cultura; home amb personalitat pròpia, irreductible i insubornable.

Joan era una pilar, una referència en el nostre projecte ètic i estètic, en Artanapèdia i en moltes altres activitats desenvolupades en els últims 40 anys: l’Agrupació cultural Penyes Altes en els anys 80; la Coordinadora que es convertiria en Societat d’Amics de la Serra Espadà durant els 90, el projecte Artanapèdia i tants altres.

A ell li devem moltes idees creatives per a distints projectes, entre altres per a l’Artanapèdia, on podreu trobar la seua petja en molts racons. Era una persona extremadament ben informada, lector compulsiu, devorador de premsa i revistes d’actualitat, de llibres i fullets de tot tipus que repartia amb generositat. Va ser un recolzament constant, optimista i lúcid, en dècades d’activisme cultural, mediambiental, pel patrimoni… Amb ell sentim que vam guanyar moltes batalles que en principi pareixien perdudes: la normalització del valencià a les institucions, la declaració de Parc Natural per a la Serra Espadà, o la posada en valor del nostre medi natural i del nostre patrimoni historicoartístic, entre moltes altres.

Irònic i bromista, molt lúcid, pacient, comprensiu i esperançat. Per a nosaltres era amic i família, un company fiable. Ara estem més sols, deixa un gran buit en nosaltres i pensem que també en el poble. Gràcies Joan, no cregues que tot açò és excessiu ni esperes que ens oblidem de tu. Amic estimat, et portarem al cor per sempre.

**********

Reproduïm el número 18 de la publicació El Abstemio, “Órgano de la Liga Antialcohólica Española”, de desembre de 1918, un número del que desconeixíem la seua existència, i que es va editar després de la mort de quatre dels seus principals responsables. Mostra una Artana cosmopolita, oberta a les principals corrents ètiques del món, amb personatges singulars, il·lustrats i sofisticats.

Ja ens vam ocupar del tema en una pàgina anterior, en parlar del doctor Miguel Gallart, Alfred Ecroyd, l’Associació Antialcohòlica Espanyola i el diari El Abstemio. Fins ara pensàvem que hi havia 17 números, apareguts entre 1910 i 1915, però la família de Miguel Gallart -José Sales Pla, Pansa– ens ha fet arribar una còpia del número 18, aparegut en desembre de 1918. Va ser un número editat sense la participació de la major part dels seus fundadors: Hanna Neild (que va faltar en 1915), Miguel Gallart (mort en 1917), Edward Neild i Hortensia Pérez, dona de Francisco Fuertes, director de la publicació.

El Abstemio era una publicació dedicada a promoure els valors de la temperància, és a dir, la moderació i la sobrietat respecte dels plaers del cos, en este cas concret a l’abstinència de l’alcohol. Els articles de El Abstemio fan exhibició d’higienisme, cosmopolitisme i cientifisme. Es tradueixen textos, es fa menció a articles científics en diferents idiomes i es parla d’estudis, legislació i notícies de Rússia, França, Regne Unit, EUA, etc.

**********

Contem ací la vida trista de Marí Pallassa, una dona d’Artana que a meitat dels anys 20 del segle XX va estar marcada per la tragèdia de la mort del marit, un guàrdia civil d’Artana destinat a Sogorb, i més tard de la seua filla, de només 6 anys, en una passera de pallola que en juny de 1928 va delmar a la població infantil del poble -es parla de desenes de morts.

Comptem amb algun document molt singular i amb històries sobrenaturals que ja havien caigut en l’oblit, històries que en altres temps serien habituals en quasi totes les cases. Ens mostra una Artana a la llum dels cresols, fosca físicament i mentalment, en els anys durs i convulsos de la dictadura de Primo de Rivera.

**********

Bellíssimes fotos aportades per José Sales Pla (‘Pansa’), alguna de més de cent anys. Veiem imatges de moltíssim interés documental, que mostren un poble molt distint arquitectònicament, urbanísticament i humanament. També hi ha imatges de gran bellesa, amb enquadraments tan sofisticats com el que es veu a la foto de la vora, feta per algun bon professional al bateig de la mare de José Sales, en 1910.

