El dissabte 6 de juny de 2026, Josep Herrero i Alfons Moros, que estan fent-se càrrec de la catalogació dels forns de calç i d’alde la Serra Espadà, van pujar a Eslida a entrevistar a Antonio Manzana Miravet, que té una llarga experiència en la producció de calç, en l’ofici d’emblanquinar i de pintar.

El seu testimoni aclarix moltes de les qüestions pendents en la interpretació dels forns de calç i de l’ús d’este producte tan important durant mil·lennis. Antonio és molt conegut en Artana, on va treballar amb els nostres pintors (Juano, Emilio, Manolete) i a més va produir calç al forn del Pont.

Voreu que és una entrevista o una conversa molt dinàmica, a tres veus. Ens ha paregut una joia, i sentim que este tipus de treball no es prodigue més.

A continuació teniu la transcripció. Com hem fet en altres ocasions, el criteri per a la transcripció ve d’un curs impartit per Josep Lacreu en 2019, que proposava fonamentalment dos principis: que la transcripció descriga la col·loquialitat, i que siga reconeixible per als coterranis. Hi ha altres criteris vàlids, per suposat, i estaríem més que disposats a reflexionar sobre el tema.

Entrevista

Estem parlant en Eslida amb Antonio Manzana Miravet. Una pregunta antes que res: tu tens fotos també de l’ofici, fotos del forn?

No, entonces no se feien fotos.

I d’emblanquinador tampoc.

Entonces jo tindria pues 13 o 14 anys. I li ajudava a mon pare, entre jo i mon pare… N’érem tres. Pa fer el forn se’n necessiten tres. Dos dins i u fora pa donar-te les rajoles, les… i tu vas aguantant i el que tens al costat tirant-te, i vas aguantant i tirant-te, i se fa tot redó.

Això és pa ficar la pedra per calcinar, no?

Sí, sí. Tens que pegar-li la volta al forn. Lo que és el forn, tens que pujar aixina amb rajola, amb trossos de…

Primer amb rajola?

Rajola, sí. Perquè la pedra, si fa la pedra no puja. Perquè això és redó i has d’anar pujant aixina i donant-li una miqueta d’acció pa que vaja donant-te… acció pa que vaja tancant. Igual que les casetes… El forn és aixina, va pujant, pujant, pujant, pujant, pujant i tens que tancar al final, que fas una cosa aixina. I li has de ficar una pedra pa que totes les rajoles que pugen dalt… pop! Pa que no rebente el forn.

Lo que no sabia jo és que se ficaven rajoles. Rajoles o era la pedra pròpia?

Pedra, la pedra, que és com si fóra rajola, perquè és ampleta.

Però quan dius rajola dius pedra.

Pedra, pedra sí. Pedra però més plana pa que anara pujant. Com si fóra rajola. I has de posar ahí… ahí està la pedra, i has de posar un tros aixina pa que la paret puga el foc… puga respirar per darrere. I queda açò. I açò són les pedres que poses, li has de dixar d’això lliure, pa que el foc… La primera, pa que pugen les flames per darrere, perquè si no la pedra per darrere no cou.

Molt bé. Veus?, això no ho sabíem i no ho havíem vist en cap lloc. Tu mos podries dir tamé conforme díeu? Supose que açò és la boca, no?

Açò és la boca, molt bé. Per ahí entra la llenya d’això. La boca. El centro, centro pa la llenya, pa poder treballar pa anar pujant amunt.

Té algun nom, això? L’olla, pot ser?

Olla, això és l’olla, això és l’olla. I la llenya cau ahí dins.

Això és el repeu, ixe.

Sí.

Díeu algun altre nom?

Sí, damunt, si puges dalt, la càrrega. Dalt ja pots tirar tota la pedra que vullgues, perquè al estar ja la bóveda tancà ja pots carregar-li pedra.

I l’alimentació del foc s’ha d’estar fent constantment, no?

Sí, sí, sí, sí.

