El dia 9 de juny de 2026, Josep Herrero va entrevistar a Juan Lara Traver, “Juanito Floreta”, nascut el dimecres 24 de juny de 1936. L’entrevista s’interessa fonamentalment per l’experiència de Juan  en la guerra de Sidi Ifni, la “guerra oblidada”, l’última guerra que va lliurar Espanya. En el seu testimoni, Juanito demostra bona memòria (prop de 70 anys després) i un sentit comú envejable als seus 90 anys.

És una entrevista il·lustrada amb 26 fotos de la col·lecció de l’entrevistat, que permeten visualitzar aquell any de mili en un front de guerra. La majoria porten darrere l’encuny de l’autor: «Casa Martínez- Sidi Ifni»; les excepcions estan indicades.

En Artanapèdia ja vam publicar una col·lecció de fotos de la mili en Al-Aauin d’Alfonso Vilar (1938). Una i altra col·lecció, tot i no estar centrades en Artana, recullen experiències extremes viscudes per joves artanencs.  Afortunadament, hui en dia ja no ens pareix normal que una persona siga ostatjada per l’Estat, arrabassat de sa casa i de la seua vida per defendre causes sense sentit. En aquell temps era un colonialisme sese funció ni interés real per a la gent.

Per entendre la guerra de Sidi Ifni, Josep ha engegat un xicotet informe que ens situa en el seu context, narra les accions més destacades i recull testimonis de persones que hi van participar. El podeu llegir en format PDF fent clic sobre el botó següent, o directament a la fi de l’entrevista:

Contingut

TRANSCRIPCIÓ

Allistament
Instrucció
El viatge
Arribada al front
Sidi Ifni
Desinformats
La companyia
La família
Condicions miserables
La guerra colonial
Tornada

INFORME: LA GUERRA OBLIDADA

Transcripció

Antes d’anar-te’n a la mili, la teua vida com era? Anaves a treballar, què feies?

Anava a l’obra de camp. Entonces les reves estaven fent les finques, pa plantar tarongers.

Allistament

I com va ser, te van allistar…? Voluntari no, supose.

No, no, per quinta a número. Perquè tots demanaven pa poder estalviar-se, demanaven influències, i el quartel va demanar això: per número, anar… perquè eren el cent per cent. Demanaven tots influència pa no anar a la guerra.

Els que teníem els números més alts anàvem a Sidi Ifni. El sorteig es va fer al quartel de Castelló. Mira, ahí està: “Castellón, Tetuán 14”.

Instrucció

I a vosatros no vos han fet mai cap homenatge ni res… no vos han fet res?

No, mosatros vam desfilar per davant de Franco en Montaña Negra. No sé pa què va vindre, però ja va vindre amb la missió de que mosatros teníem que anar a Sidi Ifni.

Una vegà vam anar de nit per les muntanyes, per Borriol i per ahí. A cada u anava a una hora al quartel. Al quartel no, a Montaña Negra, que és a on estava l’exèrcit.

I això era la instrucció.

La instrucció.

I preparar-vos per a la guerra, supose.

Muy bien. Pues una nit vam anar i a cada u, ja te dic, a la sendemà venia u a… cada u venia a una hora. Mos vam pedre tots.

Ja ho feien pa que tinguéreu sentit d’orientació.

Claro, estaven entrenant-te.

El viatge

Què recordes del viatge? A on vau anar?

El viatge vam anar en una barcassa, no en un barco. Una barcassa que se veu que era de carregar, de port, de mobles o lo que fora, i en una barcassa anàvem. Es deia el Bote Anboto. Vam embarcar en València. I de València a Sidi Ifni directe. Volíem aparar en Algecires, perquè hi havia un teniente que estava morint-se, però van decidir anar sense parar.

Jo vaig tindre molta sort, perquè mon pare va servir ahí en Ceuta o Melilla, i me va dir que des del barco, si podia, que si estava per davant del barco que passava darrere, i al revés. I sí. Una miqueta sempre marejat, però vaig creure a mon pare i no em vaig marejar de res.

Fotografies del litoral de Sidi Ifni, realitzades pel fotògraf «Casa Martínez- Sidi Ifni».

Una vegà allí, el barco aparca a dos-cents metros de la terra. I escomencen a eixir, tiren la corda pels barals, les parets del barco, i mosatros anàvem baixant. Entraven els anfíbios a per mosatros, mos carregaven i eixíem a la platja. Lo primer que vam fer va ser eixir dels anfíbios i muntar les tendes, ixes tendes grans, saps? Ahí ne dormien quinze o vint. Mira, ahí hi ha una foto que es veuen les xaboles pa dormir. Açò estava fet amb dos bastons per dalt, però era terra, no hi havia res de…

La posició era la 324. Això era la direcció pa les cartes: 324.

Arribada al front

Quan vas arribar allí quina impressió vas tindre? Com era allò?

Allò era un desastre, allí hi havien moltes forces…

Legionàrios…

Els legionàrios tamé estaven. Però hi havien uns atres que anaven vestits… Regulars.