Us demanem ajuda per ubicar la imatge, òbviament hui eixe carrer estarà més que canviat, però potse es conserve el balcó que es veu a la dreta en primer plànol.

**********

Ha sigut gràcies a la troballa sorprenent de Santi Moros Vilar i altres senderistes que hem pogut accedir a les restes d’unes carboneres, amb la seua caseta, a la partida de la Penya l’Àguila, un dels paratges més bells del nostre terme i de la Serra Espadà, poblat de sureres, carrasques, roures i brucs.

Trobar-nos amb estes restes ens ha dut també a interessar-nos per l’ofici de carboner al nostre poble, aprofitant que encara hi ha persones que han fet esta faena.

El carbó ha sigut des de sempre un combustible barat, manejable i popular. Era la forma habitual de calfar-se i de cuinar a les ciutats, on no era pràctic utilitzar la llenya. La producció de carbó donava faena a moltíssima gent, és provable que fóra un dels usos del bosc més importants durant mil·lennis.

L’ofici de carboner va declinar a partir dels anys 60, substituït pel gas butà i per l’energia elèctrica, després d’una breu temporada reviscolat per la popularització del gasogen.

**********

Les germanes Persiva Alba ens faciliten una foto i testimonis sobre la senyora Soledat Beltrán Nebot, filla de rector, amb tres germans molt poc habituals.

En altres ocasions ja hem dit que la història del poble no és només la dels treballadors del camp i els xicotets llauradors. D’Artana han eixit intel·lectuals, militars o eclesiàstics, s’han passat guerres, s’ha patit lladres i roders, etc. Entre les anormalitats es podria incloure esta família de carlistes que van participar en les guerres del segle XIX. En este text es conten històries dels germans Pepe i Vicent i de la seua germana fadrina, Soledat.

Dóna gust trobar encara, en la riquesa de les tradicions familiars, ressons, ni que siga anecdòtics,  d’altres segles i d’altres móns que ens han precedit i han compartir els nostres mateixos paisatges.

**********

Un cas de sadomasoquisme confessional a l’Artana del segle XVIII, que havia estat silenciada fins ara mateix: un frare de Nules, Fra Tomàs de Sant Vicent, valent-se de la seua autoritat com a confessor, implicà durant deu anys a onze dones en un cas de sadomasoquisme penitencial que fou jutjat per la Santa Inquisició.

Hem pogut conèixer els fets gràcies al llibre d’Albert Todrà i Vilardell Per la reixeta. Sol·licitació sexual en confessió davant la Inquisició de València (1651-1819), publicat per la Universitat de València en 2017 a partir dels fons de l’Arxiu Històric d’esta institució acadèmica. Albert ens ha autoritzat a reproduir l’annex sobre el cas de Fra Tomàs de Sant Vicent i ens ha escrit una introducció a la sol·licitació sexual.

Totes les dones implicades vivien a Artana, portaven cognoms molt coneguts i ben bé poden ser avantpassades nostres: Sales, Villalba, Abat, Vilar, Martí, Bainat o Casanova. ¿Com van passar coses així en un poble de 600 habitants, en plena expansió, en el moment en què es va fer l’Ermita, el Calvari, la Capella del Cor de Jesús, i quan els llauradors compraven terres a la Plana i la indústria de l’espart i la de la seda millorava l’economia de totes i tots?

**********

Fa uns mesos ens vam posar en contacte amb l’Institut d’Estudis Catalans per demanar-los les entrades del Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) amb informacions relacionades amb Artana. Estes paraules, algunes d’elles pràcticament desaparegudes, representen un patrimoni immaterial d’altíssim interès. Són els Mots “artanencs” al Diccionari Català-Valencià-Balear.