Serà lo més pesat de tot, no?, perquè n’hi haurà que tirar i tirar…

Té que estar 12 hores tirant-li llenya dins, al foc. El foc té que estar 12 hores tirant-li.

I se quedaven allí, no?

Sí, sí, sí. Se quedaven allí. Això te poses a lo millor allà a les 6:00 de la vesprà i a la sendemà, allà a les 11:00 o les 12:00 t’has d’acatxar a vore, perquè això se fa tot una peça. Al pujar-li d’això que el foc se’n va per darrere, se queda tota una pinya. Se queda tota una massa.

Sí, perquè se convertix en calç.

Molt bé, en calç.

Ho noteu pel fum o per alguna cosa.

Sí, quan veus que allà al final ix el fum molt negre.

Al final.

Al final. Quan veus que el fum negre ja ix, t’acatxes i dius… “no hi ha cap foraet… ja està cuita”.

I la tapen o no la tapen amb terra?

No, no, no, no, no, no, no, no.

O sea, la pedra i avant.

Sí, pedra i avant. Que el foc puja cap amunt…

No és com les carboneres que se tapaven.

Muy bien, les carboneres tapaves la llenya, que jo també n’he fet, i poses aixina i la llenya va fent aixina i al final se queda tapà. I ja pots pujar. Li poses brossa, pac a la llenya, i después li tires terra i amb pedra fa redó.

Una cosa: el fum ix negre al final, i al principi ix blanquinós, o…?

Sí, sí, sí, sí, sí, el primer ix blanquinós.

I vostè sempre cremava al mateix forn?

No, ui!, ací n’hem fet en tres o quatre puestos.

Se’n recorda d’algú?

U en Aín, allí al Bovalar.

Sí, que aquell l’han arreglat. Antes d’arribar a Aín, a la curbeta, a la dreta, allí dins. A la Font de la Basseta, no?

Ixa l’hem fet mosatros tamé, mon pare. Ixa, pa pintar ahí les dones feien: “ahí la calç… Pues faja vosté la calç i la comprarem”. I va mon pare i els d’Aín li vaen fer la malea i tot això pa cobrà-la.

I la malea qui la feia, vosatros també?

No, no, no. Això a lo millor portaven… mosatros i de tots, la féiem.

Entre tots.

Sí, perquè a lo millor dies: “xe, mosatros no podem…”. En Artana la va fer… el tio Federico, tu coneixes al tio Federico?

Sí.

Ixa calera la vàem fer mosatros pa ell, que no sé si volia fer un corral o una casa, el tio Federico.

Un corral, un corral.

Pues ixe corral li vam fer mosatros la calç pa fer ell el corral.

Però el forn a on el van fer?

Ahí davant, a on està ixe d’Artana, ara [es referix al forn del Pont, reconstruït per José Rico, Seba]. I ell mos va portar tota la llenya, tota la pedra, portava uns llogats que diu: “mosatros te portarem tota la pedra i t’ho portarem tot. Tu mos couries la calç?”. Això va ser pa’l tio Federico. Ja fa anys, eh? Sí, ixe forn… però ara l’han reformat.

Sí, ixe està ara pa exposició.

Jo és que vaig vore la porteta ixa i dic: ui, ixa porteta pa coure no… Això és pa lujo.

És pa exposició. I algep n’has fet alguna vegà?

Algep no.

És que n’hi ha una cosa que jo m’agradaria saber i és en què se diferència un forn d’algep d’un forn de calç.

Pues jo és que no n’he vist jo, d’algep, i n’hi havien ací.

Sí, n’hi ha, n’hi ha, n’hi han encara dos per allà per l’Horta Seca. A l’Algepsar. A l’Horta Seca estava el forn.

No, el forn estava… Ahí és a on portaven l’algep pa vendre. El forn estava més pac adins, pac a Vilambuig. Dalt?

Dalt a l’Algepsar n’hi han, de forns.