I vam estar un mes. Un mes allí dormint i fent guàrdies i menjant i avant. I al mes mos van passar a la muntanya, a primera línia. Entonces vaig saber que anava a la guerra. No ho sabia, que anava a la guerra. Estava complet… no me trobava jo.

Estaves estranyat, no? Dies, “ací què passa?”.

Allò és un terreno molt brusc, és… les nits, d’ací a ahí jo no te veïa. Una foscor però molt molt rara.

Però no vau entrar en combat, vosatros.

No, però hi havia gent, hi havien soldats que sentien algun ruido i anaven amb les bombes de mà i les tiraven. I anava el metrallaor, el fusil metrallaor tamé. Però no era pals moros, era pa saber de què n’hi havia ruido ahí. Vam estar huit dies dos hores de guàrdia i dos hores dormint. Que no arribaes a dormir. Vam estar huit dies esperant que atacaren els moros.

Mosatros veíem els soldats de nit, quan feien el canvi de guàrdia. Feien una llumeta, perquè estaven enfront de mosatros. Ahí estaen els moros.

I què hi havia, un barranc en mig o…?

Un barranc, i muntanya i muntanya. Mosatros a un part del poble, i els moros pues enfront.

I de tant en tant no tiraven tirs?

Sí. Ja te dic que van hi haure dos escaramusses. I tiraven bombes de mà i metrallaora i tot.

Però cada u estava en el seu lloc i ni uns assaltaven ací ni atres allà.

No, perquè a vegaes els xacals xafaen una mina i volaen.

Ah, damunt hi havia mines.

Mines, sí. I davant tot ple d’alambres, tot rodat d’alambres, en terra i dret. Però ja te dic, que la nit no veies a mig metro.

Sidi Ifni

Entonces, tu no vas eixir de la ciutat.

No, que no estaves en la ciutat. Estaves… de primer vam estar un mes al poble. I vam pujar dalt i vam baixar al poble a passar un atre mes pa descansar, que estàvem al primer front.

I com era el poble? Era gran, xicotet, era…?

Allí hi haven quatre edificis que se veu que estaven gent d’Espanya. Seria gent… manants o algo, no ho sé.

I después la gent marroquí, la gent de Sidi, vos portaveu bé amb ells, o…?

És que no… jo no he parlat mai amb ningú.

No teníeu contacte amb la gent? Però quan anàveu allí aniríeu a bars o algo, o no anàveu a res?

No, ahí no parlaves amb ningú. Ademés, te fugien. Ahí, com has vist ixes mores que van per ahí, pues mosatros anàem de festa, els amics vam eixir pel poble, i no res. Fugien.

Dones i xiquets locals i una forta presència militar en la ciutat de Sidi Ifni. Sense indicació d’autor.

I estaveu molt props o lluny de…

Del poble estàem a uns tres o quatre quilòmetros. En les muntanyes, entraes tot de pista i a les muntanyes.

Propet de la mar, no?

Sí, perquè el Sidi Ifni està… Això és el mapa de Sidi Ifni: mosatros estàvem per ací, per ahí pel mig. Era platja, però no era per a prendre el bany ni res, eh? Era de pedra i… i tamé n’hi havia d’arena, però…

Tamé patiríeu molta calor allí, no?

Calor. Calor, i vam estar vint-i-un dia totes les nits plovent. I de nit feia fred i mos posàvem el xubasco posat perquè te gelaves. Amb tabardo i tot te gelaves. De dia molta calor i de nit molt de fred.

Allí tamé vam tindre la plaga ixa de la llangosta. Sí, ahí hi ha una fotografia que no se veuen les llangostes, però anaves correns pel secà i a la que estaves deu metros se perdia. Te perdies perquè estava tot ple de llangostes.

I allí què se cultivava, d’agricultura?

Allí no res, no hi ha terra. Allí a on està el pou pa beure, allí se veu que feien algo, però no res.

I ovelles o… no hi havia animalets tamé pa pasturar?

Com no eixies pel terme… Quan te pujaven o te baixaven d’allí de primera línia, no veies res. Jo vaig saber que anava a la guerra quan vaig arribar allí a la platja, el barco va parar i va tindre la red a les parets del barco i van entrar els anfíbios i tot, entonces és quan em vaig donar cómpter de que anava a la guerra.

Sí, però què vos van dir?

No res, no res, no parlava ningú amb tu.

O siga que vau pensar que hi havia massa moviment, supose.

Sí, que anaves a la guerra. Claro. Però en Castelló ho sabien, els soldats. Perquè van demanar tots influències. Tots, tots, eh? Jo no. Jo tenia el comandant, el comandant de Rosita, i no vaig anar a demanar-li res. Aixina és que…

Desinformats

Una cosa: allí van a intervindre els francesos tamé; en algun moment vas vore als francesos?

No. Jo lo que te dic és que ho he passat jo. A mi no m’ha dit ningú ni pio. Ningú.

I sentíeu algun rumor?, perquè va haver ahí batalles. No vos enteràveu de res d’això.

Jo no sé res.

Aixina tampoc te vas enterar de morts o ferits.