Els preguntàvem també si hi havia més informació sobre els col·laboradors en Artana d’en Josep Pascual i Tirado (Castelló de la Plana 1884 – 1937), escriptor castellonenc (l’autor de l’excel·lent Tombatossals) i informador del DCVB per a la nostra província. Artana apareix com a “Població no visitada, però que n’estudiàrem lo dialecte ab persones qui n’eren nadives”. Qui podrien ser estes persones?

El total d’articles del DCVB que contenen la localització geogràfica Artana és de 18. La majoria de les paraules pertanyen a àmbits desapareguts i és difícil sentir-les dir si no és a gent major. Algunes es destaquen com a expressions dialectals del nostre poble, altres es comparteixen amb altres indrets del domini lingüístic. Segur que no eren ni són les úniques paraules limitades al nostre àmbit (localismes o dialectalismes), i a més a més falten també les frases fetes o les locucions riquíssimes que eren fruit d’una llengua viva. En l’actualitat, la llengua evoluciona estandaritzant-se a partir dels mitjans de comunicació i de llengües dominants com l’anglés.

Estes són les 18 paraules mencionades com a usades a Artana; quantes en coneixeu? Algunes no volen dir el que pareix. Com ha canviat l’idioma en un segle? Entreu a l’article i vegeu què volen dir.

anzinat -ada adj.               atabutxar v. tr.                  barjoles f. pl.                      colme m.

dau m.                                  droguero m.                       enfermir v. tr.                    escarritar v. tr.

faedor -ora m. i f.              fanzella f.                            frauejar v. intr.                  gaiola f.

garbellar v. tr.                    raidora f.                             redable m.                          regalia f.

riscle m.                               rullo, rulla adj.

**********

Ara que s’està desenrunant l’estructura del Castell i que pareix que es consolidaran per fi les muralles que corren més perill d’afonament, reproduïm ací algunes imatges de la Maqueta per a una reconstrucció hipotètica del Castell d’Artana, realitzada per l’artista de Pavías Joaquín Pérez Collado.

Que es tracte d’una “reconstrucció hipotètica” vol dir que no hi ha dades definitives sobre la seua forma; a més a més, es tracta d’una fortificació que va perviure durant segles i que en tot aquell temps va patir canvis estructurals importantíssims. És difícil parlar d’una forma definitiva. En el cas del Castell d’Artana, la recerca arqueològica de les últimes dècades ha donat mostres d’estructures com el pati porticat i pavimentat que es pot veure actualment i que no apareix en la maqueta, o el fossat ben visible a la banda nord i de llevant. El pati amb les columnes i els seus capitells treballats indiquen que el Castell era més que el gran corralot que apareix als plànols o a les maquetes. En qualsevol cas, el treball de Joaquín Pérez Collado és interessantíssim i ens dóna una idea aproximada de quin tipus de fortaleses hi havia al nostre entorn.

Podeu saber més a l’Informe El Castell d’Artana. Una fortaleza de la Sierra de Espadán. que van lliurar els arqueòlegs Isabel Moraño Poblador i José Mª García Fuertes sobre les excavacions que s’hi van realitzar entre 2001 i 2004, i que vam reproduir a Artanapèdia.

Més informació sobre el treball de Joaquín, autor de les maquetes dels 19 castells de la Serra Espadà, a Arte y Maquetas.

**********

En el moment d’escriure esta nota, en octubre de 2017, la gent més major del poble encara dóna testimoni dels fets de la proclamació de la II República; a molts se’ls van quedar gravades les gentades eufòriques desfilant pel poble, les banderes i les dos bandes de música tocant la Marsellesa i l’Himne de Riego.

Però també tenim un relat privilegiat, amb més detall: el que Francesc Esteve Gálvez (1907-2001), prehistoriador, arqueòleg i professor castellonenc, conta en les seues memòries. D’Esteve Gálvez hem publicat: “Les prospeccions arqueològiques de Joan Tomàs i Martí als voltants d’Artana” i “L’Ídol d’Artana”, i s’hi pot accedir a la “Memòria sobre la cova sepulcral del Racó de la Tirana”.