A l’Algepsar estan els forns. I ahí portaven l’algep.

Mosatros la única diferència que hem vist entre els forns és la zona a on està, si n’hi ha un algepsar o no.

—Quan vas començar tu de… se diu pintor, no?

Sí, pintors.

Quan vas escomençar?

Jo, ai!, pues tindria 14 anys, tindria. I mon pare… pues què havies de fer?, havies de treballar pa poder menjar.

I venia de família? Ton pare era pintor tamé.

Sí.

Però entonces no n’hi hava altra cosa només que la calç, no?

Només que la calç. Entonces no se feia més que calç, no hi havia ni plàstic, no res, de materials que hi han ara no en teníem. Tot era a base de calç.

I treballaves en Eslida i en Aín tamé potser, no?

Sí, sí.

En Artana no.

En Artana li ajudàvem a Juano, que li ajudava jo tamé, i a Emilio. Ixos tamé, amb ixos tamé.

Bueno, Eslida, Aín i Artana.

La iglésia d’Artana la váem pintar… jo, perquè pa festes, que tots la van dixar pa fer les parets del poble, pa’l dia el Cristo, i em vaen dir: ” tu no vindries a d’això?”. Entonces jo treballava pa u de Onda. Dic: “què no anirem i els acabarem la iglésia d’Artana?”, i la vàem acabar. Ja no queda ningú: ni queda Juano… Juano que està molt malament.

No, Juano s’ha mort.

Ja s’ha mort tamé? Emilio, Manolete….

Sí, tots s’han mort.

Ixos estaven entonces. Ja fa anys, eh?, ojo! Pues jo he treballat amb tots ells: Emilio, Manolete… Bona gent, tot bona gent. Tots, sí.

Explica com era el treball de pintor. Què féieu? Necessitàveu una persona més, no?, pa que manchara…

Sí, bueno, això pa fer les fatxaes matxina. Una matxina d’aquelles com si fóra de polvoritzar, paregudes. Entonces havia d’haver u pa manxar i un atre pa arruixar.

I això después… bueno, allò no tenia massa secret perquè era aixina…

U manxant i l’atre arruixant.

Però en les cases hi havia més cosa. Feien les sanefes i coses…

Sí, se feien… A lo millor feies blau o blanc les parets. I feies un sòcul aixina gris, o claret, i después feies una senefa. A lo millor hi haven senefes que li posaves quatre o cinc d’això, i cada cosa t’eixia d’un… Feies: “bueno, ara ací vullc una miqueta blavet”, pup!, el blavet.

Ficaven per ahí dalt i era un dibuix. Un dibuix que era una mostra i ho pintaves de diferents colors.

I a esta altura tamé. Hasta ahí féiem el sòcul i d’ahí per amunt els posaves.

Te queden ixos papers? Te’n queden encara?

Pues no, perquè això era de mon pare i en la casa que vivien m’ha desaparegut tot. Els tenia enrotlladets en un fardo, que eren aixina, una cosa aixina. I diu: “ara ahí vull fer blavet”, pop!, feies el blavet i la llevaves, i anaves a l’atra i t’eixia un atra: “ara groguet”… Cada vegà t’eixia un coloret.

Sí, sí, Nelo va fer un treball en Artanapèdia sobre senefes i això [L’ofici d’emblanquinador].

I com conseguíeu, per exemple, a les portes el blau, el verd tan característic? Teníeu pintures aixina, no?

Sí, sí. Això era amb polvo, i ho ficava amb una miqueta de cola, cola de conill. La bullies i se feia caldo, i això s’apegava.

Però el mesclàveu amb calç o sense calç?

No, no, no, no. Això la cola amb els polvos. Perquè aixina la cola a la paret la calç la feia forta. Entonces era tot calç.

I era un treball estacional o sempre?

No, a vegaes… poc, que en ixe temps se pintava poc.

A festes, no?