No dien res.

És que ací en Espanya tampoc se dia res.

La companyia

El tracte amb els companys i oficials, què tal? Com era? Com te relacionaves amb els soldats i amb els oficials?

A mi em van tallar el monyo, perquè me vaig adormir estant de guàrdia a l’avançadilla. Era un teniente que feia de capità.

Els oficials vos trataven bé o què? Els oficials.

Bé, sí. A mi llevant d’això, que me vaig adormir… Sí. Em van pelar i avant.

És que tamé hi ha que comprendre, estàveu en guerra i al dormir-se una persona és un compromís, si entrem per ahí.

Però ells tamé s’haurien d’haver donat cómpter de que estàvem huit dies sense dormir. Això ho fa un bon soldat. I ell, el teniente, era d’ixos que estan estudiant…

Estudiant, jovenet i…

No, no jovenet, no, que tindria 25 o 30 anys.

Ja has dit que no hi havia ningú d’Artana, però en els d’Eslida, Betxí, Vila-real…

D’Eslida sí, que… ne queda u encara. Li diuen Toni, no sé què més, perquè no estàvem junts i no sé l’apellido d’ell. Però és casat amb una xica que té la fàbrica de suro. De fer tapons. És bo de… si demanes, Antonio. Que treballa en la fàbrica de suro.

O siga, vos portàveu bé amb la gent, els soldats vos portàveu bé uns en atres, no?

Sí.

Teníeu de tot? Teníeu bones armes?

Ah, bueno, això sí, armes i munició. Armesvelles, perquè el mauser espanyol ahí el teníem. I teníem fusil ametrallaor. Alguns.

La família

Hi havia contacte amb la família, no? En cartes i coses d’ixes.

Jo tots els mesos dos i tres cartes. Escrivies a casa i a la nóvia.

Condicions miserables

Sí, sí. I bé, alguna anècdota, alguna cosa… Què recordes més?

Molta fam. Molta fam. El menjar roïn, roïn i poc.

Vaja. Pues quina manera de tratar a soldats, perquè allà tenien barcos. I la vestimenta què tal?

La vestimenta mos van acabar de fer imbècils. Perquè la vestimenta quan vam vindre mos van donar la roba nova, pa fer bona impressió; [allí] anàem mig esgarrats. Al tornar pareixíem reclutes, n’acabant de passar 10 mesos en la muntanya, allí cuidant…

I les trinxeres què eren, de pedra aixina…?

De pedra, de pedra, i la trinxera igual. La trinxera un rivàs de pedra, una damunt d’un atra. Ara, tot rodat, tot rodat de fil d’espino.

La guerra colonial

Això encara més arrere, quan la guerra d’Àfrica, era pitjor encara. Tu tenies dinés, ton pare tenia dinés, pagava un soldat, que és soldat de quota, i tu t’estalviaves d’anar. I aquell anava per tu.

I això com existia, això? Se n’anava soldat pagat. Me cague’n det…

Pues vas tindre mala sort en nàixer en el 36, que no… la guerra no te’n recordaràs de res.

De la guerra? Anava quatre o cinc mesos de guerra, quan jo vaig nàixer. No me’n recorde de res, la guerra. A mi me van batejar en la mà de ma mare.

I ton pare?

Mon pare treballava fora. El padrí era el tio Planet, i la padrina era filla del tio Margalida, Teresa em pareix que li dien. Que va morir jove.

Alonso va estar en el Sahara. Al costat d’Argèlia, en Al-Aauin.

Però allí no era guerra. No feien guàrdies ni res.

No, no, allí no era guerra. I estaven al costat de la frontera dels francesos. Saps? I, en fi, a vosatros, quan estava la guerra allí, ací hi havia una censura total. Dien: “ahí hi ha guerra, hi ha guerra”, però no sabien de morts, ni de ferits, ni de batalles, perquè Franco va imposar una censura. Però les dades oficials diuen que van morir 198 soldats. 80 desapareguts que poden donar per morts. I després més de 500 ferits.

I per part dels marroquins, dels moros, també van morir molta gent. Eh? Va morir molta gent. Ixa és la cosa. I vosatros pues ahí estàveu, eh? Sense informar-vos de res.

És que això estava guardat… Mosatros guardàvem el poble, perquè era de punta de mar a un atra. L’arco iris. És a dir, que això era el poblet i mosatros estàvem ací a la muntanya. Però aguarda: açò era la mar. Mosatros anàvem aixina, d’ahí a la punta de mar. I d’ahí a la punta de mar d’ahí. Vull dir que féiem l’arco iris. Una mitja lluna.

Aixina, tu ixa experiència te’n recordaràs moltes vegaes…

Sí, claro, que me’n recorde. Lo que me senc és mal, perquè no sé jo de… a què he servit jo allí?

Bueno, pues tu vas servir allí per a cuidar el poble. A tu no te van avançar perquè molt prompte es van retirar i van fer ixa mitja lluna. I quan te’n vas anar, hasta l’any 1969 va quedar això hasta que ho van entregar al Marroc. I ara és una zona més del Marroc, tocant… bueno, el Sàhara està més avall.