El fragment que reproduïm a continuació, “Proclamen la República a Artana” es troba al segon volum de les seues memòries (El goig de créixer. Els estudis superiors. Diputació de Castelló, 1996, pp. 76-77). En ell diu l’autor que una delegació d’Artana va baixar a Castelló demanant reforços per prendre possessió de la Casa de la Vila. No dóna noms però entre ells suposem a Joan Martí Portalés (Joan de Bollo, que seria elegit alcalde i de qui tenim publicat un fullet de 1929 titulat ¡La dictadura en Artana!), Joan Tomás i Martí (Juanito Coloma), Pasqual de Músic, el tio Felipe el Pintor, i altres.

Este text ens confirma allò que tan sovint hem sentit contar als que ho van viure: que l’eufòria produïda per l’arribada de la República va ser general, per a dretes i esquerres. S’obria una època d’esperança inèdita que va resultar massa breu i que es va tallar amb el terror de l’Alzamiento, la Guerra i una repressió política de quatre dècades.

**********

Cassos, rondalles, cobletes i cançons en les veus de les germanes Dolores i Rosario Cabañes Ibáñez, nascudes respectivament en 1908 i 1910 i desaparegudes amb el canvi de segle. Es tracta d’una gravació casolana de 23 minuts feta per Pilar Cabañes Vilar, reneboda de les protagonistes, el diumenge 28 de maig de 1989, en el curs dels seus estudis universitaris (un treball que, per cert, li va valdre la màxima qualificació). En aquell moment Dolores tenia 81 anys i Rosario 79.

A nosaltres ens pareix una joia per al patrimoni cultural immaterial artanenc (com altres que podeu consultar a Artanapèdia), que recull un tipus de tradició oral fruit d’un altre món: un món de toques i salaecos, de cuines de carbó i de gent que recorria a tot tipus de picardies per sobreviure. Històries que van ser populars en la joventut de les nostres protagonistes.

Per a que aneu fent-vos una idea, vegeu una cançoneta, possiblement de principi del segle XX; la podeu escoltar cantada per les nostres protagonistes en l’enllaç de baix:

Les xiques hui fan molt de goig/ es pinten totes en pebre roig/ gasten sabates de tiquitroc/ per vore si enganyen/ per vore si enganyen/ a algun borinot.

https://yung.cloud/embed.php?id=30261&autoplay=true

**********

José Blasco Pitarch ens fa arribar el PROGRAMA DE FESTES de 1962, celebrades del 27 d’agost al 3 de setembre. Ja vam publicar el Programa de 1961; en 1962 es va tornar a editar un programa de festes, encetant un costum que ha arribat fins avui. L’economia millorava, s’eixia paulatinament de la misèria de la postguerra i l’Ajuntament apostava per celebrar pomposament les festes de la Degollació de Sant Joan Baptista, Patró del poble, al que vint anys abans a penes se li dedicava una missa.

Una de les activitats programades era una correguda de bicicletes des de la Casilla fins Eslida, que es pot veure fotografiada a la Col·lecció de fotografia de Vicent “el Salso”.

També podem veure imatges de la plaça de bous que es construïa al camp de futbol i on es celebrava una xarlotada en què es mataven dos jònecs; està a la Col·lecció de fotografia de la Penya GAM.

L’alcalde era Joaquín Vicent (“Caranyo”), que parlava dels progressos fets en aquells anys: el grup escolar, els desaigües i clavegueram, l’aigua corrent a les cases, i, en 1962, l’asfaltat dels carrers, que fins aleshores estaven empedrats.

**********

El forns moruns ja han desaparegut, pràcticament, del nostre poble. Desapareix així un ofici mil·lenari i tota una saviesa que està en els mateixos fonaments de la nostra civilització, però també perdem uns elements arquitectònics singulars que, tanmateix, s’estan rehabilitant com a patrimoni en molts llocs.