A festes. Una vegà a l’any. Supongam de dir… perquè guisaven a llenya i tot això en les cases: “què no vindràs i me pintaràs allò que està molt negre? —Ai, pues vale”.

Però lo de cremar la calç se feia durant tot l’any o tenia que ser…?

No, això quan… T’ho demanaven: “què no me faràs una calera i d’això?”. Pues…

Encara que fóra en ple hivern…

Sí.

O ple estiu, perquè això en estiu seria més pesat que en hivern.

D’estiu… bueno, com estàs tirant-li llenya, igual que açò dels taulells, has d’estar seguit tirant-li.

Per això que hauria de ser molt pesat en estiu.

Ahí agarraves el gavell, el posaves a la boca i, poum!, dins.

Al final va haver una transició, una transformació: de la calç se vau passar a la pintura.

Bueno, después ja va passar el plàstic, que és el que està ara. Està el temple i el plàstic. I antes no s’estilava.

Però el temple és molt antic, no es gastava gens, el temple?

Se gastava molt poc el temple perquè el temple fa molta olor.

I això se feia amb matxina el plàstic, tamé?

No, no, no, no. Això tot és rodillo. Brotxa i rodillo. La matxina és la calç assoles.

Que al millor la calç no secaria tant com el plàstic, no?

La calç ho fas, poses la mà i te l’emportes darrere.

A part de pa fer bonico, evidentment, quines finalitats tenia? Desinfectar, no?

Sí, pa desinfectar… no posaves res més, més que això.

Però la calç era un desinfectant, evitava la calor en les cases, conservar la paret…

No, la paret el pintar pues fa la oloreta i d’això i desinfecta a muntó.

Però les cisternes se desinfectaven amb calç, no?

Sí, les cisternes sí. Però les cases no, les cases… al millor l’ama et feia: “jo ho he limpiat un poc amb lejía i tot açò pa que faça una miqueta de…”.

Tornant als forns de calç, en quants forns de calç has treballat, aixina?

Jo n’he fet u…

“Fer” vol dir treballat. Construir-ne no n’has construït cap.

No, no, no, ixos ja estaven fets de antes.

A saber de quan.

Sí. I buscaes un puesto que fora terraplé de terra.

Sí, això ja ho hem vist, perquè mosatros hem estat buscant-ne per tota la Serra i hem vist això, que se buscava que hi haguera un desnivell ja pa tindre una paret feta.

Buscaves a vore si ja estava fet, perquè això ho feien ja d’antic. Anaves i dies: “bueno, anem a fer-lo allà”, perquè allà picant, picant, picant te ix aixina redó. A la pedra no pots fer-ho.

I ademés havia d’haver pedra prop i…

Lo únic que l’entrà pues sí, ja feies amb pedra arreglà, que te feies amb fang i tot això ben arreglat perquè…

L’entrà se posava orientà a algun puesto, o a on venia bé?

No, no, té que estar al centro…

Però a on venia bé, no s’orientava, no dien al sur ni…

No, no, a on pugues treballar amb la llenya.

I res, a on venia bé…

—A on estava el terraplé, a la part baixa ficar la porta, no?

Ficar la porta baix, sí. Sempre recte. I después alcomençaes a posar el d’açò sempre de la dreta. Açò és el forn, feies aixina, a la dreta, aixina, aixina, aixina, aixina, pa que la rajola acoplara sempre ahí.

El sentit invers al rellotge.

Sí. Perquè té que tindre fijo, que quede… I d’ahí ja comences.

En quants forns has treballat, en quants forns?

Per lo menos quatre; quatre, sí, quatre. En Aín dos que vàem fer ahí al… tu no saps Marta a on té el corral? Allí dins hi ha u que diuen el Llosat [el Llosar?], allí dins al Rincó. Perquè ixe corral el va fer la Hermandat, i l’Hermandat va portar personal i diu: “vosatros el couríeu, i jo posaria el personal? —Dic: vale”. Ixe corral el vaen fer entonces amb una calera que vam fer mosatros tamé.