Sí, Franco els ho va donar. Però al cap de molt de temps, eh? No va ser al vindre mosatros, perquè mosatros encara vam tindre rellevo de soldats.

No, l’any 1969. Ho va donar el 1969, ho va descolonitzar.

Sí, perquè l’any 60 és quan vam arribar a Espanya mosatros.

A vore, estaves dient que tots morien en una posició que pareixia el Puntal d’Artana; continua.

Sí, claro, en una posició. I el suministre el pujava un camió. Si anaven vint-i-cinc o trenta soldats custodiant el camió… no ho sé, però allí morien tots. I ahí si tu m’has dit que hi havien soldats desapareguts, pues a mi me dona la impressió que alguns se rendien i els declararien prisioners.

Pues segurament.

Ahí és a on diuen que estan perduts.

Si a u el maten i els amics, l’exèrcit no el veu, no el declara mort, si no el veu.

Claro, què tenen que topetar?

U se’n fuig i l’agarren o el maten, però l’exèrcit teu no t’ha vist, ixe no és mort, ixe és desaparegut.

Però els contraris els materien.

Segurament.

Els materien, perquè si estan desapareguts, els mataven. Ah, redéu!

En la guerra d’Àfrica sempre portaven una bala pa d’ells, perquè si els moros agarraven a u, no és que el mataven, és que el torturaven i al final el mataven. I entonces no duien prisioners, i els espanyols com els atres feien això, tamé feien…

Els moros tots els desapareguts els mataven els moros, per això no han aparegut.

Exactament. Huitanta desapareguts. Cent norata-huit morts, huitanta desapareguts i més de cinc-cents ferits.

Però pa mi me pareix molt poc. Perquè el cementeri, a on estaven enterrats els soldats, les creus estaven hasta la mateixa porta. És dir, que totes les creus totes en terra però… no ho sé, és que… Ara me ve a la memòria això, que els ferits, els desapareguts els materien els moros. Perquè estan desapareguts.

Tu no has tingut l’experiència d’haver agarrat a cap prisioner, no ho has vist això.

No, no.

Tornada

I quant de temps vas estar allí? Quant de temps?

Un any justet.

Recordes l’any?

L’any era l’any 60. És dir, més encara: vam passar el dia del meu sant, 24 de juny és, no?

Sí, 24 de juny, sí[1].

Pues ixe dia vam passar per l’estret. I al vindre vam passar l’estret [el mateix dia]. Un any justet, però justet.

Estes fotos, açò seria de l’estret de Gibraltar o això?

Sí. L’estret de Gibraltar.

Penyal de Gibraltar. Sense indicació d’autor.

I quina alegria degueres tindre, no?, quan vas arribar per ací.

Vam vindre en el Virgen de África, un barco de passagers que feia la ruta de Algecires a Canàries. I allí ens van desembarcar. Después d’Algecires a Castelló en tren. I me’n recorde molt bé perquè en tots els passos a nivell n’hi havia gent esperant-mos.

Calla! Esperant-vos, aplaudint…

Aplaudint, claro, que ho sabien que veníem. En Castelló vam arribar a les dos del matí. Allí estava tot Castelló.

Què bonico, eh?, después de tota la cosa ixa. Això ha segut una experiència per a tota la vida.

Sí, però estic malament. Estic malament perquè vullguera saber la veritat. És que no sé res d’ixa guerra, jo, i he estat en ella.

No res. Mosatros, jo per lo menos, li dic “la guerra ignorada”. Perquè no ho sabíem. Espanya no ho sabia.

INFORME: LA GUERRA OBLIDADA

Josep Herrero, juny de 2026

(Aquest text ha estat generat parcialment utilitzant l’assistent d’IA Gemini. L’autor és responsable de la revisió i precisió del contingut final.)

La Guerra d’Ifni (1957-1958) és coneguda com la “guerra oblidada” perquè el règim franquista la va censurar deliberadament per amagar la pèrdua de territori colonial i la precarietat de les seves tropes. Va ser l’últim conflicte bèl·lic internacional en què va participar l’Exèrcit Espanyol, enfrontant-se a les forces irregulars de l’Exèrcit d’Alliberament Marroquí amb el suport tàcit del monarca Muhàmmad V.

Context històric

L’origen: Espanya controlava l’enclavament de Sidi Ifni, a la costa oest africana, arran d’un tractat de 1860 derivat de la Guerra de Tetuan, però l’ocupació efectiva va ser en 1934. El 1946 es va integrar dins de l’Àfrica Occidental Espanyola.

La independència del Marroc: L’any 1956, el Marroc s’independitza de França i d’Espanya. El nou regne comença a reclamar els territoris que encara continuaven sota control de Madrid (Ifni i el Sàhara).

L’estratègia marroquina: Com que el govern oficial de Rabat no volia ni podia declarar una guerra oberta, va utilitzar i armar bandes irregulars conegudes com l’Exèrcit d’Alliberament Marroquí per hostilitzar les posicions espanyoles.