José Rico, “Seva”, forner durant huit intensos anys de la seua vida, ens parla de la seua activitat en L’ofici de forner,  i aprofita per reclamar que les autoritats municipals salven el forn que ell coneix bé, el del carrer Sant Vicent. Amb ell, demanem que s’utilitze l’edifici com a museu etnològic. Un equipament necessari si pensem el nivell d’abandonament en què es troba el casc històric, cada vegada més buit de veïnat i d’activitats públiques. Els forns moruns tenen un gran interès arquitectònic i etnològic, el seu manteniment pot implicar col·lectius veïnals, pot crear comunitat i esdevindre una riquesa per al barri i per al poble.

**********

Una vegada passades les festes de Santa Cristina, patrona d’Artana, 24 de juliol, i tenint en compte l’alt valor patrimonial (arquitectònic, històric artístic i etnològic) d’estes festes, des de la font i l’ermita fins a les manifestacions de religiositat popular, reproduïm i comentem les circumstàncies dels Gojos a Santa Cristina (que alguna persona anònima va compondre possiblement fa més de dos-cents anys), en una Anàlisi dels Gojos de Santa Cristina en el context sociocultural i econòmic d’Artana en el segle XVIII.

Sobre Santa Cristina ens hem ocupat de l’ermita i de la relíquia del cabet de la Santa. També hem reproduït lletra i solfa de l’aurora de Santa Cristina i hem reproduït un article de la revista La Esfera de 1924 sobre estes festes. A l’ermita s’han celebrat importants esdeveniments com els homenatges a la Universitat Jaume I i a la compositora Matilde Salvador, o aquelles mítiques Jornades sobre el Món Àrab a la Serra Espadà, un dels actes més importants i singulars fets mai al nostre poble. Per no parlar de la quantitat de fotografies centenàries que trobem en moltes de les col·leccions de la nostra Galeria de fotos. Molt de material de gran interés que dóna fe de la importància de Santa Cristina -la font i el paratge, l’ermita i la festa- per al nostre poble.

**********

Com que tenim algunes imatges disperses del Calvari, les hem reunit a El Calvari i la seua evolució, un text on podem fer-nos una idea del  canvis que ha patit des de la seua construcció a finals del segle XVIII a iniciativa de Felipe Pla (l’abuelo Felip), segons conta Mn. Lluís Vilar en la Història d’Artana i tal com precisa en Artanenses notables.

En la primera dècada del segle XX el Calvari es mantenia pràcticament tal com es va fer. Tenim la sort que cap a 1910 l’intel·lectual i fotògraf Carles Sarthou Carreres va fer una sèrie d’instantànies de gran qualitat on es veu el calvari en la seua forma original, que va publicar en diferents moments.

Cap al 1912 Mn. Clemente Moliner s’entossudeix a reformar el Calvari. Mn. Lluís és testimoni i ho conta fent-se ressò del mal moment econòmic i del malestar que provoca la seua decisió. De pocs anys després ens han arribat imatges que mostren el resultat de la reforma, que dista també de l’estat actual.

**********

A finals dels anys 60 i principi dels 70 exercia el càrrec de rector d’Artana Mossèn Serafín Sorribes, un capellà inquiet i curiós que va indagar en la història d’Artana quan pareixia que poca gent en tenia interès. Durant aquell temps breu va aprofitar per escriure a la Hoja Parroquial xicotets articles que anava oferint sense firma de forma fragmentària. Mn. Serafín coneixia la Historia de Artana de Mn. Lluís, li agradava la història i disposava de coneixements sobre la nostra comarca. Segur que haguera col·laborat entusiasmat a l’Artanapèdia; en canvi, en la situació actual ni tan sols podem accedir a l’Arxiu Parroquial (ni al municipal!). Potser tinguera a veure el clima d’apertura que s’hi vivia en aquell moment en tots els ordres, també des de l’Església catòlica, que eixia en aquell moment del Concili Vaticà II (1962-1965). Pareix que hem anat enrere.