Que estarà allí, allí dalt.

Encà està el corral.

I ixe l’hem trobat o no? Pues li preguntarem un dia a Marta.

Ixe és de l’Hermandat. Antes de pujar a Marta està ixe corral, que hi ha un aljub i tot. Això ho va fer la Hermandat.

En Artana tamé vas treballar, no?

En Artana tamé.

El del Pont.

Sí. I en Aín. Jo és això, com el forn ja estava fet, pues entonces anaves i feies: bueno, això… començaves per la paret i això és pa posar les pedres i posaves pa que… d’ahí a ahí només tapat amb una rajola, i el foc entrava per darrere.

Com es buscava la pedra? Perquè això sí que ho féieu vosatros, buscar la pedra, no?

Calats.

La pedra calar. Pedra blava, no?

Pedra blava.

I què la muntàveu, de la mateixa muntanya, de la Rambla, de…?

No, això no, de la muntanya. Anaves i a lo millor n’hi havia un calar i anaves i picaves, perquè al picar traíem peces i ho posàvem.

Lo que passa és que a vegaes n’hi han llocs que estan soltes, no?

Sí, sí. Això els calars ixos estaven solts.

Millor, menos faena, no?

Més bona de coure. I damunt li tiraves damunt la que volies perquè… ui, pedres grosses i de tot. I això se cou damunt. De nit quan estaves veies foc i tot per damunt de les pedres, que estava coent-se. Molt bonico, però du molta faena.

Sí, per això s’ha acabat [risses].

I claro, has d’estar nit i dia tirant-li. Igual que els taulells.

Hi han uns documentals d’un home [Eugenio Monesma, i el seu canal de Youtube on es poden vore tots els seus documentals: https://www.youtube.com/@eugeniomonesma-documentales] que se va dedicar a fer documentals de tots els oficis, i se n’anava pels pobles, buscava gent que havia fet forns i els feia que feren un forn davant d’ell i el filmava. Però ara ja no sé si ho trobaria.

No, això perquè ara diuen: “bueno, ara has de portar-la pedra i llenya i ho farem”, però porta a muntó faena.

Sí, perquè ademés una cuita quants quilos serien?

De cuita? Pues no me’n recorde, però a muntó quilos. Perquè la última que vàem fer, pa fer el cine, les parets del cine, la vàem amerar ahí a la rambla, a l’Arc, que hi havia una bassa, i ahí la vàem amerar, perquè vaen assoltar l’àuia d’ahí del llavaor i un camió —que li dien Poquito, no sé si l’hauràs sentit dir—, i en ixe camió la portaven ja cuita, la calç. Però no calculaves… No pots calcular.

Però parlarien de tonellaes, no?, més que de quilos.

Sí, sí, sí, sí, a muntó quilos.

Tot i perdre pues un 50% se perdia de pes.

Sí, sí, sí.

Ai, tota l’evaporació i tot. Veies una pedra grossa i dies: “açò pesará”…

Però la calç ja no pesava tant. Claro, per això no te pots calcular…

Antonio, mira, per entendre més totes les coses, a vore, podríem explicar pas a pas tota la cuita? O siga, primer, agarra i se busca llenya, no? I se busca llenya que te porten allí, molta quantitat de llenya. Molta quantitat, no? I vosatros trieu la pedra, clar. I arribeu amb la pedra allí i aneu muntant-la. Açò és molt interessant, això no ho sabíem nosatros, ixes voltes pa que vaja per darrere el foc.

—Clar, és que això no queda en els forns, ja.

És que si no puja el foc per ahí darrere, és això, de la paret del forn a la paret que li poses la pedra té que pujar el foc per darrere. I tant com vas pujant, a la llosa, vas pujant, pujant, pujant, i has de dixar foraets pa que el foc…

Per fora i per dins tamé. Foraets pa la flama.

—Pa que no s’ofegue el foc.