El desenvolupament del conflicte

La guerra va esclatar formalment el 23 de novembre de 1957, quan milers de rebels marroquins van llançar un atac coordinat contra la capital, Sidi Ifni, i contra els diferents llocs fronterers i posicions avançades de l’interior del territori.

• El replegament: Davant la impossibilitat de defensar tot el territori, l’exèrcit espanyol, després de grans perdudes en vides humanes i posicions estratègiques, va haver d’abandonar l’interior i replegar-se a la capital, Sidi Ifni. Allà es va establir un perímetre defensiu que va quedar sota setge durant mesos.
• La precarietat espanyola: Els soldats espanyols, la gran majoria joves de lleva que feien el servei militar obligatori, lluitaven en pèssimes condicions. El material estava obsolet: utilitzaven fusells Mauser antics i avions Junkers de la Segona Guerra Mundial que sovint fallaven. També tenien moderns avions americans, però aquests no permetien la seva utilització contra els seus aliats marroquins.
• L’ajuda francesa: El febrer de 1958, una contraofensiva conjunta franco-espanyola (l’Operació Teide o Écouvillon) va aconseguir desallotjar els rebels del Sàhara, alleujant la pressió militar.

El motiu principal de la implicació de França va ser el temor que les incursions de l’Exèrcit d’Alliberament Marroquí (ALN) desestabilitzessin Mauritània i el Sàhara francès, territoris sota el seu control colonial. Tot i que els combats havien començat a l’enclavament de Sidi Ifni, l’ofensiva militar conjunta es va concentrar de forma massiva a les planes del Sàhara Occidental per escombrar les guerrilles. L’operació va utilitzar uns 14.000 soldats i 140 avions francesos i espanyols, desfent militarment la resistència irregular marroquina.

Testimonis de combatents francesos

1. L’experiència dels aviadors: el suport de foc des de l’aire

L’aviació francesa va ser clau per a bombardejar les posicions de l’ALN, ja que l’exèrcit espanyol disposava de material obsolet de la Segona Guerra Mundial. Un pilot de transport i reconeixement francès d’aquella campanya recordava l’estratègia de desgast:

“La nostra missió no era només logística; des dels nostres avions llançàvem bombes sobre punts d’aigua i campaments que utilitzaven els rebels. El desert no perdona, i sabíem que tallar el subministrament als pous era equivalent a guanyar la batalla sense lluitar cos a cos. La coordinació amb els espanyols era difícil per l’idioma, però des de l’aire veiem com les columnes terrestres avançaven desfent qualsevol intent de resistència.”

2. Oficials dels regiments colonials (Spahis i tropes saharianes)

Els informes i memòries d’oficials francesos destinats a les fronteres entre el Sàhara i Mauritània descriuen la guerra com un conflicte d’una mobilitat extrema i un clima implacable. Un tinent d’una unitat motoritzada va recollir en els seus diaris la realitat dels combats terrestres al febrer de 1958:

“L’Operació Écouvillon va ser una neteja en tota regla. Avançàvem amb els blindats lleugers en línia recta, aixecant immenses cortines de pols per sorprendre les bandes armades. Els rebels marroquins feien una guerra de guerrilles: disparaven des dels uadis (llits de rius secs) i fugien. Quan els capturàvem, el contrast era brutal: anaven mal vestits però tenien fusells moderns. Per a nosaltres, tot i la duresa del sol i les tempestes de sorra, la superioritat mecànica era aclaparadora.”

3. El sentiment de “guerra secreta”

Molts soldats francesos compartien la sensació que participaven en un conflicte ocult que els seus respectius governs volien tapar davant l’opinió pública internacional (França ja patia el desgast de la sagnant Guerra d’Algèria). Un soldat d’infanteria de marina destinat a la zona va relatar anys després:

“Gairebé ningú a França sabia que estàvem combatent al costat dels espanyols al mig del Sàhara. Ens deien que anàvem a protegir les fronteres militars, però estàvem entrant en combat obert. Va ser una campanya molt curta, de tot just dues setmanes d’ofensiva intensa, però brutal. Vam veure morir companys per trets de franctiradors emboscats a les roques. Quan vam acabar, ens van ordenar silenci.”

El resultat final de la intervenció va ser un èxit militar immediat: les forces franco-espanyoles van recuperar el control del Sàhara i van salvar l’enclavament de Sidi Ifni (que va quedar reduït pràcticament al seu nucli urbà fortificat fins a la devolució definitiva al Marroc el 1969).

La visió del conflicte del costat marroquí

La perspectiva marroquí de la Guerra de Ifni-Sáhara (1957-1958) —conocida en España como “La Guerra Olvidada”— difiere profundamente de la narrativa colonial europea. Para Marruecos, este conflicto no fue una agresión injustificada de “bandas rebeldes”, sino la continuación legítima de su guerra de liberación nacional para expulsar a las potencias coloniales y recuperar su integridad territorial histórica.