En esta ocasió rescatem les seues troballes sobre els campaners, les campanes i el campanar d’Artana, que va lliurar en tres parts, en els números 400, 401 i 402, de, respectivament, 9, 16 i 30 de juny de 1968. Els textos són “Fundición de campanas”, “Campanario y campanas” i “Importe de la electrificación de las campanas”.

La informació és interessantíssima i complementa la que ja vam oferir en un altre text sobre el mateix tema: “Uns mestres campaners a Artana”. L’aportació documental l’ha feta Rosario Tomasot, a qui li agraïm la deferència i el detall de guardar estos papers curiosos de fa prop de cinquanta anys.

Per acabar amb el tema de les campanes, no ens podem oblidar de la gravació dels tocs de campana que vam fer amb un dels darrers campaners: Josep Herrero Cabanyes. Es tracta d’un patrimoni immaterial encara viu que pensem mereixeria més atenció.

**********

Una de les cançons de tradició popular més conegudes a Artana és, sense cap dubte, la de la “tia Panera“. Lamentablement, la majoria a penes coneixem un parell d’estrofes i la tornada, que dóna per a ballar un poquet. Ací reproduïm la història de la cançó tal com ens ha arribat per tradició oral per part de la família Herrero Cabanyes; i també tota la lletra i la transcripció de la música.

Fa només algunes dècades la cultura popular estava viva i produïa cançons a partir d’esdeveniments o anècdotes locals. A l’Artanapèdia podeu sentir i llegir, per exemple, el gran recull de Josep Palomero a partir d’una entrevista en 1979 en què van participar tres dones d’Artana i que ens connecten directament amb tradicions noucentistes.

**********

Des de fa temps comptem amb la col·laboració de la professora Josefina Serrano i Vilar que ens il·lustra sobre oficis desapareguts als nostres pobles. A les seues investigacions sobre oficis a la Vall d’Uixó nosaltres afegim el que podem esbrinar sobre la seua pràctica a Artana. En els darrers mesos hem inclòs articles sobre l’ofici d’oller o terrisser, de cadirer, moliner, sarrier i matalafer (a més d’alguns altres de collita pròpia que es poden trobar a l’epígraf d’Etnologia).

Ara afegim els textos sobre els oficis de gelater i lleter, com és habitual breument postil·lats per nosaltres de manera que no es perda la memòria dels oficis al nostre poble.

**********

Adjuntem en format .pdf l’informe sobre el jaciment hispano-musulmà de la Torreta, descobert recentment: ‘La Torreta: un nuevo yacimiento hispano-musulmán descubierto en Artana’. Es tracta d’un text de José Manuel Melchor Monserrat, Josep Benedito Nuez i Juan José Ferrer Maestro, professors en universitats valencianes, publicat originalment al número 34 dels Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, de 2016. El text ofereix una Descripció geogràfica en què es fa el resum de la riquesa arqueològica de la nostra vall (“densamente poblada desde la prehistoria”); es parla de l’Ídol d’Artana i de les distintes teories sobre el seu origen; s’expliquen els treballs de prospecció arqueològica; es fa inventari de materials trobats, i una primera proposta d’interpretació.

Ací el teniu: La_Torreta_un_nuevo_yacimiento_hispanomu ARTANA

Per acabar, a la Bibliografia ens alegra veure l’Artanapèdia com a font habitual de consulta, la qual cosa, sense falsa modèstia, vol dir que estem fent les coses bé, i que el nostre treball és útil en l’aspecte popular però també en l’acadèmic.

**********

Una colla de senderistes del poble ha iniciat la recuperació i senyalització de les nombroses sendes que recorren el terme i que estaven perdudes, esperant una iniciativa que es més que necessària. La recuperació de les sendes passa per la seua neteja i per la rehabilitació de part del patrimoni etnològic que s’hi troba en el seu recorregut: els aljubs, en primer lloc, i l’oportunitat de beure aigua fresca com els nostres avantpassats.