La flama puja. Això se veu aixína. Veus?, ara tapes aixina, i per ahí entra foc. Pues ara quan ve el posar-li… ja vas pujant i has de procurar per ahí tornar-li… ara en vez de ser ahí, ahí. Pa que el foc… Perquè si no, la flama només per fora, per dins no crema la pedra.

Una cosa: este i jo no sabríem fer la volta m’imagine, ell segur que no, eh? [risses]. Tamé seria difícil fer una volta aixina, no? Tamé és un art. O no? O ho feia qualsevol?

Has de tindre molt de talent, perquè és una cosa molt redona, perquè comences aixina i has d’anar procurant, procurant, procurant…

Jo m’imagine que se posaria una pedra…

—Una espiral.

—I después la següent pedra se posaria aixina, però que no caiguera.

Que no caiguera. Que apegue a l’atra.

Però per a que no caiguera s’havia de ficar ahí pedres, no?

—I això vosatros ho féieu de baix o de dalt?

No, no, de dins.

Pues tenia un perill.

Clar que tenia un perill, per això n’hi ha u dalt que te dona les peces. I l’atre les agarra. I va col·locant-les. Tu l’aguantes.

I vas des de la boca del forn a baix.

No, de baix per amunt. La pedra te la donen de dalt.

Lo que passa és que els forns que hem vist n’hi haven alguns molt alts. Aixina pa donar-los la pedra per dalt… Alguns de més de tres metros, n’hem trobat.

Sí, sí. Al principi te la donen per la boca de baix. Perquè has d’entrar gitat. Ahí has d’entrar gitat i eixir gitat. Ara, si caiguera el forn i te pilla dins… Per això el de dalt te dona les lloses, ja te dona cantitat pa que vages agarrant de baix i anar acol·locant.

Se necessiten dos, clar.

Dos dins i uno dalt.

Bé, un camí feta la volta ja podies ficar moltes pedres, no?

Muy bien. Un camí puges dalt, que és això, que tanca el forn, entonces ja pots carregar damunt.

I pots tirar cabassaes de dalt…

Sí, sí, sí. Un camí la boca ja està tancà, puges damunt aixina, puges aixina aixina, t’has de dixar hueco pa que una pedra grossa tanque les de dalt.

I arrublir-ho tot, dixar-ho a l’altura de la paret.

No, no has de tocar res, és pa que no la rebente el foc.

Ja, però que vull dir que quan s’anava posant pedra dins era tota la que se podia, no? No se dixava un espai…

—Una atra cosa, mira: hi han forns que tenen la boca per ací. Hi han forns que puja la boca hasta dalt. Tu en ixos has treballat?

No, en ixos no. Ixe serà quadrat.

No, no, és redó tamé. Ací n’hi han uns… el de Seba mateixa, el del Pont d’Artana, té una boca ahí, i después està tot tancat.

—Bueno, però els forns estan… El forn antes de posar la pedra tenia tota la porta oberta, no? I això se feia quan acumulaven la pedra.

Sí, això és quan se feia la pedra.

No, hi han forns…

—No, no n’hem vist cap que estiguera… Llevant del de Seba, tots els que hem vist mosatros era una circumferència, alguns destrossats, però una semicircumferència i ací completament obert.

Això és la boca, ahí li tires la llenya per ahí.

El forn dels Malinxos allà a la a la mina, ja està terme de Fondeguilla, tamé té aixina; hi han… N’hi ha alguns que tenen una porteta ahí.

Jo això no ho he vist.

Tu has treballat que era redó.

Redó.

Però la porta era per baix?

Per baix, sí.

Sí, però la feien quan començaven a posar pedra.

Sí.

Quan no n’hi hava pedra com era la porta? Quan arribaven allí i el forn estava pa començar, com era la porta?

La porta, açò està tot…

Estava tot obert.

No, no, tapat.

Sí, però lo que mosatros diem és que la majoria dels forns que hem vist és una circumferència i té una porta oberta completament.