Desde la perspectiva marroquí era una guerra de lliberació

Tras obtener la independencia de Francia y España en 1956, Marruecos consideró que su soberanía estaba incompleta. El mapa trazado por los europeos mantenía bajo control español el enclave de Ifni, la región de Cabo Juby y el Sáhara Occidental.

La estrategia marroquí se cimentó en tres pilares:

• La doctrina del “Gran Marruecos”: Impulsada por el partido nacionalista Istiqlal y respaldada por el rey Mohamed V, defendía que las fronteras auténticas del reino debían abarcar desde el norte de Marruecos hasta Mauritania y partes del desierto argelino.
• El uso de fuerzas irregulares: Para evitar una guerra abierta directa entre estados, el gobierno de Rabat recurrió al Ejército de Liberación Marroquí (ELM) del Sur (Jaysh al-Tahrir). Eran combatientes experimentados que operaban de forma autónoma pero contaban con el armamento, la financiación y el beneplácito del príncipe heredero (el futuro Hasán II).
• Guerra de guerrillas frente a superioridad técnica: Al conocer el terreno desértico a la perfección, los marroquíes asediaron con éxito los fortines españoles aislados, obligando a las tropas de Franco a atrincherarse únicamente en la capital, Sidi Ifni. Solo la coalición militar masiva entre España y Francia (Operación Écouvillon) logró frenar el avance del ELM.

Testimonio del ELM: Mohammed Ben Said Ait Idder

Una de las figuras más emblemáticas y cuyo testimonio vertebra la visión marroquí de la contienda fue Mohammed Ben Said Ait Idder, comandante político y militar del Ejército de Liberación en el Sur. En sus memorias y declaraciones posteriores, Ait Idder retrató las motivaciones reales y las duras condiciones de los combatientes marroquíes:

“Nuestra lucha en el sur no empezó en 1957 por capricho. Cuando el norte de Marruecos se independizó en 1956, los combatientes del Ejército de Liberación nos negamos a entregar las armas. Sentíamos que dejar el Sáhara e Ifni en manos españolas era una traición a nuestros hermanos. Éramos voluntarios motivados por la fe en la liberación total de África.

Los soldados españoles estaban mal preparados, desmotivados y muchos eran jóvenes reclutas que no sabían qué hacían en el desierto. Nosotros, en cambio, contábamos con el apoyo de las tribus locales (como los Ait Baamran en Ifni), quienes nos proveían de comida, cobijo e información valiosa sobre los movimientos coloniales.

El momento más amargo no fue combatir contra España, sino la traición conjunta de las potencias. Cuando la aviación francesa y la española coordinaron sus ataques contra nosotros en 1958, nos vimos superados por el fuego pesado desde el aire. Pero el golpe definitivo no vino del enemigo, sino de la geopolítica: las presiones internacionales obligaron a nuestro propio gobierno en Rabat a frenar nuestro avance y a disolver nuestras unidades para integrarnos a la fuerza en las nuevas Fuerzas Armadas Reales (FAR)”.

Altres testimonis marroquins

El testimonio de los combatientes marroquíes en la Guerra de Ifni (1957-1958) refleja un profundo dilema de lealtad, fe y supervivencia. A diferencia de los soldados españoles de reemplazo, los marroquíes se dividieron en dos bandos con vivencias radicalmente opuestas: los Tiradores de Ifni (soldados indígenas encuadrados en el ejército español) y los guerrilleros del Ejército de Liberación Marroquí (AALN).

A continuación, se recrea un relato histórico basado en las memorias y declaraciones recogidas de veteranos marroquíes de ambos lados del conflicto.

El dilema del Tirador: “Mi uniforme era español, mi corazón era marroquí”

Testimonio basado en los soldados indígenas de los Tabores de Tiradores:

“Yo era un soldado profesional en el Grupo de Tiradores de Ifni nº 1. Servía a España porque el ejército nos daba un sueldo, respeto y estabilidad para nuestras familias en un territorio muy pobre. Pero en 1956 Marruecos se independizó, y el aire cambió por completo.

La noche del 23 de noviembre de 1957 todo estalló. Empezaron los disparos en los puestos avanzados. De repente, los oficiales españoles nos miraban con total desconfianza. Nos quitaron los cerrojos de los fusiles Mauser por las noches para que no nos subleváramos o desertáramos. Fue una humillación dolorosa; éramos compañeros de armas y de pronto éramos el enemigo interno.

Mi mayor pesadilla se cumplió cuando nos mandaron a defender los puestos asediados como Telata de Isbuía. Al disparar desde las trincheras, escuchaba al otro lado gritos en mi propio idioma, invocando a Alá y al Rey Mohamed V. Estaba disparando contra mis hermanos de sangre, contra vecinos de mi propia cabila. Muchos compañeros desertaron en mitad de la noche llevándose sus armas; otros nos quedamos por un estricto código de honor militar y miedo a las represalias, atrapados en una guerra que ya no sentíamos como nuestra.”