A més d’aljubs es pot gaudir, com diu José Rico Blasco (“Seva”) en el text de presentació que adjuntem, de la quantitat de pedra seca treballada i arreglada que va transformar el paisatge durant segles i el va fer productiu per a permetre una societat en la nostra vall. I, acompanyant este paisatge, ribassos, casetes, corralisses, clotxons i clotxonets, corrals, colmenars, mollons, bassetes, assuts, empedrats, arbres monumentals, fonts, coves, etc., etc.

Bona part d’estos elements estan catalogats i protegits, tot i la desídia institucional que no s’ha preocupat mai per promocionar-los i consolidar-los quan ha sigut necessari.

Ens mantindrem informats i col·laboradors en esta empresa. Des d’ací demanem a més a més la col·laboració de totes i tots enviant-nos fotos i la geolocalització dels elements del nostre patrimoni repartits per tot el terme, una cosa que hui en dia es pot fer amb una ferramenta tan comuna i senzilla como un telèfon mòbil.

**********

 

Hem trobat esta interessant fotografia perduda a la partida del Pinar, empolsegada i banyada de pluja; per suposat la retornarem al seu propietari si es manifesta. Segons una inscripció manuscrita al darrere, es tractaria, d’esquerra a dreta, d’Ana Maria Caset, Carmen de Cabedo, Maria Dolores de Pòlita i Pilar de Nela. Suposem que la fotografia és de principi dels anys 50. Estan fent una activitat molt curiosa, desapareguda fa moltes dècades: replegar pedres per dur-se-les a casa i fer terreta per llavar les paelles. Vegeu les cistelles plenes de pedres i el gran martell al peu de les xiques. Buscaven un tipus de pedra molla, que es desfera bé; en general solien anar per tota la zona als peus de l’Ombria, per exemple per la partida del Brucaret. Quan s’acabaven les pedres en casa, les amigues es buscaven per anar a fer-ne. Cal recordar que aleshores es cuinava a llenya i que les paelles i perols quedaven molt mascarats; aleshores l’única manera de netejar-les era amb terreta i sabó. Després van aparèixer molts productes forts per a la neteja, i a més la terreta es comprava a les tendes. Podem dir que hui en dia l’ús d’este producte és residual. I que la història mereixia ser contada.

**********

Una fotografia presa un diumenge de matí de l’any 53, quan tres amiguets eixien amb els animals de casa per passejar i fer-los córrer un poquet. Darrere es pot veure la trilladora a punt per treballar, i anouers i eucaliptus desapareguts. La imatge dóna fe de com ha canviat el món en el transcurs d’una sola vida, dóna pistes per a interpretar un món desaparegut.

Els genets són, d’esquerra a dreta: José Pitarch Royo amb el matxo, Benjamín Villalba Caraquitena amb el burro i Josep Herrero Cabanyes amb la seua egua Lucera. Teniu més informació a la Col·lecció Benjamín Villalba Caraquitena.

**********

L’orelleta és una pasta fregida que té gran tradició a tot el País Valencià. Durant anys pareixia impossible menjar-ne, i sovint la gent major que recordava la mida no volia donar-la. És popular la forma de fregir-les, amb l’ajuda de dos canyetes que es guardaven amb cura. Ara per fi mostrem en vídeo tot el procés d’elaboració de les orelletes.

Sabem que les orelletes ja es menjaven als Països Catalans a l’edat mitja; apareixen al receptari català Llibre de Sent Soví, d’inicis del segle XIV, o a L’Espill, el clàssic de Jaume Roig del segle XV. També es fan a Galícia i a distints punts de Castella.

La filmació es va fer a principi de 2015 amb la pobresa tecnològica que ens caracteritza, en tant que mitjà sense cap ajuda de ningú. Tot i això, mostra bé l’ambient festiu que era propi de les reunions de veïnes per fer pastes en els distints esdeveniments socials: batejos, bodes, comunions, cantades de missa i festes en general. Hi ha bon ambient entre les presents i es conten nombroses anècdotes. Adoneu-vos dels pulcres davantals blancs que eren obligats per a fer pastes.