—Sí, però ací el de Seba… el d’Aín no sé com és.

El d’Aín és com este. El d’Aín és una circumferència i obert.

Sí, però és igual. N’hi han dos, però és igual. Vull dir que, de totes maneres, tant en un cas com un altre, pues açò se tapava tot. Se tapava tota la pedra i se ficava el foc per ahí i se seguia el procés.

Tots els que jo he fet són redons. Ixe d’Artana és redó, el d’ahí dalt tamé, el del Rajolar tamé, el d’Aín tamé. Perquè ja els teníem fets aixina, dins de la terra, s’ha picat i…

Lo que passa és que els d’algep no sé per què eren redons però estaven dins d’una estructura quadrà. Alguns. Els d’Eslida, per exemple. Els de l’Horta Seca estan aixina.

—Sí, una estructura quadrà i dins n’hi havien dos redons.

Jo d’ixos no ho sé.

I normalment els d’algep eren més xicotets i sempre estaven de dos en dos. Seria perquè a lo millor se feia més ràpida la cuita i tenien que anar saltant de u a l’atre, no?

Mosatros tots els que hem fet aixina és posar la pedra grossa aixina i damunt la primera rajola. I anar pujant. I has d’anar donant-li accioneta, aixina, aixina, aixina, aixina, hasta que se quede la bòveda tancà.

Una atra cosa: dius que tardava unes 12 hores, se quedava fet una peça… Quant esperàveu pa trau-la, perquè al principi estaria molt cremant.

Hasta que se gele. Se té que gelar.

Clar. I quant costava de gelar?

Això per lo menos 5 o 6 hores, més que menos.

Però pa gelar ja el dixàveu.

Procuràvem, per si plovia o algo, tindre el toldo preparat pa tapar-lo. La calç hasta que no està gelà no pots tocar-la.

L’amerat no hi havia més problema, no? Tirant aigua…

No, bull, això bull. Això poses bidons de ferro, tires a terrossos i si t’encantes peguen… bulll molt forta, eh?, la pedra.

Coneixes d’algun accident o alguna cosa?, perquè això era molt perillós, no?

No, no, anàvem amb cuidao i no. Anàvem amb precaució. Tamé tens que tindre compte que no li falte àuia. Si la tires a bullir-la i li falta aigua i alcomença a esclafir, t’esquita tot.

Això era per falta d’aigua, no?

Per falta d’aigua, sí. Però si la tires a poquet a poquet, i vas bollint, vas bollint a poquet a poquet a poquet, no t’enteres, però se queda bullint.

Sí, però això està parlant de quan les ameraven. I n’hi haven pous aposta o se feien cada vegà?

No, no, no, no. Pa amerar igual en una gerra, però té que ser casi de ferro perquè té molta pressió al bullir. Al bullir és molt fort.

En el procés de cremar, amb u era prou, no?

Sí, sí, sí, al cremar sí. Lo que passa és que t’havies d’enturnar, a poc a poc, perquè cal tirar-li a dins a la… I vinga tirar gavells a dins. Perquè això té que fer molta falla.

No hi havia… aixina com la carbonera hi havia que tapar-la, ahí només era tirar-li.

Tirar llenya i avant. La carbonera sí, li fas… escomença redó, vas pujant, pujant, pujant i al final li queda un trosset aixina pa donar-li de menjar per dalt, per la boca. Però l’has de tapar amb brossa i amb pedra anar pujant-la rodant rodant i tirar-li terra.

Sí, si no faria flama i seria una foguera i avant.

I normalment la pedra la trasladarien amb matxos, no?

Sí, sí, sí, sí, això sí. I en carros.

En carros si se podia, però…

El del tio Federico, ixe mos lo portaven en carro, ell. Ell portava sempre… tres o quatre homes, portaria. Tenia una finca gran que havia de fer d’això, i va arrancar garroferes i pins i tot, i diu: “jo portaré tot, pedra i tot, i vosatros… —Sí, home, sí, no ha de coure!”.