El guerrillero del desierto: “Luchábamos por la tierra y el Sultán”

Testimonio basado en los combatientes del Ejército de Liberación Marroquí (Yish al-Tahrir):

“No éramos un ejército regular con uniformes nuevos; éramos campesinos, nómadas y antiguos soldados del Protectorado que queríamos expulsar la bandera española de nuestra tierra. Nos llamaban ‘bandas armadas’, pero nos movía la fe y la orden de recuperar Ifni y el Sáhara para el Gran Marruecos.

Conocíamos cada piedra, cada duna y cada chumbera del desierto. Atacamos por sorpresa al amanecer, cortando las líneas telefónicas y aislando los fortines españoles en el interior. Los soldados españoles que defendían las posiciones eran apenas unos niños, reclutas de la península que apenas sabían disparar y pasaban un hambre atroz. Nos daba lástima verlos morir por un trozo de desierto que no les pertenecía.

Nuestro avance fue imparable al principio, obligando a España a evacuar todo el interior y refugiarse tras las murallas de la capital, Sidi Ifni. Sin embargo, todo cambió cuando entraron en juego los aviones franceses e hispanos. El fuego desde el cielo destruyó nuestras posiciones. No pudimos tomar la capital, pero logramos nuestro objetivo real: obligar a España a replegarse para siempre de nuestra tierra.”

El resultado final bajo la óptica de Rabat

Aunque la intervención militar franco-española destruyó la capacidad operativa del ELM en el desierto, la lectura histórica que hace Marruecos del Tratado de Cintra (1958) es de victoria política y territorial. Mediante ese acuerdo, España se vio forzada a ceder inmediatamente la región de Cabo Juby (Tarfaya). Además, el asedio marroquí dejó a Ifni totalmente aislado e insostenible, lo que obligó a España a descolonizarlo y entregarlo formalmente a Marruecos unos años después, en 1969. Para Marruecos, Ifni fue el primer gran éxito de su descolonización por fases.

El testimoni de Angel Ruiz, soldat Espanyol

Ángel Ruiz, soldat de lleva destinat al cos de Tiradores de Ifni durant el conflicte de 1957 a 1958, és un dels relats en primera persona més detallats de la coneguda com a «guerra oblidada». Nascut a Albacete i veí de València, va deixar constància de la seua experiència a través d’un diari personal manuscrit redactat dia a dia en el front i de posteriors publicacions de memòries.

A continuació se sintetitzen els punts clau del seu testimoni històric:

L’arribada i l’esclat del conflicte

• Desconeixement: Ángel Ruiz va ser enviat a l’Àfrica a complir el Servei Militar Obligatori sense haver sentit parlar mai d’aquell territori.
• Sorpresa bèl·lica: L’atac de l’Exèrcit de Liberació Marroquí va esclatar la matinada del 23 de novembre de 1957, només tres mesos després de la seua incorporació al destí.
• Falta d’informació: Els soldats no comprenien què estava passant exactament i els comandaments militars inicialment no els posaven al corrent de la magnitud dels atacs.

Condicions de vida i combat

• Precarietat extrema: El testimoni relata que combatien amb un armament obsolet, principalment vells mosquetons Máuser.
• Manca de recursos: L’aigua i el menjar escassejaven, el subministrament logístic era gairebé inexistent i sovint dormien directament a terra coberts només amb xilabes sota la pluja.
• L’impacte de la mort: Ruiz descriu que, a causa de la joventut dels reclutes, s’acabaven immunitzant davant la visió de la mort i els cadàvers dels companys. Malgrat això, recorda amb precisió la mort d’un sergent primer de la seua companyia (la 8a del II Tabor) el desembre de 1957.

Un record gravat: la crueltat de la guerra

En les seues entrevistes i escrits, Ruiz destaca una escena colpidora que el va acompanyar tota la vida:

• Durant el registre d’una casa, uns soldats espanyols van traure a la força una dona nadiua de mitjana edat. Un oficial la va colpejar brutalment amb el canó d’una pistola a la boca. Ruiz recorda el rostre ensangonat de la dona mirant-lo fixament mentre ell, immobilitzat pel context militar, no va poder fer res per evitar-ho.

Altres records:

Los soldados, ajenos en todo momento a lo que se estaba cociendo, seguíamos con nuestra rutina militar. Hay que decir que, a pesar de los acontecimientos, apenas hicimos prácticas de tiro (yo sólo hice una) Había que economizar las balas. Eso sí, no parábamos de salir a hacer reconocimientos del terreno.

En uno de ellos, nos montaron en un camión que se adentró en las montañas. Unas montañas sin pista, metiéndose por donde podía. Creía que se me iba a descoyuntar todos y cada uno de los huesos de mi cuerpo. Cuando llevábamos más o menos una hora de camino, el teniente Vadillo, cada kilómetro, empezó a dejarnos uno a uno desperdigados por el terreno con la orden de vigilar cualquier movimiento de personas. Me pasé allí, en medio de unas montañas que no conocía, casi todo el día. En medio de un secarral sin ver a nadie y sin saber bien qué tenía que hacer. Solo, pasando una calor espantosa. Y muerto de miedo. Aún éramos reclutas y no teníamos ninguna preparación militar. ¿Qué leches se suponía que tenía que hacer? Me habían dicho que controlase si por allí pasaba gente ¿Pasar gente? Aquello estaba desierto. ¿Y si me salía una culebra o un alacrán? Me arrebujé en la chilaba y dejé pasar el tiempo sin atreverme ni siquiera a moverme por puro miedo. Pasar gente… una leche. A eso de media tarde vi una polvareda a lo lejos: era el camión que regresaba a recogernos. Cuando regresamos al campamento teníamos todos los huesos desencajados y el cuerpo dolorido de los golpes que nos dimos dentro de la caja del camión por aquellos caminos llenos de piedras y socavones.