Les cuineres van ser les germanes Maria i Teresa Vilar Herrero (“Racó”), amb la col·laboració de Maria Herrero Vilar (“Peneque”) i dels germans Pilar i Joan Cabanyes Vilar, fills de la primera. La filmació, amb totes les dificultats tècniques, és nostra, i el muntatge exquisit (a partir de més d’una hora de gravació) d’Eva Pérez i Laura Yustas.

**********

PER LA DECLARACIÓ DE MONUMENT NATURAL A LES PENYES ALTES!!

L’11 de juny de 2014 l’Ajuntament en Junta de Govern decidia reiniciar les gestions per a que les Penyes Altes foren declarades Monument Natural del País Valencià. La Declaració ja s’havia aprovat per unanimitat cinc anys abans, a les Corts, al Consell Valencià de Cultura i al propi Ajuntament. Nosaltres ens ho vam creure i des d’este mateix espai ens vam felicitar. I tanmateix, tres anys després veiem que ens han enganyat “com a xinos” i que l’Ajuntament d’Artana no té intenció de fer ni un gest en eixa direcció, tot i que en dos ocasions almenys ho ha dut al programa electoral. 

**********

EVOLUCIÓ DE LA PARTIDA DEL PINAR

(recordeu que podeu veure-ho tot en gran fent clic sobre les imatges)

El que ens interessa en esta ocasió és veure l’evolució del terme, en concret a la partida del Pinar. Hem enllaçat la imatge del bombardeig de la Legió Còndor sobre l’Horta del Pinar, vora Rambla, feta des dels propis avions, el 4 de juliol de 1938 (Arxiu fotogràfic del Centre d’Història Contemporània de Catalunya), amb una imatge actual treta de Google Earth. En la primera s’aprecien els bancalets nets, preparats per a sembrar o poblats de fruitals, i les muntanyes “cernudes”, completament treballades, amb els secans apegats a les corbes de nivell per un sistema riquíssim (i costosíssim) de ribassos i ribassets. El que es veu a la imatge actual és una partida arruïnada, amb bancals perduts i muntanyes completament invadides per pins. Per cert, també es pot veure el moviment del llit de la rambla, que resulta força curiós. Ací baix teniu les imatges inicial i final, per si voleu veure-les amb més calma (ja sabeu que es poden ampliar).

 

EVOLUCIÓ DEL TERME D’ARTANA

El mateix comparant una foto aèria feta cap a 1960, aportada per José Juan Ibáñez Gallart, a la imatge actual de Google Earth. A la imatge antiga es veuen les hortes del poble impecablement treballades i delimitades: l’horta rodant el poble, la de Rebó, la del Pinar i fins i tot l’horteta del Vicari. Les muntanyes estan treballades i arribassades fins al cim.

Si més no, cal doldre’s de la pèrdua dels terrenys de cultiu. L’absurd econòmic actual fa que siga més barat dur, per exemple, creïlles de mala qualitat de Xile o Israel (i tot tipus de fruita i verdura) que fer-les bones a cent metres de casa, tenint aigua i fem de sobra i amb alts nivells de desocupació. Ací baix teniu les imatges originals.

 

**********

NOTA

A l’epígraf d’ENLLAÇOS va deixar de funcionar el link que ens adreçava al programa El poble del costat, que Canal 9 va dedicar a la relació entre Artana i Eslida, i l’hem substituït per un altre. Si no hi havia més enllaços a programes de la Televisió Valenciana en què apareguera Artana era per la seua malaptesa a l’hora de proveir informació. Aquell enllaç no funciona perquè, a més dels serveis de la televisió autonòmica, la Generalitat va tancar també la pàgina Web. Ha desaparegut tant la televisió com la memòria del treball fet durant les darreres dècades. Una pèrdua patrimonial irresponsable que no ens podem permetre.

Amics d’Artana, 2 de desembre de 2013