Però conforme és el terme d’Eslida, carros poquets.

—Quan portaven calç hi havia un perill, no?, si plovia. Si vas en carro i alcomença a ploure què passa?

Ai, això, però ja procuraes carregar-la pa que se l’emportaren que no ploguera.

Clar, clar, sí, sí. Era un perill, eh?

Igual que quan la tens allí parà, pues si està cinc o sis o set o… hasta que se gela, tens que tindre un toldo preparat pa que no la ploga, si no ja està… pegaria mal clafit tota!

Entonces estos, estos que són la majoria, era lo mateix, fer açò i ho cobrien de… primer la volta…

Mosatros, ja te dic, lo únic que hem fet, que els he fet jo amb mon pare, és aixina. Com ixe d’Artana està: redó, i agarres la pedra aixina ampleta, aixina, i vas pujant, vas rodant rodant rodant, i tens que donar-li darrere una miqueta d’acció pa que…

Acció pa fer la bòveda, i foraets pa que la flama vaja.

Lo menos tres metros d’altura té que estar, entre unes coses i atres. Des de baix.

Lo que n’hem vist alguns que són molt fondos i atres que no són casi fondos.

És que el fondo és millor pa la llenya.

Pa tirar la llenya era bo que n’hi haguera un fondo, no?

Perquè li poses pa treballar tota rodant, vas pujant la llenya pa poder treballar damunt de la llenya, pa después ja cremar-lo, li pegues foc i a la marxa.

I aixina la llenya era tot cosa d’algilagues…

Algilaga, i pi, i… Havies de tindre cómpter perquè la branca no fa molta falla, i se necessita falla.

No res de troncs.

Troncs quan menos millor. La palla.

Però entonces se’n necessitaria molt.

Ai, claro que se’n necessitava.

I si estaven dotze hores, dotze hores tirant llenya.

Això és igual que els forns de Onda, de taulellets, que les camionaes que baixaven de malea pa coure els forns.

L’algilaga se’n va enseguida.

Mosatros els díem: “vostès fagen llenya. Quan vegen poc o més, mosatros calcularem com està. Si diem: pues ne fa falta una boca més, pues la farem”. Però venia tot molt bé.

Per això el monte sempre estava net.

A partir d’ara sempre heu de procurar que tinga llenya, si pares ja no cou, se queda crua, i en vez de calç és pedra.

És que ademés això n’hi hauria que calcular-ho molt bé tot. Calcular molt bé quan està cuit, calcular…

Cuit se calcula quan veus que acatxes i ja està tota en una peça. Perquè claro, al posar-li els foraets ixos va coent, va coent, va coent, coent, i ella se queda ja tota una peça.

I què està, roig?

No, blanc, blanc. Allà al final, quan ja queda el foc, que diem, és quan dona el fum negre, que ix una fumeguera, i fa una olor… Entonces ja està cuita.

I pa les pedres gastaves alguna ferramenta especial o…

Sí, sí, sí, això té que ser… pa d’això una masseta i ja la tallaves [la pedra] pa anar acoplant la…

Però una masseta normal d’obrer.

Sí, d’obrer, una maseta d’obrer: “vaig a trencar este trosset i aixina quedarà millor”, pop, pop, pop!

I quedaria millor, perquè clar, les lloses hi hauria que fer-les…

Claro, les lloses ixes…

Una pedra molt gran tamé costaria més de coure, no caldria…

És que la pedra gran… llevant de la que poses ixa grosa baix pa que aguante la corona, ixa… Però cou, perquè al tindre la brasa seguit seguit allí, pues cou.

I miraven el tamany de les pedres, o arreu arreu?

No, que caiguera bé.

No tenia que ser uniforme de res.

—Però que llevat de la gran tenien que tallar-les, perquè una pedra gran sempre…

Pa coplar-les aixina aixina has de procurar tallar-la i ajuntar-la.