•  Un día nos comunicaron que hoy no hacíamos instrucción, pues nos íbamos de marcha por la montaña. Salimos a las diez de la mañana con todo el equipo de campaña por un camino que había justo enfrente del cuartel, hacia la Colomina. Atravesamos la montaña en dirección a la región del Mesti, pero no llegamos a ella. Llevábamos ya un buen rato andando y el teniente no hacía más que mirar el plano. Hasta que nos reunió y nos dijo: «chavales, nos hemos perdido». ¿Cómo que nos hemos perdido?, pensé, en todo caso, fue él quien se perdió, nosotros no hacíamos más que seguirle. Justo este teniente, en las charlas teóricas, nos hablaba mucho del cielo y las estrellas para orientarnos de noche en caso de necesidad. El caso es que estábamos perdidos y el teniente no sabía regresar al cuartel. Yo, que me había criado en el campo, tuve que indicarle el camino a seguir según la orientación del sol. El teniente parecía que no se fiaba mucho y no hacía más que mirar el plano. Al final se convenció y me dio la razón. Nos dijo que nos diéramos prisa, pues se nos podía echar la noche encima y entonces sí que no regresábamos. O sea, estuvimos todo el día andando por aquellas montañas cargados con todo el equipo de combate y calzados con alpargatas de esparto. De vez en cuando nos parábamos para decidir el camino a seguir. Menos mal que el teniente se fio de nosotros. Repito, todo esto sin ni siquiera haber jurado bandera, siendo reclutas. Llegamos cuando ya era de noche, agotados y con los pies llenos de ampollas.

El sargento acojonado:

«Al llegar a Ifni, bajamos del avión y nos encontramos con un sargento. Yo me fijé en él, estaba muy serio, pálido. Se nos acercó y, sin rodeos, nos soltó una frase que se me quedó grabada para siempre: “Nos han ordenado patrullar esta noche pero mira, yo estoy acojonado. Así de claro. Lo mejor que podemos hacer es escondernos, porque no conozco este terreno, pero conozco a los moros, y son terribles”».En una zanja que encontramos nos escondimos cubiertos por nuestras chilabas. Todo hubiese ido bien a no ser por la lluvia que nos cayó toda la noche.

El sentiment de frustració posterior

• Frustració militar: Com molts altres veterans, Ruiz va reflectir la gran decepció que va suposar l’Acord de Cintra, mitjançant el qual Espanya va cedir la major part del territori després que els soldats haguessin vessat la seua sang defensant-lo.
• Els oblidats: Va criticar durament el silenci i la censura del govern de Franco, que va ocultar la guerra a l’opinió pública espanyola, convertint els joves combatents en els «oblidats d’Ifni».

Final del conflicte i conseqüències

La guerra va acabar oficialment a mitjans de 1958 amb la signatura de l’Acord de Cintra. El balanç humà per a Espanya va ser d’uns 198 morts, 80 desapareguts i prop de 600 ferits.

• Pèrdua de territori: Espanya va cedir de manera immediata la zona de Cap Juby al Marroc.
• L’enclavament de Sidi Ifni: L’exèrcit espanyol només va poder mantenir el control de la ciutat de Sidi Ifni i els seus voltants immediats. La resta del territori de la província va passar a mans marroquines.
• El desenllaç final: El règim franquista va aconseguir retenir la capital només una dècada més. Finalment, l’any 1969, pressionada per les resolucions de l’ONU, Espanya va lliurar definitivament la ciutat de Sidi Ifni al Marroc.

Pots trobar una anàlisi detallada del dia a dia del setge i les operacions militars a la Revista Ejército de Publicaciones de Defensa.

La presència d’un artanenc en el conflicte

A Juan Lara Traver el van destinar a Sidi Ifni en 1957 quan tenia 21 anys, que era l’edat reglamentària per entrar en quintes, precisament fou quan es van iniciar les operacions de l’Exèrcit d’Alliberament Marroquí.

Malgrat la fam, la calor, la manca d’informació, la vestimenta deficient i altres penalitats, va tenir sort d’estar sempre en les trinxeres que custodiaven la ciutat d’Ifni on estaven relativament segurs. No fou així en la resta del territori més perifèric on les batalles foren més dures i sagnants.

---

[1] Com hem vist, només hi ha una foto datada en 16 de maig de 1959. Si va estar de 24 de juny a 24 de juny, la cronologia correcta només podria ser de juny de 1958 a juny del 59, més lògic respecte de la seua data de naixement (1936).